L’esquistosomiasi o bilharziosi és una parasitosi endèmica en molts països d’Amèrica, Àfrica i Extrem Orient, provocada per diverses espècies de cucs del gènere Schistosoma que poden causar lesions serioses en diversos òrgans, especialment el fetge, la bufeta urinària, els budells, els pulmons, el cor, els ronyons i el sistema nerviós.
Els agents causals són trematodes, cucs aplanats, no segmentats, que presenten dimorfisme sexual. Els trematodes en qüestió, coneguts genèricament per esquistosomes o dogues sanguínies, són sobretot el Schistosoma haematobium, el Schistosoma mansoni, el Schistosoma japonicum i el Schistosoma intercalatum.
El cicle vital d’aquests paràsits es desenvolupa en l’ésser humà i en diverses espècies de cargols aquàtics. Els cucs adults, que habiten a l’interior de la paret intestinal o de la paret de la bufeta urinària, dipositen ous microscòpics que s’eliminen amb les deposicions o l’orina, amb què es contamina l’aigua dels rius i estanys on desguassen les clavegueres. Els ous romanen viables entre 5 i 8 hores, durant les quals, per continuar el desenvolupament, han d’ingressar en l’organisme de diverses espècies de cargols, com ara els Biomphalaria, Bulinus, Phisopsis, o Oncomelania, on poden transformar-se en larves, que després són eliminades a l’entorn aquàtic.
L’home es contagia per via cutània quan les larves, microscòpiques, ingressen en l’organisme a través de petites ferides o de solucions de continuïtat, generalment a les plantes dels peus. Ja dins l’organisme, les larves són empeses per la circulació sanguínia fins a diversos òrgans, per bé que només arriben a madurar les que s’estableixen als plexes venosos de la paret de la bufeta urinària i del budell gros, on els paràsits adults ponen ingents quantitats d’ous. Una part dels ous s’elimina amb les deposicions o l’orina, amb la qual cosa es reinicia el cicle de transmissió del paràsit. Tanmateix, alguns ous romanen a l’interior dels plexes venosos, on causen la formació de granulomes, o petits tumors de teixit inflamatori i cicatricial —concretament, a la paret de la bufeta urinària o a la del budell gros—, mentre que d’altres són empesos pel corrent sanguini i afecten el fetge, els pulmons o, més rarament, el sistema nerviós central, on també es formen petits i múltiples granulomes.
El trastorn és endèmic a nombroses regions d’Amèrica, Àfrica i Extrem Orient. S’estima que entre 200 i 300 milions de persones pateixen d’esquistosomiasi. Les persones que estan en contacte amb aigua, com ara bugaderes, pescadors o banyistes, d’una banda i els pastors de l’altra, són els més exposats a aquesta parasitosi. Al nostre medi, la malaltia incideix en turistes o immigrants procedents de zones endèmiques.
Al cap d’uns dies de l’inici del contagi, sol desenvolupar-se una reacció al·lèrgica consistent en una dermatitis del tipus de la urticària, que desapareix al cap de 6 o 10 dies. Quan els paràsits adults comencen a pondre ous —al cap de 4 o 8 setmanes—, es desenvolupa un altre episodi al·lèrgic denominat síndrome de Katavama, que evoluciona amb febre, urticària, tos irritativa i dolor abdominal, i que també remet espontàniament en pocs dies. Les manifestacions cròniques es deuen fonamentalment a granulomes o d’altres lesions, i varien segons la localització.
Les lesions de la bufeta urinària, o esquistosomiasi urinària, es manifesten inicialment amb dolor a la zona baixa de l’abdomen, dificultat per orinar i emissió d’orina sanguinolenta. En fases avançades poden produir-se complicacions, com ara desenvolupament de tumors a les vies urinàries, obstrucció de les vies urinàries, hidronefrosi i insuficiència renal.
Les lesions del budell gros, o esquistosomiasi colònica, es manifesten amb diarrees, de vegades profuses i sanguinolentes, i dolor abdominal o rectal. De vegades el trastorn es complica amb sobreinfeccions bacterianes, i es formen abscessos a la paret intestinal, que la poden perforar.
L’esquistosomiasi hepàtica evoluciona amb engrossiment del fetge, hepatitis i, en fases avançades, acumulació de líquids a la cavitat abdominal i distensió de la paret abdominal.
L’esquistosomiasi renal, deguda a lesions renals provocades per anticossos anormals que elabora l’organisme, origina alteracions en la filtració de l’orina que poden conduir a la síndrome nefròtica, caracteritzada per la pèrdua de proteïnes i edema generalitzat.
L’esquistosomiasi pulmonar aboca a la fibrosi i l’emfisema pulmonar, i en fases avançades es complica amb insuficiència cardíaca.
L’esquistosomiasi del sistema nerviós central evoluciona amb símptomes de meningitis i encefalitis o de compressió de la medul·la espinal.
La diagnosi es basa en els símptomes, antecedents d’exposició al contagi i exploracions complementàries dels òrgans afectats. Es confirma identificant els ous dels paràsits a l’orina o en les deposicions. De vegades també es realitzen biòpsies dels teixits afectats.
El tractament consisteix bàsicament en l’administració d’antiparasitaris de diversos tipus, com el praziquantel o metrifonat, durant unes dues setmanes. De vegades s’efectuen intervencions quirúrgiques, per exemple, per extreure granulomes que comprimeixen la medul·la espinal o per desobstruir les vies urinàries.