Agents infecciosos i paràsits de l’home

Amb la denominació genèrica d’agents infecciosos es coneix una gran diversitat d’espècies d’organismes, o éssers vius en general, de dimensions microscòpiques, que tenen la capacitat d’infectar l’organisme humà —és a dir, de penetrar-hi, establir-s’hi i reproduir-s’hi— i eventualment d’originar una malaltia infecciosa, és a dir, una alteració patològica.

El terme microbi (del grec antic mikrós, ‘petit’, i bíos, ‘vida’), sinònim de microorganisme o germen, és aplicat indistintament a tots els éssers vius de dimensions microscòpiques, invisibles a l’ull humà i d’una organització biològica rudimentària, independentment del fet que puguin ésser nocius o no per a l’organisme humà.

És anomenat paràsit (del grec antic pará, ‘al costat’, i sitos, ‘menjar’), aquell individu que forma part de qualsevol de les espècies d’éssers vius que per a mantenir el seu metabolisme i reproduir-se necessiten establir-se en un altre organisme viu i alimentar-se’n. Així, quan es parla de paràsits de l’home hom fa referència a una gran varietat d’espècies d’éssers vius que tenen la capacitat d’establir-se en l’organisme humà i d’alimentar-se’n. En rigor, els microorganismes capaços d’ocasionar una infecció en l’ésser humà poden ésser considerats paràsits de l’home. Tanmateix, però, en la pràctica, aquesta denominació se sol reservar per a diverses espècies d’organismes, tant microscòpiques com macroscòpiques, que tenen la capacitat d’habitar en la superfície o l’interior de l’organisme humà, alimentant-se’n i desenvolupant-s’hi. Les malalties provocades per l’establiment de paràsits —protozous i helmints— s’anomenen genèricament parasitosis.

Els microorganismes es troben àmpliament dispersos en els diversos medis naturals. La majoria habita els sòls, especialment al voltant de les rels de les plantes, i l’aigua, sobretot a prop de la matèria orgànica. Igualment, els gèrmens de moltes espècies es troben suspesos en l’aire, i en general es mantenen propers entre ells o en contacte amb organismes vegetals o animals.

Per tal de mantenir-se vius i reproduir-se, els microorganismes necessiten incorporar diversos elements químics, que poden obtenir a partir de matèria orgànica en descomposició, o bé a partir de l’organisme viu on s’hagin establert. D’altra banda, algunes espècies vegetals de microorganismes obtenen part de l’energia que necessiten a través del mecanisme de fotosíntesi.

La presència dels microorganismes contribueix àmpliament a la depuració dels sòls, l’aigua i l’aire, ja que els gèrmens contenen diversos minerals —que ofereixen al medi extern quan culmina el seu cicle vital—, indispensables per al creixement i la reproducció d’altres organismes. D’altra banda, moltes espècies de microorganismes tenen la capacitat —com la majoria de vegetals— de produir oxigen a partir del diòxid de carboni. La importància de la depuració que els microorganismes efectuen en els medis en què habiten és determinada pel nombre en què es troben, que sol ésser elevat, gràcies a la qual cosa la seva superfície d’intercanvi amb el medi extern és relativament superior a la d’altres organismes més voluminosos.

La majoria de les espècies de microorganismes són sapròfites (del grec antic saprós, ‘podrit’, i phytón, ‘planta’), ja que s’alimenten literalment d’organismes vegetals en descomposició. Els gèrmens sapròfits en circumstàncies normals resulten inofensius per a l’home, però poden ésser patògens si envaeixen ocasionalment algunes regions de l’organisme. Solament una minoria de les espècies de microorganismes, precisament els que s’anomenen agents infecciosos, són capaços d’infectar l’organisme humà tot originant, si el procés infecciós prospera, diverses malalties infeccioses.

Segons la seva estructura i organització biològica, i el regne natural al qual pertanyen, els microorganismes es classifiquen en diverses categories. Els agents infecciosos només pertanyen a quatre d’aquestes categories: els anomenats virus, els bacteris, els fongs i els protozous.

Els virus són uns microorganismes d’estructura molt simple i d’unes dimensions tan diminutes que la majoria només poden ésser observats amb un microscopi electrònic. La característica principal dels virus és que no constitueixen ni tan sols una cèl·lula, ja que consten gairebé exclusivament d’una molècula d’àcid nucleic, on es localitza la seva dotació genètica, i d’una capa formada per proteïnes, que els serveix de protecció. Els virus tenen una estructura subcel·lular i no pertanyen a cap regne natural específic, per bé que alguns científics proposen de classificar-los dins un nou regne natural, el regne natural dels virus. El mot virus, que significa verí, és pres directament del llatí; antigament eren anomenats virus filtrables perquè les substàncies que els contenien passaven a través d’un filtre capaç d’aturar els microorganismes més grossos, com els bacteris. Les malalties infeccioses ocasionades per virus s’anomenen igualment virosis o viriasis.

Els bacteris constitueixen el tipus de microorganisme més freqüent en la natura. La seva característica més destacable és que són unicel·lulars, és a dir que es componen d’una sola cèl·lula, amb un nucli molt elemental. Si bé la majoria dels organismes vius, incloent-hi diverses categories de microorganismes, es classifiquen com a eucariotes (del grec antic eû, ‘veritable’ o ‘normal’, i kàryon, ‘nucli’), pel fet que tenen cèl·lules amb nuclis veritables o desenvolupats, els bacteris es classifiquen com a procariotes (del prefix grec pro, ‘abans’, i káryon, ‘nucli’) pel fet que el seu nucli cel·lular és rudimentari. Així, doncs, els bacteris pertanyen a un regne natural especial, tradicionalment anomenat regne procariota, per bé que les classificacions actuals els situen dins el regne dels moners. El terme bacteri procedeix del grec antic, llengua en què baktḗrion significa bastó.

Els fongs són microorganismes unicel·lulars o pluricel·lulars, és a dir, formats per una cèl·lula o més d’una, eucariotes, que es caracteritzen per presentar una gran diversitat de formes reproductives. Tradicionalment s’han classificat dins el regne vegetal, per bé que en les classificacions modernes se situen dins el regne dels Fungi. La paraula fong procedeix del mot llatí fungus, que significa bolet. Les malalties infeccioses ocasionades per fongs s’anomenen genèricament micosis.

Els protozous són microorganismes unicel·lulars eucariotes, la característica més important dels quals és que en general tenen mobilitat pròpia. Tradicionalment, han estat classificats dins el regne animal, per bé que en les classificacions modernes se situen dins el regne dels Protoctista. Els protozous s’integren en la categoria de microbis, ja que, en la seva majoria, són microscòpics. Tanmateix, però, les espècies de protozous que es poden catalogar com a agents infecciosos són considerades igualment paràsits de l’home, perquè són organismes animals que tenen la capacitat d’establir-se en l’organisme humà i alimentar-se’n. Així, doncs, els protozous s’integren tant en el grup dels microbis com en el dels paràsits de l’home. El mot protozou es compon de l’adjectiu grec prō͂tos, ‘primer’, i de zôon, que significa ‘animal’. Les malalties infeccioses o parasitosis ocasionades per protozous s’anomenen també protozoosis.

Entre els paràsits de l’home s’inclouen, a més dels protozous ja esmentats, algunes espècies dels anomenats helmints (del grec antic hélmins, -inthos, ‘cuc’), és a dir, verms o cucs que no tenen apèndixs articulats i que es poden establir al tub digestiu o d’altres teixits de l’organisme humà. També s’hi inclouen alguns artròpodes (del grec antic árthron, ‘articulació’, i poûs, podós, ‘peu’), és a dir, insectes de recobriment resistent i potes articulades, que tenen la capacitat d’establir-se o infectar la superfície cutània de l’ésser humà. Tant els helmints com els artròpodes es classifiquen tradicionalment dins el regne animal o, segons la denominació moderna, el regne dels Animalia.