Definició

El xarampió és una malaltia infecciosa molt freqüent d’origen víric, molt contagiosa, que en general es presenta durant la infantesa i es manifesta bàsicament amb erupcions en la mucosa bucal i la pell, febre, refredat nasal, conjuntivitis i tos. En la majoria dels casos el procés infecciós remet de manera espontània al cap de set o deu dies que s’han iniciat les manifestacions.

Freqüència, edat i zones geogràfiques

El xarampió és, de fet, un trastorn molt comú en totes les regions del planeta i afecta especialment els infants de fins a nou anys d’edat. Als països en què la vaccinació contra el xarampió s’efectua de manera sistemàtica, com ara s’esdevé al nostre medi, aquesta malaltia és cada vegada menys freqüent, i afecta sobretot infants d’entre 5 i 9 anys d’edat, tot i que també es pot presentar en edats més avançades, o fins i tot en adults que no han estat vaccinats. Al contrari, als països en què la vaccinació no es realitza sistemàticament, com és el cas en general de tot el Tercer Món, o com s’esdevenia fa alguns anys al nostre medi, aquesta malaltia afecta gairebé tots els infants, i quasi sempre es presenta durant els primers cinc anys de vida.

En general, el xarampió es manifesta en forma de brots epidèmics de dos o tres mesos de durada, que habitualment s’esdevenen cada dos o tres anys, especialment durant l’hivern i la primavera.

Causes

L’agent etiològic de la malaltia és el virus del xarampió, un virus ARN que pertany a la família dels Paramyxovirídae, de forma esfèrica i una grandària que oscil·la entre els 120 i els 250 nm de diàmetre.

L’hàbitat natural del virus del xarampió és l’organisme de l’home, per bé que també es poden infectar experimentalment els micos i els rosegadors nou-nats, com de vegades s’esdevé accidentalment als laboratoris. La font de la infecció correspon a les secrecions respiratòries i salivals de les persones infectades, que queden suspeses en l’aire en forma de petites gotes que es formen en tossir, parlar o esternudar. La via de contagi és directa, és a dir, de persona a persona, ja que el contagi es produeix quan aquestes gotetes són aspirades o es dipositen en la conjuntiva d’una persona. Això no obstant, de vegades, aquestes gotetes poden ésser empeses per corrents d’aire a gran distància abans de dipositar-se a terra o abans que els virus que contenen s’inactivin per efecte de la calor o la dessecació. El període de contagiositat comença al cap d’uns cinc dies que s’ha esdevingut el contagi, i acaba uns cinc dies després que desapareixen les manifestacions cutànies.

El virus s’estableix i reprodueix inicialment en les cèl·lules superficials de les mucoses respiratòria o conjuntiva o bé ambdues alhora. Passats uns cinc dies, s’incorpora al corrent sanguini, i s’estableix i es multiplica sobretot en els limfòcits. Més endavant, al cap d’uns deu dies que s’ha produït el contagi, el virus es distribueix a través de la sang per la majoria dels teixits i òrgans, tot i que sobretot es localitza als ganglis limfàtics, la melsa, el fetge i les orelles.

Les cèl·lules infectades pel virus del xarampió experimenten modificacions característiques a partir de les quals es converteixen en les anomenades cèl·lules gegants multinucleades o bé es transformen en les anomenades cèl·lules espiculars, i finalment es necrosen o es moren. La majoria de les lesions cutànies, mucoses o d’altres teixits que provoca el xarampió són degudes a aquestes lesions cel·lulars característiques o bé a la reacció immunològica que desencadena la presència del virus en l’organisme.

Manifestacions

El període d’incubació comprèn en general entre nou dies i onze, per bé que en els adults pot ésser més dilatat.

L’anomenat període d’estat, que s’inicia amb les primeres manifestacions, evoluciona clàssicament en tres fases: el període preexantemàtic, el període enantemàtic o d’erupcions mucoses, i el període exantemàtic o d’erupcions cutànies. El període d’estat, en general, comprèn entre set i deu dies.

El període preexantemàtic es manifesta bàsicament amb conjuntivitis o inflamació de la mucosa que cobreix les parpelles per dins i el globus ocular externament; refredat naso-faringo-laringi, degut a la infecció i la inflamació de les mucoses respiratòries; i síndrome febril. La conjuntivitis, que constitueix un signe molt característic d’aquesta malaltia, sobretot en èpoques epidèmiques, es manifesta amb irritació, inflor, envermelliment, molèsties o dolor local i un marcat llagrimeig. El refredat naso-faringo-laringi es caracteritza per la producció i l’eliminació de mucositats nasals, esternuts, ronquera o fins i tot pèrdua transitòria de la veu, tos seca —és a dir que no se segueix d’expectoracions—, i una dificultat més o menys pronunciada per a empassar els aliments sòlids. Al cap de dos o tres dies d’iniciats els símptomes es comença a instal·lar una síndrome febril, en general moderada, caracteritzada per un increment de la temperatura que no sol depassar els 40°C —tot i que en els infants més petits pot ésser més elevada—, malestar i debilitat general. En aquesta fase, el pacient sol presentar un aspecte típic, amb les galtes envermellides per la febre i les conjuntives igualment vermelles i inflamades.

El període enantemàtic comença uns tres o quatre dies després del preexantemàtic, i es manifesta amb les anomenades taques de Koplick, unes lesions diminutes que es localitzen en la mucosa del paladar i la cara interna de les galtes, en general en un nombre escàs, per darrere del punt d’inserció dels primers queixals. Aquestes petites lesions són blanquinoses i es presenten com uns granets de sal o de sorra sobre la mucosa envermellida. Les taques de Koplick, que requereixen una il·luminació intensa i directa per a ésser detectades, desapareixen espontàniament al cap d’un dia o dos que s’han presentat, alhora que es manifesta l’exantema o granellada cutània.

El període exantemàtic, que s’inicia gairebé sempre uns catorze dies després del contagi, es manifesta per l’aparició d’unes taques cutànies vermelloses, d’uns 2 o 3 mm de diàmetre, que produeixen coïssor però no són doloroses. Aquestes taques apareixen inicialment darrere les orelles i la cara, però ràpidament es distribueixen en forma descendent al llarg de tot el cos, pel tronc, les extremitats i els palmells i les plantes dels peus, de manera que al cap de dos dies que han fet la primera aparició cobreixen pràcticament tota la superfície corporal i n’hi ha moltes que conflueixen entre si. Durant els dos o tres primers dies del període exantemàtic és habitual que la síndrome febril s’intensifiqui. Passat aquest període de temps les taques comencen a desaparèixer progressivament, al llarg de tres o quatre dies, en el mateix ordre en què es van presentar, i un gran nombre de taques adopta transitòriament una coloració marronosa, o de vegades provoquen la formació d’escames que es desprenen espontàniament sense deixar cicatrius. Alhora, remeten progressivament totes les altres manifestacions de la malaltia.

Si bé l’exantema és una de les manifestacions més característiques del xarampió, en alguns casos pot ésser molt lleu o fins i tot no presentar-se. La recuperació del malalt, llevat d’alguns casos greus o complicats, és ràpida i completa. Després d’haver-la patida, hom hi roman immune durant tota la vida.

Complicacions i formes greus

Les complicacions i les formes greus del xarampió se solen produir en infants malnodrits dels països més pobres, o bé en persones que per alguna raó es troben immunosuprimides, per exemple a causa d’una malnutrició important o bé perquè pateixen de la SIDA.

Entre les complicacions més freqüents cal destacar la laringitis estenosant, un estrenyiment de la laringe degut a la inflamació d’aquest òrgan, que es manifesta amb una dificultat notable per a emetre sons i empassar, de caràcter transitori. També es poden produir sobreinfeccions a causa d’altres microorganismes, en general bacteris, que originin conjuntivitis, estomatitis o pneumònia.

Una forma de presentació greu d’aquesta malaltia, tot i que poc habitual, és l’anomenat xarampió hemorràgic, que es caracteritza per un exantema fosc, amb taques de color porpra i hemorràgies en diversos teixits.

La complicació més important és l’anomenada encefalitis xarampionosa, estranya al nostre medi, que evoluciona amb febre elevada, vòmits, convulsions, i de vegades paràlisis, que pot deixar com a seqüela alteracions neurològiques permanents. Una altra complicació greu és la pneumònia lobular, que en general es presenta en persones immunosuprimides, i que evoluciona amb símptomes respiratoris greus i de vegades constitueix causa de mort.

En les dones embarassades, el xarampió pot ocasionar la mort del fetus, com s’esdevé en el 20% dels casos, o bé en provoca el naixement prematur. Igualment, si el contagi s’esdevé durant els tres primers mesos de l’embaràs, pot causar diverses malformacions fetals. Aquests extrems, tanmateix, són molt poc freqüents al nostre medi, ja que la majoria de les dones en edat d’embaràs ja han estat vaccinades o bé ja han patit la malaltia prèviament.

Diagnosi i tractament

La diagnosi sol ésser senzilla, ja que en general s’efectua pels antecedents de possibilitats de contagi, sobretot en èpoques epidèmiques, i per les característiques de les manifestacions. De vegades, però, hom sol·licita diverses proves complementàries com ara proves serològiques per a detectar la presència d’anticossos específics en la sang, o radiografies de tòrax per a comprovar la possible presència de lesions pulmonars.

El tractament és adreçat a atenuar els símptomes amb el repòs, l’administració d’antitèrmics i l’aplicació de col·liris per a reduir les molèsties oculars, o la indicació de xarops per a la tos. Les complicacions greus requereixen l’ingrés urgent del malalt en un medi hospitalari per a procedir al tractament adequat.

Profilaxi

La profilaxi del xarampió s’efectua amb l’administració d’un vaccí amb virus atenuats, que forma part del vaccí triple víric, als dotze mesos d’edat. El vaccí emprat actualment garanteix la protecció contra la malaltia en gairebé tots els casos, i en escasses ocasions produeix efectes indesitjables, entre els quals el més habitual és una reacció febril passatgera, a causa de la presència de virus atenuats en l’organisme. Llur aplicació és contraindicada en les dones embarassades, en les persones immunodeprimides, en els infants menors de dotze mesos i en les persones al·lèrgiques a la neomicina, un antibiòtic contingut al vaccí.

D’altra banda, hom pot recórrer a la immunització passiva, que consisteix en l’administració de gammaglobulina humana específica per tal de prevenir el desenvolupament de la malaltia en persones susceptibles d’un risc de contagi elevat pel fet que han estat en contacte amb persones malaltes, bàsicament en èpoques epidèmiques.