La majoria dels éssers humans som sedentaris i ens caracteritzem per la creació d’espais més o menys complexos per viure o treballar. En aquest sentit, cada cultura construeix una arquitectura pròpia segons les seves necessitats de vida.
Al llarg dels segles, al territori que avui anomenem Catalunya s’han originat diferents tipus d’edificis, des de la domus, les basíliques i els temples romans, passant pels masos, les esglésies i els castells medievals, fins arribar als gratecels, els aeroports i les grans torres de comunicació. Algunes d’aquestes construccions han esdevingut tradicionals, ja sigui perquè s’han mantingut al llarg de centúries (com per exemple la masia), o bé perquè han estat importants punts de trobada i s’han relacionat amb moments creatius cabdals (és el cas dels mercats), simbolitzen un moment d’esplendor i estructuren ciutats senceres (les catedrals), o bé s’han convertit en elements de comunicació amb altres comunitats (tes estacions de tren).
Però el capítol que presentem no parla només d’espais arquitectònics, sinó també d’espais i nuclis urbans, o el que és el mateix, de la plasmació física de les agrupacions humanes. Els pobles són el viu testimoni dels primers nuclis de població que a l’Alta Edat Mitjana van estructurar el territori de la Catalunya Vella. Les ciutats, en canvi, representen el gran moment d’esplendor del país com a motor d’expansió en tots els sentits (territorial, política, comercial, cultural, etc.) de l’antiga Corona Catalanoaragonesa.
La ciutat
Les ciutats són assentaments de comunitats humanes estables que es caracteritzen especialment pel seu caràcter no agrícola, tot i que això no significa que s’hagi d’entendre en oposició a les comunitats rurals. Una ciutat, però, es caracteritza també per molts altres elements, alguns tan tangibles com l’existència d’un nombre elevat d’habitants, o bé la centralitat política o religiosa, i d’altres més difícils de comptabilitzar com la seva evolució històrica o l’ocupació dels seus ciutadans. És per això que es fa molt difícil de precisar els límits entre una ciutat i altres tipus d’assentaments urbans.
Les primeres ciutats que es coneixen a Catalunya són les que van fundar els romans, com Tàrraco, la capital de la Hispània Citerior. Per als romans la ciutat significava el nucli del poder, tant polític com religiós o econòmic, i per això prenien especial cura en el seu traçat, ordenament, construcció, decoració i, fins i tot, manteniment. Des del final del segle v, les ciutats van prendre importància sobretot com a nuclis de seus episcopals o com a llocs de residència comtal.
Però no fou fins a la Baixa Edat Mitjana que les ciutats catalanes van viure un moment d’esplendor, i es van destacar els grans nuclis urbans que encara avui són les principals capitals del país. Les ciutats gòtiques van esdevenir el veritable motor de la Corona Catalanoaragonesa, especialment aquelles que tenien port o que estaven situades a tocar de les principals vies de comunicació, com l’antiga Via Augusta. El creixement d’un nou grup social, la burgesia, i la importància que va adquirir dins la societat del moment, va portar a la creació d’organismes encarregats de l’administració i el govern de les ciutats en els quals es representava l’estament reial i noble, el clergat i la societat civil mateixa. Barcelona, primer, i després València, van esdevenir les grans capitals del moment; en aquestes ciutats van treballar i van excel·lir els grans artífexs del moment, no sols els arquitectes que projectaven les grans infraestructures, sinó també els artistes plàstics que rebien els encàrrecs dels personatges més importants.
Des d’època medieval, el títol o la categoria de ciutat era atorgat directament per privilegi reial, ja fos perquè existia una seu episcopal o, com en alguns casos, com a recompensa a diversos favors, des del suport polític al rei fins a les gestes militars. Les principals ciutats del país van mantenir la seva categoria al llarg dels segles, amb moments de més o menys esplendor, fins que al segle XIX, amb la consolidació de la Revolució Industrial a Catalunya, van viure un nou ressorgiment. La burgesia industrial va recuperar el govern dels nuclis urbans, que fins llavors bàsicament havia estat en mans de nobles o militars, i va emprendre una gran tasca d’engrandiment i remodelació urbanística.
Les ciutats són i han estat per a Catalunya els principals motors de riquesa i desenvolupament, com també els punts d’entrada de les noves aportacions i de sortida dels productes catalans.
La catedral
Les catedrals, com a seu d’un Bisbat o diòcesi, són i han estat a Catalunya elements cabdals de les ciutats, tant des del punt de vista institucional i religiós com des del punt de vista arquitectònic. S’entén per catedral no tan sols el gran temple principal, sinó també tot el conjunt d’edificis i d’elements que conformen l’aparell de govern d’un Bisbat: el baptisteri, el palau del bisbe, les residències dels canonges, el claustre, l’hospital, la Pia Almoina, etc. En aquest sentit, durant molts segles les catedrals van ser importants nuclis de cultura, ja fos perquè eren un dels promotors artístics més importants o, sobretot, perquè hi requeia una important tasca d’educació i formació.
De les primeres catedrals paleocristianes que van haver-hi en territori català, en sabem ben poques coses, excepte que devien tenir un aspecte molt pròxim a les basíliques romanes i que presentaven el baptisteri com un cos exempt i amb una entitat pròpia. Les esglésies d’Ègara, encara conservades, i les restes conegudes per exemple a Tarragona i Barcelona, ho confirmen. El gran moment d’esplendor per a les catedrals catalanes (com a gran part del món occidental) fou l’època gòtica, fet que massa sovint ha eclipsat la magnificència que devien haver tingut els centres episcopals romànics. La reforma i ampliació d’aquests darrers a partir del segle XIII ha provocat la desaparició de la majoria de vestigis que ens permetrien descobrir les característiques de l’art romànic de primera línia. D’entre els pocs exemples de catedrals romàniques que hom conserva a Catalunya sobresurten la de la Seu d’Urgell, la de Roda d’Isàvena i la d’Elna. Les seus de Lleida i de Tarragona es consideren generalment més com a exemples d’un moment de transició cap a noves formes.
A Catalunya una bona part de les seus episcopals són d’època gòtica, tot i que la majoria presenten a l’interior i a l’exterior elements realitzats en successives ampliacions i reformes, com la façana barroca de la catedral de Girona o la neogòtica de Barcelona. Com a exemples d’edificis catedralicis construïts després de l’Edat Mitjana hom pot esmentar la Seu Nova de Lleida, clarament barroca, i la catedral de Vic, de línies neoclàssiques.
Malgrat que avui les catedrals ja no tenen la importància que havien tingut dins la societat, aquests grans temples encara mantenen un paper emblemàtic en el context de les ciutats, especialment els que foren bastits en època medieval. Generalment estan dins el perímetre de l’antic nucli urbà i, des del punt de vista més purament urbanístic, ocupen un espai centralitzat destacat. Per altra banda, i a més de les devocions que certament encara generen, s’han convertit en importants nuclis de peregrinació turística. El terme de catedral es fa extensiu avui dia a les catedrals del vi (cellers), de l’esport (estadis), etc.
El poble
Els diccionaris acostumen a definir un poble com una petita població o poblat d’una dimensió i una importància inferiors a les d’una vila o ciutat. Certament, un poble es caracteritza per agrupar una quantitat petita d’habitants en un territori més o menys gran, però amb una àrea d’influència sovint limitada.
L’origen de bona part dels actuals pobles de Catalunya són les parròquies que es van fundar durant tota l’Alta Edat Mitjana, per tal de sacralitzar els territoris conquerits als musulmans. Aquests nuclis religiosos oferien, en un moment en què les lluites entre cristians i musulmans i entre els mateixos senyors de la terra eren constants, un espai de protecció física i divina. Aviat es va fixar un perímetre sagrat que acostumava a ser un radi de trenta passes al voltant de l’església, on els parroquians buscaven refugi i bastien les principals infraestructures de la comunitat, com ara el forn, el graner o magatzem principal o fins i tot el molí. Així, el que havia començat com un punt de marcació del triomf de la fe cristiana va esdevenir un nucli aglutinador de població.
Els pobles, doncs, són la principal mostra de poblament d’un territori i alhora són els nuclis més importants de l’àmbit rural. Actualment, a més de punts de reunió de la comunitat, han esdevingut, com les antigues parròquies, els principals centres de serveis del camp català.
Si les ciutats eren el símbol del màxim moment d’esplendor de Catalunya, els pobles es poden considerar l’origen o el fonament d’aquesta esplendor, pel fet que constitueixen la mostra viva a través dels temps de la gran tasca de colonització i de recuperació del territori que els comtes catalans van dur a terme a partir del segle ix. Per tant, els pobles catalans són veritablement el símbol d’una època de formació d’una identitat política i nacional, avui difícil de mantenir per culpa del despoblament.
La masia
La masia és probablement la icona més característica del camp català. Generalment com a masia s’entén l’edifici pairal que encapçala una explotació agrícola o ramadera, tot i que en veritat el terme masia designa tant la construcció i habitatge principal com les terres i les propietats que li són adscrites.
El seu origen cal cercar-lo en el mas medieval, que es troba ben documentat des de l’Alta Edat Mitjana a la Catalunya oriental. La repoblació de l’anomenada Catalunya Vella, després del domini sobre els musulmans, accentuà la construcció de masos que feien evident la possessió i l’explotació del nou territori. El mas s’anà convertint en la base fonamental de l’economia rural catalana i a partir del segle XV s’estengué més enllà del territori primer. A partir del segle XVI, i amb la consolidació del fenomen del bandolerisme i la pirateria, els masos es van fortificar. Amb el temps, determinats masos o masies van arribar a tenir una importància cabdal sobre el territori, aglutinant grans fortunes que després serien fonamentals per al desenvolupament efectiu de la Revolució Industrial a Catalunya. Curiosament, i a la vegada que es reforçava l’edifici principal quant a seguretat, la puixança econòmica afavoria el seu embelliment interior i exterior.
Amb el pas d’una societat agrícola a una societat industrial, masos i masies van perdre el paper preponderant que havien tingut i molts van desaparèixer o bé es van unir a altres explotacions. Actualment, les masies o bé han hagut d’especialitzar-se en un sol producte de qualitat o bé han trobat una nova via de supervivència a través de l’anomenat turisme rural.
Generalment, un mas o masia es distribueix de la manera següent: a la planta baixa se situen els serveis propis de l’explotació, com els magatzems per a eines, el rebost, el forn o els espais per al bestiar; el primer pis es reserva a habitatge, i el pis superior és el graner o les golfes. S’acostuma a construir prop dels camps de conreu i de pastura, i per tant lluny de les àrees boscoses de la propietat, i és essencial que tingui a prop una font d’aigua, gairebé sempre un pou. Moltes vegades l’edifici principal està envoltat d’altres construccions que allotgen diferents funcions (graners, eres, espais per al bestiar), fins al punt que actualment la masia és simplement el lloc d’habitatge de la família.
La casa
Tot i que genèricament s’entén com a casa qualsevol habitatge humà, de fet el mot designa també el grup o unitat familiar que viu en un mateix espai, amb relacions més o menys de parentiu, i que comparteix un mateix patrimoni. També s’anomena casa una dinastia o llinatge.
Segons el moment, el clima i el territori, la funció, o bé el caràcter temporal o d’assentament, les cases han pres formes i estructures diferents. Per exemple, una zona on plou molt demanarà uns teulats inclinats que permetin desguassar l’aigua, i en canvi en àrees més seques potser proliferaran més els terrats plans. Així, des dels primers tipus d’habitatge sedentari documentat, les cabanes neolítiques, les cases han evolucionat prenent forma de mas aïllat, palau, vil·la, castell, casal o edifici de pisos, segons convingués. Els materials emprats per a la seva construcció també depenen de la zona, de la funció de l’edifici (explotació agrícola, defensiva, representativa) i fins i tot de la riquesa i posició social dels propietaris. Sens dubte, hi ha un nombre molt important de condicionants que fan que una casa adopti unes característiques o unes altres.
A Catalunya es pot dir que, després de l’ibèric, el primer tipus de casa que coneixem bé és el romà, tant les villae del camp com les domus urbanes, que mostren molts punts de coincidència amb la casa islàmica posterior. Són edificis força tancats a l’exterior, però que, en estructurar-se al voltant d’un pati interior, reben la il·luminació necessària. El mas o masia, en canvi, representa més aviat la societat catalana d’època medieval, basada principalment en una economia agrícola i ramadera i, per tant, indissolublement lligada al món rural. Com s’ha vist, però, una casa concebuda com un espai per al treball agrícola pot adoptar estructures de fortificació en moments en què es fa necessària la defensa del patrimoni familiar, convertint-se en el que s’anomena una casa forta.
La casa urbana més habitual, formada per diferents pisos on viuen també diferents famílies, ja era utilitzada en època romana i s’ha mantingut fins avui dia amb més o menys variants: nombre de pisos, jardins comunitaris, ascensors, espai d’aparcament, etc. Les cases urbanes en molts casos reserven l’espai de la planta baixa per a comerços, magatzems o fins i tot petites indústries.
La manca d’espai de les ciutats antigues, limitades per un perímetre murat, va condicionar aquest tipus d’habitatge múltiple, però sobretot en temps més moderns, quan en molts casos la falta de terreny ja no era un problema, les cases de pisos es van construir més aviat amb finalitats especulatives, ja que en un espai molt reduït permetien alçar (i vendre) molts habitatges. És per això que al llarg del segle XX els propietaris del sòl urbà han intentat elevar el nombre de pisos, fins que la introducció de la societat del benestar ha intentat posar límits a la desmesura. L’època contemporània s’ha caracteritzat per la recerca de la casa ideal.
La fàbrica
El pas de la producció artesana a la producció industrial va necessitar la construcció d’un nou tipus d’arquitectura capaç d’acollir no tan sols grans màquines, sinó també l’elevat nombre de persones que les havien de fer funcionar. Al segle XIX, doncs, a Catalunya van començar a aparèixer les primeres fàbriques. Es tractava de grans edificis, normalment estructurats en àmplies naus, amb altres cossos annexos com els magatzems. La senyalització vertical de les fàbriques són les xemeneies.
Les xemeneies es van convertir en l’element identificador de les fàbriques, de la mateixa manera que els campanars havien identificat les esglésies i parròquies. Aquest element ha arribat a ser tan emblemàtic que avui, quan es fa necessària la desaparició d’un edifici fabril, es manté la xemeneia com a símbol del que hi havia hagut. En molts casos, fins i tot, una xemeneia ha arribat a identificar no tan sols la fàbrica, sinó el barri que s’estenia al seu voltant.
Per a Catalunya les fàbriques són el símbol de la prosperitat industrial que va situar el país en el context europeu i internacional, diferenciant-lo de moltes altres regions de l’Estat espanyol. Si la masia era l’emblema d’una societat rural catalana, la fàbrica ha esdevingut la icona de la societat moderna industrial. No cal dir que un dels grans esdeveniments de la història contemporània de Catalunya ha estat la industrialització, i que l’element físic més important d’aquesta industrialització ha estat la fàbrica. Per tant, tot i que durant moltes-dècades les fàbriques s’han vist simplement com a espais productors de riquesa, avui s’intenten recuperar com a símbols d’un passat immediat esplendorós en tots els sentits, no solament l’econòmic. El fenomen de la rehabilitació d’antics espais industrials com a espais públics generalment destinats a la cultura es deu a aquesta voluntat d’evitar la desaparició d’uns edificis emblemàtics. Alhora, les construccions fabrils, precisament per la seva amplitud i funcionalitat, permeten una fàcil readaptació d’usos. Les colònies i habitatges obrers són en canvi més difícils de conservar.
El mercat
Des d’època romana a Catalunya han existit mercats. L’origen és sens dubte la necessitat dels comerciants de garantir un comerç just quant a preus, pesos i mesures, i evitar tant el frau com la competència deslleial.
Antigament els mercats se celebraven en espais oberts, generalment a les ciutats o a les principals poblacions d’una comarca, i sempre en espais cèntrics pròxims a les vies de comunicació. En molts casos s’aprofitaven les porxades. Acostumaven a ser trobades de comerciants que oferien un mateix tipus de producte, d’aquí que en molts llocs es parli, per exemple, del mercat de la llana o del mercat del blat. En la majoria de casos tenien una certa periodicitat (setmanal, mensual) i s’establien els pertinents mecanismes de difusió. L’única infraestructura solien ser els mateixos mitjans de transport de la mercaderia (carros) que en algun cas es complementaven amb algun tipus de taula o taulell.
Com més gran era un mercat més instruments i elements de control necessitava, i per això van sorgir figures com el mostassaf, pròpia ja dels mercats musulmans, que en una ciutat era la persona o institució encarregada de vigilar el compliment dels pesos i les mesures establerts. Les grans ciutats, sobretot les que tenien port comercial, comptaven amb organismes ben complexos que sovint depenien més o menys directament del poder comtal o reial. De fet, i atesa la importància econòmica que tenien els mercats, era la mateixa institució comtal o reial la que atorgava el privilegi de poder celebrar-los en un indret determinat.
No va ser fins al segle XIX que es van començar a bastir arquitectures específiques per desenvolupar aquesta funció. En època medieval ja havien existit edificis de tipus comercial, com ara les botigues o, sobretot, les llotges, que eren més aviat espais de transacció comercial a gran escala, més que no pas de venda directa. Altres exemples de mercats coberts serien l’Hala dels Draps de Barcelona, d’època medieval, o la Porxada renaixentista de Granollers. El pas cap a una societat industrial moderna va demanar a les ciutats una reordenació dels seus espais i equipaments públics, fet que va condicionar la construcció d’edificis adequats per a la venda de productes i mercaderies. Uns dels primers mercats que es van construir van ser el de Sant Josep, a la Rambla de Barcelona (que avui és el mercat de la Boqueria), iniciat l’any 1840, i el de Santa Caterina, a la mateixa ciutat, de l’any 1842, obra dels arquitectes Francesc Sales i Josep Mas i Vila. També es van fer grans mercats centrals, com el de València (1910) o el del Born de Barcelona (1874-76), que seguia el model del mercat de Les Halles de París i que es va encarregar a Josep Fontserè i Mestre. Les noves tecnologies i els nous materials constructius del moment es van mostrar molt adients per a la realització de grans espais coberts amb molt pocs punts de suport. Tot això va coincidir, també, amb el fet que a partir de mitjan segle XIX els mercats van passar a ser competència dels mateixos municipis on se celebraven.
El mercat, pel seu caràcter de transacció econòmica i d’intercanvi de mercaderies, ha estat sempre important a Catalunya. En moltes poblacions els topònims encara mantenen noms que recorden els mercats que durant segles s’hi havien celebrat; no és estrany trobar una plaça del vi, de l’oli, de la llana o, simplement, una plaça mercadal. El mercat ha estat i és un lloc de convivència.
L’estació de tren
Des que l’any 1848 es va inaugurar el primer tram de ferrocarril de la Península Ibèrica, que feia el recorregut entre Barcelona i Mataró, Catalunya va veure com la seva xarxa de comunicacions augmentava i millorava d’una manera ràpida. El ferrocarril no tan sols permetia transportar persones i mercaderies, sinó que a més ho feia en un temps molt més curt que cap dels sistemes de transport que hi havia en aquell moment, tenia molta més capacitat de càrrega i resultava més barat. Sense cap mena de dubte, el ferrocarril va ser un dels elements més emblemàtics i que més va contribuir a la consolidació de la Revolució Industrial a Catalunya.
La construcció del ferrocarril va originar la creació de tota mena de serveis i equipaments necessaris, amb l’esforç arquitectònic i d’enginyeria que això representava: ponts, túnels, magatzems i, sobretot, estacions. Tenir una estació de tren va convertir-se per a moltes poblacions en un objectiu de desenvolupament, ja que significava la connexió directa amb els punts més importants del país. Per tant, les estacions es van convertir en un nou tipus d’edifici que prenia un protagonisme principal. Les ciutats, doncs, de la mateixa manera que rivalitzaven en la construcció de grans mercats, van començar a competir en l’encàrrec d’estacions magnificients que, a la vegada que funcionals i capaces de donar cabuda al flux de viatgers i mercaderies, havien de transmetre una imatge de modernitat.
Fet i fet, l’estació de ferrocarril era la primera imatge que un viatger tenia d’una ciutat o població; era una mena de targeta de presentació. Les grans estacions construïdes durant el segle XIX es caracteritzen per l’arquitectura quasi aèria del seu interior i la majoria estaven formades per grans naus d’arcs metàl·lics, com es pot veure a l’Estació de França de Barcelona.
Encara avui les estacions de tren de les grans ciutats es consideren punts especials de rebuda de visitants, de manera que, mentre algunes de les primeres s’han restaurat per recuperar l’esplendor i la personalitat del passat, altres s’han construït de nou per oferir un millor servei i més comoditat. Actualment, però, les estacions de tren encara han d’arribar a tenir a Catalunya la importància pel que fa a lluïment arquitectònic que, per exemple, comencen a tenir molts aeroports, que competeixen per contractar un projecte i un arquitecte de renom. Un canvi notable significarà l’arribada del tren d’alta velocitat.
D’altra banda, resta pendent encara un estudi seriós i detallat de les estacions de tren catalanes, fins i tot de les desaparegudes que són nombroses, de la mateixa manera que ja fa temps que s’ha fet amb altres arquitectures utilitàries d’època contemporània, com per exemple els mercats.