Definició
La sífilis o lues és una malaltia infectivo-contagiosa d’origen bacterià, adquirida generalment per contactes sexuals, que inicialment provoca diversos tipus de lesions cutàneo-mucoses i, lliurada a la seva pròpia evolució, persisteix durant molts anys. En les fases finals pot causar lesions serioses i irreversibles en diversos teixits orgànics, amb multitud de possibles manifestacions; tanmateix, mitjançant l’administració d’un tractament antibiòtic durant les primeres fases, la malaltia guareix completament sense deixar seqüeles.
A causa del mecanisme de contagi, la sífilis forma part de les denominades malalties de transmissió sexual, o MTS.
Causes
L’agent etiològic de la sífilis és el Treponema pallidum, bacteri del grup de les anomenades espiroquetes, del gènere Treponema, que es caracteritza per una primesa extrema, per la seva forma espiralada i molt allargada, i per la seva capacitat per a moure’s activament. A més, té la particularitat que no es pot cultivar en medis artificials.
L’hàbitat natural del T. pallidum és l’organisme de les persones infectades. Això no obstant, els bacteris poden sobreviure si s’inoculen artificialment a diversos mamífers, conills especialment, tal com es fa en diversos processos diagnòstics i d’investigació en laboratoris. La font d’infecció correspon a les lesions cutàneo-mucoses de les persones malaltes, on poden trobar-se abundants espiroquetes. La via de contagi és fonamentalment sexual, ja que en la majoria dels casos el contagi es produeix quan la superfície cutàneo-mucosa d’una persona, en el transcurs de les relacions sexuals, entra en contacte amb les lesions cutàneo-mucoses d’un malalt de sífilis. No obstant això, la sífilis també pot transmetre’s per via materno-fetal, ja que el T. pallidum pot travessar la barrera placentària; també pot contagiar-se per sang contaminada, com pot ésser el cas entre addictes a drogues d’administració intravenosa o, en casos excepcionals al nostre medi, per transfusions de sang procedent d’un malalt de sífilis. Quan es troben fora de teixits o secrecions orgàniques, les espiroquetes són desactivades ràpidament, fonamentalment per dessecació; per això, el contagi a través d’elements contaminats, com podrien ésser llençols o tovalloles, és molt poc probable. El període de contagiositat de la sífilis s’inicia al cap d’unes setmanes d’haver contret la infecció, i persisteix mentre quedin lesions obertes, o exsudatives, per bé que es considera que no pot transmetre’s per contacte sexual quan ja han passat quatre anys de la seva evolució espontània. El contagi també pot produir-se per via materno-fetal durant alguns anys, si la malaltia no es tracta oportunament. El cas de la possible contagiositat per transfusions de sang mereix una consideració especial, ja que si bé és cert que hi ha risc durant alguns anys, a la pràctica es tracta d’una circumstància excepcional: d’una banda perquè els controls rutinaris detectarien la infecció i es descartarien les unitats contaminades, i de l’altra perquè, amb els mètodes de conservació de la sang, els gèrmens només hi podrien viure entre 24 i 48 hores.
Després d’ingressar en l’organisme, per via cutàneo-mucosa, les espiroquetes s’estableixen i es reprodueixen inicialment a la porta d’entrada de la infecció, alhora que, per mitjà de la limfa i la sang, es propaguen cap a diversos teixits interns. El procés infecciós evoluciona esquemàticament en quatre períodes, o fases: la sífilis primària, la secundària, el període de latència i la sífilis terciària, o tardana. Durant les dues primeres fases de la malaltia, que comprenen unes quantes setmanes o uns pocs mesos després del període d’incubació, les lesions, que adquireixen el màxim nivell d’expressió a la pell i les mucoses, són provocades per la presència de les espiroquetes als teixits en què s’estableixen els gèrmens. En canvi, les lesions característiques de la sífilis terciària, que s’hi comencen a desenvolupar al cap d’alguns anys d’haver-se produït el contagi, i després d’una llarga fase de latència, no sols són provocades per les mateixes espiroquetes, sinó també per la reacció immunològica que la seva presència desvetlla en l’organisme. D’altra banda, les lesions de les dues primeres fases són reversibles; les de la sífilis tardana, però, són irreversibles. El procés infecciós genera una immunitat que protegeix l’organisme durant un lapse proporcional al temps que ha durat la malaltia. Actualment, al nostre medi, el tractament antibiòtic se sol instaurar gairebé sempre durant les primeres fases del trastorn i, per tant, la immunitat que deixa sol ésser molt breu i incompleta. Per aquesta raó, hom pot patir de sífilis més d’una vegada a la vida.
Freqüència, zones geogràfiques, edat, sexe i factors de risc
La incidència de la sífilis ha anat davallant, d’ençà de l’adveniment dels antibiòtics. Tanmateix, els darrers decennis s’ha produït un nou increment en la incidència del trastorn, que actualment continua essent endèmic pràcticament a tot el món i constitueix una de les MTS més freqüents.
La sífilis pot afectar persones de qualsevol edat. No obstant això, la majoria dels casos es produeixen durant els anys de màxima activitat sexual, entre els 15 i els 39 anys, i molt especialment entre els 20 i els 25. Segons dades estadístiques, la incidència del trastorn és dues vegades superior entre els homes que entre les dones.
Les persones més exposades al contagi són els qui mantenen un major nombre de contactes sexuals amb parelles diferents, tant homosexuals com heterosexuals. D’altra banda, la incidència de la sífilis és elevada a les grans ciutats.
Al nostre medi, la sífilis congènita, és a dir, la que es contreu per via materno-fetal, és relativament poc freqüent.
Manifestacions i evolució
El període d’incubació sol durar unes tres setmanes, però pot abastar des dels 10 dies fins els 3 mesos des que s’inicia la infecció.
La sífilis primària, la primera fase evolutiva de la malaltia, es manifesta amb l’aparició d’una lesió característica, denominada xancre sifilític, en el punt d’entrada de la infecció. El xancre sifilític, o xancre d’inoculació, consisteix en una lesió generalment única, que pot assentar-se a qualsevol regió de la superfície cutàneo-mucosa, per bé que quasi sempre apareix a les zones més exposades al contacte i fregament que es produeixen durant les relacions sexuals. Per tant, el xancre sifilític apareix preferentment al penis, en especial a la zona d’implantació del prepuci; a la mucosa genital femenina, en particular al coll uterí i la meitat inferior dels llavis majors de la vulva; a l’anus; i als llavis, les mans i els dits. El xancre sifilític pot adoptar diverses formes. La més característica és una lesió de forma ovalada o arrodonida, d’entre 1 i 3 cm de diàmetre, de base ulcerada i tonalitat rosada, amb les vores sobreelevades i més fosques, de consistència dura, que no és dolorosa. Altres vegades, el xancre és més voluminós o més petit, més pla o més sobreelevat, de consistència més tova, o n’apareix més d’un, de vegades diversos. D’altra part, en un 30% dels casos, el xancre d’inoculació no hi apareix, o passa completament inadvertit. A més del xancre, en alguns casos s’aprecia una lleugera tumefacció dels ganglis limfàtics més pròxims, per exemple els inguinals. El xancre cicatritza de manera espontània al cap d’unes 3 setmanes, 12 com a màxim, i deixa una cicatriu poc visible. Unes setmanes després, el teixit on s’ha assentat recupera l’aspecte normal.
La sífilis secundària, la segona fase evolutiva de la malaltia, sol iniciar-se unes sis setmanes després d’haver aparegut el xancre d’inoculació, per bé que ho pot fer abans que no hagi cicatritzat, o bé endarrerir-se fins a setze mesos. En general, entre la fase primària i la secundària sol establir-se un període asimptomàtic de 2 a 5 setmanes. Les manifestacions més importants de la sífilis secundària son les denominades sifílides, és a dir, diversos tipus de lesions cutàneo-mucoses, que apareixen en un 90% dels casos. Les sifílides poden tenir aspectes diversos i localitzar-se en diverses zones de la superfície cutàneo-mucosa. Les més característiques són les que apareixen en forma d’una erupció coneguda com rosèola sifilítica. La rosèola sifilítica consisteix en una erupció cutània a base de nombroses màcules, o taques petites, de 2 mm a 5 mm de diàmetre, arrodonides, de color rosa clar, que empal·lideixen si hom les prem, i que s’accentuen amb l’escalfor, per exemple després de dutxar-se, i que es distribueixen simètricament a ambdós costats del cos, fonamentalment a l’abdomen, el tòrax, les aixelles o les espatlles, que rarament afecten la cara, però sí, amb molta freqüència, els palmells de les mans i les plantes dels peus. La rosèola sifilítica sol desaparèixer al cap d’uns quinze dies d’haver-se presentat, i deixa cicatrius poc visibles que, a llarg termini, amb els mesos o els anys, desapareixen completament. Tanmateix, en alguns casos, les lesions, en desaparèixer, deixen despigmentada la zona de la pell on s’havien assentat; en altres, la rosèola sifilítica es torna a presentar una o més vegades durant els dos anys subsegüents. També són freqüents les denominades sifílides papuloses, unes lesions lleugerament sobreelevades, de vegades nodulars, de color marronós o grisenc i forma arrodonida, que inicialment mesuren uns pocs mil·límetres de diàmetre i es distribueixen fonamentalment per les extremitats —especialment les plantes dels peus i els palmells de les mans—, la cara i el cuir cabellut. Les sifílides papuloses solen aparèixer quan la rosèola sifilítica ja ha remès, i generalment, després d’algunes setmanes, es descarnen i deixen una cicatriu, també poc visible. No obstant això, en molts casos tornen a presentar-se, i sovint ofereixen l’aspecte d’una lesió escatosa, especialment als peus i les mans. En nombroses ocasions també es presenten els denominats condilomes sifilítics, o sifílides mucoses, que s’assenten amb preferència en les mucoses de la cavitat oral, faringe, regió anal i gland, i que consisteixen en unes petites taques de tonalitat grisenca, que ressalten sobre el fons rosa característic de les mucoses. Els condilomes sifilítics, com també les sifílides papuloses, desapareixen al cap d’unes setmanes, sense deixar cicatrius definitives. Juntament amb les sifílides, en la sífilis secundària poden presentar-se d’altres manifestacions originades per la presència d’espiroquetes en diversos teixits. Les més freqüents són malestar general, debilitat, pèrdua de pes, caiguda del pèl, febrícula, dolor articular difús i tumefacció dels ganglis limfàtics. També, amb menys freqüència, es manifesta mal de cap, augment del volum del fetge, lesions oculars o trastorns renals. La sífilis secundària sol abastar, globalment, entre 2 i 6 setmanes. Tanmateix, en alguns casos les manifestacions que la caracteritzen persisteixen o es presenten amb certa periodicitat al llarg d’alguns anys.
Durant la fase de latèneia, la malaltia no sol originar manifestacions clíniques evidents, per bé que el procés infecciós persisteix. Tradicionalment, la fase de latèneia es divideix en dues subfases: la latèneia precoç i la tardana. Durant la subfase de latèneia precoç, que arriba fins als quatre anys d’haver-se produït el contagi, el malalt pot contagiar altres persones, ja sigui per eventuals recidives de les erupcions cutàneo-mucoses, que es produeixen en un 25% dels casos, o bé, en cas d’embaràs, el fetus, per via transplacentària. Durant la subfase de latèneia tardana, que dura al voltant d’uns vuit anys o més, les manifestacions remeten completament, però el procés infecciós persisteix, de manera que és possible el contagi per via transplacentària, en cas d’embaràs. Lliurat a la pròpia evolució espontània, és a dir, encara que no es procedeixi al tractament antibiòtic entre un 50% i un 70% dels casos el procés infecciós remet totalment. Tanmateix, en la resta de casos, comencen a produir-se les lesions irreversibles que caracteritzen la sífilis terciària.
La sífilis terciària, o tardana —que actualment al nostre medi constitueix una raresa, perquè quasi en la totalitat dels casos el trastorn es tracta abans de produir-se les lesions irreversibles que caracteritzen aquesta fase—, es presenta en un terç de les persones que han patit una sífilis no tractada durant més de deu anys, com a mínim. La lesió més característica de la sífilis terciària és l’endarteritis obliterant, és a dir, un engruiximent progressiu de la capa de teixit epitelial que recobreix per dins els vasos sanguinis, el qual, a llarg termini, produeix una notable reducció del diàmetre i, en alguns sectors, la destrucció o necrosi de les parets internes. L’endarteritis obliterant és causada, en part, per les espiroquetes i, en part, per la reacció defensiva que es genera en l’organisme a causa de la presència dels gèrmens. Segons els teixits que en són afectats, l’endarteritis obliterant pot, alhora, produir tres menes de lesions o trastorns característics de la sífilis tardana: les gomes sifilítiques, la sífilis càrdio-vascular i la neurosífilis tardana. La goma sifilítica és una lesió granulomatosa, formada fonamentalment per teixit cicatricial, que conté dins seu teixit necrosat i que pot assentar-se pràcticament en qualsevol òrgan. En general, es tracta d’una lesió indolora i benigna, llevat que afecti un òrgan vital, com ara el cervell. Les localitzacions més habituals de les gomes sifilítiques són a la pell, les mucoses, el fetge i els ossos. A la pell, solen presentar-se en forma de nòduls que tant poden ésser microscòpics com voluminosos, de color roig fosc, que tendeixen a confluir, ulcerar-se i descamar-se. Generalment s’assenten a la cara, el cuir cabellut, els braços i l’esquena, i, quan guareixen, rara vegada de manera espontània, deixen una cicatriu d’una tonalitat diferent de la resta de la pell que persisteix indefinidament. Pel que fa a les mucoses, solen assentar-se a la cavitat bucal —especialment el paladar i la llengua—, la faringe i la mucosa nasal; en aquest darrer cas, és freqüent la perforació espontània de l’envà nasal. Al fetge, solen aparèixer en forma múltiple, i de vegades provoquen símptomes de disfunció hepàtica. Pel que fa als ossos, solen afectar la tíbia, l’húmer, les clavícules i el crani, i en alguns casos hi produeixen deformitats molt pronunciades, a causa de la progressiva destrucció del teixit ossi, que alhora provoca dolors molt intensos i persistents. La sífilis cardiovascular constitueix la repercussió de l’endarteritis obliterant en els vasos sanguinis i el cor. En les fases inicials, el trastorn pot ésser asimptomàtic. Tanmateix, el més freqüent és que, tard o d’hora, es produeixin lesions —concretament, zones de necrosi— en diversos segments vasculars, que, quan afecten artèries molt importants, com ara l’aorta o les artèries coronàries, poden tenir un desenllaç fatal. La neurosífilis tardana constitueix l’expressió clínica de l’afecció dels vasos sanguinis del teixit nerviós que caracteritza les fases més avançades de la sífilis terciària. Les manifestacions més habituals de la neurosífilis tardana comprenen bàsicament les denominades tabes dorsal i paràlisi general progressiva. La tabes dorsal, que sol aparèixer al cap de 20 o 25 anys d’haver-se produït el contagi, consisteix fonamentalment en una progressiva desmielinització, o pèrdua de mielina (substància que participa en l’adequada transmissió dels impulsos nerviosos), de les fibres nervioses medul·lars posteriors, és a dir, les que transmeten la sensibilitat. Els símptomes més importants de la tabes dorsal comprenen dolors bruscos i molt intensos als membres inferiors, les denominades crisis tabètiques gàstriques, que cursen amb dolors intensos a l’abdomen i vòmits, sensació d’embotiment als membres inferiors, crisis de dolor en altres òrgans, com la faringe o el recte, i la denominada atàxia tabètica, que es manifesta amb pèrdua de l’equilibri i manca de coordinació en els moviments. La paràlisi general progressiva, o PGP, consisteix en un progressiu engruiximent de les meninges —les membranes que envolten el sistema nerviós central—, dilatació dels ventricles cerebrals i eixamplament dels solcs cerebrals. La PGP provoca marcades alteracions de la personalitat, de l’estat d’humor, dels reflexos, i trastorns oculars, als quals cal afegir, en les fases avançades, les convulsions, els deliris i les paràlisis tan comentades en la literatura, temps enrere.
La sífilis congènita
La sífilis congènita es produeix quan l’organisme del fetus entra en contacte amb el T. pallidum per via transplacentària —la qual cosa només és possible quan la mare està infectada a partir del quart mes de l’embaràs—, per aspiració fetal de líquid amniòtic contaminat, o bé per contacte directe del fetus amb el canal del part.
Les manifestacions de la sífilis congènita poden tenir lloc en el mateix moment del naixement o durant la lactància, i llavors s’anomena sífilis congènita precoç; poden, però, aparèixer més endavant, i aleshores ens trobem davant la sífilis congènita tardana.
La sífilis congènita precoç, o del nodrissó, que apareix fins als dos anys d’edat, pot presentar diverses manifestacions. Les més freqüents i importants són defectes ossis —com ara despreniments espontanis dels extrems dels ossos llargs, per exemple l’húmer—, o la denominada tíbia en beina de sabre, a causa de la curvatura exagerada que presenta aquest os. D’altres manifestacions són la coriza sifilítica, o secrecions muco-purulentes nasals; el pèmfig sifilític, o erupcions vesiculoses als palmells de les mans i les plantes dels peus, que es trenquen espontàniament i que deixen úlceres sagnants; augment del volum del fetge i la melsa; i pneumònia.
La sífilis congènita tardana, que apareix després dels dos primers anys d’edat i de vegades presenta llargs períodes de latència, es manifesta, sobretot, amb sordesa, alteracions de les dents —especialment, les incisives, que són més excavades del que fóra normal— i queratitis, o inflamació de la còrnia. Tanmateix, en aquest tipus de sífilis congènita també són freqüents les alteracions òssies característiques de la sífilis congènita precoç, i també una malformació denominada nas en sella de muntar, a causa de defectes en el desenvolupament de l’os vòmer del crani. Mitjançant el tractament antibiòtic, el procés infecciós remet; però les lesions i les deformacions òssies constituïdes són irreversibles.
Diagnosi
La diagnosi de sífilis se sol basar en les lesions, com ara el xancre d’inoculació i les sifílides, que en general tenen un aspecte i una distribució molt característics. També l’antecedent d’exposició al contagi, en alguns casos, col·labora en el procés diagnòstic.
La confirmació diagnostica es pot obtenir per dos mecanismes: l’examen directe o diverses proves serològiques.
L’examen directe requereix l’obtenció d’una mostra de les secrecions que es formen a la superfície de les lesions cutàneo-mucoses, riques en espiroquetes. Posteriorment, el material obtingut és observat al microscopi, mitjançant una tècnica especial denominada microscòpia de camp obscur, que permet de detectar l’eventual presència del T. pallidum.
Les proves serològiques útils per a la diagnosi de la sífilis són molt variades, i corresponen a diversos procediments pels quals es pot detectar la presència de certs anticossos elaborats per l’organisme contra antígens del Treponema pallidum, a la sang o, eventualment, en altres secrecions orgàniques, com ara el líquid cèfalo-raquidi. Les proves, segons la mena d’anticossos que detectin, es divideixen bàsicament en dos grups: les denominades treponèmiques, destinades a identificar anticossos específics contra les espiroquetes, i les no treponèmiques, que detecten anticossos menys específics i que també poden aparèixer en el decurs d’altres afeccions. Entre les proves no treponèmiques més emprades, destaca la denominada VDRL (de l’anglès Venereal Disease Research Laboratory), en què s’utilitzen antígens diferents, en l’estructura química, dels components estructurals de les espiroquetes, especialment la cardiolipina, substància que, entre altres efectes, és capaç de reaccionar amb anticossos elaborats contra certs antígens treponèmics; tanmateix, es tracta d’una prova poc específica, ja que pot donar falsos resultats positius —és a dir, que no hi hagi veritablement una infecció sifilítica— en casos d’altres malalties com ara lupus eritematós sistèmic, artritis reumatoide, lepra, paludisme o tuberculosi, o fins i tot en persones sanes. A causa d’això, aquestes proves s’apliquen principalment a grans masses de població, per recórrer després a proves més específiques en els casos positius. Les proves treponèmiques són més específiques, ja que com a antígens empren suspensions de treponemes intactes o lisats; de tota manera, l’especificitat d’aquestes proves és variable, ja que poden reaccionar contra altres espècies de treponemes comensals en l’home. Les més emprades són la denominada FTA-abs, basada en una reacció d’immunofluorescència indirecta, i l’anomenada TPHA-TP, basada en una reacció d’hemaglutinació passiva. Atès que, tot i que solen oferir resultats fiables —especialment les treponèmiques—, aquestes proves serològiques també poden donar resultats erronis, hom sol sol·licitar-ne més d’una a la vegada, o fins i tot diverses vegades, si la diagnosi és dubtosa. Tampoc no són de gaire utilitat si es realitzen durant les dues primeres setmanes que segueixen el contagi, ja que durant aquest lapse l’organisme no elabora anticossos específics anti-T. pallidum. D’altra part, en avaluar els resultats obtinguts, cal tenir en compte que, després de patir una infecció per aquests microorganismes, les proves serològiques, sobretot les treponèmiques, continuen oferint durant alguns anys un resultat positiu, fins i tot en casos en què el procés infecciós ha remès completament. Per aquesta raó, sovint els resultats d’aquestes proves s’expressen no sols en forma qualitativa, sinó també quantitativament, de manera que permetin deduir la concentració dels anticossos que s’intenta detectar; per això són molt útils quan es vol avaluar l’evolució de la malaltia, després de la instauració del tractament antibiòtic.
Tractament
El tractament consisteix en l’administració de penicil·lina G benzatina, o sòdica, generalment per via intramuscular, a dosis elevades i durant un lapse variable que, en general, no excedeix les dues setmanes. En cas d’al·lèrgia a aquest medicament, s’opta per altres antibiòtics que actuïn contra les espiroquetes, com ara l’eritromicina. Es considera que una sola dosi elevada d’aquests antibiòtics pot eliminar els gèrmens de tots els teixits. Això no obstant, per tal de garantir l’eficàcia total del tractament, a la pràctica se n’apliquen diverses dosis durant uns quants dies o un parell de setmanes; fins i tot, en casos particulars, com pot ésser amb malalts de SIDA, s’apliquen tractaments més enèrgics. Al cap d’unes dues hores de la primera aplicació d’antibiòtics, en un percentatge molt alt dels casos —50% de sífilis primària i 90% de sífilis secundària—, es produeix un fenomen conegut amb el nom de reacció de Jarisch-Herxheimer degut, pel que sembla a les espiroquetes, que en ésser destruïdes, alliberen profusament una toxina que elaboren, caracteritzada per provocar una reactivació de les lesions, a més de febre, esgarrifances, mal de cap, dolors musculars, taquicàrdia i hipotensió arterial. En alguns casos, el quadre clínic pot arribar a ésser molt espectacular; això no obstant, sempre remet en poques hores, espontàniament o mitjançant l’administració d’analgèsics i el repòs al llit, sense donar pas a cap complicació més seriosa.
Una vegada acabat el tractament, el subjecte ha de sotmetre’s durant dos anys a control mèdic, en què se li practiquen les proves serològiques abans esmentades, amb la finalitat de detectar eventuals augments en la concentració sanguínia d’anticossos. Si això succeïa, o si es detectava la reaparició de les manifestacions, en particular les erupcions cutànies, es començaria a aplicar novament el tractament antibiòtic.
D’altra banda, en algun cas seriós de sífilis —sífilis congènita i terciària—, poden practicar-se també diversos tipus de tècniques quirúrgiques orientades a reparar els teixits lesionats, o bé altres mesures terapèutiques, per prevenir o tractar les complicacions càrdio-vasculars, neurològiques o d’altres òrgans.
Profilaxi
Com que actualment no es disposa d’un vaccí eficaç que previngui el desenvolupament de la malaltia, en cas d’infecció, la profilaxi se centra exclusivament en la prevenció del contagi i en la detecció dels malalts asimptomàtics durant les primeres fases de la malaltia, quan encara es poden evitar les lesions irreversibles.
La principal mesura preventiva del contagi és la utilització de preservatius, quan es mantenen relacions sexuals amb persones potencialment portadores de la infecció, o sempre que es mantingui fora del context de parelles estables. D’altra banda, el tractament antibiòtic adequat en dones embarassades evita la infecció del fetus, la qual cosa prevé la sífilis congènita.
Per a detectar malalts asimptomàtics es recomana la realització sistemàtica i periòdica de les proves serològiques, especialment en aquelles persones més exposades al contagi.
També, per tal d’aturar la cadena de transmissió de la malaltia, igualment com en qualsevol MTS, és important que les persones afectades comuniquin la malaltia a les persones amb qui han mantingut relacions sexuals, després del moment en què presumptament han contret la infecció. Així, aquestes persones podran ésser diagnosticades amb més seguretat i antelació.
D’altra part, en el nostre medi es practiquen rutinàriament proves per a detectar la presència d’anticossos de la sífilis a la sang procedent de donacions; les que donen resultats positius, òbviament, es descarten. Així s’elimina la possibilitat del contagi de la sífilis per mitjà de transfusions de sang.
| altres denominacions: | lues |
| agent causal: | Treponema pallidum |
| font d’infecció: | lesions cutànies i mucoses |
| vies de contagi: | sexual i materno-fetal |
| període de contagiositat: | molt variable |
| període d’incubació: | generalment, unes tres setmanes |
| manifestacions: | xancre sifilític; erupcions cutànies |
| complicacions: | només se’n presenten en casos de sífilis congènita i terciària |
| profilaxi: | proves serològiques (VDRL, FTA-ABS) periòdiques en els individus més exposats al contagi |