La toxocariasi és una parasitosi provocada per algunes espècies de cucs que habiten normalment al budell de gossos i gats i que, accidentalment, poden arribar a infectar l’ésser humà, en qui causen la formació de granulomes, o petits tumors de teixit cicatricial i inflamatori, en diversos teixits interns.
Els agents etiològics més freqüents de la toxocariasi són Toxocara canis i Toxocara cati, que en la forma adulta habiten al budell del gos i del gat, respectivament, i que poden assolir uns 10 cm de longitud. Els paràsits adults ponen ous que s’eliminen amb les deposicions dels animals infestats, amb la qual cosa es contamina el sòl. L’home es contagia en ingerir, amb els dits o qualsevol objecte contaminat, els ous microscòpics del paràsit.
El trastorn és endèmic en regions tropicals i subtropicals; al nostre medi, la parasitació dels gossos és relativament freqüent.
En ingressar en l’organisme, la paret dels ous es desintegra per l’acció dels sucs gàstrics, i les minúscules larves que contenen travessen la mucosa intestinal i, a través de la circulació sanguínia, es distribueixen per diversos teixits interns, sobretot el fetge, els pulmons, la melsa, el cor i els ulls, on s’enquisten i, com a resposta defensiva de l’organisme, es formen els petits granulomes. Les manifestacions depenen de la localització dels granulomes. Les més freqüents són augment del volum del fetge, febre moderada i tos. En alguns casos es produeixen manifestacions oculars com ara conjuntivitis, iritis o hemorràgies al globus ocular. També poden aparèixer reaccions al·lèrgiques cutànies, anàlogues a la urticària.
La diagnosi es basa en els símptomes, anàlisis de sang —que poden evidenciar una eosinofília, és a dir, l’augment de la concentració de glòbuls blancs de tipus eosinòfil, signe comú a diverses parasitosis—, proves serològiques específiques i, de vegades, biòpsies dels teixits afectats.
El tractament consisteix en l’administració de fàrmacs antiparasitaris, com dietilcarbamizina o tiabendazole, entre 1 i 4 setmanes.