Les cases dels altres ordes monàstics i canonicals

Introducció

Des del segle X fins al segle XII els monestirs benedictins i les canòniques, tant les regulars com les seculars, van ser els protagonistes dels moviments més avançats de l’arquitectura del seu temps. No hi ha cap dels moviments que caracteritzen l’arquitectura romànica a Catalunya que no s’hagi iniciat als monestirs o les canòniques. Pensem només en la segona meitat del segle X, quan als monestirs del nord-est de Catalunya –Sant Miquel de Cuixà, Sant Genís de Fontanes, Sant Andreu de Sureda i Sant Pere de Rodes– es van materialitzar les influències borgonyones del món postcarolingi, en el darrer esclat creatiu del que anomenem preromànic. També va ser en monestirs benedictins i canòniques on es van engegar els ambiciosos programes constructius de la nova arquitectura que es va implantar a Catalunya al primer quart del segle XI, de Sant Vicenç de Cardona a Sant Pere de Casserres, passant per Santa Maria d’Arles, Santa Maria de Ripoll o Sant Serni de Tavèrnoles.

I també, a la fi del segle XI, amb l’esgotament dels mecanismes expressius de l’arquitectura llombarda, van ser monestirs i canòniques els que van renovar els seus claustres i portades, tot introduint l’escultura monumental en els edificis catalans.

Aquesta vitalitat creativa, de quasi 250 anys, es va esgotar en arribar el segle XIII. Els vells monestirs benedictins i les canòniques ja havien completat els seus programes constructius i l’avantguarda va passar als nous ordes emergents, especialment el Cister, que juntament amb les grans catedrals de la Catalunya Nova van capitalitzar les necessitats constructives del moment i van ser protagonistes d’un nou canvi arquitectònic, del qual els vells cenobis romànics van quedar en alguns casos gairebé al marge i en altres totalment.

Resulta lògic de pensar que les velles cases monàstiques, plenament consolidades, després de quasi 200 anys d’obres i reformes ja no tinguessin necessitat de noves aventures constructives, i per això van ser molt rars els monestirs benedictins que van emprendre obres d’envergadura en aquell moment. Entre aquests cal esmentar el de Sant Pau del Camp, que va renovar els seus edificis amb una arquitectura totalment manierista ancorada en el món romànic, i el de Sant Pere de Camprodon, que va mantenir l’ortodòxia romànica en l’esculturació però adoptant una arquitectura de tipus cistercenc en l’església, en un assaig arquitectònic sense continuïtat. A Sant Salvador de Breda es va produir un fenomen interessant en la renovació del claustre, que va mantenir l’estructura romànica però amb unes columnes de proporcions i esculturació ja gòtiques.

Tots aquests són alguns dels comptats exemples d’obres de renovació de vells edificis benedictins, en què els seus constructors, més o menys sensibles als canvis estètics, els van adoptar, però sense empenta creativa.

Claustre amb arcs trilobats del monestir de Sant Pau del Camp, a Barcelona.

ECSA - M.A.

En aquest panorama resulta totalment excepcional el cas del monestir de Sant Cugat del Vallès, que va renovar la seva església aportant tot un esperit d’innovació i exploració dels nous recursos formals i tècnics, que el situa entre les obres capdavanteres del seu temps, de la fi del segle XII a la primera meitat del XIII. L’experiència innovadora, i en molts aspectes experimental, de Sant Cugat del Vallès és un fenomen que no va tenir continuïtat en el seu orde. No hi va haver altres monestirs benedictins que s’embranquessin en noves aventures arquitectòniques, de manera que Sant Cugat resta com un cas singular d’església gòtica, de nova planta, en un monestir benedictí.

Les comunitats canonicals, excepte les catedralícies, van experimentar fenòmens molt semblants als dels benedictins. L’estructura de les velles canòniques no va experimentar renovacions substancials, i les noves fundacions van ser escasses. Entre aquestes, com la de Sant Miquel d’Escornalbou, observem com l’arquitectura se situa a remolc de les innovacions produïdes al seu entorn, des de les obres del Cister a Santes Creus fins a la seu de Tarragona, i només a les columnes del seu claustre s’observa un tímid esperit d’innovació, en introduir-hi les columnes de fust tetralobulat.

Això mateix podríem dir dels canonges del Sant Sepulcre, els quals a Santa Anna de Barcelona van fer un edifici estrictament d’estil, que segueix les formes de la seva època, però sense aportacions específiques.

Entre els nous ordes religiosos que es van implantar a Catalunya al segle XII mereix un especial esment la cartoixa, per tal com va introduir un nou concepte de monestir totalment diferent al Cister i als monestirs dels vells ordes monacals. Ara bé, la innovació tipològica que va representar la construcció de la cartoixa de Santa Maria d’Escaladei no es reflecteix en la materialitat de la seva arquitectura. Els cartoixans d’Escaladei van introduir un nou concepte de monestir i d’ús de l’espai religiós, però el van construir amb els mecanismes arquitectònics locals que tenien a l’abast, i l’església d’Escaladei, únic element que resta de la cartoixa del segle XIII, no és essencialment diferent dels altres edificis contemporanis construïts al sud de la diòcesi de Tarragona, accentuant-hi, potser, els aspectes d’austeritat i despullament ornamental.

El mateix podríem dir dels canonges premonstratencs, que no van aportar cap model nou al concepte del monestir i van construir uns edificis fidels en tot al vell esquema benedictí i canonical.

La canònica de Bellpuig de les Avellanes

Els canonges premonstratencs, com acabem de remarcar, no van tenir a Catalunya una activitat constructiva que pugui considerar-se rellevant. De les cinc cases que van fundar –Vallclara del Montsant, Bellpuig de les Avellanes (i Bellpuig el Vell), Bonrepòs, Fondarella i Santa Maria d’Artà, a Mallorca–, només s’han conservat les estructures de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes i Santa Maria de Bonrepòs, mentre que les altres, l’efímera de Vallclara, Bellpuig el Vell, Fondarella o Artà, únicament són presents en el registre documental, sense conservar vestigis arquitectònics que permetin d’entreveure quina era la seva estructura.

Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes és la principal casa que van tenir els canonges premonstratencs a Catalunya i encara avui, per sota de les nombroses transformacions i ampliacions que ha patit, conserva el nucli essencial del monestir construït entre la segona meitat del segle XII i la primera meitat del segle XIV.

L’establiment de la comunitat premonstratenca a Bellpuig es va produir d’una manera força complexa. El primer establiment data del 1149, any en què el comte Ramon Berenguer IV va donar el lloc de Vallclara a l’abat Esteve, del monestir premonstratenc de Mont Flavon, perquè hi establís un monestir. Aquesta fundació no va prosperar i l’abat Esteve va renunciar a l’establiment i va retornar a la Lorena.

Alguns dels canonges que s’havien aplegat a Vallclara van decidir continuar la vida comunitària i es van establir prop de Vilanova de les Avellanes, on van fundar el monestir de Bellpuig el Vell, l’any 1166, sota la protecció dels comtes d’Urgell, Ermengol VII i Dolça, dirigits pel canonge Joan d’Organyà.

El mateix any 1166 Guillem II d’Anglesola va fundar un nou monestir premonstratenc al lloc de Fonts Amenes, l’actual Bellpuig de les Avellanes, molt a prop de Bellpuig el Vell.

Vista general del claustre del monestir premonstratenc de Bellpuig de les Avellanes.

ECSA - G.S.

Les dues comunitats es van fondre en una de sola el 30 de setembre de 1166, amb l’acord dels comtes d’Urgell i Guillem II d’Anglesola. Es va establir a Bellpuig de les Avellanes, mentre que Joan d’Organyà i alguns companys restaren com a eremites a Bellpuig el Vell. La casa de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes va ser especialment afavorida per Guillem d’Anglesola, que el mateix any ja li va fer donació de l’hospital de Sant Nicolau de Fondarella, i pels comtes d’Urgell, que el van triar com a lloc d’enterrament.

Els últims anys del segle XII, sota el patrocini dels comtes Ermengol VII i Ermengol VIII, van ser els d’afirmació de les possessions del monestir, i la primera meitat del segle XIII, amb l’abat Joan Cerdà, va ser el de consolidació de les estructures arquitectòniques del monestir.

El comte Ermengol X d’Urgell va iniciar la renovació del temple monàstic l’any 1303, en substitució de la vella església, que datava dels temps de la fundació del monestir. Però la nova obra no es va culminar a causa del precari estat de les finances del monestir a la primera meitat del segle XIV, especialment a partir del 1322, quan sabem que l’orde general va adjudicar a Bellpuig un pagament de només quatre sous, com a simple priorat, atesa la seva pobresa.

La prosperitat que va viure el monestir de Bellpuig els segles posteriors va servir per a renovar i ampliar les estructures monàstiques, però l’església no es va continuar i ha restat tal com va quedar en la crisi de la primera meitat del segle XIV. Aquesta circumstància explica l’estranya sensació que avui produeix el monestir de les Avellanes, on trobem una estructura monàstica medieval, centrada en el seu claustre, amb una gran església, reduïda exclusivament al transsepte de la seva capçalera.

El monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes s’estructura entorn d’un claustre, amb porxos d’arcs motllurats, suportats per parelles de columnes de capitells llisos, sense escultura, llevat d’uns capitells que presenten decoració en baix relleu, de tipus molt semblant al de les portades de Sant Miquel de Castelló de Farfanya, Santa Maria de Granyena o Sant Salvador de Torrebesses, obres plenament inscrites en el moviment artístic de l’escola de Lleida. També trobem capitells ornats amb fulles de llorer estilitzades, que també són presents a l’ala sud del claustre de Santa Maria de Poblet. Només un capitell de Bellpuig mostra una figuració humana, molt rústega. Tant les impostes dels capitells com l’arquivolta que extradossa els arcs són decorats amb puntes de diamant, un element decoratiu molt estès en les obres de l’escola de Lleida.

La solució formal del claustre de Bellpuig de les Avellanes se situa plenament dins els llenguatges del romànic tardà vinculats a l’escola de Lleida, empeltats d’un sentit d’austeritat que impulsen determinades obres del Cister. En aquest sentit, no és estrany trobar una estreta relació amb l’ala sud del claustre de Santa Maria de Vallbona de les Monges, on la solució del sistema columnar és molt similar a la de Santa Maria de Bellpuig, però sense l’ornamentació de puntes de diamant i el motlluratge dels seus arcs.

L’església actual se situa al costat nord del claustre, al mateix lloc on hi havia l’església contemporània del claustre. Al costat de l’església, a la galeria de llevant, es conserva la sala capitular, que repeteix l’esquema estructural de les sales capitulars dels monestirs cistercencs de Poblet i de Santes Creus, amb quatre columnes centrals que suporten nou trams de voltes de creueria. A Bellpuig, les voltes actuals són modernes, però no podem descartar que els seus nervis, mancats d’arcs torals i formers, corresponguin a l’obra original. La mateixa nuesa i austeritat que observem a les columnes del claustre es repeteix a les quatre columnes i els capitells de la sala capitular, d’una execució extremament simple i despullada de qualsevol mena de decoració, llevat de les bases, on una àmplia escòcia se situa entre dos estrets tors.

Hem de suposar que les estructures monàstiques se situaven entorn del claustre, a l’edifici del costat sud del qual encara es conservava una gran sala rectangular, coberta originalment amb embigat sobre arcs de diafragma i probablement destinada a refetor. Amb aquesta disposició, el monestir de Bellpuig de les Avellanes segueix la formulació clàssica dels monestirs benedictins, anteriors a la reforma cistercenca, que racionalitza aquesta disposició i situa el refetor i les altres sales en sentit perpendicular respecte de la galeria claustral.

Planta del monestir de Bellpuig de les Avellanes, que segueix l’esquema clàssic dels monestirs benedictins anteriors al Cister. L’església ja és una construcció del segle XIV.

J.P., Ja.P., P.P. i D.C.

Bellpuig, per concepció ornamental i per la forma de la sala capitular, s’acosta a l’arquitectura dels cistercencs, però s’aparta del seu model per la fidelitat a la tipologia claustral precistercenca. Aquesta disposició es repeteix també en altres monestirs del Cister, com Santa Maria de Vallbona de les Monges o Santa Maria de Benifassà, fet que demostra que el model del pla cistercenc, present a Poblet i Santes Creus, no és d’aplicació general a tots els monestirs del segle XIII d’aquest orde o d’altres, com els premonstratencs, que predicaven també els models d’austeritat davant els excessos artístics dels benedictins del segle XII.

A Bellpuig, a les galeries del claustre, el sentit de la nuesa ornamental es fa extensiu a les portes de les sales, del segle XIII, inclosa la façana de la sala capitular, que, tot i seguir l’estructura general d’una porta flanquejada per dues finestres, és absolutament mancada de qualsevol aspecte ornamental que en modifiqui l’arquitectura nua, quasi reduïda al seu caràcter conceptual.

L’església de Bellpuig, en canvi, no és la que es va construir al segle XIII amb la resta del monestir, sinó que respon a la voluntat renovadora i arquitectònica del comte Ermengol X i es va plantejar d’acord amb les tècniques pròpies del seu temps, a la primeria del segle XIV, amb un ampli transsepte amb cinc absis, que havia d’acabar amb una nau única que no es va arribar a construir.

És important ressaltar que la construcció de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes és una obra plenament integrada en l’arquitectura del seu temps, el segle XIII, on es combinen les influències de l’escola de Lleida i la concepció cistercenca, interpretada amb una certa heterodòxia, que l’aparta dels models més acabats de Poblet i Santes Creus, però en canvi presenta notables concordances amb les obres de Santa Maria de Vallbona, fins i tot pel que fa a la peculiar situació de la porta del temple, en un braç del transsepte, i amb Santa Maria de Benifassà, on tant l’església com la disposició claustral s’emparenten estretament amb l’obra dels premonstratencs de Bellpuig.

No podem parlar, per tant, d’una arquitectura genuïnament o específicament premonstratenca a Bellpuig de les Avellanes, ja que la implantació del monestir, al segle XIII, es va fer seguint les pautes del seu moment històric: un moment d’esgotament formal dels llenguatges romànics i d’aparició, amb molta força, d’un esperit d’austeritat i conceptualització de l’arquitectura que té molt a veure amb el pensament i l’espiritualitat que inspira les reformes monàstiques del Cister, de la cartoixa i del mateix orde de Premontré.

Bellpuig, com els monestirs cistercencs de Vallbona i Benifassà, es manté fidel a la tipologia claustral benedictina, sense aplicar els canvis tipològics que caracteritzen el pla cistercenc dels monestirs, i la seva església, també emparentada amb Vallbona i Benifassà, s’aparta dels models més característics del gòtic català, recuperant una tipologia –una nau amb transsepte i cinc absis– que no té gaire difusió en l’arquitectura catalana del segle XIV. En canvi, aplica perfectament els recursos formals i tecnològics característics de les estructures gòtiques, i en aquest sentit es pot considerar una obra plenament integrada en l’arquitectura catalana del segle XIV, una obra d’estil, amb una peculiaritat tipològica, que, en cap cas, podem considerar pròpia o exclusiva dels canonges premonstratencs. Més aviat, sembla tenir una estreta relació amb les preexistències del claustre i la sala capitular, que, en certa manera, devien condicionar la implantació del temple, especialment l’angle format per aquests dos edificis del segle XIII, en el qual s’encabeix el braç sud del transsepte.

Bellpuig creà un priorat a l’església de Santa Maria de Bonrepòs, un edifici que l’any 1205 li fou donat i on establí una hostatgeria sobre el camí del coll de Comiols. El 1224, el priorat de Bonrepòs va ser incorporat al patrimoni de l’hospital premonstratenc de Sant Nicolau de Fondarella. De fet, mentre va ser priorat premonstratenc, Santa Maria de Bonrepòs era més un hospital de camí, amb un santuari, que un monestir pròpiament dit, motiu pel qual la seva església i probablement la resta del santuari no presenten elements rellevants en la seva arquitectura.

Les estructures arquitectòniques que avui conservem, especialment l’església, fan pensar que el conjunt mai no va assolir l’estructura complexa d’un monestir i es devia reduir a l’església i la casa annexa, priorat i hostatgeria, seguint el model d’altres priorats hospital medievals com el de Santa Margarida, al coll d’Ares, entre el Ripollès i el Vallespir.

L’església presenta una estructura amb una nau, capçalera trevolada, amb absis semicirculars, i coberta amb volta de canó, de perfil apuntat, molt suau. Aquesta estructura i la tècnica emprada en la seva construcció s’avenen perfectament amb les formes dominants i característiques de l’arquitectura catalana del segle XII, sense elements especialment rellevants, ni altres que permetin establir relacions estilístiques amb l’obra que, des de la segona meitat del segle XII, es construïa a Bellpuig de les Avellanes.

La canònica de Santa Anna de Barcelona

La integració en els corrents arquitectònics del seu temps i la manca d’especificitat en la seva arquitectura que hem vist en els canonges premonstratencs es repeteixen també en l’única casa notable que es conserva a Catalunya dels canonges del Sant Sepulcre de Jerusalem: la col·legiata de Santa Anna de Barcelona.

La comunitat dels canonges del Sant Sepulcre es va constituir al mateix temps que els ordes militars de Terra Santa, a partir dels clergues que servien l’església del Sant Sepulcre de Jerusalem, seguint la regla canonical. Tot i el seu immens prestigi, no van establir cases a Catalunya fins a mitjan segle XII, gràcies al pacte entre el comte Ramon Berenguer IV i els ordes militars. El 1141, el canonge Carfilius acceptà l’església de Santa Anna per a instal·lar-hi la comunitat del Sant Sepulcre a Barcelona, tot i que l’establiment efectiu no es va produir fins després del 1150.

L’església actual de Santa Anna es conserva com un estrany oasi, al costat de la plaça de Catalunya, dins un pati d’illa, envoltada per edificacions que no podem considerar que hagin estat respectuoses amb el monument.

L’església és un senzill edifici de planta de creu, amb una nau, capçada per un absis rectangular i un transsepte, originalment sense capelles. La porta principal és oberta al tester sud del transsepte i el claustre se situa a ponent de l’església. Tot i la seva aparent senzillesa, l’església de Santa Anna posa en evidència un procés constructiu força complex, en el qual hem de distingir una primera fase, formada pel transsepte i la capçalera, cobertes amb voltes de canó de perfil apuntat, amb finestres de tipologia romànica de doble esqueixada –una a cada braç del transsepte i tres al mur sud de l’absis– i una tecnologia constructiva basada en els plantejaments romànics de murs massissos, gruixuts i opacs que suporten les pesants voltes.

Una segona fase, tecnològicament ja gòtica, correspon a la nau, coberta amb dos trams de voltes de creueria, amb parets primes i notables contraforts als angles i al centre dels murs. També en algun moment d’aquesta segona fase es van edificar les capelles, plenament gòtiques, del braç sud del transsepte.

A partir de la segona meitat del segle XV es van construir el claustre, la sala capitular i les dependències canonicals del costat de ponent de l’església. El cimbori és una obra del segle XX, però no sembla que la solució original fos gaire diferent, si bé no podem descartar tampoc la hipòtesi que fos un tram de volta de creueria.

Santa Anna de Barcelona és un edifici que exemplifica força clarament el complex panorama de l’arquitectura del segle XIII català, en què les solucions romàniques es resisteixen a ser substituïdes per les formes de la nova arquitectura.

Vista aèria de la canònica de Santa Anna de Barcelona, envoltada d’edificacions modernes que amaguen la seva presència.

ECSA - J.T.

Planta de la canònica de Santa Anna, que és resultat d’un llarg i complex procés constructiu. La part inicial de l’església és del segle XIII, mentre que el claustre i la sala capitular són dels segles XV i XVI.

SPAGC

Probablement, el procés constructiu de Santa Anna va començar, al segle XIII, per substituir la capçalera de la vella església, on es van establir els canonges cap a la meitat del segle XII, per una nova capçalera, conservant-ne la nau. Aquesta capçalera, de geometria molt precisa i nua de qualsevol ornamentació, s’inscriu en l’ampli conjunt d’esglésies de capçalera quadrada en el qual s’inclouen les esglésies del Miracle de Tarragona, construïda entre la segona meitat del segle XII i la primera meitat del XIII, l’església del monestir de Sant Pere de Camprodon, consagrada el 1169, l’església del monestir de Santa Maria de Vallbona de les Monges o, fins i tot, les esglésies de la canònica de Sant Miquel d’Escornalbou i del monestir de Santes Creus.

A diferència de les seves semblants, l’església de Santa Anna no devia disposar d’absis laterals als braços del transsepte –així ho indica la posició de les finestres del mur de llevant–. Les actuals capelles són de factura molt posterior a l’obra del segle XIII. No sabem amb exactitud quina era la pretesa solució original del creuer, però la presència d’unes motllures inacabades als angles del transsepte amb la nau fan pensar que la solució proposada per a l’encreuament de les tres voltes de canó devia ser una volta de creueria o bé un cimbori similar a l’actual i que devia tenir molt a veure amb la solució de la capçalera de Santa Maria de Vallbona de les Monges.

Veiem, doncs, que la capçalera de Santa Anna de Barcelona és una solució plenament incorporada a un dels corrents estètics presents en l’eclèctic panorama arquitectònic dels segles XII i XIII a Catalunya. Aquesta solució pretenia modernitzar la vella església on s’havien establert els canonges, resituant el cor canonical en l’espai de la nau, com succeeix també a Vallbona de les Monges i es preveia fer a Bellpuig de les Avellanes i com ja s’havia realitzat al segle XI a Sant Pere de Graudescales.

La nau de Santa Anna és ja una obra sòlidament concebuda en paràmetres constructius plenament gòtics, amb una disposició angular dels contraforts que ens situen en l’òrbita d’edificis primerencs de l’estil, com la capella de Santa Tecla la Vella de Tarragona, i una concepció estructural i de la llum dels finestrals molt diferent a la de la capçalera, que encara es mou en els paràmetres constructius i conceptes lluminosos de l’estètica romànica.

Santa Anna de Barcelona és un edifici que podem considerar com un magnífic exemple d’obra de transició, en què coexisteixen dues concepcions arquitectòniques: les velles formes romàniques de la capçalera, que es van transformant i difuminant durant el segle XIII, i les noves formes gòtiques de la nau, que van imposant els nous llenguatges i conceptes lluminosos i estructurals.

Tanmateix, en aquest conjunt de Santa Anna no hi podem trobar una especificitat pròpia dels canonges del Sant Sepulcre. Els canonges del Sant Sepulcre no van aportar novetats en la seva arquitectura, sinó que van reconstruir la vella església de Santa Anna a partir dels corrents dominants en l’arquitectura catalana del seu temps. Potser podríem trobar una certa especificitat en la situació de la porta en el transsepte i la situació del cor canonical en la nau. Però aquesta disposició no és nova, perquè ja apareix a la fi del segle XI a l’església del monestir de Sant Pere de Graudescales i a partir del segle XIII la trobem també a Vallbona de les Monges, Bellpuig de les Avellanes o en la reforma de Santa Maria de Lillet.

La cartoixa d’Escaladei

A diferència del que hem vist en l’arquitectura dels premonstratencs i els canonges del Sant Sepulcre, que no van generar una arquitectura específica de l’orde, els cartoixans sí que van definir un nou model arquitectònic, propi i d’acord amb les seves especificitats, que es va adaptar als models constructius locals del seu moment, però amb un plantejament completament nou i exclusiu.

El model monàstic benedictí que es va formalitzar a partir del segle IX (Adell – Riu, 1999), organitzat entorn del pati del claustre, va romandre inalterat en la reforma cistercenca, que, a part els aspectes estètics i formals, es va limitar a una racionalització de l’esquema claustral, encara base de l’arquitectura i la vida monacals.

En canvi, els cartoixans van plantejar un canvi radical en la vida monàstica, en la qual la relació amb la comunitat era supeditada a la individualitat de cada monjo, i per tant, l’estructura arquitectònica dels vells monestirs, tant benedictins com canonicals, no s’adaptava a les seves necessitats.

Tot i aquestes diferències, el model claustral era prou fort al segle XII perquè els cartoixans, en generar el seu model arquitectònic, aprofitessin aquells elements del model claustral que eren compatibles amb les seves especificitats.

L’estructura essencial d’una cartoixa es componia de dos conjunts d’edificis: la cartoixa pròpiament dita, anomenada domus superior, o casa alta, on els cartoixans vivien la seva vida eremítica, totalment isolats del món exterior, i la domus inferior, o casa baixa, que també rebia el nom de conreria, on es produïa la relació institucional entre la cartoixa i el món exterior i vivien els pares i germans conversos.

La combinació entre la vida eremítica i la cenobítica practicada pels cartoixans va tenir la seva plasmació arquitectònica en un model d’edifici força complex, en el qual se situaven dos claustres com a elements organitzadors del conjunt. El primer claustre, sempre de petites dimensions, organitzava la part cenobítica de la cartoixa i al seu voltant es disposaven l’església, la sala capitular, la cuina i el refetor, utilitzats comunitàriament els dies de festa. El segon claustre era un espai de grans dimensions i al llarg de les seves galeries es disposaven les cel·les individuals dels cartoixans, cadascuna amb el seu propi hort i autosuficient.

La cartoixa de Santa Maria d’Escaladei va ser la primera fundació cartoixana a la Península i es va establir a partir de l’any 1171, quan Albert de Castellet, amb consentiment del rei Alfons el Cast, va donar el lloc a Ramon de Vallbona i als ermitans procedents de Vallbona.

El primer establiment es va fer a Poboleda, i cap a l’any 1203 la cartoixa d’Escaladei es va instal·lar al seu emplaçament definitiu.

La història arquitectònica de Santa Maria d’Escaladei és molt llarga i rica en renovacions i reformes, i es va cloure amb una espoliació extraordinària després de la desamortització del 1835, que va destruir totalment la majoria dels edificis de la cartoixa, aleshores convertida en una de les millors peces de l’arquitectura renaixentista a Catalunya.

A la fi del segle XIII la cartoixa era formada pel nucli cenobític, entorn del claustre petit, i el gran claustre del costat nord amb dotze cel·les. Al principi del segle XIV, Joan d’Aragó, arquebisbe de Toledo i més tard de Tarragona, va fer construir un segon gran claustre, al costat sud, amb dotze cel·les més, que deixava el nucli cenobític a l’eix de simetria dels dos grans claustres. A l’inici del segle XV, Berenguer Gallard, de Lleida, va fer un llegat testamentari que va permetre unir els dos claustres grans amb una galeria situada a llevant de l’església, amb sis cel·les més, reforma que va determinar l’estructura final del complex cartoixà. Entre els segles XVII i XVIII, la cartoixa va ser objecte d’una remodelació total; es va construir el sagrari, es van refer totalment els grans claustres, es va redecorar tota l’església i, finalment, es va edificar un magnífic conjunt arquitectònic a la porta i el pati d’accés a la procura i l’albergueria, que és l’única part de l’obra renaixentista que s’ha conservat més o menys sencera.

A part l’espoliació del segle XIX, va ser sobretot el gran procés de reformes del segle XVII la causa que avui es conservin molts pocs elements de les estructures cartoixanes dels segles XIII i XIV, les quals es concentren al conjunt de l’església, al claustre petit i a la cel·la prioral. Cada època constructiva de la cartoixa es caracteritza per un tipus específic de pedra utilitzada en les seves estructures. Les obres del segle XIII són fàcilment identificables per haver estat construïdes amb un gres vermell, que no es va tornar a emprar en el conjunt de la cartoixa.

L’església és l’element principal que es conserva de la cartoixa del segle XIII. És un edifici d’una sola nau, sense transsepte, amb un sol absis, com és la disposició general de les esglésies cartoixanes (Aniel, 1980, pàg. 121), coberta amb volta de canó de perfil apuntat, reforçada per quatre arcs torals, dels quals el situat més a llevant és suportat per columnes bessones i forma l’embocadura de l’absis semicircular, cobert amb volta de quart d’esfera. Exteriorment, l’absis queda inclòs en un tester pla, de manera que l’església no presenta exteriorment el santuari diferenciat. La seva ornamentació es redueix al ràfec sobre permòdols i els petits contraforts corresponents als arcs torals. La porta, refeta al segle XVII, era un senzill portal amb arc adovellat i extradossat per una filada de lloses, seguint una tècnica pròpia del segle XI.

A la part de ponent de l’església es conserven algunes estructures, com un arc apuntat, que correspon a aquesta primera fase d’obres. També hi pertanyen els murs perimetrals del claustre petit, amb les galeries cobertes originalment per un embigat. No sabem si el porxo també era de fusta. En l’estat actual, però, les galeries d’aquest claustre conserven les traces de voltes de creueria de guix, que corresponen, sens dubte, a una reforma d’aquest àmbit posterior al segle XV que va modificar totalment l’estructura primitiva.

Al costat nord de l’església hi ha les restes d’una mena de segona nau, afegida al segle XIV, en la qual s’endevinen les traces de les voltes de creueria que la cobrien i les portes que la comunicaven amb el claustre nord.

L’especificitat de l’arquitectura cartoixana es manifesta a Escaladei a través de la seva organització tipològica, més que no pas en la seva arquitectura concreta, que presenta unes característiques que són comunes a tot un conjunt d’obres del segle XIII situades al sud de Catalunya, com és la canònica de Sant Miquel d’Escornalbou o l’església de Santa Maria d’Alcover, i més llunyanament es pot relacionar amb les obres del Cister a Poblet i Santes Creus. En tots aquests edificis l’arquitectura mostra una gran sobrietat, absència d’elements decoratius i un gust, quasi preciosista, per la qualitat en l’aparell constructiu i en el treball de la pedra.

Si la tipologia cartoixana, que es desenvolupa plenament en el monestir del segle XIII, representa una innovació original en l’arquitectura catalana del seu temps, la seva concreció arquitectònica es realitza més seguint fórmules generalitzades en el context del sud de Catalunya, en les quals l’austeritat i la sobrietat són un tret comú i que no podem atribuir directament a una voluntat dels cartoixans, que a partir del segle XV van convertir Escaladei en un prodigi d’arquitectura ornamental

El monestir de Sant Cugat del Vallès

Capçalera de l’església de Sant Cugat del Vallès, amb tres absis de cares poligonals però amb decoració encara romànica.

SPAGC

A la segona meitat del segle XII, el monestir de Sant Cugat del Vallès va emprendre un ambiciós programa d’obres, que incloïa essencialment la construcció d’un nou claustre i una nova església, conservant la part essencial de les dependències monàstiques del segle XI. Al segle XIV, un cop enllestida la nova església, aquest programa d’obres es va intentar ampliar amb la substitució de les sales monàstiques del segle XI, però el nou edifici monàstic, recentment descobert (Aguelo i Altres, 2000), no es va arribar a acabar mai i el monestir va conservar les velles estructures de l’onzena centúria tot integrant-les al nou claustre i la nova església, en un procés de construcció complex i llarg que va abraçar des de la fi del segle XII fins a mitjan segle XIV.

La vella església del monestir de Sant Cugat, construïda al segle XI, va ser substituïda per la nova en un procés constructiu, inicialment molt lent, que anava reemplaçant-ne trams, des de llevant cap a ponent.

Entre el 1150 i el 1250 les obres van avançar amb lentitud i només es van poder construir dues parts de la nova església, la capçalera i el tram del transsepte, que substituïen la capçalera del segle XI. També es va edificar la nova sala capitular i el claustre, que en aquest moment i fins el 1590 era cobert amb embigat perquè la volta, que només es va iniciar a la nau sud, no es va acabar. En aquest període l’obra mancava d’unitat i en l’últim moment, quan es va construir el tram del cimbori i la sala capitular, es van reformar la finestra de l’absis central i la portada cap al claustre, que havien estat fetes a l’inici de les obres.

A partir de la construcció del tram de naus corresponent al cimbori i fins a la façana de ponent, l’obra va abandonar tots els dubtes i les vacil·lacions que s’havien observat en les primeres fases i va ser enllestida en un llenguatge arquitectònic plenament gòtic, resolt amb total seguretat i, fins i tot, amb audàcia estructural, per tal de substituir els contraforts i les capelles que, amb la lògica del gòtic català, s’haurien de disposar al costat sud, per una quarta nau, sense absis, ocupada posteriorment per les capelles barroques.

L’edifici plantejat a Sant Cugat al darrer terç del segle XII és una obra que pot incloure’s en l’eclèctic panorama de l’arquitectura catalana de la fi del segle XII i al segle XIII. La seva concepció dins el més pur esquema basilical és plenament romànica, però hi ha certs detalls als absis i, sobretot, en la solució de les voltes que la fan una obra molt avançada en el seu temps, en la qual s’assagen nous llenguatges i tècniques constructives, sense la seguretat i convicció que, en la mateixa època, presenten les obres del Cister o les catedrals de Lleida i Tarragona. Aquesta vacil·lació, que s’observa al primer tram, desapareix al tram del cimbori, on han canviat molts aspectes tècnics de l’obra inicial i es detecta una gran seguretat en l’execució, seguretat que va portar a reformar en el nou estil la finestra de l’absis central i la portada al claustre.

La capçalera de l’església de Sant Cugat es planteja amb tres absis semicirculars precedits de sengles trams presbiterals, però s’hi aprecien ja certes variants amb relació a les obres més comunes del seu temps. L’estructura poligonal de les façanes absidals i, sobretot, la forma poligonal de l’absis central, amb els murs interiors ornats amb arcuacions i columnes, que continuen en uns nervis que reforcen la volta absidal, són elements molt nous que presenten paral·lels amb les esglésies del monestir de Santa Maria de Poblet i Sant Salvador d’Horta de Sant Joan, i també eren presents a l’absis de l’Assumpció de Gandesa.

Planta de l’estat del monestir de Sant Cugat del Vallès vers el 1250. Els peus de l’església encara corresponen a l’edifici del segle XI.

J.A.A.

Però la part més destacada d’aquesta primera fase d’obres a l’església de Sant Cugat és la coberta de les tres naus, resolta amb voltes de creueria, amb dues formes de nervis: la nau situada més al nord presenta uns nervis tòrics molt simples sense clau de volta, que recorden poderosament els nervis de les voltes de la tribuna de Santa Maria de Serrabona, els quals reforcen una volta que, més que de creueria, és de les anomenades “de mocador” o de quatre punts. Es tracta, òbviament, d’una solució constructiva aparentment gòtica, però molt allunyada tecnològicament de la solució de la volta de creueria.

Les altres dues voltes d’aquest tram ja són força diferents i molt més properes a les tecnologies pròpiament gòtiques. Es formen amb quatre trams independents de volta, amb nervis que presenten un motlluratge molt simple i unes petites claus de volta del mateix diàmetre que els nervis. Aquestes tres voltes mostren una integració molt forçada dels nervis als pilars i a les motllures, posant en evidència una manca de coneixement del sistema estructural, que es construeix sobre uns pilars i murs concebuts inicialment per a suportar voltes de canó i que s’adapten, forçadament, als nervis i perfils de les voltes que efectivament s’executen.

Al tram de naus del cimbori, el sistema estructural de les voltes és ja molt més perfeccionat i proper al model de volta de creueria gòtica, desenvolupat, amb molta seguretat, a la coberta del cimbori octogonal, les finestres del qual, com les que es van construir en aquest moment a l’absis central i a la sala capitular, presenten un model de gelosia que intenta anticipar de forma molt rudimentària les traceries dels finestrals gòtics. En aquest punt, l’església del monestir de Sant Cugat del Vallès representa un estadi més evolucionat i proper a l’estructura plenament gòtica que els cimboris, anteriors, de les seus de Lleida i Tarragona. A Lleida, el cimbori no es cobreix amb voltes de creueria, sinó que és una cúpula de sectors amb nervis, solució tecnològicament molt propera a la volta absidal de Sant Cugat, i els finestrals se situen per sota de l’arrencada de la cúpula, en una solució típicament romànica, malgrat les gelosies dels finestrals. A Tarragona (i també a Vallbona de les Monges), en canvi, el model fa un pas més i el cimbori perd el tambor –que formen els finestrals a Lleida– i es cobreix amb voltes de creueria de perfil quasi semicircular. A més, els finestrals no aprofiten totes les possibilitats estructurals que ofereix la solució de coberta i es plantegen com una sèrie de finestrals estrets i allargassats, molt opacs, sense desenvolupar completament les alternatives d’il·luminació que permet l’estructura, que encara és usada amb una certa timidesa, la qual s’anirà perdent a mesura que l’obra avança cap a ponent i va esdevenint més gòtica.

A la façana nord de l’església de Sant Cugat es pot observar un interessant repertori de finestres que, de llevant a ponent, en constitueixen un mostrari que va des del més pur formalisme romànic –a la de llevant– fins a les finestres gòtiques més característiques –als tres trams de ponent–, passant per una solució intermèdia, de transició, al tram del cimbori.

La part de llevant de l’església del monestir de Sant Cugat constitueix una experiència, no reeixida, d’interpretació de les noves fórmules arquitectòniques, amb un pes encara molt fort de la tradició romànica. En les experiències contemporànies de les catedrals de Lleida i Tarragona s’aconsegueix una síntesi entre les formes de l’arquitectura romànica i els nous conceptes estructurals i lumínics dels espais eclesials, i això permet que els edificis presentin una coherència i unitat d’estil en tota la seva arquitectura. A Sant Cugat, aquesta coherència no existeix fins al tercer tram, ja plenament gòtic, i per aquest motiu les dues primeres tramades palesen un caràcter experimental. El canvi que s’observa a partir del tercer tram demostra el fracàs i el camí sense sortida que representa l’experiment arquitectònic realitzat a Sant Cugat en la primera meitat del segle XIII.

La canònica de Sant Feliu de Girona

L’església canònical de Sant Feliu té un origen que es remunta als temps de l’arribada del cristianisme a Girona a la darreria del segle III dC. Se suposa que el primitiu edifici hauria estat bastit damunt la tomba del màrtir Feliu, a l’indret del primer cementiri cristià de la ciutat, situat a tocar de la porta nord, anomenada de Sobreportes.

El primitiu martyrium, o petita cel·la que acollia les despulles del sant, hauria estat ampliat –en ser insuficient per a la litúrgia i per a l’acollida dels qui s’acostaven a visitar la tomba del màrtir– per successives construccions als segles IV i V, i també a l’XI, com ho mostren les actuals estructures conservades a la capçalera, incloses les de la sagristia. Les darreres campanyes d’excavacions arqueològiques, iniciades l’any 1984 a tocar de l’actual temple, han permès de conèixer noves dades sobre la vida i l’estructura urbanística del raval des de l’època romana, però no han aportat cap element nou per a la història de l’edifici, llevat de l’abast i les característiques de la fonamentació del campanar nord, el qual va restar separat del temple fins a la darreria del segle XV. Després de la prospecció del 1986 només s’han pogut entreveure restes d’una construcció impossible d’identificar i datable en un espai de temps imprecís entre els segles IV i V.

El cert és que tenim molt poques dades sobre els antecedents d’aquest magnífic temple de Sant Feliu i referències escadusseres sobre els diferents projectes de traça que es van anar succeint al llarg de l’època medieval. El que hauria estat, doncs, el primer temple cristià alçat a Girona té una llarga i complexa història que, en temps del gòtic, arrenca en una data indeterminada del segle XIII –pels volts de l’any 1200– i acaba, després d’innombrables interrupcions i canvis de plans, amb l’aixecament de la façana barroca al segle XVII, dissenyada pel mestre d’obres gironí Llàtzer Cisterna, segons un model d’Il Vignola, com ho recorda el contracte amb aquest mestre d’obres.

La major part de la construcció, estudiada en el volum III d’aquesta obra, correspon als segles XIV i XV, mentre que l’acabament dels darrers trams de la nau del temple i del campanar va tenir lloc, com s’ha dit, ja ben entrat el segle XV i tot al llarg del segle XVI.

L’obra més antiga conservada correspon a la monumental capçalera, d’aspecte auster i encastellat, amb alts i estrets finestrals oberts a gran alçada, més propera a un pany de muralla que a un edifici religiós. S’alçà cap al 1200 amb l’objectiu de continuar la construcció romànica anterior, per bé que l’absència de documentació no permet conèixer com devia ser l’edifici romànic, una petita part del qual és visible avui a la mateixa capçalera gòtica i a tota la part baixa del temple. Tampoc no sabem quins i quants canvis de projecte hi va haver des de l’inici.

D’entrada, la simplicitat estructural del conjunt, de planta basilical, amb creuer adossat, i la tipologia austera i pesant de la capçalera, fortament lligada a la tradició constructiva romànica, deixen entreveure afinitats amb els edificis més notables del Principat corresponents a les acaballes del romànic i el principi del gòtic, com ara la Seu Vella de Lleida o la seu de Tarragona. La mateixa escultura de la capçalera ajuda a fixar l’absis en aquest moment de transició entre tots dos estils.

Per la seva banda, l’alçat de la part inferior del temple fins a completar els massissos pilars carrats i els arcs rabassuts que separen les tres naus deuen correspondre també a l’etapa romànica, mentre que el singular trifori, començant per l’absis fins als peus, es devia iniciar al segle XIV i devia ser enllestit, amb nombroses aturades i represes, al segle XVI.

Exterior de l’absis major de Sant Feliu de Girona, d’aspecte ferreny i encastellat.

ECSA - G.S.

La construcció romànica que conviu amb la gòtica des d’una equilibrada integració és ben apreciable als dos absis d’arcs apuntats doblats del costat sud de la capçalera. També s’observa a la volta de canó del creuer nord i a la part baixa de les naus. La coberta del tram sud del creuer, en canvi, va ser feta o refeta més enllà del 1200 amb volta de creueria gòtica. La simplicitat es fa present en tots aquests espais, trencada només per una senzilla cornisa llisa a l’esmentat creuer i a la sagristia, per les mènsules amb figuració de caps que sostenen les columnes adossades sobre les quals recolzen els nervis de la volta central, i pel trifori, més baix a la capçalera que a la resta del temple. L’observació d’aquesta anomalia i la lectura atenta dels murs, que mostren canvis i penediments, fan veure el procés certament accidentat que va seguir la construcció d’aquest edifici.

L’emplaçament extramurs de la ciutat, els fets històrics que li va tocar viure en primera línia i la llarga cronologia d’aquesta singular construcció, amb volta gòtica de tercelets, a la manera de les voltes sexpartides, d’una raresa certament atípica al país, i amb un campanar de proximitat provençal, una mica allunyat de les torres carrades del gòtic català, situen la canònica de Sant Feliu a la cruïlla de la conformació de l’arquitectura gòtica coincident amb els epígons de la tradició constructiva romànica. És un moment que també té altres exemples a les terres de Girona, com ara la canònica augustiniana de Santa Maria de Lledó, consagrada el 1089, Sant Joan les Fonts, bastida després del 1106, Sant Julià de Verges, de vers el 1200, o l’església del castell de Sant Joan de Bellcaire, aixecada durant la primera dècada del segle XIII. En tots aquests edificis, els volums són compactes i és general l’ús de la volta i l’arc apuntats, i d’obertures de tipologia encara romànica, com és ben visible a l’interior del temple i als murs est i sud de la sagristia de Sant Feliu de Girona. Gairebé un centenar d’esglésies a les terres gironines i alguns edificis de València i del Rosselló, com ara l’església primitiva de Sant Joan el Vell de Perpinyà (1025), molt modificada fins més enllà del 1200, exemplifiquen el pes de la tradició romànica al tombant del segle XIII.

Bibliografia consultada

Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, vol. III. 1; Pladevall, 1968; Aniel, 1980; Catalunya romànica, 1984-98, vol. XVII i XVIII; Dalmases – José, 1985; Diversos autors, 1987; Clara–Marquès, 1992; Adell, Artigues, Lorés, 2000.