La memòria i l'oblit

La memòria i la identitat personal

Quan ens falla és quan ens adonem, de vegades amb desesperació, com n’és, d’important, la memòria. A escola, és anguniós rebre una mala nota per culpa d’un poema que no s’ha pogut retenir o per culpa del nom d’un general, un ministre o una obra que no hi ha hagut manera de recordar en el moment de l’examen. I a tothom li agradaria evitar situacions incòmodes, com quan volem presentar dos amics i precisament aleshores el nom d’un d’ells, que coneixem de tota la vida, sembla que se’ns ha esborrat del cap. És un buit de memòria, un lapsus que pràcticament tothom ha patit en algun moment de la seva vida. Com també sabem de l’extraordinària tossuderia d’alguns records i del caràcter fonedís igualment portentós d’altres experiències.

Hi ha coses que es recorden tota la vida, d’altres que ens deixen sorpresos per haver-les oblidat al cap de poc, i d’altres que només conservem en la ment per uns moments. I no tothom conserva o esborra els records de la mateixa manera. En això, cada persona és diferent dels altres, i cada edat presenta peculiaritats distintes. Amb tot, es poden observar experimentalment algunes constants. Les hipòtesis per explicar el que semblen mecanismes generals de la memòria per part dels científics, que treballen sobretot en el camp de la psicologia experimental, són molt nombroses i de vegades incompatibles entre elles (vegeu “Hipòtesis sobre el funcionament de la memòria”).

Els trastorns greus de la memòria, les amnèsies totals, són patologies serioses, ja que el pacient és incapaç de recordar o identificar qualsevol experiència passada. Però l’amnèsia pot presentar-se en graus diversos, que van des de qui oblida una part important de la pròpia vida a qui esborra del tot o parcialment el record de pocs minuts, d’unes hores o d’uns dies. L’origen d’aquest tipus de trastorn pot ser un trauma físic, un accident vascular cerebral o una malaltia. Hi ha persones que pateixen formes d’amnèsia particularment greus. Ho han oblidat tot: el nom i l’aspecte dels amics, els parents i la gent que han estimat, la feina que han fet fins aleshores, el nom del carrer i el país on viuen i fins i tot com es diuen. La seva memòria s’ha esborrat, temporalment o definitivament, fins al punt que no saben ni qui són. En la pràctica, el patiment d’una desgràcia d’aquesta mena, una amnèsia total, equival en bona part a una pèrdua d’identitat.

Però existeix una forma particular d’amnèsia que tots hem patit. Es tracta de l’amnèsia infantil, una mena d’amnèsia lacunar referent als fets dels primers anys de la vida. Cap adult no recorda quan va començar a fer servir la cullera, quan va pronunciar les primeres paraules o quan va fer les primeres passes, tot i que van ser experiències fonamentals. Els records més antics de la majoria de les persones es remunten potser als anys de l’educació infantil, però hi ha qui jura que no recorda quasi res d’abans dels vuit o nou anys. Els nens petits no solen recordar pràcticament res. Són diverses les hipòtesis plantejades sobre per què els fets de la primera infància deixen petges tan dèbils. Alguns científics basen les seves explicacions a partir de l’estudi de l’anatomia i la fisiologia del sistema nerviós i dels diferents estadis de maduració de les estructures cerebrals i nervioses. En aquest procés hi ha un element rellevant, la mielina, una substància de naturalesa greixosa que embolcalla les fibres nervioses i que té la missió de contribuir a augmentar la velocitat de la conducció dels estímuls al llarg de l’axó. Una mielinització escassa provocaria, en els nens i els vells, una transmissió menys eficaç dels estímuls i, per tant, una elaboració més difícil de la informació i, consegüentment, de la memòria.

Altres hipòtesis, en canvi, no tenen gens en compte els aspectes anatòmics, sinó que consideren essencialment les modalitats i els processos d’elaboració de les informacions que adopten els adults i els nens. Posem un exemple concret. Un nen molt petit, que encara no sap parlar i que no entén la llengua, no pot designar els objectes del seu voltant. No és fins més tard, quan adquireix la parla, que pot anomenar mentalment un objecte, per exemple un llibre, reconèixer-lo i distingir-lo. Però mentre no sàpiga llegir no podrà diferenciar aquest llibre d’un altre a partir d’un títol específic; més tard, aquest títol li farà evocar altres significats, de manera que, individualitzat i carregat d’informació, serà més fàcil de recordar i distingir-lo dels altres. En la pràctica, segons aquestes hipòtesis, la causa de la incapacitat de recordar les coses viscudes en la primera infància és la limitada capacitat d’elaboració mental característica dels nens petits. En altres paraules, l’acte de recordar, com altres funcions del pensament, té una estreta relació amb el llenguatge, l’elaboració de l’experiència i la capacitat de narració.

La facultat de memoritzar augmenta amb el temps a partir de l’edat en què els nens es poden expressar. Entre els cinc i els dotze anys, aquesta capacitat es dobla.

La memòria col·lectiva i els seus instruments

Si la memòria personal constitueix una part essencial de la identitat de cada individu, la memòria col·lectiva és fonamental en la constitució i formació de la identitat d’una comunitat, un grup, una societat, un poble o una nació.

Com funciona la memòria col·lectiva

Però, què és exactament la memòria col·lectiva? No existeix cap “cervell col·lectiu” al qual remetre’ns. També és difícil acceptar la idea d’amnèsies col·lectives com a conseqüència d’experiències traumàtiques compartides per grans masses de persones, com per exemple la guerra; i encara és més difícil pensar en formes d’experiments de laboratori per descobrir els mecanismes d’aquesta memòria. Així, sembla que la memòria individual s’assembla ben poc a la col·lectiva, de la mateixa manera que és improbable poder traslladar enterament les experiències individuals al si d’un cos social. La memòria col·lectiva, doncs, no és sinó una metàfora. Aquesta metàfora, però, concentra complexos processos de la història que afecten institucions, lluites pel poder, esforços conscients de les comunitats; i tot això en un arc temporal que pràcticament coincideix amb la història dels pobles de la Terra.

Com explica l’estudiós de la cultura jueva Yosef Yerushalmi, els pobles (o els grups), que sempre són constituïts per individus, no poden de cap manera recordar o oblidar fets del passat; com a màxim poden recordar o oblidar els fets que han viscut al llarg de la seva vida. Així, quan es diu que un poble recorda, que “té memòria”, en realitat s’està dient que la generació anterior ha transmès el passat activament a la generació present, i que aquesta ha acceptat aquest llegat perquè tenia un sentit. Per contra, un poble oblida quan la generació que controla el passat no el comunica a la següent, o quan aquesta rebutja el que rep i no ho transmet al seu torn. Així, ens trobem davant de l’oblit col·lectiu quan un grup humà no transmet a la posteritat el que sap del propi passat. Cosa que es pot esdevenir per diversos motius i de diferents maneres. Els elements essencials perquè existeixi la memòria col·lectiva són la recepció de la generació anterior i la transmissió a la generació següent. Més que d’un sol fil, es tracta d’una cadena d’anelles. Com ja s’ha indicat, els psicòlegs, que estudien el desenvolupament de la vida mental humana, postulen que tant els records com l’oblit són la conseqüència d’alguns mecanismes mentals (que en part es poden analitzar al laboratori), però també de manipulacions conscients o inconscients. En aquest context, aquest terme no té cap valor negatiu. Allò que intenta manipular la sedimentació dels records, que té un paper important en el que a la fi els individus tendeixen a recordar o més aviat a oblidar, són els afectes, els interessos, les inhibicions i les censures.

L’historiador francès Jacques Le Goff sosté que la memòria col·lectiva, la tradició del passat que un grup, un poble o una nació reconeix com la pròpia història, sempre ha estat objecte de manipulació. Apoderar-se de les eines que controlen la memòria i l’oblit, en una paraula, fer que la gent recordi i transmeti alguns fets i n’oblidi i n’esborri uns altres, sempre ha estat una de les màximes preocupacions de les classes, els grups o els individus que han dominat i dominen la societats. El control de la memòria col·lectiva és, doncs, un dels factors més importants en la lluita pel poder que menen les forces socials.

Però, quins han estat els instruments que han fet que el record d’alguns esdeveniments, d’algunes obres i d’algunes persones hagi sobreviscut durant generacions mentre que d’altres fets, obres o persones no n’ha quedat ni rastre després de la desaparició dels seus contemporanis, dels que els han conegut directament? La resposta a aquesta pregunta és molt complexa, perquè els instruments són nombrosos i han canviat profundament al llarg de la història de les diverses civilitzacions. Vegem-ne uns quants exemples significatius en algunes èpoques històriques.

Els pobles sense escriptura

Certament, no es pot saber amb exactitud quina era la memòria col·lectiva dels homes prehistòrics, els que van viure abans de la invenció de l’escriptura i l’únic instrument de transmissió dels quals era la parla. Però el que sí que es pot fer és estudiar els comportaments de les poblacions que encara avui no utilitzen l’escriptura, o que l’han incorporat en un passat relativament recent.

Si es comparen els resultats de les recerques que alguns antropòlegs han fet entre els pobles que viuen en diferents punts de la Terra és interessant observar algunes constants. Allò a què més s’aferra la memòria és la narració principal sobre el mite dels orígens de cada grup, la història fundacional, situada en un temps indefinit, de la creació d’un regne per obra d’un heroi mític. Una segona constant és la presència de la memòria de genealogies antigues, el record en una successió històrica, de pares a fills, de tots els noms que han originat dinasties de prestigi en el si de la comunitat. El tercer tipus de tradicions que es transmeten oralment són les relatives als oficis, a coneixements pràctics i tècnics; sovint, aquest tipus d’informació està molt barrejada amb fórmules màgiques o religioses.

A més, en aquestes societats hi ha veritables especialistes de la memòria, que garanteixen més que els altres el coneixement de la genealogia i de la història dels orígens, justament per tal com aquest coneixement s’ha transmès. Però no s’ha de pensar que aquestes històries s’han repetit de memòria, com podria fer-se amb un poema, del qual no és lícit canviar una sola síl·laba. El tipus de memòria mecànica, o la repetició paraula per paraula, només sembla suscitar interès en les societats que coneixen l’escriptura.

L’escriptura i la memòria

Amb la invenció de l’escriptura, les possibilitats i les formes de transmissió de les tradicions i la història d’una comunitat o d’un poble van esdevenir molt més nombroses. Escriure un nom, una data, una consigna, la narració d’un fet en una pedra, en un monument o una làpida de marbre va esdevenir el sistema més segur perquè aquell nom, aquella data o aquella narració resistissin al pas del temps i gaudissin de la màxima notorietat possible. La ciència que es dedica a l’estudi d’aquestes inscripcions, gravades generalment en pedra i anomenades epígrafs, és precisament l’epigrafia. A l’antiguitat, des del III mil·lenni aC, les esteles i els obeliscs amb aquestes inscripcions gaudien d’una gran difusió. Els exemples més nombrosos procedeixen de l’antiga Grècia i l’antiga Roma, fins al punt que es parla d’arxius de pedra. Els primers arxius de debò, que aplegaven documents escrits en suports específicament destinats a l’escriptura (tauletes d’argila), es remunten al segon mil·lenni aC. Els qui encarregaven les escriptures i les feien arxivar eren els reis de l’Orient Mitjà antic. Les tauletes incises, que podien superar els obstacles imposats pel temps i l’espai, permetien fixar les lleis i fer llistes de noms o l’inventari de les propietats.

Així i tot, ¿es pot pensar que la invenció de l’escriptura i la possibilitat de crear documents escrits fes decaure la importància de la memòria individual i les diverses formes de transmissió de la tradició oral? De cap manera. Deixant de banda el fet que l’escriptura només era accessible a una elit, el pas del predomini de la tradició oral al de la tradició escrita va ser llarg i complex.

Per comprendre la importància que la memòria tenia a l’antiga Grècia només cal pensar que Mnemòsine, la deessa de la memòria, va engendrar de la seva unió amb Zeus les nou muses protectores de les ciències i les arts. El filòsof Plató, en l’obra Fedre, fa dir a Sòcrates que la invenció de l’alfabet no ha estat del tot positiva a causa del risc de provocar l’oblit en les persones que l’aprenen, atès que “deixen d’exercitar la memòria perquè es refien dels escrits i evoquen les coses en la ment, no ja des de dins d’elles mateixes, sinó des de fora, a través de signes estranys”.

A Grècia es van idear tècniques noves per exercitar la memòria, com la mnemotècnia, la invenció de la qual s’atribueix a Simònides de Ceos (segles VI-V aC). Aquest poeta grec hauria teoritzat sobre la possibilitat de recordar amb una facilitat extraordinària si s’associava una imatge a la dada que es volia recordar; totes les imatges s’havien d’organitzar segons un ordre precís, una construcció determinada. La mnemotècnia va tenir una importància notable tant per a la cultura antiga com per a la medieval. D’aquí neix la tradició dels teatres de la memòria, i també la dels tractats medievals que representaven l’organització del saber i del coneixement a través de complexos esquemes d’habitacions pertanyents a una mena de construccions ideals. A més, la memòria era la cinquena operació que preveia la retòrica després de la inventio (trobar què dir), la dispositio (triar un ordre), l’elocutio (embellir amb paraules i imatges) i l’actio (saber dir bé el discurs).

Als segles següents, bé que no van mancar conreadors insignes, la mnemotècnia va acabar desapareixent d’entre les ciències principals. De fet, van créixer les files dels qui consideraven nociu l’exercici de les tècniques mnemotècniques per al desenvolupament de la veritable intel·ligència, ja que afavorien l’aprenentatge de tipus mecànic. Avui, aquestes afirmacions no mereixen l’aprovació dels estudiosos de psicologia, els quals, per contra, insisteixen en el fet que la memòria i la intel·ligència, lluny de ser incompatibles, es reforcen mútuament.

La impremta i l’expansió de la memòria

La invenció de la impremta, el seu perfeccionament i l’àmplia difusió i producció de llibres van aportar a la memòria col·lectiva una revolució encara més radical que la que havia significat la invenció de l’escriptura. Durant l’edat mitjana, quan els coneixements es fixaven en els manuscrits i en els incunables, l’educació consistia essencialment a aprendre de memòria uns pocs textos, aquells que eren considerats la suma de tot el saber. A més, una part important de l’ensenyament continuava essent per mitjà de la tradició oral. A les escoles cristianes, com també a les jueves i les musulmanes, els alumnes repetien de memòria els textos sagrats. Els coneixements memoritzats eren “el coneixement”.

L’invent de Gutenberg de la impremta de caràcters mòbils data de mitjan segle XV, però els seus efectes no van ser vistents fins segles més tard, al segle XVIII, el segle de les llums. Aleshores, en poques dècades els llibres ho van engolir tot: tots els coneixements antics, totes les tradicions, tota la història dels pobles, tota la geografia, tot el dret, totes les ciències, tota la literatura del món. Els lectors ja no eren davant d’uns pocs, bé que preciosos, manuscrits, sinó davant d’una oferta enorme de textos antics i nous. I ja no era possible fer coincidir el saber amb la memòria. El símbol del segle i d’un saber profundament renovat, que requeria noves eines d’orientació, que ja no es podia confiar solament a la memòria sinó que calia organitzar de tal manera que es pogués consultar, va ser l’Encyclopédie, codirigida per Denis Diderot i Jean-Baptiste D’Alembert i publicada entre el 1751 i el 1772.

El segle XVIII també va ser l’època que va preparar el camí per a la plena afirmació d’importants institucions, veritables “monuments del record”, com els museus i els arxius. No vol dir que aquestes institucions mai no haguessin existit abans, atès que en l’antigor ja hi havia arxius per a la conservació de documents i col·leccions d’art; però la novetat consistia en el fet que eren institucions destinades al públic, obertes a la lliure consulta dels ciutadans, destinades a la millora i l’enriquiment cultural de la població. Això no va ser així explícitament fins després de la Revolució Francesa, bé que no manquen exemples de sobirans il·lustrats i mecenes molts generosos que havien obert al públic les portes d’arxius i galeries. En efecte, va ser amb un decret de juny de 1794 que la França revolucionària va crear els arxius nacionals; un any abans s’havia obert al públic la gran galeria del Louvre, que havia estat propietat dels monarques francesos.

Memòria i commemoració

La celebració de ritus que se centren en la commemoració de fets i personatges del passat, el record dels quals es renova així periòdicament, és un aspecte molt significatiu de la nostra civilització. Els nostres calendaris, plens de dates per recordar i de festivitats religioses i civils, en són una confirmació palesa. Però avui la multiplicació de noves commemoracions fa pensar en la complexa maquinària relacionada amb el consum i en els mass media més que en la creació d’ocasions significatives per a descobrir noves identitats al voltant de valors compartits. D’altra banda, cal no oblidar que en la nostra civilització, que sembla subjugada per la informació, també existeixen mecanismes per esborrar la memòria, per induir a l’oblit.

El cristianisme i la litúrgia commemorativa

Tant per al judaisme com per al cristianisme el record és un element essencial de religiositat. En l’Antic Testament l’obligació de recordar, “de no oblidar el Senyor, el teu Déu, d’observar els seus preceptes, les seves lleis i els seus estatuts”, apareix diverses vegades entre les normes fonamentals. Com convé recordar, al poble d’Israel també se li imposa no oblidar. En el Nou Testament, el record apareix com a element institucional del principal ritu religiós, la celebració de l’eucaristia. Mentre partia el pa, Jesús va dir als seus deixebles: “Aquest és el meu cos, vessat per vosaltres. Feu això en ‘memòria’ meva”. El moment més important de la litúrgia de la missa consisteix, doncs, en la commemoració de Crist, a mantenir-ne viu el record.

En efecte, la commemoració de la figura de Crist, deixant de banda la missa, apareix al llarg del calendari litúrgic (de l’advent a la Pentecosta) i en bona part de les principals festivitats que recorden els moments més destacats de la vida de Crist: el naixement (Nadal), la presentació al temple (commemorada el 2 de febrer), la crucifixió (Divendres Sant), la resurrecció (Pasqua), l’Ascensió al cel (quaranta dies després de la Pasqua).

Si observem el calendari d’un país catòlic, que indiqui les festivitats religioses, ens adonem que tots els dies de l’any són dedicats a la commemoració d’uns sants. En conclusió, en el món catòlic el culte s’expressa fonamentalment en les commemoracions tant de Crist com dels sants, o els morts cristians en general (la festa de la Commemoració dels Fidels Difunts, el 2 de novembre, va ser instituïda al segle XI).

Durant l’edat mitjana, la devoció pels sants era íntimament relacionada amb l’expectativa dels miracles. Els instruments del record per excel·lència en el culte popular eren els exvots, ja coneguts en l’antiguitat i encara presents als nostres dies, consistents en objectes oferts a un sant en agraïment d’un benefici rebut. L’ofrena devota d’un objecte de metall preciós (llànties) o de fusta o d’un retauló pintat que representava una situació particular o encara d’objectes més senzills, com ciris, membres del cos, animals o vegetals en cera o, simplement, una fotografia, havia de servir al sant protector com a recordatori, si es tractava d’una petició de miracle, o, al contrari, per a conservar el record perenne de la gràcia rebuda, si el miracle ja s’havia obrat.

Les nacions i els llocs de la memòria

Els governs revolucionaris francesos ofereixen alguns dels exemples més clars de com la memòria col·lectiva és un camp de batalla extraordinari per als qui volen imposar un nou ordre social. Amb la Revolució Francesa, que va ser un esdeveniment d’importància fonamental no solament per a França sinó per a tot el món, es van voler afirmar uns principis nous, oposats als que havien regit el món fins aleshores. Es tractava d’una revolució que s’havia d’imposar tant en el pla polític i militar com —sobretot— en la consciència humana. Els francesos, als quals corresponia la tasca de defensar la revolució, havien de deixar de reconèixer-se com a súbdits d’una antiga monarquia i d’un vell estat, i havien de començar a considerar-se, ells mateixos, ciutadans, el cos d’una nova nació unitària el fonament de la qual no era dinàstic sinó que més aviat era constituït per la mateixa revolució i els principis en nom dels quals havien combatut.

El calendari va ser reestructurat i laïcitzat, i s’hi van incorporar noves festes, noves commemoracions i nous aniversaris amb la idea que el record dels principals esdeveniments revolucionaris fos perenne. De les festes instituïdes en aquell període, i després anul·lades, avui només se celebra la del 14 de juliol (data de la presa de la Bastilla, símbol de l’absolutisme reial), que havia estat abolida momentàniament per Napoleó i que ara és precisament la festa nacional francesa. Altres dies del calendari actual francès recorden dates solemnes o alguns moments de la història nacional reconeguts per tots els francesos: el 8 de maig, que va marcar la fi de la Segona Guerra Mundial i la rendició d’Alemanya, i l’1 de novembre, que recorda la data de l’armistici del 1918 amb Alemanya.

Com França, els altres països també han instituït festivitats per recordar alguns moments considerats fundacionals de la pròpia història. A Espanya, per exemple, és festiu el 6 de desembre en commemoració de l’aprovació en referèndum de la Constitució del 1978, i a Itàlia s’han instituït festes nacionals per recordar l’alliberament de l’ocupació alemanya, la proclamació de la República i la unitat nacional. A Catalunya, el 1980, el Parlament català va declarar festiu l’Onze de Setembre com a Diada Nacional, en record —un trist record, de fet— d’aquell 11 de setembre de 1714, data que va marcar la pèrdua de les llibertats nacionals catalanes. Als Estats Units, el 4 de juliol es recorda la conquesta de la independència respecte d’Anglaterra. Una de les proclamacions més recents de festes nacionals és segurament l’alemanya del 3 d’octubre, que commemora la reunificació de les “dues” Alemanya esdevinguda el 1990.

De tota manera, les festes nacionals només són un dels instruments de què els països s’han servit al llarg dels dos últims segles per a la creació de l’anomenada consciència nacional, això és, la manera de pensar que fa que els individus es reconeguin com a part d’un poble, amb una història i una identitat pròpies; és a dir, amb una memòria col·lectiva, malgrat les possibles diferències locals i regionals. L’endemà de la unitat d’Itàlia, l’escriptor i patriota Massimo d’Azeglio va dir que “un cop feta Itàlia, calia fer els italians”. En realitat, la frase es podria aplicar a gairebé tots els nous estats. Un dels instruments principals per a la creació de la consciència nacional és l’escola. Abans que s’afirmés de ple la llibertat d’ensenyament, en molts països els llibres de text d’història que transmetien les idees essencials relatives sobretot a la història del país eren dictats per organismes governamentals centrals i eren iguals per a tots.

La tria dels noms dels carrers, les places i els edificis públics també és un altre recurs perquè el record de certs personatges, de certes dates, d’algunes ciutats significatives per a la història nacional sigui viu entre els ciutadans. Només cal pensar en els carrers, les places i els passeigs que Barcelona, capital de Catalunya, té dedicats a Francesc Macià, Lluís Companys, Josep Tarradellas, Jacint Verdaguer o Pau Casals. No és casualitat que els noms i les dates que tenen a veure amb la història de la reconstrucció nacional catalana siguin recurrents arreu del país, tant a les poblacions grans com als pobles més menuts. No són pocs els pobles i les ciutats dels Països Catalans que tenen una plaça o un monument que duu el corònim que engloba totes les terres de parla catalana.

En general, els esforços més grans per assolir forts sentiments d’identitat nacional en la població s’han fet amb motiu de conflictes amb altres països. A Europa, el vintenni que va seguir la Primera Guerra Mundial va ser, més que un període de pau, un llarg període de preparació per a la guerra següent. En aquells anys, a gairebé totes les localitats, petites i grans, dels països d’Europa que havien participat en el conflicte, es van erigir monuments i plaques commemoratives per recordar els caiguts per la pàtria. A l’estat espanyol, i després d’acabat el conflicte bèl·lic de 1936-39, també el bàndol vencedor eregí monuments als seus morts. En alguns casos, eren monuments solemnes al soldat desconegut: la tomba del soldat el nom del qual no era possible recordar havia d’immortalitzar el record d’un sacrifici col·lectiu.

Però tornem al tema inicial dels aniversaris. Si tots els països tenen festes relacionades amb aniversaris significatius per a la història nacional, no per això s’exclouen festivitats comunes a diverses nacions. A tots els països del món se celebra, per exemple, el primer dia de l’any, i als països de tradició cristiana sempre és festa com a mínim els dies de Nadal i Pasqua. La Festa dels Treballadors, el primer de maig, se celebra en moltes contrades.

La civilització de les commemoracions i la informació

Els darrers anys s’ha assistit a una proliferació extraordinària de commemoracions i d’aniversaris. S’han multiplicat les celebracions de centenaris, bicentenaris, tricentenaris (o fins i tot de cinquantenaris, dels vint anys o la dècada) d’esdeveniments significatius o de la mort de personatges famosos. A tall d’exemple podem recordar que el 1989 es va commemorar el bicentenari de la Revolució Francesa, però també el cinquantenari de l’esclat de la Segona Guerra Mundial; el 1990, el centenari de la Festa dels Treballadors; el 1992, els 500 anys del descobriment d’Amèrica; el 1997, els 600 aniversari del naixement d’Ausiàs Marc; el 1998, el centenari del naixement del poeta andalús Federico García Lorca; i el 1999, per exemple, el centenari de la fundació del Futbol Club Barcelona, entre d’altres. A aquestes s’afegeixen moltes celebracions més que festegen regions, pobles, invents, empreses, artistes, científics o clubs esportius. Cada vegada més, al voltant d’aquestes commemoracions o aniversaris, es posa en funcionament una maquinària més o menys complexa que genera diversos tipus de manifestacions o activitats, com ara exposicions, articles en els diaris, programes televisius, emissions extraordinàries de segells i monedes, etc. És una maquinària que té poc a veure amb la invenció de les grans festes nacionals instituïdes arran de la Revolució Francesa, i molt més amb els criteris de màrqueting i de marxandatge de la societat de consum.

Aquelles eren festes volgudes per un estat, que a més assumia la responsabilitat de ser-ne el gran organitzador i oficiant, perquè, com hem dit abans, les festes, triades segons un criteri jeràrquic d’importància, havien de recordar els moments clau de la història nacional i havien d’aplegar al seu voltant tot els ciutadans. En canvi, pel que fa a les innombrables commemoracions i aniversaris dels nostres dies —alguns farcits de fatuïtat—, sembla que avui el paper principal de l’estat és estimular i coordinar les diverses iniciatives més que no pas dirigir-les; els criteris d’ordre i de jerarquia s’han suprimit per donar pas a la proliferació d’una sèrie d’iniciatives descentralitzades i promogudes pels mitjans de comunicació, les empreses turístiques i les dedicades a l’oci. D’altra banda, el gran instrument capaç de crear tradició nacional avui sembla ser, més que l’escola, la televisió.

Si la nostra és l’època de les commemoracions, encara és més la de la informació. Produïm documents de tota mena i en gran nombre. Deixant de banda el fet que ha calgut renovar les velles institucions per a conservar productes i documents no solament de paper sinó també visuals i sonors, és molt greu el problema de l’espai que cal trobar per a tot. Només cal pensar en la varietat documental que avui és al nostre abast (fotografies, documents escrits privats o no, paper imprès il·lustrat o no, cintes de vídeo i pel·lícules, disquets d’ordinador, discos òptics, etc.) per adonar-nos de l’enormitat del problema que tenen les biblioteques i els arxius públics. En realitat, com és obvi, no tot el que es produeix es conserva. Cada biblioteca i cada arxiu aplica criteris selectius precisos per decidir què ha d’adquirir, catalogar i conservar. En alguns casos, s’utilitzen procediments per a completar la informació tenint en compte que la disposició d’espai és sempre limitada. En general, per posar un exemple, algunes col·leccions de diaris ja només són disponibles en microfilm i, més recentment, en format digital (en cinta o en disc magnètic o òptic). Els diaris són un exemple clar de com un instrument d’informació fungible s’ha adaptat a les noves tecnologies. Avui en dia, la majoria dels diaris poden ser consultats on-line si ens adrecem a les seves pàgines web. Però els problemes d’emmagatzemar informació no solament són relatius a l’espai, sinó també a la possibilitat de consulta, és a dir, a com trobar el que es busca en catàlegs cada vegada més extensos sense emprar gaire temps. Pensant en això, totes les biblioteques i els arxius estan posant a disposició dels usuaris ordinadors a través dels quals accedir a tota la informació de què disposen. La memòria electrònica, doncs, es fa indispensable per a controlar una informació que altrament no seria manejable.

Els instruments de l’oblit

Fins ara s’ha parlat dels instruments (inscripcions, commemoracions i documents escrits i visuals conservats en arxius, museus i monuments) que es poden utilitzar per a mantenir viu el record d’una època, d’un lloc, d’un esdeveniment o d’un personatge. A més, hi ha altres vestigis importants que ajuden a no oblidar. Són, per exemple, els senyals que han deixat al paisatge les trinxeres excavades durant la Primera Guerra Mundial, les restes d’una carretera empedrada construïda a l’època romana, la joguina d’una nena trobada en una tomba etrusca, una arada abandonada en un camp, i molts d’altres.

Però, al costat dels instruments per a mantenir viva la memòria, també existeixen els que esborren conscientment o inconscient el record i els signes del passat. L’antic senat romà, els emperadors o els altres òrgans de govern dotats d’autoritat, de la mateixa manera que feien gravar a les làpides i als monuments els noms de les persones a les quals tributaven honors, també podien decretar que se n’esborrés el nom de les que havien caigut en desgràcia. Era la damnatio memoriae. De la mateixa manera que s’exercia el poder de fer recordar, també es mirava d’exercir el de fer oblidar. Més tard, els qui s’havien embrutat les mans amb crims greus o els qui no volien acatar l’autoritat de l’Església podien rebre l’excomunió. Aquesta comportava, entre altres coses, la prohibició de ser enterrat als llocs consagrats, i per tant la dificultat de ser recordat amb el nom escrit en una làpida.

Als règims dictatorials, la censura és una de les formes més habituals per intentar esborrar la memòria que l’oposició vol mantenir viva. A l’era estalinista, per exemple, van anar desapareixent dels llibres de text i de les fotografies oficials els noms i les cares d’alguns protagonistes de la Revolució d’Octubre que havien comès la temeritat de ser adversaris de Stalin. Més a prop, a Catalunya, la dictadura franquista va intentar esborrar tota mena de signe que tingués a veure amb la identitat nacional catalana. I encara, per posar un altre exemple, fins fa pocs anys el govern blanc sud-africà prohibia als diaris que reproduïssin els discursos o les declaracions del líder negre Nelson Mandela i d’altres defensors de la lluita contra l’apartheid. Mandela havia estat empresonat, i allò que els governants volien, bé que no ho van aconseguir ni de bon tros, era que els sud-africans oblidessin del tot la persona del seu adversari.

Un recurs particular de l’oblit és l’amnistia. L’origen del mot és el mateix d’amnèsia. L’amnistia és un acte legal pel qual es deixa sense efecte una condemna o un procés judicial. En certa manera és com si l’autoritat, en perdonar determinades accions, n’oblidés el caràcter delictiu amb què havien estat considerades. També els vestigis històrics que conserva el paisatge es poden esborrar per negligència o per indiferència. En algunes circumstàncies no és fàcil comprendre quin n’ha estat el motiu. ¿Com és, per exemple, que allà on s’erigien els camps d’extermini nazis sovint no hi ha ni rastre d’aquelles horribles fàbriques de la mort, que segons molts no s’haurien d’oblidar mai?, i ¿com és que solament l’esforç de les associacions d’exdeportats han aconseguit preservar petits espais per mantenir viva la memòria de l’horror i de la guerra?

La història i la memòria

Hem deixat per al final un dels temes més complexos, que es pot concretar amb la pregunta sobre quina és la relació entre la història escrita pels historiadors i la història transmesa de viva veu a través de l’anomenada memòria col·lectiva. Segons Yosef Yerushalmi, el passat reconstruït per la historiografia moderna sovint no coincideix gaire amb el que la memòria col·lectiva conserva del passat. És el mateix parer del francès Pierre Nora, segons el qual la memòria i la història, lluny de ser sinònims, són més aviat antònims. La consciència d’aquesta divergència ha fet que en els darrers temps fins i tot la memòria hagi esdevingut un objecte d’anàlisi dels historiadors. Els investigadors estan d’acord a considerar que entre els instruments més útils per a aquest fi hi ha les fonts orals, que són les entrevistes que els historiadors fan a diversos testimonis, no necessàriament protagonistes de l’esdeveniment que es vol estudiar. De tota manera, la contribució de la història oral i el testimoni de les històries de vida no solament han permès iniciar una investigació científica sobre l’anomenada memòria col·lectiva, sinó que en molts casos també han revelat fets relatius sobretot a la història de les classes subalternes, oblidades per la historiografia més tradicional.

Però, ¿és cert que la història escrita pels historiadors professionals s’oposa a la història de la memòria col·lectiva? Les diferències són moltes i molt importants. La historiografia aspira a ser una ciència objectiva (i l’historiador, doncs, tendeix a tenir una actitud al més distanciada possible de l’objecte de les seves recerques com també del grup al qual pertany), mentre que la memòria, en canvi, és plena d’emocions, i els grups vius en són els portadors. A més, sempre és susceptible de ser utilitzada i manipulada. La historiografia és la reconstrucció sempre problemàtica i incompleta del que ja no existeix. Pertany a tothom i a ningú, i tendeix a allò universal; a més, és conscient que el seu coneixement és només relatiu. En canvi, la memòria pertany als grups i als individus, i no és universal. Alhora, la memòria té la pretensió d’absolutisme. Els criteris segons els quals la historiografia escull els seus temes són dictats per la mateixa disciplina. En teoria, no hi ha cap aspecte del passat que no es pugui considerar digne d’anàlisi. En canvi, allò que es conserva en la memòria col·lectiva sempre pertany a algun ordre de valors, perquè, com hem intentat explicar, no és tant una memòria espontània com el resultat d’una acció complexa de construcció. D’altra banda, aquesta memòria del poble és completament subjectiva, un concepte que la disciplina científica, la historiografia, ha de substituir per objectivitat i criteri analític. L’estudi de la història ha de prescindir dels sentiments i judicis de valor de qui va viure els fets relatats.

¿Això vol dir que entre la història de la historiografia moderna i la història de la memòria col·lectiva no hi ha cap relació possible? ¿Cal resignar-se a la idea que d’una banda hi ha la història científica (o almenys l’intent de fer-la), amb voluntat de ser objectiva, sense cap contacte directe amb la societat, i d’altra banda la història de la memòria col·lectiva, fruit de manipulacions i distorsions conscients? I encara, ¿on és aquesta memòria col·lectiva en un moment en què ni tan sols s’intueix quina és l’escala de valors que condiciona les decisions de què cal recordar i què cal esborrar i en una època en què sembla més aviat que amb aquest excés d’oferta, tant d’informació com de commemoracions, queda veritablement poca cosa viva en les consciències? Les reflexions de Yerushalmi, que ha dedicat molts estudis als temes de la memòria i l’oblit, semblen les més adequades per cloure aquest complex recorregut: “Al món en què vivim, el problema que cal resoldre ja no és només la decadència de la memòria col·lectiva i la consciència cada vegada més diluïda del propi passat, sinó sobretot la violació brutal del que la memòria encara conserva, la distorsió deliberada dels testimonis històrics, l’invent d’un passat mític construït per servir el poder de les tenebres. Només l’historiador, amb la seva passió rigorosa pels fets, per les proves i els testimonis, que són determinants en la seva feina, pot realment fer guàrdia contra els agents de l’oblit, contra aquells qui estripen els documents, contra els assassins de la memòria i els revisors de les enciclopèdies, contra els conspiradors del silenci, contra aquells qui, com en la bella imatge de l’escriptor txec Milan Kundera, poden esborrar un home d’una fotografia de manera que només en quedi el barret”.

En una paraula, la historiografia no es pot abocar només a la tradició, sinó que els historiadors, l’objectiu dels quals sempre és la recerca de la veritat, han de tenir en compte la manera com es construeixen la memòria i els seus escenaris (des dels llibres de text als documentals televisius i els museus), perquè la memòria mai no hauria d’estar al servei de la submissió de les persones, sinó que hauria de constituir sempre un element d’identitat del grup i dels individus.