Catalunya ofereix una gran riquesa de manifestacions de caràcter festiu. Al llarg de la historia, celebracions d’origen religiós o pagà han anat bastint tota una tradició que, encara avui, en molts casos, és vigent. La festa i la celebració sens dubte generen sempre tot un conjunt d’elements, materials i immaterials que, en perdurar al llarg del temps, adquireixen el caràcter de símbols. El vestuari, la música, els ornaments, el joc, la dansa o les construccions més o menys efímeres formen part d’aquest univers festiu i configuren el que podem anomenar imatge de la festa.
La festa, per altra banda, és sinònim també de trobada, i sempre que un grup de persones es troba es multipliquen les possibilitats que apareguin elements en comú i es vagin generant tradicions que amb el temps es convertiran en símbols.
De les festes més tradicionals, sobretot aquelles lligades a la celebració dels sants patrons de les poblacions, sobresurten les músiques i els balls, com la sardana o l’havanera, però també manifestacions com els castellers, els gegants o els correfocs, que tenen un origen més o menys incert, però que sempre atorguen un caràcter més pagà. D’altra banda, la diada de Sant Jordi, amb tota lá simbologia que comporta en l’àmbit iconogràfic i des del punt de vista del tradicional patronatge, s’ha convertit en una imatge de Catalunya a nivell internacional, sobretot pel doble homenatge que es fa a dos fets tan propis de l’ésser humà com són l’amor i la cultura. El Barca, també un motiu de festa que traspassa les nostres fronteres, evoca a Catalunya un altre vessant molt més reivindicatiu i recent.
Sant Jordi
Poc se sap de la vida d’aquest màrtir cristià ja que no hi ha gaires fonts documentals, però sí que ja era venerat al segle VI perquè apareix en textos literaris segons els quals Sant Jordi va ser martiritzat a Nicomèdia l’any 303. A Catalunya l’any 1032 l’abat Òliba ja li va dedicar un altar a l’església del monestir de Ripoll. Més tard Pere III va fundar la Confraria dels Cavallers de l’Orde de Sant Jordi, i fins i tot s’ha trobat escrit que els almogàvers l’invocaven en les seves batalles.
Catalunya va adoptar aquest sant com a patró tal com han fet molts altres països, com ara Grècia, Rússia, Lituània, Anglaterra o Portugal. Aquest personatge, envoltat de moltes llegendes, representa un lluitador nat, caracteritzat per ser decisiu i coratjós, uns valors que li permeten de superar el mal.
Durant la Renaixença, període caracteritzat per la voluntat de la recuperació de la consciència nacional, aquest sant adquirí una gran importància ja que esdevingué un personatge emblemàtic del país. Durant el franquisme, però, tota mostra de catalanitat va ser reprimida, fet que va deslluir, durant aquest període, un dels dies més importants per a l’afirmació nacionalista catalana.
Avui, el dia 23 d’abril és una diada marcada per la festa al carrer. A més de l’aspecte religiós i de l’aspecte nacionalista, aquest dia es caracteritza per la celebració de la Diada del Llibre, que té per tradició omplir de parades de llibres i de roses els carrers de les poblacions de Catalunya. Des de fa uns anys, a més, aquesta data s’ha implantat com el Dia Mundial del Llibre.
L’Onze de Setembre
Cada 11 de setembre Catalunya celebra la seva Diada Nacional. Es commemora la rendició de la ciutat de Barcelona que va tenir lloc el dia 11 de setembre de 1714, després de resistir catorze mesos de setge de les tropes de Felip V de Castella a l’acabament de la Guerra de Successió. La ciutat, amb Rafael Casanova com a conseller en cap, que va ser ferit en el darrer assalt dels borbònics, nova resistir els atacs del bàndol contrari. Aquesta derrota va suposar el punt culminant de la decadència catalana, ja que Felip V va implantar el Decret de Nova Planta, document que abolia totes les institucions catalanes i sotmetia Catalunya a la política centralista del monarca i deixava els catalans sense organització pròpia. Es va imposar la llengua castellana i, com a conseqüència, el català només podia utilitzar-se en l’àmbit privat.
La Diada va ser commemorada a partir del final del segle XIX amb actes de reivindicació catalana i amb les ofrenes florals al monument de Rafael Casanova que hi ha a la cruïlla de la Ronda de Sant Pere amb el carrer Alí Bei de Barcelona. Aquestes manifestacions van ser prohibides durant la postguerra, però a partir del 1976 van ser permeses novament. Aquell mateix any es va celebrar un míting multitudinari a Sant Boi del Llobregat, on està enterrat Rafael Casanova.
Avui, la Diada és una de les dates més importants del país. És un dia festiu dedicat a tota mena de reivindicacions nacionalistes catalanes. És el dia de Catalunya.
La sardana
No està clar quins són els orígens de la sardana, ja que fins i tot s’han establert els seus antecedents en les danses màgiques com la que mostra la pintura rupestre de les coves del Cogul i també en el Llibre Vermell de Montserrat del segle xiv, on es descriuen els romeus de Montserrat ballant el «ball rodó»; però hom creu que com a ball popular va néixer a les terres de Girona i que a partir de mitjan segle XIX es va estendre per tot Catalunya.
El 1837 Pep Ventura va reformar aquest ball: va instaurar l’actual sardana llarga i va establir els instruments de la cobla: flaviol i tamborí, dues tibles, dues tenores, dues trompetes, un trombó, dos fiscorns i un contrabaix. Els dansaires ballen al so de la cobla formant una rotllana amb les mans agafades mentre es mouen de costat marcant i puntejant amb els peus els compassos de la música; a cada compàs es fa un pas, i aquests són puntejats o saltats depenent del ritme musical.
La sardana, juntament amb els castellers, representa una de les tradicions populars més arrelades a Catalunya. Encara avui la majoria de festes majors incorporen un aplec sardanístic en els seus actes. És la dansa que dóna vida a les festes. Sovint es fan aplecs de sardanes tant a les ciutats com als pobles. Un lloc emblemàtic d’aquest ball és la plaça de la catedral de Barcelona.
Des de mitjan segle XX se celebra la Diada Universal de la Sardana, que té lloc cada any en una població diferent de Catalunya, que ha estat nomenada prèviament Ciutat Pubilla.
La sardana està arrelada a totes les terres catalanes. Per aquest motiu s’han construït molts monuments que han estat dedicats a la dansa nacional de Catalunya, com ara a Berga, Manresa, la Bisbal d’Empordà, Tarragona, etc.
Els castellers
A Catalunya, ja des del principi del segle XIX, s’hi feien representacions castelleres, i de seguida es van convertir en una tradició popular arreu del país. Cap a l’any 1805, a Valls, ciutat castellera per excel·lència, hi havia dues colles, la dels pagesos i la dels menestrals, dos rivals que van arribar a provocar la divisió dels ciutadans en dues faccions.
Un castell consisteix en una sèrie de persones col·locades les unes sobre les espatlles de les altres aconseguint diversos pisos d’alçada. Hi ha diferents denominacions per als tipus de castells: el pilar o espadat és un castell en el qual en cada pis hi ha una sola persona: la torre la formen dos pilars, i s’anomena castell quan és format per tres pilars o més. Cada casteU es denomina amb dues xifres: la primera determina el nombre de castellers que hi ha a cada pis, i la segona el nombre de pisos que té el castell. La carregada d’un castell segueix un passos determinats: la pinya és la base del castell, que està formada per persones abraçades i ben travades en forma de cercle per tal de falcar el castell. Sobre aquest primer pis pugen els segons i els terços, els llocs més importants, ja que han de suportar tot el pes del castell. Si el castell té folre (contrafort sobre la pinya que estreny els segons i suporta els terços), l’esforç màxim es concentra en els terços, i si té doble folre, en els quarts. Seguidament van pujant la resta de pisos i el castell acaba amb els tres últims pisos que formen el pom de dalt i del qual se n’encarreguen els més joves de la colla: en primer lloc hi ha els dosos formats per dos nois o noies eixarrancats, l’aixecador, arrupit, i finalment corona el castell l’anxaneta, que puja per un costat i baixa immediatament per l’altre després de fer l’aleta, el signe que indica que el castell ja està carregat. Si també s’aconsegueix descarregar-lo, l’actuació esdevé tot un èxit.
Aquesta tradició és pròpia a l’origen de les terres del Camp de Tarragona i del Penedès i fins i tot ara hi ha una certa rivalitat entre les diferents colles d’aquella zona, encara que Els xiquets de Valls és la més emblemàtica, ja que és la població amb una tradició castellera més antiga i també gràcies a la popular cançó de Josep Anselm Clavé. Les colles són dirigides per un cap de colla i els seus integrants van vestits amb pantalons ajustats blancs, faixa, camisa del color distintiu de la colla i un mocador vermell lligat al cap o al coll. Les actuacions castelleres van acompanyades pel so de la cobla.
Els castells són una tradició única al món, i un dels símbols amb què molt sovint s’identifica Catalunya.
La temporada castellera de l’any 2000 va resultar ser una de les més exitoses dels nous temps, ja que les quatre colles principals (Minyons de Terrassa, Vella de Valls, Castellers de Vilafranca i Joves de Valls) van assolir nous reptes amb el carregament de les construccions més difícils; es van aconseguir noranta-tres castells de nou i dos de deu. Això, però, contrasta amb el fet que el nombre de castellers de cada colla disminueix progressivament, i sovint els cal l’ajuda de gent aliena a la colla. Aquest és un problema preocupant per al futur de les colles castelleres.
Cal destacar un altre fet important però dolorós de l’any 2000 al voltant del castellers: la mort de l’escultor, escriptor i dibuixant Josep Cañas i Cañas. Va dedicar-se a aquests tres camps, però és conegut sobretot per les seves escultures, que així com en un principi tractaven temes del camp i mediterranis, després del seu exili a Mèxic durant la Guerra Civil, van evolucionar cap a formes i temes indígenes. De la seva obra escultòrica, present en molts punts geogràfics del món, destaquen els monuments Als castellers, situat a Vilafranca del Penedès, La sardana, a Montjuïc, i La catedral dels castells, a la vora de Berà; aquesta última és considerada una de les obres més representatives de Josep Cañas.
Foc i gegants
Els gegants són presents en la majoria de les festes majors celebrades a Catalunya, en les quals es reuneixen tota mena d’elements festius com balls, dracs, diables, castells, etc. Els gegants són uns personatges de fusta i cartró gegantins, tal com diu el seu nom, que desfilen en les festes. Generalment són una parella d’home i dona que inicialment representaven personatges o herois de ficció, la majoria relacionats amb la tradició del lloc, però ara sovint representen personatges coneguts o representatius de la població on pertanyen. A Catalunya hi ha nombroses poblacions on apareixen aquests personatges en les seves festes, molt sovint acompanyats per nans o caps grossos. És molt popular la desfilada de gegants que té lloc durant les festes de la Mercè de Barcelona.
El foc és un element que representa misteri. En molts dels mites i creences de totes les cultures el foc és present ja que sempre ha tingut un valor màgic, alhora que comporta un cert risc pel seu caràcter destructor. Hom pot trobar el foc ja en les cerimònies més antigues, i avui moltes de les celebracions festives també van acompanyades de foc en les seves diverses formes. Les torxes que acompanyen les processons, les fogueres de Sant Joan, els focs artificials i els balls de diables en són alguns exemples.
A Catalunya la festa del foc més destacada és la revetlla de Sant Joan, la nit màgica per excel·lència. Aquesta celebració varia segons la localitat, però és comuna l’encesa d’una foguera. Antigament es ballava al seu voltant. Al seu costat la Patum de Berga també és una de les festes del foc més importants de Catalunya. Es remunta al segle XIV i se celebra el dia del Corpus i el diumenge següent a la plaça de Sant Pere de Berga. La festa consta de balls de nans, de gegants, de lluites entre àngels i dimonis i dracs, però sobretot és una apoteosi de foc.
Els balls de diables són un espectacle molt estès a Catalunya. Les colles de diables s’han multiplicat des de fa uns decennis i són presents en la majoria de festes majors. Als anys vuitanta, però, van néixer els correfocs, que també són un espectacle pirotècnic que recorre els carrers de les poblacions i que en un principi van suscitar enfrontaments amb els tradicionals balls de diables.
Les havaneres
L’havanera és una dansa i cançó d’aire crioll antillà executada per diferents instruments de percussió que antigament es cantava a les tavernes. A Catalunya recorda Cuba i Amèrica i va introduir-se amb l’arribada dels navegants i dels americanos i va esdevenir molt popular a la zona de la Costa Brava, sobretot a Calella de Palafrugell, on cada estiu se celebra un festival d’havaneres. En un principi es cantaven en castellà i després ja en català o en versions bilingües.
El músic Sebastián Iradier en va compondre algunes de molt populars com La Paloma o El arreglito, i posteriorment Saint-Saéns, Bizet, Albéniz i Montsalvatge van introduir aquest tipus de música a la música culta. Tothom coneix El meu avi, La gavina, La bella Lola o Ànima marinera.
El Barça
El Club de Futbol Barcelona, entitat esportiva fundada per Joan Gamper l’any 1899, anomenada llavors Football Club Barcelona, és, des de fa molts anys, el club esportiu més important dels Països Catalans. Va ser el segon club inaugurat a Catalunya, ja que aquí l’esport encara no era un fet gaire popular, i a poc a poc va anar assolint prestigi, sobretot la seva secció de futbol. El seu primer president va ser Walter Wild, i Joan Gamper va ser-ne el primer capità. Posteriorment es van afegir esportistes i afeccionats del país a la junta directiva, com Lluís d’Ossó, Bartomeu Terradas i Alfons López. En un principi els partits es disputaven a l’antic velòdrom de la Bonanova, i sovint s’enfrontaven amb la tripulació de vaixells estrangers. Però a partir del 1903 ja van organitzar-se competicions regionals entre els molts equips que s’havien format a la ciutat, i el Barcelona ja va destacar en aquests primers campionats. Amb la seva iniciativa i amb l’Hispània va crear-se el primer organisme federatiu, l’Associació Catalana de Clubs de Futbol.
L’any 1900 el Barça va tenir el seu primer camp propi, situat a Gràcia, i nou anys més tard va inaugurar-se el primer camp gran, anomenat l’Escopidora, al carrer de la Indústria, el qual va ser el primer que va tenir il·luminació artificial i el primer on es va jugar un partit femení. L’any 1910 i ja amb 560 socis, el club va afiliar-se a la Federació Espanyola i així va guanyar el seu primer títol espanyol després de guanyar a l’Espanyol de Madrid. Durant la temporada 1919-20 van formar part del mateix aquip Samitier, Zamora, Alcántara, Sancho, Sesúmaga, Vunyals, Sagi, Reguera i Piera, els jugadors que van professionalitzar el futbol. El club anava creixent i aconseguint èxits, i així va poder-se inaugurar el camp de les Corts l’any 1922, que en un principi tenia cabuda per a 20 000 espectadors i que després va ampliarse fins a 60 000. Durant l’any 1925, però, va ser clausurat a causa d’uns incidents. En aquest camp es van viure els millors moments del barcelonisme, i s’hi van guanyar sis títols de Lliga i vuit campionats de Copa. Els anys de guerra i postguerra van ser difícils, però a poc a poc el club s’anà recuperant, sobretot durant la presidència d’Agustí Montal (1946-52) ja que va tenir lloc la primera manifestació de barcelonisme de la postguerra. Un fet molt important també d’aquests moments va ser l’arribada de Ladislau Kubala el 1950, qui va jugar amb César, Martín, Ramallets, Basora, Bosch, Seguer i Vila, que sota les ordres de Daucik van aconseguir fer una de les millors temporades en guanyar les lligues i les copes del 1950 al 1953, la Copa Llatina el 1951, la Petita Copa del Món de Caracas i el Trofeu Teresa Herrera. El 1957 el club tornava a tenir un estadi nou: el Nou Camp, que va arribar a tenir una capacitat per a 125 000 espectadors. L’equip va continuar lluitant pel primer lloc i per conquerir títols, que sovint va aconseguir. Una altra època esplendorosa del club va ser els primers anys de la dècada dels noranta, amb Johann Cruyff com a entrenador i l’equip anomenat Dream Team, amb Stoitxkov, Koeman, Bakero, Zubizarreta, Julio Salinas, Eusebio, Guardiola i Goicoetxea, entre d’altres. Aquests van aconseguir la temporada més triomfant de la història, la de 1991-92, ja que l’equip va guanyar el títol de Lliga i la Copa d’Europa.
Actualment el club té equips tant amateurs com professionals i seccions de bàsquet, rugby, hoquei sobre patins, hoquei sobre herba, atletisme, beisbol, handbol, judo, ciclisme, natació, etc. A més del Camp Nou es va inaugurar el Palau Blaugrana, el Museu del Barça, que és un dels més visitats de Catalunya, i hi ha un projecte de construir la ciutat esportiva amb noves instal·lacions.
Fins avui el Barça representa un dels equips més forts de la Lliga Professional Espanyola, el més representatiu dels Països Catalans, i, sense cap dubte, un símbol de catalanitat. El Barca és un símbol de Catalunya, i hauria de ser un element de difusió de la cultura catalana. El futbol avui és un fenomen social; per tant, el Barca també, però sobretot va lligat a un sentiment pels colors i per Catalunya. Al llarg de la seva història no sols s’han format penyes barcelonistes a Catalunya sinó que n’hi ha a tot Espanya. Mentre no s’aconsegueixi l’oficialitat de la Selecció Nacional Catalana de Futbol, el Barça continuarà tenint el paper de substitutiu nacional, com ja ho va fer, forçat per les circumstàncies, sota el franquisme.