Psitacosi

Definició

La psitacosi és una malaltia infecciosa d’origen bacterià que pateixen els ocells, sobretot els lloros i els periquitos, i que es transmet a l’ésser humà per inhalació de partícules de matèries fecals contaminades, que romanen suspeses en l’aire, especialment en recintes tancats. En l’home, aquesta infecció causa síndrome febril i símptomes respiratoris, i amb la instauració del tractament antibiòtic adequat sol remetre al cap d’una setmana o dues, sense originar complicacions.

Causes i freqüència

L’agent etiològic de la psitacosi és el Chlamydia psittaci, un bacteri gramnegatiu que pertany al gènere de les Chlamydiae, que es caracteritzen pel fet que són petites i perquè es reprodueixen exclusivament a l’interior de les cèl·lules que infecten. L’hàbitat natural d’aquests bacteris és l’organisme de diversos ocells, especialment lloros, periquitos, galls dindi i ànecs; tanmateix, l’organisme de les persones infectades és també important en aquest aspecte. La font d’infecció és determinada per les secrecions dels ocells infectats, especialment les matèries fecals, on el microorganisme pot sobreviure, segons les condicions climàtiques, fins a trenta dies. La via de contagi és respiratòria, ja que el contagi s’esdevé quan una persona inhala microorganismes continguts en petites partícules que es desprenen de les matèries fecals dels ocells contaminats al medi ambient. Les persones més exposades al contagi són les que per professió es troben més en contacte amb ocells, com és el cas dels grangers, els veterinaris, els qui treballen en botigues d’animals o simplement els qui tenen ocells a casa.

Després d’ingressar a l’organisme per via respiratòria, els microorganismes infecten algunes cèl·lules defensives en què es reprodueixen, i a través d’aquestes i de la sang es distribueixen per diversos teixits de l’organisme, especialment el teixit pulmonar. Als teixits infectats es produeix un procés inflamatori i hi apareixen zones de necrosi o mort cel·lular.

Al nostre medi la psitacosi constitueix una malaltia poc freqüent que es presenta de manera esporàdica.

Manifestacions, evolució i complicacions

El període d’incubació dura en general entre 7 i 14 dies.

El període d’estat correspon a una pneumònia atípica, que s’inicia sobtadament amb esgarrifances, febre elevada —que sovint depassa els 40°C— mal de cap i molèsties o dolors musculars, especialment a la zona lumbar i el clatell. Si la febre és elevada i persistent, també se solen presentar obnubilació mental i fins i tot deliris. D’altra banda, al cap d’uns dies d’haver-se manifestat la síndrome febril, o més estranyament al mateix temps, es presenta una tos seca que s’acompanya de sensació de dificultat per respirar i manca d’aire que, a poc a poc esdevé productiva, és a dir, que s’acompanya d’expectoracions mucoses o, de vegades, sanguinolentes.

Quan s’instaura el tractament antibiòtic durant els primers dies del període d’estat, com s’esdevé gairebé sempre al nostre medi, els símptomes remeten al cap d’1 setmana o 2, sense originar complicacions. En la resta dels casos, les manifestacions són més persistents i poden prolongar-se algunes setmanes.

D’altra banda, actualment al nostre medi no són freqüents les complicacions, com ara insuficiència respiratòria i endocarditis o inflamació del teixit valvular del cor. A més, aproximadament en un 1% dels casos, els microorganismes causen lesions molt greus en el fetge, la melsa, el cor o les glàndules suprarenals, que poden constituir causa de mort.

Diagnosi, tractament i profilaxi

La diagnosi s’efectua a partir dels antecedents de risc d’exposició al contagi, afegits a l’existència d’una pneumònia amb cefalea intensa, febre elevada i obnubilació. La confirmació de la diagnosi s’obté per mitjà de proves serològiques.

El tractament consisteix bàsicament a fer repòs al llit, dieta tova i equilibrada, consum abundant de líquids i administració d’antibiòtics diversos, durant 2 o 3 setmanes.

L’única mesura profilàctica que s’efectua davant d’aquest trastorn consisteix en l’administració preventiva d’antibiòtics, en general inclosos al menjar, als ocells que s’importen de zones endèmiques i als de corral. Actualment no hi ha cap vaccí eficaç contra aquesta malaltia.