La pesta és una malaltia infecciosa d’origen bacterià que afecta nombrosos animals, especialment rosegadors, i que accidentalment pot transmetre’s a l’home per la picada de puces que s’alimenten normalment de la sang dels rosegadors.
La pesta fou, en èpoques passades, una de les malalties infeccioses més temudes i difoses. Les pandèmies de pesta que es van produir al segle VI i al segle XIV van modificar substancialment la demografia del món aleshores conegut. A finals del segle XIX va produir una altra pandèmia important, originada a la Xina, que també es va difondre a diversos continents. Actualment, la pesta continua essent endèmica en algunes regions d’Àsia, Àfrica i Amèrica del Sud; al nostre medi, però, la incidència és pràcticament nul·la. D’altra part, l’adveniment dels antibiòtics ha modificat radicalment el pronòstic de la malaltia.
L’agent etiològic de la pesta és el Yersinia pestis, bacteri gramnegatiu que té per hàbitat l’organisme de diversos animals salvatges, en especial fures, esquirols, marmotes i guilles. Aquests animals es contagien en ésser picats per puces que han picat animals malalts. De vegades, accidentalment, aquestes puces piquen rosegadors domèstics, per exemple diverses espècies de rates. El contagi entre aquestes, i circumstancialment l’ésser humà, es produeix a través de la Xenopsilla cheopis, puça que parasita habitualment les rates, alimentant-se de la sang. Tanmateix, quan es redueix la població de les rates, per exemple a causa de la mateixa disseminació de la pesta, aleshores les puces poden picar d’altres animals, i fins i tot els humans. Aquest ha estat el mecanisme de transmissió de la malaltia, dels rosegadors als humans, en èpoques passades, que encara es dóna a les zones endèmiques. D’altra banda, la pesta també pot contagiar-se de persona a persona, per aspiració de les secrecions respiratòries de subjectes que presenten lesions de pesta als pulmons.
En l’ésser humà, la malaltia es manifesta en general en forma de pesta bubònica, que es contreu per la picada de puces de rata contaminades, i consisteix en la progressiva formació d’un bubó, o gangli limfàtic molt inflamat i dolorós, en les regions pròximes a la inoculació dels microorganismes, generalment als engonals, les aixelles o sota els maxil·lars. La pesta bubònica també evoluciona inicialment amb febre elevada i malestar general, que més endavant s’acompanyen d’obnubilació mental, pèrdua de consciència i xoc. Els bubons tendeixen a augmentar de volum i poden arribar a rebentar: aleshores drenen el contingut purulent a través de la pell. En absència de tractament, sol sobrevenir la mort al cap de pocs dies de l’inici dels símptomes, en general per xoc, pesta septicèmica o disseminació massiva dels microorganismes per la sang, insuficiència renal aguda o hemorràgies profuses. En canvi, si s’instaura ràpidament el tractament, el procés infecciós remet en gairebé tots els casos, sense crear complicacions. Tot i que molt més rarament, la malaltia es presenta en forma de pesta pneumònica, que es contreu per via respiratòria i consisteix en una inflamació purulenta i hemorràgica del teixit pulmonar, i que gairebé sempre condueix ràpidament a la mort.
La diagnosi es basa en les característiques de les manifestacions, especialment els bubons, i en els antecedents de brots epidèmics, que en l’actualitat només es produeixen en zones endèmiques. La confirmació de la diagnosi s’obté aspirant, per punció, el líquid que contenen els bubons i observant el microorganisme al microscopi.
El tractament, que cal aplicar de manera immediata, per tal de prevenir la disseminació dels microorganismes a partir dels bubons, consisteix bàsicament en l’administració d’antibiòtics de diversos tipus, com ara estreptomicina, tetraciclina o cloramfenicol, entre 7 i 10 dies. Per tal de prevenir la transmissió de la pesta a d’altres persones, cal mantenir els malalts aïllats, en unitats hospitalàries apropiades, durant uns deu dies.
Actualment, hi ha diversos vaccins contra la pesta que ofereixen una immunitat passatgera, l’aplicació dels quals es recomana a aquelles persones que es desplacen a zones d’alt risc, com ho són el Vietnam, Cambodja i Laos. D’altra banda, a les zones endèmiques es duen a terme campanyes de desratització i fumigació, per exterminar les puces de les rates.