Definició
Les afeccions de la vàlvula tricúspide o valvulopaties tricúspides són trastorns caracteritzats per una alteració de la funció de la vàlvula que comunica l’aurícula dreta amb el ventricle dret. Aquesta alteració pot consistir en una insuficiència tricúspide, en què una part de la sang reflueix anormalment des del ventricle cap a l’aurícula dreta; o bé en una estretor o estenosi tricúspide, en què es dificulta el pas adequat de la sang des de l’aurícula dreta fins al ventricle del mateix cantó.
Anatomia i fisiologia
La vàlvula tricúspide es compon de tres valves implantades en l’orifici tricúspide que comunica l’aurícula amb el ventricle dret. De les valves emergeixen unes estructures tendinoses allargades, les cordes tendinoses, que, per l’altre extrem, s’insereixen en uns músculs allargats que neixen de la paret interna del ventricle, els músculs papil·lars. La sang que s’acumula en l’aurícula dreta, procedent de les venes caves, prem de manera progressiva les vores de les valves i les projecta cap al ventricle dret. A mesura que el ventricle s’omple, les vores de les valves tornen a llur posició original i se superposen; així la vàlvula queda tancada hermèticament. Per a evitar la projecció de les valves en sentit invers i amb això el reflux de la sang cap a l’aurícula, els músculs papil·lars es contreuen i tensen les cordes tendinoses.
Causes
La causa més freqüent de valvulopatia tricúspide és aquests casos l’orifici tricúspide també es dilata i, per tant, s’esdevé una insuficiència tricúspide. La dilatació de la cavitat ventricular dreta es produeix quan hi ha una hipertensió arterial pulmonar, ja que d’aquesta manera s’aconsegueix expulsar la sang fins al tronc arterial pulmonar a una pressió superior al que és habitual. Així, tots els trastorns que puguin ocasionar hipertensió arterial pulmonar poden causar també, a la llarga, una insuficiència tricúspide. Entre aquests, destaquen les valvulopaties mitral i aòrtica, el cor pulmonar, les miocardiopaties i la malaltia coronària.
Menys sovint, tant l’estenosi com la insuficiència tricúspide són degudes a l’existència de lesions en les valves o les cordes tendinoses com ara fusió, engruiximent, dipòsit de fibres de col·lagen o calci, o bé rigidesa. Aquestes lesions solen ésser degudes a febre reumàtica, anomalies congènites o endocarditis bacteriana.
Símptomes i evolució
Tant en el cas d’insuficiència com d’estenosi tricúspide es produeix un increment en el volum de sang que roman en el ventricle dret després de la fase de contracció. Al començament, la mateixa dilatació del ventricle permet d’acollir aquest excés de sang, però, més endavant, quan la cavitat ventricular no es pot dilatar més, minva la força de contracció de les parets ventriculars, i es produeix una insuficiència cardíaca dreta. En aquest cas, la sang tendeix a acumular-se en les venes dels membres inferiors i dona pas a un edema o inflor al voltant dels turmells, al fetge —provocant molèsties i dolor abdominal— i, en les fases més avançades, en la majoria dels teixits orgànics.
D’altra banda, l’afecció tricúspide provoca una reducció del volum de sang que circula per l’organisme. Així, és habitual el cansament i la debilitat muscular.
En la majoria dels casos, l’alteració tricúspide acompanya trastorns que generen una insuficiència cardíaca esquerra, com ara valvulopaties, malaltia coronària o miocardiopaties. En aquests casos, els símptomes dominants són deguts a una congestió pulmonar, i destaca la sensació de manca d’aire i la dificultat a respirar.
Diagnosi i tractament
Hom n’efectua la diagnosi amb l’anàlisi dels símptomes, a través de l’exploració física i la realització de diverses proves complementàries com ara radiografia de tòrax, electrocardiograma, ecocardiograma i cateterisme cardíac. A través d’aquestes proves, igualment, hom pot detectar les causes del trastorn i valorar la magnitud de les lesions. D’altra banda, els casos lleus o asimptomàtics no requereixen tractament.
En els casos greus, hi ha la possibilitat de corregir el defecte amb una intervenció quirúrgica. Actualment, les tècniques més emprades són el reemplaçament valvular per una pròtesi; la comissurotomia, que consisteix en el tall de les valves adherides, o l’anuloplàstia, és a dir, la reducció de l’orifici valvular.