El concepte d’alimentació sana, denominació acceptada en èpoques recents, fa referència a una conducta alimentària que és considerada beneficiosa segons els criteris científics convencionals moderns i que consisteix en l’adopció d’uns hàbits alimentaris que tendeixin a proporcionar a l’organisme tots els elements nutritius que aquest necessita, en unes quantitats i proporcions adequades per tal que desenvolupi apropiadament tots els seus processos fisiològics i eviti així dèficits, excessos o desequilibris nutritius. Així, doncs, la definició d’"alimentació sana" no es basa en criteris culinaris, tot i que és perfectament compatible l’adopció d’uns hàbits alimentaris saludables i el respecte a la gastronomia i als gustos i preferències particulars; ni tampoc es basa en cap ideologia o en el seguiment d’unes determinades pautes de vida afins a preceptes ètics o filosòfics, tal com proposen les anomenades alimentacions alternatives, que es detallen en un altre article d’aquest capítol.
Cal destacar que l’alimentació és, en primer lloc, una conducta instintiva, per mitjà de la qual l’ésser humà tendeix periòdicament a menjar i a beure, per tal d’atenuar la fam i la set, sensacions fisiològiques que es produeixen sobretot davant l’escassetat de nutrients en l’organisme. En la selecció dels aliments, però, no compten solament els condicionaments fisiològics, tal com succeeix en els animals, sinó també nombrosos factors socioculturals que marquen les preferències o hàbits alimentaris dels integrants d’un grup humà determinat. I, per això, fins i tot en situacions d’abundància d’aliments, es pot esdevenir que no se segueixi una alimentació sana.
Deixant de banda els aspectes culinaris i les qüestions sociofilosòfiques i atenent, en canvi, a la concordança entre els aliments que es consumeixen i els requeriments fisiològics, hom pot afirmar que no tothom segueix una alimentació saludable. L’alimentació pot ésser inadequada per diferents motius, tant per una aportació nutritiva global pel dessota de les necessitats orgàniques, com per deficiències nutritives parcials, i fins i tot, moltes vegades i encara que sembli paradoxal, per un excés de l’aportació d’energia o de nutrients. Bàsicament, doncs, els factors determinants d’una alimentació inadequada són: d’una banda, l’escassetat de l’aportació global d’aliments i, d’altra banda, la manca de criteris racionals a l’hora de seleccionar-los, seguint patrons culturals d’alimentació poc saludables i fins i tot, de vegades, nocius. Aquests fets poden donar lloc a diversos trastorns o desequilibris en l’organisme.
A nivell mundial, el trastorn alimentari més freqüent és la desnutrició, és a dir, l’estat patològic que es produeix quan l’aportació d’energia i de nutrients metabolitzats resulta insuficient perquè l’organisme pugui satisfer els seus requeriments vitals. La desnutrició és un problema important en nombroses zones deprimides del planeta, on la manca de recursos alimentaris pren característiques endèmiques. Tanmateix, en el nostre medi, com s’esdevé en general en els països desenvolupats, actualment la incidència de desnutrició provocada per carències nutritives derivades de qüestions socioeconòmiques no és rellevant; sol presentar-se només en subjectes que ja pateixen altres trastorns, com ara malalties greus i duradores que impedeixen una ingestió i absorció correctes i, per tant, un aprofitament òptim dels nutrients.
En el món occidental, els trastorns nutritius més freqüents solen ésser provocats per desequilibris en l’elecció alimentària. Aquest és el cas, per donar un parell d’exemples significatius, del sobrepès corporal i de l’obesitat, que deriven pràcticament sempre d’un excés de consum de nutrients energètics, o del restrenyiment crònic, al qual contribueix de manera important una alimentació pobra en fibra vegetal. També són relativament freqüents, però, alguns trastorns orgànics provocats per una alimentació parcialment insuficient, com és el cas de l’anèmia ferropènica, que pot ésser produïda per un dèficit de l’aportació de ferro i que, per exemple, afecta de manera característica dones en edat de procrear que fan règims irracionals i molt estrictes per a aprimar-se i amb els quals no aconsegueixen de compensar les pèrdues de ferro que comporten les menstruacions.
L’alimentació sana seria, doncs, aquella que obeeix a una conducta alimentària basada en criteris racionals, segons els quals pot deduir-se que són aportats a l’organisme els nutrients necessaris i en les proporcions adequades, de manera que pot presumir-se que no s’esdevindran trastorns nutritius derivats d’una alimentació errònia, ni a curt ni a llarg termini. Per a portar a terme una alimentació sana no cal, però, ésser un expert en la matèria. Es tracta, simplement, d’observar algunes recomanacions globals, destinades al conjunt de la població i, fonamentalment, de portar-les a la pràctica quotidiana, tenint en compte tant els requeriments nutritius com els gustos individuals.