L’anquilostomiasi o uncinariasi és una parasitosi provocada per dues espècies de cucs, Anquilostoma duodenale i Necator americanus, que s’estableixen al budell prim i poden provocar una anèmia de caràcter greu.
Aquests cucs es classifiquen dins el grup dels nematodes, perquè són allargats, cilíndrics, no segmentats i de sexe diferenciat. En la forma adulta, tenen de 5 mm a 18 mm de longitud. L’A duodenale es distribueix per regions subtropicals d’Àfrica, Àsia i Europa meridional. El N. americanus es troba a les regions tropicals d’Àfrica, Àsia i Amèrica. Hom calcula que arreu del món hi ha uns 700 milions de persones parasitades per aquests cucs.
Els paràsits adults s’estableixen a la mucosa del budell prim, on copulen i ponen els ous, que eliminen amb la matèria fecal. Necessiten un medi humit i càlid determinat per conservar la vitalitat; és, doncs, idoni el que troben en sòl humit. Després d’un dia o dos, els ous es desclouen i en surten unes larves que romanen viables durant alguns dies, si el sòl disposa de matèria orgànica en descomposició i és humit i sorrós. El contagi de l’ésser humà es produeix per via cutània, quan les larves, a través de petites ferides, generalment als peus, penetren el teixit subcutani. Per això, les persones més exposades al contagi són els pagesos, especialment si treballen descalços. Una vegada han travessat la pell, a través del corrent sanguini les larves atenyen el teixit pulmonar; allí deixen l’aparell circulatori i passen a la llum bronquial, ascendeixen fins la faringe i són deglutides. Dins el tub digestiu, s’estableixen a la mucosa del budell prim, a la qual s’adhereixen amb les dents, molt agudes. En aquesta localització maduren i s’alimenten de la sang que obtenen esquinçant el teixit de la mucosa, produint-hi hemorràgies. Una vegada diferenciats en sexes, els paràsits copulen i ponen els ous, i el cicle vital es reinicia.
Moltes vegades, el procés resulta asimptomàtic. Les manifestacions, quan n’hi ha, segueixen la seqüència dels desplaçaments dels paràsits per l’organisme. De vegades es produeix una reacció inflamatòria al punt d’inoculació de les larves. Es més freqüent que, en atènyer l’aparell respiratori, aparegui tos irritativa, sovint seguida d’esput amb estries de sang, i acompanyada de dolor toràcic intens. Les manifestacions digestives són les més freqüents: molèsties o dolor abdominal, nàusees i vòmit, que de vegades conté sang, i deposicions diarreiques, que sovint presenten una tonalitat negrosa perquè contenen sang parcialment digerida. Si el trastorn no és tractat, és habitual que, a poc a poc, s’instauri una anèmia, que, al seu torn, en fases avançades o en casos greus, pot conduir a un quadre d’insuficiència cardíaca. Hom considera que l’anquilostomiasi és una de les causes més freqüents d’anèmia en la població africana.
La diagnosi, que de vegades es dedueix de les manifestacions o d’un entorn endèmic, es confirma detectant microscòpicament els ous en la matèria fecal o en mostres de secrecions duodenals. El tractament consisteix en l’administració de fàrmacs antiparasitaris de diversos tipus, com mebendazole, pamoat de pirantel o hidroxinaftoat de befeni, durant uns tres dies, o en dosi única, segons el medicament triat. Per tal de garantir la total erradicació dels paràsits, en alguns casos aquesta pauta de tractament es repeteix al cap de deu dies. Paral·lelament, si és necessari, es tracta l’anèmia mitjançant l’administració de suplements de ferro o, eventualment, transfusions de sang.