Definició

La leptospirosi és una malaltia infecciosa d’origen bacterià que pateixen diversos animals —especialment, gossos, bòvids, porcins i rosegadors— i que pot ésser transmesa a l’home, a través del contacte amb l’orina d’animals infectats. En l’home, la malaltia se sol manifestar amb síndrome febril, dolors musculars i conjuntivitis, però també pot ésser asimptomàtica, o bé originar quadres més seriosos.

Causes i freqüència

L’agent etiològic de la leptospirosi és la Leptospira interrogans, un bacteri del qual hi ha diversos subtipus capaços de provocar la malaltia en l’home. L’hàbitat natural d’aquests microorganismes és l’organisme dels animals i els éssers humans infectats. Tanmateix, els bacteris també poden sobreviure durant algunes setmanes, tot conservant la capacitat d’infecció, en aigües pantanoses temperades o tèbies, que en constitueixen una reserva important. La font d’infecció és l’orina dels animals infectats i les aigües que aquesta orina contamina. Els animals més relacionats amb la transmissió de la leptospirosi a l’home són els gossos, els rosegadors, en especial la rata negra, els bòvids i els porcins; en aquestes bèsties, la malaltia pot passar desapercebuda, o bé causar-hi alteracions tan diverses com avortaments espontanis o insuficiència hepàtica. La via de contagi pot ésser cutània —a través de ferides—, nasal o conjuntival. El contagi sol produir-se per contacte amb aigües contaminades, per bé que també és possible per contacte directe amb orina d’animals infectats. Les persones més exposades al contagi són els treballadors dels arrossars i, en menor mesura, altres treballadors rurals; el contagi, però, també és possible en medis urbans, per exemple els propietaris de gossos.

Després d’ingressar en l’organisme, per qualsevol de les vies esmentades, els bacteris passen al corrent sanguini i envaeixen pràcticament tots els teixits. Tanmateix, al cap d’uns dies són desactivats per les defenses orgàniques i, morts, s’eliminen per l’orina. Per aquesta raó, és molt poc probable el contagi de persona a persona. Les lesions orgàniques que es produeixen en el curs de la malaltia en part són provocades pels mateixos bacteris i, en part, però només en alguns casos, per anticossos anormals que elabora l’organisme infectat, i que reaccionen contra diversos teixits, com ara el fetge i les meninges, com si fossin elements estranys. La malaltia genera una immunitat que protegeix l’organisme indefinidament, però només enfront del mateix subtipus de L. interrogans; per aquesta raó, un individu pot contreure la leptospirosi més d’una vegada en la seva vida.

Al nostre medi, la leptospirosi només es presenta de manera esporàdica, generalment en forma de petits brots epidèmics, que afecten sobretot aquelles persones que, per professió o hàbits, es troben més exposades al contagi.

Manifestacions, evolució i pronòstic

El període d’incubació oscil·la entre 4 i 20 dies.

El període d’estat s’inicia sobtadament amb síndrome febril, amb temperatura corporal elevada, esgarrifances, mal de cap i dolors musculars difusos, i conjuntivitis. També en alguns casos es presenten nàusees i vòmits, dolor abdominal i diarrees. Les manifestacions solen remetre al cap de 7 o 10 dies. Això no obstant, després d’un període asimptomàtic d’1 a 3 dies, s’inicia una segona fase de la malaltia —generada per la lesió produïda en els teixits orgànics pels anticossos anormals—, que pot expressar-se amb diverses manifestacions, com icterícia (o tonalitat groguenca de la pell i les mucoses), insuficiència renal o trastorns neurològics. En aquesta nova fase de la malaltia, que sol estendre’s entre 1 i 4 setmanes, la febre i la conjuntivitis no són tan pronunciades. En un 5% dels casos —especialment entre persones grans i quan es presenta icterícia— el trastorn és causa de mort. Al contrari, en un 15% dels casos, la leptospirosi evoluciona de manera completament asimptomàtica.

Diagnosi, tractament i profilaxi

La diagnosi s’infereix per la simptomatologia i els antecedents de risc de contagi i es confirma aïllant el microorganisme, a partir d’una mostra de sang del malalt, o detectant-hi els anticossos específics mitjançant diverses proves serològiques.

El tractament consisteix en l’administració d’antibiòtics de diversos tipus, repòs al llit i ingestió abundant de líquids. Eventualment, es requereix el tractament simptomàtic específic dels trastorns hepàtics, renals o neurològics que caracteritzen la segona fase de la malaltia.

La profilaxi consisteix bàsicament en l’ús de botes i guants per a la realització d’activitats en bassals i aigües pantanoses, així com la desinfecció periòdica dels estables i les corts. Existeix també un vaccí, però encara no se n’ha experimentat prou l’aplicació a l’home.