Definició
L’encefalitis és la inflamació de les estructures nervioses corresponents a l’encèfal —cervell, cerebel i tronc encefàlic—, deguda generalment a una infecció d’origen víric.
Causes
La inflamació de l’encèfal és deguda, en la majoria dels casos, a una infecció vírica. De vegades es tracta de virus que presenten una especial afinitat amb el teixit nerviós, com és el cas dels virus de la poliomielitis, la ràbia, l’herpes, els virus Coxsakie, els ECHO, i un grup del tipus arbovirus que són transmesos a l’home per mosquits i paparres. En altres casos, es tracta de virus causants de malalties comunes, que, com a complicació, originen una encefalitis, com és el cas dels virus de la grip, el xarampió o la parotiditis. Igualment, es pot produir una inflamació encefàlica a partir d’una reacció immunitària anòmala en resposta a infeccions causades per virus com els del xarampió, la varicel·la o la rubèola. Són menys habituals les encefalitis degudes a d’altres gèrmens, com els bacteris que provoquen la tos ferina o l’escarlatina, o bé els protozous causants de la toxoplasmosi, entre d’altres. Actualment, també hi ha encefalitis provocades pel virus causant de la SIDA, o com a resultat de complicacions infeccioses d’aquesta malaltia.
Símptomes i evolució
Els símptomes de les encefalitis i l’evolució que presenten varien notablement segons els casos d’acord amb el germen causal, l’edat, l’estat físic del malalt i les estructures nervioses que en són més afectades.
Al començament de la malaltia, se solen presentar símptomes comuns d’una infecció vírica com ara febre, malestar general i dolors musculars. En els casos lleus, els símptomes propis de l’encefalitis que es presenten al cap d’uns dies consisteixen en el manteniment de febre, mal de cap, atordiment i, de vegades, vertígens o alteracions transitòries de la visió.
Quan s’esdevé una inflamació important, les estructures nervioses tendeixen a engruixir-se, però el crani en limita l’expansió i, per tant, l’encèfal és comprimit. La compressió provoca símptomes similars als de la meningitis, com ara un mal de cap intens, rigidesa del clatell i vòmits. De vegades, les meninges participen també en el procés inflamatori, i aleshores es produeix una meningoencefalitis.
Les manifestacions varien segons les estructures nervioses que són inflamades. Així, és possible que es presentin paràlisis en una extremitat o més d’una, o bé pèrdua de força, trastorns de la sensibilitat, convulsions, alteracions de la personalitat, trastorns circulatoris o respiratoris, alteracions mentals com desorientació o agitació, i alteració de la consciència, que en els casos greus arriba al coma.
L’evolució de l’encefalitis és tan variable que, fins i tot quan es produeixen manifestacions d’extrema gravetat, hi ha la possibilitat que la recuperació sigui total. En la majoria dels casos, després d’una convalescència llarga, la malaltia guareix del tot. Això no obstant, quan s’han destruït grups de neurones, poden quedar seqüeles permanents, com ara pèrdua d’audició, vertígens, pèrdua de força en alguna part del cos i, fins i tot, dèficit mental o trastorns del comportament. Els casos més greus poden arribar a ésser mortals per l’alteració de les funcions vitals.
Hi ha varietats d’encefalitis que segueixen una evolució llarga. D’entre aquestes presentacions cal destacar la panencefalitis esclerosant subaguda, causada per una infecció deguda al virus del xarampió. Segons les investigacions efectuades, els anticossos formats contra el virus, juntament amb partícules de virus, serien dipositades a l’encèfal i en causarien la degeneració progressiva. Aquesta encefalitis sol causar especialment alteracions mentals, com ara trastorns de l’atenció i la memòria, i en fases avançades genera un deteriorament general de les facultats intel·lectuals, amb demència. També són habituals les convulsions i els moviments involuntaris com ara les mioclònies. Sovint, aquest tipus d’encefalitis resulta mortal al cap d’uns mesos o uns quants anys.
Diagnosi
Hom basa la diagnosi de l’encefalitis en els símptomes i l’exploració física, a través de la qual s’evidencien signes com ara la rigidesa del clatell. Aquesta exploració es complementa amb la punció lumbar, que permet d’extreure líquid cèfaloraquidi (LCR), l’estudi del qual pot mostrar alteracions característiques en la composició del líquid, i fins i tot, possibilitar la identificació del germen causal. Quan es presenten convulsions o alteracions mentals, hom sol practicar un electroencefalograma (EEG) per tal de detectar les zones del cervell que n’han estat afectades. L’estudi dels antecedents, que pot ajudar a establir les possibles vies de contagi, permet també de determinar-ne l’agent causal. Igualment, el germen pot ésser identificat gràcies a les proves serològiques, és a dir, amb l’anàlisi del sèrum sanguini. De vegades, cal efectuar una biòpsia per poder estudiar directament una mostra del teixit lesionat.
Tractament i prevenció
L’encefalitis exigeix l’hospitalització del malalt per tal de solucionar ràpidament les possibles complicacions de l’afecció i facilitar un tractament adequat.
Hom basa el tractament en l’administració de medicaments específics contra el germen causal, com és el cas dels antibiòtics si es tracta de bacteris. També s’indiquen els medicaments antivírics quan la malaltia és causada per virus, bé que actualment no hi ha fàrmacs que siguin del tot efectius; quan la infecció ha estat causada pel virus de l’herpes, hom recorre a l’administració d’aciclovir, un medicament que molt sovint és capaç d’inactivar el microorganisme. Hom utilitza, també, corticoides per a minvar la inflamació.
A més, en cada cas concret hi ha d’altres mesures que poden ésser adequades al tractament dels símptomes i les complicacions que es presenten, com són els medicaments contra les convulsions o bé els analgèsics. En els casos greus, és possible que calgui l’ingrés del malalt en una unitat de medicina intensiva per tal que rebi respiració artificial.
Una gran proporció d’encefalitis pot ésser previnguda amb la vacunació contra el xarampió i la parotiditis, que actualment és administrada de manera rutinària durant la infància, i la vacunació contra la grip.