Definició
La mononucleosi infecciosa és una malaltia infectivocontagiosa, d’origen víric, que sol afectar adolescents i adults joves. Es manifesta amb febre, inflamació dels ganglis limfàtics i faringo-amigdalitis. El trastorn, que s’anomena també malaltia del petó, perquè a aquesta edat es transmet habitualment per contacte oral interpersonal, sol remetre al cap de dues o quatre setmanes sense originar ni complicacions ni seqüeles; en persones immunodeprimides, però, en algun cas pot esdevenir crònica o produir alteracions orgàniques serioses.
Causes
L’agent etiològic de la mononucleosi infecciosa és el virus d’Epstein-Barr, un virus ADN pertanyent a la família dels Herpetoviridae, de forma esferoïdal i una grandària de 150 nm de diàmetre.
L’hàbitat natural del virus és l’organisme de les persones malaltes i dels portadors sans, és a dir, de les persones que després d’haver patit aquesta malaltia, ja sigui sabent-ho o sense saber-ho, conserven el virus en el seu organisme durant un període de temps relativament prolongat. La font de la infecció és determinada per la saliva i les secrecions mucoses faríngies entre les persones malaltes i les dels portadors sans. La via de contagi és directa, de persona a persona, i entre els adolescents i els adults joves, que és quan la malaltia adopta la forma clínica més característica, se sol produir a través del petó, per bé que en altres casos es pot presentar per una via menys íntima o fins i tot de forma indirecta, a través d’objectes contaminats; també s’han constatat alguns casos de contagi per transfusions de sang.
Després d’establir-se i multiplicar-se inicialment en les cèl·lules superficials de la mucosa faríngia, el virus passa a la sang i infecta els limfòcits B —les cèl·lules immunitàries productores d’anticossos—, pels quals presenta una certa afinitat. Dins els limfòcits B, o lliures a la sang i la limfa, els virus es distribueixen per l’organisme i s’estableixen principalment als ganglis limf àtics i la melsa, i en diversos teixits com ara el sistema nerviós central, el cor, els ronyons, el fetge i les glàndules salivals. Les alteracions inicials de la malaltia són degudes a la presència del virus als limfòcits B, els quals —a causa de la penetració del virus als seus nuclis—, comencen a elaborar anticossos anormals que ocasionalment poden reaccionar contra elements del propi organisme, transmeten aquestes alteracions a les seves cèl·lules descendents i es destrueixen amb més facilitat i rapidesa del que hom considera normal. Així, s’altera el funcionament global del sistema immunitari, de manera que es produeix un considerable increment de l’elaboració de glòbuls blancs semblants morfològicament als monòcits, i per això la malaltia és anomenada mononucleosi. D’altra banda, la presència del virus en alguns òrgans, com la melsa o el fetge, pot originar manifestacions o complicacions que els afecten. Al cap d’unes setmanes o uns mesos que s’ha esdevingut el contagi, els teixits afectats recuperen íntegrament la normalitat habitual. Tanmateix, però, el virus roman en estat latent a l’interior dels limfòcits B de manera definitiva, i el procés infecciós es pot reactivar en el cas d’immunodepressió —per exemple en persones que s’han sotmès a un trasplantament, o en malalts de SIDA— o més estranyament de manera espontània per causes desconegudes.
El període de contagiositat, que comprèn tot el període de temps durant el qual les secrecions faríngies i la saliva contenen virus, se sol estendre des d’una setmana abans del començament de les manifestacions fins alguns mesos després que aquestes remeten. Això no obstant, hi ha moltes persones que, després d’haver patit la malaltia, hagi estat diagnosticada o no, n’esdevenen portadors sans, ja que eliminen virus per les secrecions faríngies i la saliva durant molts anys o fins i tot durant tota la seva vida.
Freqüència i edat
La malaltia, d’àmplia difusió a gairebé tots els països, incideix especialment de manera característica entre els 15 anys i els 25, per bé que pot fer-ho durant la infantesa, i en aquest cas sol evolucionar de manera asimptomàtica o atípica, o també en adults, estranyament de més de quaranta anys. Al nostre medi, se sol presentar en adolescents o adults joves, especialment després de les setmanes que segueixen els períodes de vacances, en què s’incrementa notablement el nombre de contactes orals entre les persones.
Manifestacions i evolució
El període d’incubació sol durar entre 30 dies i 50. En els infants, però, per bé que no ha estat completament demostrat, sol ésser més breu, d’entre deu i catorze dies.
El període d’estat s’inicia amb algunes manifestacions poc específiques i de caràcter lleu, com ara cansament, malestar general i mal de cap, que s’intensifiquen amb el pas dels dies i precedeixen les manifestacions més característiques de la malaltia: síndrome febril, faringo-amigdalitis o inflamació de la mucosa faríngia i les amígdales, i adenomegàlia o inflamació dels ganglis limfàtics.
La síndrome febril, que es presenta en gairebé tots els casos, s’instal·la de manera progressiva i es manté en general durant uns vuit o deu dies. La temperatura corporal pot atènyer xifres elevades, de més de 40°C.
La faringo-amigdalitis, que es presenta en un 85% dels casos, es manifesta amb envermelliment de la mucosa faríngia i tumefacció de les amígdales. Sovint, sobre les amígdales i la faringe es poden observar petits punts blanquinosos, o bé es presenta sobre la mucosa del paladar una erupció de petites taques vermelloses. D’altra banda, la inflamació d’aquests teixits desperta un dolor local, que s’intensifica durant la deglució, que sovint resulta difícil, o s’acompanya de tos i secrecions nasals. La faringo-amigdalitis sol remetre al cap d’una setmana o dues que s’ha establert.
L’adenomegàlia, que es presenta en tots els casos, solament afecta en general els ganglis limfàtics de la zona lateral del coll i de darrere les orelles. De vegades, però, afecta igualment els ganglis limfàtics d’altres regions corporals, com els submaxil·lars o els inguinals, o s’estén fins i tot als ganglis limfàtics dels teixits interns. Els ganglis limfàtics afectats solen adquirir una grandària d’uns 2 a 4 cm de diàmetre —el diàmetre normal és aproximadament de 0,5 cm—, són de consistència elàstica, generen un dolor habitualment moderat que s’incrementa en pressionar-los o traccionar-los, per exemple en tocar-se el coll o en girar el cap, i dificulten la deglució dels aliments. En general, l’adenomegàlia desapareix espontàniament al cap de tres o quatre setmanes que s’ha presentat.
D’altres manifestacions relativament freqüents de la mononucleosi infecciosa són alteracions hepàtiques com ara hepatomegàlia o increment de la grandària del fetge, i més estranyament icterícia o coloració grogosa de la pell i les mucoses; esplenomegàlia o augment del volum de la melsa, que pot causar molèsties o dolor al costat esquerre de l’abdomen; i diversos símptomes poc específics, com ara nàusees i vòmits, o dolors musculars i articulars. Una manifestació especialment comuna és una erupció cutània que consisteix en l’aparició sobtada d’unes petites taques vermelloses, de pocs mil·límetres de diàmetre, que es distribueixen per tot el cos i desapareixen espontàniament al cap d’uns dies. Curiosament, aquesta reacció s’esdevé amb més freqüència entre els malalts de mononucleosi infecciosa que reben ampicil·lina o una altra penicil·lina.
En molts casos, la malaltia adopta formes de presentació diferents. Així, per exemple, en els infants sol evolucionar de manera asimptomàtica, o bé com un procés infecciós lleu de les vies respiratòries superiors, amb símptomes escassos i febre moderada. En els adults més grans sol fer-ho com una afecció febril, amb adenomegàlies discretes i alteracions hepàtiques més importants.
D’altra banda, en les persones que presenten algun tipus d’immunodepressió o en les que han rebut algun trasplantament, la mononucleosi pot adoptar formes més greus, o bé induir la formació i el desenvolupament de tumors malignes, com ara limfornes; també es poden presentar en manifestacions successives, o bé instal·lar-se de manera crònica. Tanmateix, però, el paper del virus Epstein-Barr en l’aparició de molèsties poc definides i persistents, anomenat síndrome de cansament crònic, és difícil de justificar. Igualment, la relació del virus amb l’aparició d’alguns tumors malignes, com ara l’epitelioma nasofaringi o el limfoma de Burkitt africà, no ha estat ben determinada, tot i que el material genètic del virus es troba en les cèl·lules d’aquests tumors.
En la majoria dels casos, el trastorn remet espontàniament al cap d’unes dues o quatre setmanes des de l’inici dels símptomes, i s’inicia una convalescència prolongada, d’uns quants mesos, durant els quals es manté una sensació de cansament i de debilitat i l’organisme continua eliminant virus per les secrecions buco-faríngies i la saliva.
Complicacions
La complicació més important és l’esquinçament de la melsa, que s’esdevé en un 0,2% dels casos, afavorit per la distensió que produeix als seus teixits l’engrossiment d’aquest òrgan. L’esquinçament de la melsa es pot presentar de manera espontània, per bé que el més freqüent és que sigui desencadenat per un sacseig sobtat del tronc, o per un traumatisme abdominal, fins i tot de caràcter lleu, com el que representa, per exemple, la palpació de l’abdomen. Aquesta complicació, que es manifesta amb un sobtat i intens dolor abdominal i serioses hemorràgies internes, requereix l’hospitalització immediata del malalt, ja que sovint comporta un xoc càrdio-vas-cular i en el 25% dels casos és causa de mort.
D’altres complicacions importants són els processos infecciosos ocasionats pel mateix virus al sistema nerviós central, com meningitis o encefalitis, que s’esdevenen en un 1,6% dels casos i que solen remetre espontàniament al cap d’uns dies; anèmies hemolítiques, que es presenten en el 2,5% dels casos, degudes a la presència d’anticossos anormals que destrueixen els glòbuls vermells i poden requerir una transfusió de sang urgent; i recaigudes de la mateixa malaltia, que es produeixen en un 8% dels casos, en general abans que remetin del tot els símptomes, i són de caràcter benigne.
Diagnosi
La diagnosi es pot deduir a partir de les característiques dels símptomes, en especial faringitis, adenomegàlia i esplenomegàlia, i els antecedents d’exposició al contagi. Tanmateix, però, com que el contagi se sol produir pel contacte amb portadors sans molt més que amb malalts o convalescents, i com que la malaltia es pot presentar en formes poc característiques, en molts casos, per a efectuar-ne la diagnosi, cal realitzar diverses proves complementàries. L’anàlisi rutinari de sang evidencia sovint l’increment de la concentració de glòbuls blancs i en concret dels limfoiiionòcits típics. Les proves serològiques permeten de detectar la presència d’anticossos anormals, com s’esdevé en l’anomenada prova de Paul-Bunell, i també es pot realitzar la investigació d’anticossos específics contra el virus d’Epstein-Barr.
Tractament
El tractament és en principi simptomàtic, atesa la benignitat de la infecció. Consisteix bàsicament en repòs al llit mentre es mantingui la síndrome febril, administració d’analgèsics i antipirètics per a combatre el dolor i la febre, i, eventualment, fer gargarismes amb substàncies antisèptiques, analgèsiques i antiinflamatòries, per a combatre la faringitis. A més, cal evitar els exercicis físics bruscs durant unes setmanes.
En les persones immunosuprimides i en el cas de complicacions greus es requereix en general l’hospitalització del malalt i el tractament amb fàrmacs antivírics, com ara l’aciclovir.
| altres denominacions | malaltia del petó |
| font d’infecció: | secrecions faríngies i saliva dels malalts i portadors sans |
| vies de contagi: | el petó o la introducció a la boca de coberts contaminats |
| període d’incubació: | de 30 a 50 dies; en els infants, entre 10 i 14 |
| manifestacions: | síndrome febril; faringitis; inflamació de ganglis limfàtics i melsa |
| complicacions: | estranyes; esquinçament de la melsa, encefalitis i meningitis |
| profilaxi: | no hi ha vaccí |
| observacions: | els portadors sans poden contagiar d’altres persones |