L'arquitectura al marge del modernisme

Façana sud de la ronda Universitat. Barcelona.

Ramon Manent

En parlar de l’època del Modernisme hem de distingir, pel que fa a l’arquitectura, dues manifestacions estilístiques que conviuen i es desenvolupen alhora, però que parteixen de plantejaments estètics diferents. No tot el que es construeix en aquest període es pot adscriure a l’estil que va irrompre amb força en el paisatge urbà, tot marcant una moda que venia a renovar la fesomia de les ciutats i que va arrelar entre els petits i grans promotors, de manera que no hi ha eixamples nous o transformacions de ciutats velles en què el llenguatge modernista no n’hi hagi deixat la petjada.

La ciutat, però, malgrat l’empenta del nou estil, es continua nodrint d’una arquitectura al marge dels repertoris formals modernistes, que va farcint mansanes senceres o que reforma o substitueix edificis més antics. Edificis públics o semipúblics, d’una banda, i, de l’altra, edificis industrials i residencials promoguts per la iniciativa privada, segueixen els cànons del Neoclassicisme i, amb més timidesa, d’altres historicismes d’arrel romàntica, a partir de les normatives municipals que des de mitjan segle XIX tracen un camí per tal de continuar conreant l’arquitectura del bon gust, basada en els principis vitruvians de simetria, proporcions i elegància. A Barcelona, per exemple, aquestes normes són les que estableix, pel que fa a edificis d’habitatges, el mestre d’obres municipal Josep Mas Vila per al carrer Ferran, i tindran una projecció que depassa l’època modernista i que enllaçarà, sense solució de continuïtat, amb el classicisme noucentista.

Casa Morera (final del segle XIX). Barcelona.

Ramon Manent

Aquesta producció arquitectònica (que l’arquitecte Federico Correa valorava en una ocasió com a «bona arquitectura de farcit») omple els eixamples de finals del vuitcents i començament del nou-cents i s’imbrica en els centres històrics de la mà de projectistes (arquitectes i mestres d’obres) de vàlua reconeguda en l’època, però no ha tingut la sort de formar part de certes guies d’arquitectura ni d’estudis de conjunt, senzillament perquè la llum del Modernisme coetani la va eclipsar. Encara que també és cert que determinades obres no alineades amb l’estètica modernista d’alguns d’aquells autors figuren en llistes (com ara el catàleg d’Oriol Bohigas) i en inventaris o catàlegs municipals, més o menys exhaustius, pel fet que en la seva producció hi ha algun edifici perfectament classificable com a modernista. La raó d’aquella continuïtat en la tradició constructiva podria trobar-se en la diferència generacional entre les primeres i les segones promocions d’arquitectes, i, especialment, en la influència que certs professors de l’escola vella exerceixen entre els seus alumnes i que té com a conseqüència aquell continuïsme formal, constructiu i funcional, deutor, en bona mesura, de l’academicisme. No oblidem que el Modernisme és, potser, el moviment artístic que, tant des del punt de vista qualitatiu com des del quantitatiu, ha tingut més transcendència dins la cultura catalana moderna i, per tant, se li ha dedicat una atenció que difícilment pot superar qualsevol altra manifestació artística del moment. I això és així, probablement, perquè constitueix una unitat de conjunt dins una prolífica varietat expressiva; en canvi, el segell que caracteritza l’arquitectura al marge d’aquest moviment és, essencialment, la unitat de composició basada en la repetició d’uns models que s’alimenten, encara, d’estils que van ser proscrits o difamats per segons quines tendències renovadores. El preu que aquells arquitectes o mestres d’obres de generacions anteriors a la modernitat (però encara actius) havien de pagar en el futur és, precisament, una certa indiferència per la seva producció.

El mateix podem dir de les arts aplicades i de l’interiorisme que acompanyava aquella producció arquitectònica. Espais nobles, sales i estances diverses, dissenyades amb decoracions escultòriques i pictòriques i amb mobiliari d’acord amb aquell gust, han estat desvalorats i menyspreats per efecte d’uns prejudicis de contingut ideològic marcats de vegades per la ignorància i de vegades per la intencionada indiferència. D’aquests edificis, només s’ha valorat i catalogat, en tot cas, la pell exterior, i han passat a la història pel fet que no desdiuen del conjunt de la façana urbana; però, considerats de segona categoria en el rànquing dels catàlegs municipals, els seus interiors han estat destruïts sistemàticament, de manera que la història de l’art i de l’arquitectura ha anat perdent la baula d’aquella cadena que enllaça els períodes passats amb els presents i futurs.

Salvador Viñals Sabaté (1847-1926): Cases de Joan Buxareu Farran i de Francesc Salvat Barenys (1878-1879), carrer Pintor Fortuny, 31 i 33. Barcelona.

R.M.

Si fem coincidir en el temps aquesta arquitectura al marge de la renovació estilística amb els límits cronològics del Modernisme (en sentit ampli i basant-nos en la historiografia consensuada, podem prendre com a inici i final els anys 1878 i 1920), trobarem que hi ha, en aquest període, una copiosa activitat constructiva que, tot i seguir en molts casos fidel a la tradició, no és aliena als sistemes i materials de construcció més novells ni a llenguatges historicistes d’arrel diversa o eclèctics, que esdevenen definidors de determinades tipologies arquitectòniques: hi haurà unes formes d’expressió diferents per als edificis públics (civils o religiosos) que per a les cases de lloguer, o per a una construcció agrícola o industrial.

La represa neoclàssica: la urbanització del Carme, al Raval de Barcelona

Tot i que al llarg de les dècades del 1860 i 1870 els arquitectes catalans van iniciar i conrear amb fermesa el canvi de concepte i d’expressió que conduïa cap a una renaixença de l’arquitectura, inspirant-se fonamentalment en els estils medievals (ens remetem als estudis de Francesc Fontbona, de l’any 1983, i de Jaume Aymar, del 2002), els mestres d’obres titulats a partir del 1950 (i fins i tot alguns esdevinguts arquitectes a la dècada dels anys setanta del segle XIX), no van saber o no van voler assimilar aquells revival que enllaçarien amb el moviment modernista. Pel que fa a l’arquitectura residencial, sembla que la possible influència que podria haver exercit l’edifici civil, aleshores més emblemàtic de Barcelona, la Universitat Literària, d’Elies Rogent, o projectes que tenien a veure amb construccions neogòtiques de nova planta, o amb estudis, reformes o trasllats d’edificis religiosos gòtics (on s’hi van implicar figures de la talla de Josep Casademunt, Josep Oriol Mestres, Francesc del Villar Lozano, Joan Martorell Montells, Jeroni Granell Mundet o August Font Carreras, per citar alguns noms), en els quals es podien haver emmirallat aquells mestres, no va donar tots els fruits que un Domènech i Montaner reclamaria el 1878 des del seu article «En busca de una arquitectura nacional».

Ramon Soriano Tombas (1846-1902): Casa Marcelino Luis Oriol (1876), carrers Doctor Dou, 4, i Pintor Fortuny, 29. Barcelona.

R.M.

Donem una ullada, si més no, a les edificacions que conformen les mansanes dels carrers del Carme, Àngels, Doctor Dou, Pintor Fortuny, Notariat, Elisabets i Xuclà, al barri del Raval barceloní. La urbanització del sector del Carme es va portar a terme entre el 1874 i el 1875 (hi ha, a més, un projecte d’obertura del carrer del Pintor Fortuny, del 1876, d’Elies Rogent), en el solar resultant de l’enderroc de l’antic convent carmelita i d’algun altre edifici adjacent, i es va completar en enderrocar-se, el 1880, l’antic convent d’Elisabets. En un context de traçat medieval es va encabir una trama ortogonal que imitava en part el model de l’Eixample Cerdà, de carrers amples i amb una cruïlla de perfils aixamfranats (Doctor Dou i Pintor Fortuny), i en poc més de deu anys les mansanes van quedar totalment edificades. Aquesta petita reforma interior del barri va proporcionar una sèrie d’edificis de força qualitat arquitectònica, a mig camí entre les propostes de cases de lloguer de Josep Fontseré Mestres per a la urbanització de l’entorn del mercat del Born (aprovades el 1874) i un cert regust del París vuitcentista. Justament a l’inici d’aquest curt període de temps (que abasta del 1875 al 1886) es va produir la restauració monàrquica d’Alfons XII (que va regnar a Espanya entre el 1875 i el 1885), després de la fallida de la Primera República espanyola, i per aquest fet no ens en sembla gens aliena la represa neoclàssica dels constructors de la ciutat. No oblidem que aquest monarca va donar nom, dins les arts sumptuàries, a un estil de tall clàssic i un tan feixuc, l’alfonsí, el qual es va imposar amb força en la decoració d’interiors i del mobiliari de la burgesia catalana, i, per extensió, l’arquitectura també se’n va fer, en certa manera, ressò.

Manuel Comas Thos (1855-1914): Casa d’Isidoro Majó (1890), carrers Doctor Dou, 2, i Carme, 40. Barcelona.

R.M.

Els mestres d’obra-arquitectes d’aquesta petita urbanització del Carme van apostar per una tradició «modernitzada». Com a sistemes constructius, van fer servir indistintament les bigues de fusta o de ferro per formar forjats; i els pilars d’obra o de ferro colat com a elements portants en soterranis i plantes baixes, destinades a locals comercials i tallers artesanals. Cal dir que hi ha dos tipus d’edificació amb variants significatives: un primer tipus està representat per cases que prenen com a model construccions més antigues (possiblement, de les dues dècades anteriors) i que consten de soterrani, planta baixa i quatre pisos, i un segon tipus, en què s’hi introdueix la planta entresol, però sense a penes excedir l’alçada reguladora del conjunt. Això devia ser conseqüència d’un canvi en les ordenances municipals, que va permetre augmentar el nombre de plantes habitables i manifestar l’entresòl a l’exterior mitjançant finestres obertes al carrer. El fet és que, en el primer tipus, les plantes baixes tenien sostres elevats, la qual cosa possibilitava la instal·lació d’altells, i els quatre pisos superiors eren d’alçada considerable; els habitatges principals es trobaven al primer pis i ostentaven balconades que ocupaven la totalitat de l’amplada de les façanes (de vegades, aquestes balconades es repetien en tots els pisos, però la volada dels balcons disminuïa en altura), mentre que amb la introducció dels entresols, els principals es traslladaven al segon pis i era aquí on les balconades i balcons s’expressaven amb més força, com a indicadors del poder adquisitiu de l’usuari que, habitualment, era el propietari de la finca. Altres variants entre un i altre tipus rau en el tractament de les plantes baixes: la pedra de Montjuïc apareix en els edificis del primer model (i també en els contorns de les obertures dels pisos), la qual és substituïda per una altra classe de pedra (i fins i tot, per pedra artificial), en el segon model. Pel que fa als portals, hi ha també algunes diferències, que s’utilitzen indistintament en els edificis de tradició més antiga i en els més moderns: alguns són acabats en arc de mig punt o rebaixat, i d’altres amb llinda de pedra o de ferro fos; els uns tenen massisses portes de fusta amb tarja calada de ferro i picaportes esculpits en bronze o en llautó, i els altres combinen la fusta amb el ferro i el vidre (en alguns casos, aquesta variant és producte d’alguna reforma). Encara es dóna un tercer tipus dins el conjunt, que ve a ser una simbiosi dels dos anteriors: són habitatges de planta baixa i cinc pisos, on el principal correspon al primer pis i no existeix l’entresòl com a habitatge de categoria inferior.

Leandre Albareda Petit (1852-1912): Col·legi Notarial de Catalunya (1880-81), carrer Notariat, 2-4. Barcelona.

R.M.

En general, però, en els tres casos, les façanes principals adoptaren les proporcions clàssiques, compostes amb rigor simètric. La planta baixa i l’entresòl (en el cas que n’hi hagués) es tractaven de manera unitària amb alts basaments de pedra o d’estuc amb juntes horitzontals enfonsades, i amb els portals d’accés situats a l’eix central de la composició. El cos principal, amb marcades línies d’imposta i paraments estucats amb especejament corregut en uns casos, o a imitació de carreus o d’obra vista en altres; balconades als pisos principals i balcons i balconeres a la resta, amb baranes de fosa de formes i decoració variada i amb lloses de pedra, de dimensions decreixents en altura que indicaven la jerarquització social dels inquilins; i un entaulament amb cornisa motllurada, permòdols i balustrades de terra cuita o pedra artificial (avui dia tapiades en la immensa majoria), de vegades coronades per frontons, de vegades rectes. Els terrats, a la catalana, pavimentats amb rajola borda, i les façanes dels patis de mansana, allargassats com si es tractés de passatges interiors, resoltes de manera homogènia amb galeries obertes, construïdes sobre embigats de ferro i revoltons, i amb baranes de brèndoles cilíndriques; alguns mestres més agosarats van introduir galeries exteriors amb estructura metàl·lica i completament aeris tallades, en sintonia amb l’arquitectura industrial del ferro (especialment, la dels mercats) que es desenvolupava paral·lelament en altres indrets de la ciutat. Els vestíbuls i les escales d’aquests edificis també van ser tractats amb certa uniformitat dins la varietat esmentada abans: portals en arc rodó o rebaixat, o bé llindats, resseguits de motllures i sanefes amb decoració floral o geomètrica en relleu, claus ornamentades amb palmetes o escuts amb la data de construcció o les inicials del propietari; paviments de marbre blanc o en combinació amb el negre fins al pis principal, i després de rajola i fusta; parets estucades al foc i decorades amb plafons neopompeians (molts del quals resten amagats sota capes de pintura), aparells de llum de gas, de ferro o llautó i de vidre glaçat, etc. La distribució dels pisos aprofitava al màxim la llum natural, i mentre que els situats en cantonada s’obrien totalment al carrer amb una seqüència ritmada de balcons, els interiors es disposaven longitudinalment o en planta quadrangular, evitant els passadissos estrets i foscos, en una perfecta compensació entre l’exterior i l’interior. La decoració de les façanes era prolífica en frisos de palmetes, rosetes i lotus, mènsules, volutes, figures neoegípcies o grecoromanes, acroteris i antemes, excepcionalment de pedra natural i, sobretot, feta en sèrie amb pedra artificial o ferro fos. Els interiors dels pisos, pavimentats amb mosaics de peces petites de gres formant sanefes i catifes colorístiques de motius geomètrics, mentre que els cel-rasos de les estances es confiava als emmotllats de guix, amb motlluratges, florons, figures, fruits i altres motius vegetals, tot pintat amb colors càlids i intensos, i fins i tot, amb pa d’or en les sales nobles. La fusteria (en general de pi melis, tant a l’exterior com a l’interior, encara que també hi ha caoba) presenta una singularitat en els balcons: a més de les persianes de llibret que protegeixen els batents de vidre de l’interior, compten en molts casos amb una barra de ferro collada a la llinda que servia per suportar persianes enrotllables de lamel·les de fusta o tendals, la qual cosa solucionava l’aireig necessari a l’estiu, alhora que permetia tenir oberts els balcons de bat a bat sense que els inquilins se sentissin observats per la mirada dels curiosos. Sortosament, encara es conserven in situ i s’utilitzen molts d’aquests elements, per bé que no sempre s’ha sabut interpretar la dualitat funcional d’aquests tancaments de persianes. La majoria de les façanes i vestíbuls d’aquestes cases han estat restaurats en la dècada del 1990 i primers anys del segle xxi.

Darrere d’aquests edificis hi havia la mà de projectistes amb bon coneixement dels oficis i del dibuix arquitectònic, malgrat que no tots han estat reconeguts ni estudiats. Entre els més coneguts figuren Francisco de P. del Villar Lozano, Magí Rius Mulet, Leandre Albareda Petit, Salvador Viñals Sabaté, Manuel Comas Thos, Jaume Gustà Bondia, tots ells arquitectes. Entre els mestres d’obra, Rafael Guastavino Moreno, Ramon Soriano Tombas, Josep Marimon Cot, Antoni Robert Morera, Joan Frexe Vilardaga, Isidre Reventós Amiguet, Ramon Quera Torras, Narcís Aran Vidal, Francesc Barnola Amat, Joan Valeri Anglà...

La primera casa que es construí un cop establerta la trama del solar de l’antic convent de carmelites fou la de Francesc Diví (1874), al número 19 del carrer Doctor Dou, entre mitgeres, de planta baixa i quatre pisos sense entresòl, balcó corregut al principal i porta en arc rebaixat. El seu autor, el mestre d’obres Josep Marimon Cot (títol de 1852), que col·laboraria amb Elies Rogent en la construcció de l’edifici de la Universitat, construiria, també, altres cases en el sector: dues cases per a Antoni Balart (c/ dels Àngels, 12, del 1877, i c/ Elisabets, 3, del 1879-80) i dues més per a Pere Barnel (c/ dels Àngels, 14, del 1878, i c/ del Notariat, 13, cantonada Elisabets, 9, del 1881); la Casa Joan Coll Iglesias (1877), al número 17 de Doctor Dou; i altres dues cases per a Francesc Diví (1882-83), als números 23 i 25 del carrer Xuclà (on s’hi va instal·lar la drogueria Gomara el 1903). També se li pot atribuir la casa núm. 5 del carrer Elisabets, del 1879-80, enfrontada amb la núm. 3, amb la qual té força elements comuns ja que ambdues conformen les cantonades simètriques que giren cap al passatge Elisabets.

Joan Martorell Montells (1833-1906): Antiga seu de la Societat del Crèdit Mercantil (actualment, Escola Superior de Disseny Elisava) (1896-1900), carrers Ample, 11, i Còdols, 31). Barcelona.

R.M.

El segon edifici d’habitatges (la Casa Vergés) que es va construir al solar carmelita és al carrer Elisabets, 21 —plaça dels Àngels, 4, que fa cantonada amb el carrer del mateix nom. El projecte, del 1874, executat el 1875, va ser redactat per Villar Lozano i va marcar la pauta per a les construccions successives, amb l’entresòl de sostre baix incorporat. L’ornamentació de les façanes és rica en relleus i elements escultòrics (un cap de lleó a la clau de la porta principal, pilastres amb capitells florals i medallons, mènsules amb volutes i rosetes, portes de fusta que abasten els dos primers pisos i frontó triangular al coronament, en l’eix central de simetria. En els seus baixos, amb pilars de fosa, s’hi van instal·lar, de bon principi, la cereria Verdaguer (fins a començament del segle XX) i el forn dels Àngels, que encara existeix per bé que modificat), els propietaris dels quals habitaven els pisos de l’entresòl. (Villar és autor, també, de la casa veïna núm. 19 d’Elisabets, que havia estat edificada el 1868, abans que es parcel·lessin els terrenys del convent, en un llenguatge neobarroc amb paraments encoixinats en planta baixa i clau a la porta en punta de diamant.)

Tiberi Sabater Carné (1852-1929?): Antic Borsí o Casino Mercantil (1881-83), plaça de la Verònica, 2, i carrer Avinyó, 23. Barcelona. Restauració de la façana: Rafael Vila, arquitecte (2003).

R.M.

Aquestes illes de cases s’anirien completant de manera ininterrompuda en els anys següents: la Casa Miquel Terradas Mora (1877-78), a Pintor Fortuny, 34 – Àngels, 10, obra del mestre Joan Frexe (títol de 1868), on destaquen, com a elements singularitzadors del conjunt edificat, les balconades de perfil bombat i l’estuc vermell que imita el maó vist; al vestíbul podem trobar el paviment de marbre blanc, igual que l’escalinata, sòcol de marbre vermell i paraments esgrafiats. Del mateix Frexe són les dues cases Moragas, dels números 10 i 12 de Doctor Dou (1881 i 1882, respectivament), entre mitgeres i idèntiques, amb entresòl i portals llindats; la Casa Felip Alomar (1879, Pintor Fortuny, 18), amb pilastres decorades amb sanefes i palmetes; i la Casa Artigas Isach (1880, Pintor Fortuny, 22 - Notariat, 1), amb entresòl i decoració d’esgrafiats en els frisos de les impostes. La Casa Joaquim Farran, al carrer dels Àngels, 16 (1877-78), del mestre Antoni Robert Morera (títol del 1854 i mort el 1878, estret col·laborador de Jeroni Granell Mundet en diversos panteons dels cementiris del Poble Nou i de Sant Andreu del Palomar), pertany al primer tipus definit abans i va ser el lloc on Isaac Carassó va fabricar el primer iogurt Danone del món, el 1919. Els edificis de Pintor Fortuny, 30 – Doctor Dou, 11 (1879, amb paraments estucats que combinen la imitació d’obra vista i la de pedra, i pilars de fosa fabricats als tallers Bertran de Barcelona), i Pintor Fortuny, 32 (cap al 1877-79); Doctor Dou, 13 i 15; la Casa Antoni Trenchs (1878), a Pintor Fortuny, 28 – Doctor Dou, 6, amb balcons correguts a totes les plantes altes i estucat d’obra vista; i la número 8 de Doctor Dou, projectada per Magí Rius i Mulet (1838-1897), que entre el 1873 i el 1876 havia projectat, també, el passatge del Crèdit, en un moment en què la tecnologia del ferro s’introduïa de manera decisiva a Barcelona, i que entre el 1876 i el 1885 va exercir com a arquitecte de la Casa de Misericòrdia, on va dirigir la construcció de la capella interior i del convent de monges, a partir dels projectes que havien redactat anteriorment Josep Simó i Villar Lozano. La casa núm. 15 de Doctor Dou és de les poques que encara conserva les característiques originals dels vestíbuls de les finques, amb dues portes a les parets laterals que comuniquen amb els locals de les plantes baixes; en aquest cas, estan decorades amb llindes i guardapols en forma de volutes, antemes de palmetes i mènsules esculpides amb motius neoegipcis. La Casa Ramon Mumbrú (projecte del 1877 i acabament del 1878, data que figura a la clau de la porta), a Doctor Dou, 14, del mestre d’obres Rafael Guastavino Moreno, té la particularitat de presentar, a banda i banda del portal rebaixat, una doble arcada amb els carcanyols esculpits amb medallons i altres relleus de tipus vegetal. Els paraments superiors també imiten l’obra de totxo vist. La número 13 del mateix carrer és una elegant casa entre mitgeres, amb tres obertures per planta, de marcada verticalitat gràcies a l’esveltesa de les pilastres acanalades, decorades amb medallons, que arriben a l’alçada del segon pis.

Elies Rogent Amat (1821-1897): Casa Miquel Boada o Casa del Cotó (1879-82), Gran Via de les Corts Catalanes, 670. Barcelona. Ampliació el 1958 de l’arquitecte Nicolau M. Rubió i Tudurí (1891-1981).

R.M.

Una de les cases més interessants del conjunt és la de Marcelino Luis Oriol, del carrer Doctor Dou, 4, cantonada amb Pintor Fortuny, 29, projectada el 1876 pel mestre d’obres Ramon Soriano Tombas (1846-Barcelona, 1902, amb títol del 1866) i acabada el 1877, amb un estil neoplateresc que es manifesta en els ornaments en alt relleu del portal d’accés, en frisos i en llindes de ferro fos. El més sorprenent d’aquest edifici és el tractament de la façana del xamfrà, una galeria que ocupa l’alçada dels pisos superiors a l’entresòl i que està concebuda com una cortina de vidre (de fet, podria considerar-se el primer «mur cortina» de Barcelona) suportada per una estructura de pilars de fosa. Igualment interessants són el portal d’entrada situat en l’androna d’una sola planta que interromp l’alineació del carrer Doctor Dou i que dóna lloc a una tercera façana perpendicular a la principal, i la composició espacial de l’escala imperial, desdoblada en el seu inici. A l’extradós de la clau de l’arc de mig punt del portal (que encara conserva la magnífica porta de fusta), hi ha inscrits la data en números romans i el nom del mestre d’obres, «A. Soriano dirigió», i al frontis, les inicials C H (o H C) sobreposades. A l’edifici contigu (número 27 de Pintor Fortuny), s’hi introdueixen algunes variants respecte del seu veí: desapareix l’entresòl, que esdevé el primer pis prenent les proporcions que tradicionalment corresponen a la planta principal, i les balconades, amb artístiques baranes de ferro, ocupen l’amplada de la façana en totes les plantes; les tres portes de planta baixa són, excepcionalment, en forma d’arc deprimit còncau, i la decoració escultòrica repeteix les palmetes, les fulles d’acant i la rocalla comunes a moltes finques. Ramon Soriano va ser l’autor de l’edifici conventual dels jesuïtes del carrer Casp de Barcelona, del 1879-81 (però no de l’església, que projectarien Joan Martorell i Camil Oliveras), i de la restauració del castell de Castelldefels per a Manuel Girona Agrafel, el 1897, erròniament atribuïda a Enric Sagnier, que només va restaurar l’església del castell entre els anys 1910 i el 1911, per encàrrec de Manuel Girona Vidal).

Francesc Rogent Pedrosa (1861-1898): Casa i taller Napoleón, projectats per al fotògraf Antoni Fernández (1892), Rambla, 18. Barcelona. Reformada en les dues plantes primeres.

R.M.

La finca oposada a la casa M. L. Oriol ocupa l’altra meitat de la façana de Doctor Dou (núm. 2) i gira pel carrer del Carme (núm. 40). Es tracta de la Casa d’Isidoro Majó (construïda el 1890, però probablement projectada abans), amb una androna i un cos vertical de galeries amb estructura metàl·lica i vidre, que constitueix la tercera façana de l’edifici, amb front al pati de mansana. Sense entresòl, destaca la potència de les balconades, les pilastres d’ordre corinti que flanquegen les obertures i el tractament dels paraments per sobre de la planta baixa, amb un estucat vermell decorat amb sanefes florals serigrafiades que simulen un especejament de carreus; al fons del vestíbul es troba l’ascensor, plenament modernista. És obra de l’arquitecte Manuel Comas Thos (1855-1914, amb títol del 1879), autor de les cases Joaquim i Antoni Marfà, al carrer d’Alí Bei, 27-29 (1900-02), amb un cos de tribunes acristallades que ocupen el cos central de la façana i que remeten a la Casa d’Isidoro Majó; de la Casa Jaume Moysí (1893-95), a la Rambla de Catalunya, 23, que es troba dins la mateixa línia classicista, i de la Casa Marfà del passeig de Gràcia, 66 (1901-05), on retorna al llenguatge medievalista del Palau de la Plana Novella (1887-89), situat a Olivella, al cor del massís del Garraf. També és atribuïble a Manuel Comas la casa del carrer del Carme, 38 (actualment seu d’un hotel i d’habitatges), datable del 1890, per les similituds que presenta amb la contigua Casa Majó: les galeries que donen al pati de mansana són exactament iguals, i també s’hi assembla en la composició de façanes, la subdivisió dels pisos i les balconades corregudes, a més d’alguns elements decoratius.

Salvador Viñals Sabaté (1847-1926, amb títol de mestre d’obres del 1868, i d’arquitecte el 1877), va deixar la seva empremta en unes quantes cases del nou sector urbanitzat. Projectades el 1878 i acabades el mateix any o el següent, a ell se li deuen les dues cases contigües del carrer del Pintor Fortuny 31 i 33 (cantoneres, respectivament, de Doctor Dou, 9, i del carrer dels Àngels, 8 bis), construïdes per encàrrec de Joan Buxareu Farran (tot i que la número 33 ostenta les inicials F S a la clau del portal i al vidre gravat a l’àcid de la porta interior del vestíbul, que corresponen al mestre de cases Francesc Salvat Barenys, contractista i paleta que va edificar l’edifici després de comprar-li el solar a Joan Buxareu). La número 31 té forjats de revoltons sobre bigues de fusta, i la 33, sobre biguetes metàl·liques. En aquesta darrera finca destaquen les baranes de ferro fos, coronades als extrems per rostres femenins amb diademes en palmeta. Viñals construiria, també, la casa número 6 del carrer dels Àngels (projecte del 1879 i acabada el 1882), veïna d’una altra d’aparença més antiga, la núm. 8, de planta baixa amb pilars de fosa a l’interior, quatre pisos amb balconada al principal i forjats de bigues de fusta.

La Casa Manel Agustí (1880), a Doctor Dou, 3, va ser projectada per Isidre Reventós Amiguet (1849-1911, mestre d’obres amb títol del 1869), amb doble columna de fosa a l’entresolat, porta de fusta a doble alçada i clau amb el caduceu esculpit; al costat d’aquesta hi ha les cases números 5 i 7, sense entresòl i arcs escarsers a les portes, i la número 9, amb entresol i portal llindat. Les cases Ricard Roca (1882-1883), del carrer del Carme, 44 —carrer dels Àngels, 2-4, del mestre d’obres Ramon Quera Torras (títol de cap al 1865), formen també un conjunt de força qualitat; com a element singular apareix, al pis principal de la façana del carrer dels Àngels, 2, una tribuna d’estructura de ferro i vidre i perfil corbat; la casa granada amb el núm. 4 ostenta la data 1883 emmarcada en un plafó romboïdal, els caràcters tipogràfics de la qual i el motlluratge del mateix plafó ens acosten al disseny modernista.

La Casa Josefa Pla, vídua de Vives (1881), al número 42 del carrer del Carme – Doctor Dou, 1, és també una de les finques més qualificades del barri. Són interessants els pilars de fosa de la planta baixa, acabats en capitells en forma de capçal, amb volutes i palmetes ornamentals, i la porta de fusta massissa amb tarja calada de ferro. És obra de Jaume Gustà Bondia (1853-1930, mestre d’obres el 1872 i arquitecte el 1879), autor de l’edifici modernista de l’Ajuntament de Sants-Hostafrancs, del 1908-15. El conjunt dels carrers del Notariat i d’Elisabets, com també la façana occidental del carrer Xuclà, segueixen les mateixes característiques i variants que els edificis analitzats fins ara. Les construccions abasten del 1878 al 1888, i en general, són fetes per mestres d’obres: Casa Gaspar Velasco, al núm. 6 (1887-88, obra de Narcís Aran Vidal, titulat el 1863 i autor de la Casa Puig, del 1891, al carrer Muntaner, 73); la casa núm. 7, on Ramon y Cajal va descobrir la teoria de la neurona el 1888; la Casa Jaume Jesús (1878), al núm. 9, obra de Francesc Barnola Amat (títol del 1863), ancorada en un academicisme auster; i la Casa Puig Sevall (1879), al núm. 10 de Notariat, cantonada amb el passatge Elisabets, 7, obra del mestre Joan Valeri Anglà (títol del 1870). En aquesta mansana, tanmateix, hi ha una excepció pel que fa a la tipologia arquitectònica i pel fet de tractar-se d’un edifici institucional: al carrer del Notariat, 2-4, s’aixeca el Col·legi Notarial de Catalunya. Projectat el 1880 per l’arquitecte Leandre Albareda Petit (Barcelona, 1852-títol del 1877-1912) i construït el 1881 (data indicada a la placa del vestíbul), amb façanes al carrer Pintor Fortuny, 20, i passatge Elisabets, 10, s’emplaça just en el límit dels solars dels antics convents del Carme i d’Elisabets. El cos principal és un edifici neoclàssic de caràcter marcadament monumental, amb els elements disposats en tres ordres sobreposats: un basament que engloba la planta baixa i l’entresòl, on se centra el portal en arc rodó, és delimitat per pilastres de capitells toscans; el cos central, amb tres obertures, la central de les quals se situa en l’eix central de simetria i presenta una balconada amb balustres de pedra artificial, i les laterals, balconeres també de balustres; totes tres són coronades per frontons triangulars, amb timpans esculpits amb llibres, sobres postals i frondes; al segon pis, les cinc obertures tenen arc de mig punt i clau a manera de voluta, i, per damunt, l’entaulament forma una cornisa volada sobre permòdols que serveix de base al frontó triangular, coronat per l’escultura gegantina d’una àguila. Les finestres de la planta baixa-entresòl són creuades, amb un mainell i un travesser que s’entrecreuen i que les divideixen en quatre compartiments. A l’interior destaca el pati cobert amb claraboia, on hi ha l’escala noble, a la imperial, de marbre blanc, amb balustres i llums de llautó en l’arrencada. Al pati hi havia quatre escultures de Manuel Fuxà, que representaven Alfons X el Savi, Lleó IV el Filòsof, Rolandino i Maximilià I d’Alemanya, de les quals només les dues primeres són visibles des del vestíbul.

L’altra arquitectura de Joan Martorell Montells

La historiografia sobre Joan Martorell Montells (Barcelona, 1833-1906, mestre d’obres amb títol del 1867 i arquitecte el 1876) sol destacar més el conjunt d’edificis monumentals que va projectar en el més pur estil goticista de l’època (el Palau de Sobrellano de Comillas, i a Barcelona, l’església de les Saleses, l’església dels jesuïtes del carrer Casp i el col·legi de Sarrià, també dels jesuïtes, construïts tots dos pel mestre de cases Francesc Salvat) que no pas les obres de repertori relacionades amb l’arquitectura residencial, on sovint va conrear els ordres clàssics amb una elaborada interpretació i mestratge.

Tiberi Sabater Carné (1852-1929?): Sepulcre de la família Carreras de Campà (1892). Cementiri del Sud-oest, a Montjuïc (via Sant Josep, agrupació 2, núm. 43). Barcelona. Col·laboració de l’escultor Rafael Atché Farré i del constructor Isidre Gosch.

R.M.

Entre el 1893 i el 1894 va construir la Casa del comte de Serra, a la ronda Universitat, 17, cantonada Balmes, 14, on desenvolupa un estil renaixement adaptant-lo a la tipologia de cases de lloguer. Una planta baixa amb entresòl d’aparell encoixinat serveix de sòcol del cos principal, fet en obra vista, desplegat en quatre pisos d’altura i coronat per una balustrada i gerros ornamentals de pedra artificial. El xamfrà es resol amb un cos cilíndric coronat amb cúpula semiesfèrica, el qual fa de frontissa dels dos panys laterals i s’aprofita per situar una tribuna amb columnes d’ordre jònic per tal d’emfasitzar el pis noble. Les obertures s’emmarquen amb carreus enqueixalats de pedra, i de vegades són acabades en llinda recta, de vegades coronades per frontons circulars. Els balcons de ferro fos (l’única concessió de filiació modernista de la façana) són individuals fins al darrer pis, en què s’unifiquen en una sola balconada correguda per trencar amb l’acusada verticalitat de la composició. La forma trapezoidal del solar fa que la distribució original en planta (tres habitatges per pis) sigui irregular i que la il·luminació i la ventilació dels interiors se solucioni a través d’una sèrie de celoberts estratègicament situats. La rica ornamentació de les sales principals ha desaparegut. Un altre edifici d’habitatges és el que va construir a la Gran Via de les Corts Catalanes, 494, entre el 1900 i el 1905, on utilitza un llenguatge eclèctic que es va repetint a la sèrie d’edificis que es desenvolupen al costat. Entre mitgeres, de planta baixa i cinc pisos, mostra també una composició vertical que li ve donada pel ritme repetitiu d’obertures en sentit ascendent, amb balcons (quatre per planta) individualitzats de baranes de ferro lligats entre ells per una línia d’imposta aparent. Només al pis principal es trenca el ritme, amb l’aparició de dues tribunes laterals i simètriques, amb coberta de perfil ondulat. L’edifici es corona amb una cornisa motllurada i una barana massissa.

Pere Bassegoda Mateu (1817-1908); Bonaventura Bassegoda Amigó (1862-1940): Biblioteca Pública Arús (1875, reforma del 1893), passeig de Sant Joan, 26. Barcelona. Fundada el 1895 per Rossend Arús Arderiu.

R.M.

La inequívoca aportació neoclàssica de Joan Martorell la trobem en l’arquitectura dels palauets. N’és un exemple el Palau del marquès de Robert, a la part més alta i noble de l’Eixample Cerdà (al passeig de Gràcia, 107). La data de construcció, 1898-1903, coincideix plenament amb l’època daurada del Modernisme, però malgrat això, encara hi ha una burgesia que es nega a acceptar el nou estil i que exerceix en els arquitectes la suficient influència perquè continuï mantenint-se viu l’ordre arquitectònic grecoromà. El palau té, avui, una aparença ben diferent del que es va projectar. De fet, el projecte va ser encarregat a l’arquitecte francès Henry Grandpierre, però els plànols estan signats per Martorell, qui també va assumir la direcció de les obres. L’edifici que es va construir, de planta rectangular, consta de semisoterrani, dues plantes nobles i una tercera destinada al servei. S’organitza al voltant d’un espai central a doble alçada, on hi ha l’escala noble, il·luminat zenitalment per una claraboia piramidal. Al costat sud s’hi adossa una androna (l’accés principal a l’edifici) sota la qual havien de circular els vianants i els carruatges, i una petita edificació de dues plantes que era destinada a la porteria, i a l’oest, hi ha el jardí, alineat al carrer Còrsega mitjançant una reixa de ferro, al qual s’accedia des de la part posterior de la casa per una escalinata. Si comparem el projecte amb la realitat construïda, es percep un canvi estilístic; efectivament, el projecte ens acosta a un tipus de palau inspirat en el Barroc civil de la primera època, meitat italià meitat francès (major joc de clarobscurs, combinació de frontons triangulars i circulars, fornícula central, ulls de bou sota la cornisa, cúpula de casquet esfèric sobresortint del terrat i recoberta d’escames, grups escultòrics als acroteris), mentre que el resultat se simplifica apropant-se més a la sobrietat academicista que anys enrere es conreava al país. Tot i que es manté l’encoixinat de la planta baixa i de les pilastres i zones angulars, hi ha una intencionada contenció decorativa. Les finestres de la segona planta adopten totes la forma d’arc rodó (al projecte eren rectes i acabades amb frontons), i la potent cornisa estableix una marcada diferenciació entre la part noble i la de servei, quan en el projecte, aquesta línia de separació dels ordres compositius no existia.

Josep Lluís Pellicer Fenyé (1842-1901): Decorador de l’interior de la Biblioteca Arús (1893-95). Barcelona.

R.M.

Amb solucions semblants a les executades finalment al Palau Robert havia projectat dos anys abans (1896) l’edifici de caràcter institucional per a la Societat del Crèdit Mercantil (c/ Ample, 11 – c/ Còdols, 31) on, com hem vist al Col·legi de Notaris, es va defugir qualsevol referència modernista, i fins i tot, de l’arquitectura de la Renaixença. La seva aparença de palau senyorial va merèixer el premi de l’Ajuntament de Barcelona per a edificis enllestits el 1900. Té cinc plantes d’alçada, si bé la superior, reculada, no és visible des del carrer Ample. Com al Palau Robert, un pati central delimitat per columnes fa de distribuïdor de les estances i de les escales que accedeixen a les plantes altes. La façana principal té tots els components del Neoclassicisme barceloní. Sobre un sòcol que integra el soterrani s’aixeca la planta baixa, amb aparell de pedra encoixinat, que també emmarca els cossos verticals de l’edifici mitjançant pilastres ressaltades, fins a arribar a la cornisa de coronament. La franja horitzontal que separa la planta baixa de la noble incorpora el balcó central i la part inferior de les finestres, amb relleus escultòrics, tal com Martorell havia dibuixat, però no executat, en el projecte del Palau Robert. El cos central vertical marca l’eix de composició de la façana principal i s’emfasitza amb una juxtaposició monumental dels elements: portal en arc rebaixat, balcó amb frontó curvilini i barana calada en voladís, fornícula en arc rodó i amb dovelles a saltacavall (que inclou una finestra rectangular flanquejada per motius escultòrics, a la manera de retaule), entaulament amb arquitrau, òculs en el fris i cornisa, i, per últim, frontó triangular. Les finestres laterals de la planta noble reben també frontons triangulars i totes les llindes estan decorades amb relleus. La façana al carrer Còdols segueix un ritme de composició regular i més sobri en l’ornamentació, amb una repetició del model de les finestres del tercer pis de la façana principal. Des del 1997, l’edifici és ocupat per l’Escola Superior de Disseny Elisava, adscrita a la Univeritat Pompeu Fabra.

Les propostes de Tiberi Sabater Carné

Salvador Viñals Sabaté (1847-1926): Casa María Robert (1889-90), Gran Via de les Corts Catalanes, 684. Barcelona.

R.M.

Del mestre d’obres Tiberi Sabater (Vilanova i la Geltrú, 1852, amb títol del 1872 i actiu encara el 1929), es coneixen poques obres, però molt significatives i valorades. Potser les més anomenades han estat l’antic Borsí o Casino Mercantil (plaça de la Verònica, 2 - c/ Avinyó, 23), construït entre el 1881 i el 1883, i l’antic Palau Marcet (actual cinema Comèdia), al passeig de Gràcia, 13, cantonada amb la Gran Via de les Corts Catalanes, 609, del 1887-90. Del Borsí, la crítica contemporània actual n’ha parlat força; Hernández Cros el qualifica com un edifici que «se situa a l’època d’eclecticisme i d’experiències confuses que caracteritzen la producció arquitectònica de la segona meitat del segle XIX, en què Sabater recorre al repertori formal del Renaixement», i que «és significatiu de constatar que les obres es començaren quan Domènech i Montaner estava construint l’Editorial Montaner i Simón, cinc anys després que Rovira i Trias hagués començat les obres del mercat de Sant Antoni i quan també s’estava construint la Casa Vicens de Gaudí». Per aquest motiu considera que el valor de l’edifici radica més «en l’aportació històrica o la correcció amb què s’hi apliquen unes fórmules acadèmiques, ja que és una obra il·lustrativa d’un capítol important de l’arquitectura barcelonina: el que van realitzar els mestres d’obres». Però no hem d’oblidar que aquest tarannà no sols és prerrogativa d’aquells «artesans», sinó que trobem mestres de primera línia com Elies Rogent, que durant dècades va conrear els estils clàssics malgrat la posició antiacademicista dels seus primers anys d’exercici professional. Recordem, per exemple, la casa-palau que va projectar el 1879 per a Miquel Boada (construïda entre el 1880 i el 1882), a la Gran Via de les Corts Catalanes, 670, i que fou convertida el 1958 en la seu del Gremi dels Fabricants del Cotó (amb una intel·ligent ampliació de l’arquitecte Nicolau M. Rubió i Tudurí). Aquest palau, en el seu origen de planta baixa i dos pisos, mostrava en la façana principal tots els ingredients que van caracteritzar l’arquitectura neoclàssica local i que omple l’Eixample Cerdà; els vestíbuls de la planta baixa estan tractats amb estucs i pintures de colors pompeians. Altres aportacions seves dins aquest vessant són la Casa de Francesc Romaní Puigdengolas (1883-90), a la mateixa Gran Via, 531; la Casa d’Antoni Font Boter (1886), a Major de Gràcia, 77, i la Casa de Manuel Arnús (1884-90), al carrer Provença (entre Bailén i Girona). Per la seva banda, l’arquitecte Francesc Rogent Pedrosa (1861, mort el 1898, quan tot just havia entrat en impremta el seu valuós llibre Arquitectura de Barcelona),projectaria i acabaria, el 1892, en estil neoplateresc, la casa i taller Napoleón per encàrrec del fotògraf Antoni Fernández que, tot i reformada en les dues plantes primeres, es conserva a la Rambla, 18; el mateix any, Francesc Rogent reformava i habilitava l’edifici on s’instal·laria el Cau Ferrat, de Sitges.

Salvador Viñals Sabaté (1847-1926): Casa d’Antoni Robert Camps, mestre d’obres (1894), carrer Illa de Cuba, 13. Sitges (Garraf).

R.M.

Tornant a Tiberi Sabater, és indicatiu el fet que el projecte que va presentar per al Casino Mercantil fos el guanyador d’un concurs públic al qual van concórrer, segons que explica Francesc Rogent, arquitectes distingits. Era clar que una part de la burgesia preferia els estils clàssics per monumentalitzar les seves seus emblemàtiques i que la crítica arquitectònica del moment s’hi decantés, i que l’aplaudís més que no pas a d’altres propostes, que podrien resultar massa «modernes». El fet és que Sabater va saber adaptar a un solar minso i irregular un edifici que havia de ser grandiloqüent i en va treure profit amb una calculada distribució de l’espai: un gran vestíbul a la planta primera (absurdament mutilat en una intervenció del segle XX), amb enormes columnes i pilastres de marbre, des d’on es passava al cafè-restaurant i a la sala de lectura, i una escala semielíptica no menys monumental, construïda en marbre blanc d’Itàlia, des d’on s’accedia al saló de contractacions, dividit en tres cossos d’altura i enriquit amb marbres de procedència i colors diversos. Per a la façana principal, molt estreta, va imposar un triple ordre arquitectònic grecoromà les proporcions del qual exerceixen intencionadament un paper determinant en cada planta per crear un efecte de perspectiva sorprenent. L’entrada era flanquejada per dos parells de columnes amb anells i capitells corintis que suportaven la balconada del primer pis, i per sengles estàtues al·legòriques (la Indústria i el Comerç), degudes als escultors Joan Roig i Rossend Nobas, respectivament. Pel contrari, a l’antic Palau Marcet (molt desvirtuat en ser convertit en teatre el 1934, després en sala de cine, i eliminat el jardí que el voltava), les condicions de l’emplaçament, una cantonada privilegiada a l’inici del passeig de Gràcia (l’avinguda més concorreguda aleshores per les classes altes barcelonines), van afavorir el resultat, amb una façana desplegada horitzontalment i simètrica en tres cossos i dividida també en tres ordres sobreposats, on es deixava percebre la influència del renaixement italià i francès, barrejats amb el plateresc d’encuny ibèric. Els cronistes de l’època deien que no coneixien cap altre palau a Barcelona que s’hi pogués comparar pel grau de riquesa i luxe dels materials de construcció i pel caràcter propi del seu ús. Sobta aquesta afirmació, quan tot just el Palau Güell ja s’havia obert al públic (va ser acabat el 1888, segons projecte d’Antoni Gaudí) i la premsa donava notícia de la seva singularitat i gran valor, no tan sols arquitectònic, sinó també sumptuari. La façana del Palau Marcet es va recobrir amb pedra calcària de Vinaixa, mentre que a l’interior es combinaven marbres multicolors (i, com al Borsí, de procedències diverses), amb estucs, pintures, fustes, vidrieres policromes d’Antoni Rigalt i escultures. L’eclecticisme en la solució dels interiors era total: des d’una cúpula florentina fins a un saló versallesc, a un vestíbul pompeià o a una sala oriental.

Tiberi Sabater Carné (1852-1929?): Casa Olano (Casa d’El Pirata o Casa Elcano) (1880-85), passeig de Gràcia, 60. Barcelona.

R.M.

En el terreny de l’arquitectura d’habitatges plurifamiliars, destaca la Casa Olano (també coneguda com a casa d’El Pirata i Casa Elcano per l’escultura d’aquest navegant que presideix el pis principal, obra de Francesc Font), al passeig de Gràcia, 60. Es tracta d’un edifici entre mitgeres, de cinc plantes (projectat i construït anys abans que els dos edificis anteriors, entre el 1880 i el 1885), on Sabater ja havia optat per una distribució simètrica dels elements de façana tot perpetuant el model d’ordre clàssic amb el joc de línies horitzontals i verticals que recorren les superfícies (faixes, baranes i cornisa, tribunes i balcons amb columnes i pilastres). Igualment, com en els casos anteriors, posà especial èmfasi a dotar l’edifici d’un ampli espai central a la planta primera per tal d’augmentar-ne el caràcter monumental. També trobem una mostra de classicisme en l’arquitectura funerària projectada pel mateix Sabater: el sepulcre de la família Carreras de Campà, al cementiri del Sud-oest, a Montjuïc (via Sant Josep, agrupació 2, núm. 43), executat el 1892, amb la col·laboració de l’escultor Rafael Atché Farré i del constructor Isidre Gosch.

Aquell tractament monumental dels interiors a què fèiem menció el trobem en la Biblioteca Pública Arús (fundada el 1895 per Rossend Arús Arderiu amb finalitats culturals i progressistes, i dedicada a temes masònics i anarquistes), lloc poc conegut per la gran majoria i que, en canvi, té un sabor clàssic que s’adiu perfectament amb la producció artística del moment i també amb el seu contingut. L’edifici d’habitatges on s’ubica des de la seva inauguració, el 1895 (la Casa Pere Arús), és al passeig de Sant Joan, 26, de Barcelona; va ser projectat pel mestre d’obres Pere Bassegoda Mateu el 1875, i reformat el 1882. Una segona reforma del 1893, per instal·lar-hi la biblioteca, es deu a l’arquitecte Bonaventura Bassegoda Amigó i al mateix Pere Bassegoda. La decoració de l’interior va anar a càrrec, amb la col·laboració de nombrosos artistes i artesans, de Josep Lluís Pellicer. De la construcció i dels seus espais, Ossorio Gallardo escrivia, en la seva guia il·lustrada de Barcelona, que palesava un gust neogrec. Efectivament, el vestíbul amb la gran escalinata de marbre flanquejada de columnes jòniques, al capdamunt de la qual s’elevava el bust en bronze de Rossend Arús com el déu de la filantropia, i el sostre de la sala de lectura, amb la representació pictòrica de l’Acròpoli d’Atenes al plafó central, voltat de vuit vistes d’edificis d’arreu del món destinats a la instrucció, revelen el caràcter neoclàssic propi de l’època de la Il·lustració.

Salvador Viñals Sabaté i Francesc del Villar Carmona

Joan Barba Balanzó (títol del 1873): Panteó Dama Gassol (1892-1908). Cementiri del Sud-oest, a Montjuïc (via Santa Eulàlia, agrupació 1, núm. 14. Barcelona. Col·laboració de Lluís Nogués, escultor, i Mas & Tàrrach, marbristes.

R.M.

Ja ens hem referit a Viñals en parlar de les obres realitzades a la urbanització del Carme. Volem deixar constància, encara, d’algunes aportacions a l’Eixample Cerdà i en alguna altra població, amb cases d’habitatges de lloguer i amb cases unifamiliars. D’entre les primeres podem destacar la desapareguda Casa de Montserrat Boada (1884-86, a la Gran Via de les Corts Catalanes, 678) i la casa per a Maria Robert (1889-90, a la mateixa Gran Via, 684), on Viñals va seguir un esquema compositiu similar, amb algunes variants de tipus ornamental: les façanes es distribueixen en tres cossos amb dos pisos d’obertures a cadascun d’ells, en un acusat ritme ascendent que marquen les pilastres adossades, les quals, alhora, compartimenten la superfície en una retícula ortogonal. L’entaulament es corona de manera diferent en cada casa; en la primera, amb un únic frontó semicircular trencat per un grup escultòric que simbolitzava el Geni de les Arts, i en el segon cas, amb tres frontons, també circulars; darrere el frontó central, decorat per un grup escultòric en relleu i amb la data gravada, s’amaga una cúpula de perfil bombat que coincideix amb l’eix de simetria principal. A la Casa Maria Robert, a més, apareixen totes les formes possibles d’arcs en les obertures: el portal central, de mig punt, flanquejat per dues cariàtides i amb l’arquivolta treballada en relleu; a l’entresòl, finestres geminades en punt rodó; a la planta principal, arcs carpanells als extrems i rodons al centre, amb balconada de balustres, i a les plantes superiors, sèries d’arcs escarsers en balcons amb baranes de ferro fos. Amb una interpretació força dinàmica va projectar Viñals la Casa Artés de Mayolas (1897-98) al carrer d’Aragó, 357, cantonada passeig de Sant Joan, 84 bis, articulant les tres façanes per mitjà de tribunes de planta poligonal a tota alçada, coronades per sengles cúpules. Ja avançat el segle XX, Viñals sucumbiria davant l’empenta del llenguatge modernista més pròxim al Gaudí de la Casa Calvet i projectaria edificis d’habitatges com la Casa Pere Salisachs (1904-06, c/ Roger de Llúria, 72) i la Casa Juncosa (1907-1909, rambla de Catalunya, 78). De la seva abundant producció a Sitges, en bona part cases unifamiliars que resol prenent com a base l’estètica renaixentista de procedències europees diverses, Isabel Coll en va fer una anàlisi detallada. Podem citar, entre d’altres, la casa que va projectar per al mestre d’obres Antoni Robert Camps, amb qui va treballar (1894, c/ Illa de Cuba, 13), la Casa Font de Dalmau (1898, c/ Major, 45), i la Casa de Bartomeu Misas (1901, c/ Major, 24), totes tres concebudes com a petits palaus senyorials. Per a l’Ajuntament de Sitges, en canvi, va preferir cercar en el gòtic català la font d’inspiració, a causa, probablement, del fet que s’havia d’emplaçar al lloc que ocupava el castell medieval.

Francesc del Villar Carmona (1860-1927): Edifici de l'antiga Companyia del Gas Lebon (1894-96), carrer Balmes, 17-19, i Gran Via, 585. Barcelona.

Ramon Manent

Francesc del Villar Carmona (1860-1927, amb títol d’arquitecte de 1886), era fill del també arquitecte Francisco de Paula del Villar Lozano, i com ell, va dedicar-se en part a la restauració de monuments (al primer es deu la restauració del monestir de Sant Pau del Camp, a Barcelona, entre el 1896 i el 1908, i a tots dos la intervenció en la basílica del monestir de Montserrat). Villar Carmona va deixar algunes obres interessants a Barcelona, una d’elles, l’edifici de l’antiga Companyia del Gas Lebon (1894-96, c/ Balmes, 17-19 - Gran Via, 585), de caràcter residencial i administratiu, que Francesc Rogent relaciona amb el Renaixement holandès i amb certes reminiscències espanyoles provinents d’alguns edificis barcelonins, com el Palau de la Virreina i la Llotja, i dels palaus senyorials de Lequeitio (dels quals afirma que va trasplantar les quatre torres angulars que coronen la cornisa). Aquí, Villar Carmona combina la pedra ben treballada amb l’obra vista, i no hi ha superfície que no es vegi interrompuda amb algun ressalt, una motllura, una mènsula, una obertura esculpida. Aquest efecte d’horror vacui el va repetir a la desapareguda Casa de Francesc Riera (1891-1892), situada en el xamfrà enfrontat amb l’edifici anterior (Gran Via, 604 - Balmes, 15), on Villar modelà les cantonades per mitjà de sengles cossos semicirculars amb tribunes i balcons d’amplada i alçada decreixent, i els acabà en agudes torres còniques. Molt més contingut en el tractament superficial és l’edifici que va projectar i acabar entre el 1891 i el 1892 per a la Sociedad Catalana de Seguros contra Incendios, en un altre xamfrà representatiu (Gran Via, 624 - rambla de Catalunya, 15), en què els balcons correguts del principal i del quart pis, i la barana superior, trenquen el traçat vertical de les tribunes acristallades cantoneres i dels balcons individualitzats de la resta dels pisos. El portal és adornat amb pilastres amb relleus i capitells, i grosses mènsules que suporten el balcó principal, el qual és presidit per una fornícula que conté una escultura al·legòrica de les assegurances (una matrona amb un nen). El grup escultòric que coronava el frontó central i que representava el Progrés ha desaparegut. Villar Carmona, a la Casa Asols (1900-02, rambla de Catalunya, 27), un altre edifici de pisos de lloguer, torna a omplir profusament els massisssos amb columnes fragmentades per anells, pilastres, capitells jònics, arcs de mig punt, relleus, balcons de baranes calades curvilínies i rectes, i coberta afrancesada de pendents acusats, on porta a les darreres conseqüències el manierisme abarrocat que enllaça amb el Modernisme.

Les variants tipològiques en poblacions menors

Conjunt de dos edificis d’habitatges (1900), carrer Àngel Guimerà, 30-32. Manresa (Bages).

R.M.

En petites i mitjanes poblacions catalanes, els mestres d’obres van deixar arreu l’empremta de la seva formació academicista, i durant l’última dècada del segle XIX van proliferar torres d’estiueig i cases unifamiliars i plurifamiliars, edificis industrials o institucionals, tot observant uns invariants constants en el llenguatge de les façanes i dels interiors. A Cardedeu trobem el mestre d’obres Narcís Aran (que l’hem vist treballant al barri del Raval de Barcelona), construint el conjunt de dues cases de pisos contigües per a Joan Amat (1878-79), a l’avinguda Rei en Jaume, 75-77, on cerca en l’arquitectura italiana del Renaixement la font d’inspiració per dibuixar les façanes. I també hi treballa un altre mestre d’obres, Joan Barba Balanzó (títol del 1873), per a les famílies d’estiuejants. N’és un exemple la Torre Pujol (1890, c/ Josep Vilaseca, 24), una casa d’estiueig de dues plantes amb balustrada superior, façanes estucades de color rosa intens i ornamentació a base de frontons, medallons, òculs i relleus, pilastres aparellades en punta de diamant, tot en un llenguatge neorenaixement. Igualment, és seu el projecte de la Torre Sàlvia (al núm. 36 del mateix carrer i del mateix any), amb una façana clàssica coronada per una barana que es torna curvilínia al centre. Joan Barba té una abundant producció arquitectònica, no encasellada en un sol estil (quan convenia també va saber adaptar-se al gust modernista). D’ell es coneixen dos projectes per a habitatges de lloguer, a Barcelona, l’un encarregat per Joaquim Salvatella el 1889 per construir-se al carrer Girona, 51, amb façana ordenada regularment segons un ritme de pilastres a tota alçada i amb proliferació d’elements ornamentals clàssics; i l’altre, d’una casa al carrer Rosselló, 538, cantonada Xifré, 87-89 (la Casa Vermella), del 1899, on va combinar artísticament la mamposteria carejada, el maó vist i la ceràmica, amb un resultat eclèctic, a mig camí entre l’arquitectura industrial i la defensiva. Però on va treballar amb una dedicació especial com a mestre d’obres (i de vegades, com a escultor alhora) va ser en una sèrie de panteons que va construir en diferents cementiris barcelonins. Al cementiri del Sud-oest, a Montjuïc, trobem les obres següents: a la via Sant Josep, el panteó Josefa Marquès, vda. de Sepúlveda (1898, amb J. Mas, constructor); el sepulcre Vijande, historicista (cap al 1892, en col·laboració amb Mas & Tàrrach, escultors); el sepulcre Sepúlveda, neoegipci; i el panteó Vicente Gassol, modernista (1900, amb Rafael Atché Farré, escultor). A la via Santa Eulàlia, el panteó Darna Gassol, classicista (projecte del 1892, acabat el 1908, amb la col·laboració de Lluís Nogués, escultor, i Mas & Tàrrach, marbristes). Al cementiri de l’Est, al Poble Nou, al departament 3r, hi ha una sèrie de construccions funeràries, amb la signatura de Joan Barba, totes elles del segle XX: el sepulcre Blasco Mora (núm. 2); el panteó Gusiñé, modernista (núm. 27); el sepulcre Parés-Clarella (núm. 28); el sepulcre Subirana-Costa (núm. 34); el sepulcre Parellada-Ferrer (núm. 40); el sepulcre Llaudet Soler, modernista (núm. 63); i el sepulcre Blavia-Carré, de cap al 1930 (núm. 72). Al cementiri de Sant Andreu del Palomar, Joan Barba va construir la sepultura de Rafael Llonch Casellas.

Joan Trays Urgelés (títol del 1871): Antic magatzem de panyos de Pascual Sala (Institut Industrial de Terrassa) (1893-94), carrer Sant Pau, 6. Terrassa (Vallès Occidental). Col·laboració de Baltasar Gorina i Vicenç Aymerich, mestre d’obres.

R.M.

A Manresa, el conjunt de dos edificis d’habitatges bessons amb locals comercials, emplaçat al carrer d’Àngel Guimerà, 30-32, i acabat el 1900 (i que posteriorment va ser ocupat per diverses entitats bancàries), té l’aparença de palauet renaixentista-barroc, amb dues plantes principals separades per una imposta en ressalt i una tercera que s’obre al carrer mitjançant una seqüència d’obertures rectangulars verticals, a manera de fris, damunt del qual es desenvolupen la cornisa i la barana de balustres. Les pilastres i els panys que emmarquen les obertures de les plantes principals estan estucades i tractades amb especejament corregut, imitant un encoixinat. Sobre el terrat s’aixequen dues torres amb llanterna i cupulí semiesfèric recobert d’escames ceràmiques.

A Terrassa, enmig d’una copiosa producció modernista deguda en bona part a l’arquitecte Lluís Muncunill, destaca de manera singular l’antic magatzem de panyos de Pascual Sala (esdevingut el 1952 seu de l’Institut Industrial de Terrassa), mostra de l’esteticisme eclèctic d’inspiració grecoromana. Es va construir al carrer de Sant Pau, 6, entre el 1893 i el 1894, segons projecte del mestre d’obres Joan Trays Urgelés (títol del 1871), amb la col·laboració d’altres dos mestres, Baltasar Gorina i Vicenç Aymerich. Per la seva tipologia i el seu caràcter monumental, es diferencia notablement de la resta de magatzems industrials escampats per la ciutat. És un edifici de planta quadrada i aïllat, voltat de jardí, amb quatre cossos rectangulars que es disposen al voltant d’un gran espai central cobert amb cúpula vuitavada de tremujals arrodonits revestits d’escates, i coronada per llanterna de ferro i vidre, per on s’il·lumina zenitalment l’espai. Al cos central de la façana principal es concentren els elements que confereixen a l’edifici l’aspecte senyorial: una escalinata que condueix al portal d’accés tripartit, amb pilastres-mainells que suporten una balconada de balustres, darrere la qual s’obre un gran finestral en arc rodó que ocupa gairebé la totalitat del pany. El cos es corona amb una cornisa dentellada i un frontó mixtilini, fórmula que es repeteix, més simplificada, en els cossos laterals. El vestíbul es cobreix amb una volta de canó decorada amb cassetons.

A Sabadell, l’esteticisme és present en nombrosos edificis públics i privats. Interessa destacar l’antiga Impremta Vives, entre mitgeres i amb façana a dos carrers paral·lels (c/ Sant Joan, 24 i c/ de la Borriana, 17), construïda i ampliada entre el 1878 i el 1884 pel mestre d’obres Rafael Estany Casals (títol de 1871). És un edifici de línies neoclàssiques, amb façana de dibuix acurat, escalinata noble i sales espaioses decorades amb la finalitat de rebre una clientela selecta i entesa en les arts. Es tracta del tipus tradicional mixt d’habitatge i taller, en aquest cas d’un dels impressors que més fama va assolir en la indústria gràfica del país. L’edifici fou utilitzat durant la segona meitat del segle XX com a seu dels serveis funeraris de Sabadell, i va ser objecte d’algunes reformes.

A Montcada i Reixac trobem una sèrie d’edificis i torres d’estiueig de llenguatge neoclàssic, que es van construir al llarg del carrer Colón en pocs anys i que van configurar una façana urbana força unitària sobre la via del ferrocarril. Moltes d’elles han desaparegut, però encara resten dempeus el Cafè-Teatre Colón, al núm. 5 (1885-86, obra de Francesc de P. Vila), que va ser promogut per un estiuejant, Josep Vilaseca Galimany figura rellevant del món industrial de la ciutat de Barcelona; la Casa Obregón, al núm. 4 (1885, obra d’Antoni de Ferrer), en origen aïllada i voltada de jardí, i avui entre mitgeres; la Casa Larramendi, al núm. 3 (1885); la Casa Berrocal, al núm. 15 (1899), construïda per l’arquitecte Enric Berrocal Gómez de Agüero per a ús propi; i les cases Ventura, als núm. 7, 8 i 9 (1884-87), del mestre d’obres Joan Barba, autor, també, a la mateixa població, de la Casa Masgoret (1885, avinguda de la Generalitat, 8).

A Tarragona, els arquitectes Josep Maria Pujol de Barberà i Ramon Salas Ricomà tenen força exemples d’arquitectures projectades sota l’impuls dels estils més variats: des d’un modernisme vigorós i recarregat, fins a un neogoticisme florit o a un classicisme auster. De Pujol de Barberà podem citar, com a exemple de revival clàssic, la Casa Ramasa (c/ Cristòfor Colom, 20), amb balcons emmarcats per cornises motllurades i pilastres, i, el que és més singular, amb una tribuna serliana situada a l’eix de la composició, sostinguda per dues parelles de columnes amb capitells jònics que sostenen un entaulament amb els carcanyols perforats per òculs.

De Salas Ricomà tenim un exemple eclèctic de final del segle XIX en la Casa Rosell, a la Rambla Nova, 20, en origen seu del teatre de l’Ateneu Tarraconense i, cap al tercer quart del segle XX, hotel. Construït en cantonada, amb tres plantes i golfes, presenta els paraments estucats amb especejament corregut, totes les obertures són en arc carpanell i els brancals estan flanquejats per pilastres amb els corresponents capitells corintis. També és eclèctica l’antiga Casa Minerva (1899), al carrer Méndez Núñez, 23, que Eduard Bridgman va encarregar a l’arquitecte Salas. És construït amb pedra de Tarragona i consta de tres plantes; la planta noble té un ritme de balcons amb barana de ferro i les obertures estan decorades amb cornises i antemes. La planta superior (les golfes) incorpora galeria formalitzada en una teoria de finestres emmarcades per columnes amb capitell jònic. Aquesta planta, que apareixia al projecte original, no es va arribar a fer en el seu moment; el 1936, l’edifici va ser adquirit per la Cambra de la Propietat Urbana de Tarragona, i, entre el 1977 i el 1979, l’arquitecte Antoni Pujol Niubó hi va afegir la galeria seguint els plànols de Salas Ricomà.

A les Corts de Sarrià, Eduard Mercader Sacanella construïa el 1898 l’edifici de Can Déu (plaça de la Concòrdia, 13), una torre unifamiliar barreja de neoclàssic i medievalismes, amb tribuna cantonera de ferro i vidre, i planta de golfes amb les típiques arqueries i barbacana tretes de l’arquitectura domèstica i senyorial de l’època a cavall entre el gòtic i el Renaixement. També és autor de l’edifici d’habitatges que va projectar per a Agustí Manaut el 1892 a la ronda Universitat, 37, cantonada amb la rambla de Catalunya, 1. Té dos cossos de tribunes a les cantonades, amb un joc de volums força interessant que Mercader va poder dissenyar gràcies a un canvi en les ordenances municipals que va permetre més llibertat en els elements en voladís de les façanes; també destaca l’escala de l’interior del vestíbul, de marbre i fusta, que es desenvolupa al voltant d’un pati cobert amb claraboia i de format triangular, amb les façanes artísticament treballades.

Totes les obres i projectistes esmentats fins aquí no representen sinó una petita mostra del que encara resta dempeus, en les nostres ciutats i pobles, d’aquella producció que bevia de les fonts més variades de la cultura clàssica i que van contribuir a consolidar unes determinades formes d’expressió en l’arquitectura, prolongades fins ben avançat el segle XX. La convivència amb el moviment modernista va tenir com a resultat la formació d’un paisatge urbà heterogeni, ple de dinamisme i de suggeriments que van més enllà del fet arquitectònic.

Bibliografia

• Alcázar, J.; Lacuesta, R.; Gorina, J. L.: Evolució urbana de Montcada i Reixac, Ajuntament de Montcada i Reixac, 2001.
• Aragó i Cabanas, Ll. M.: El creixement de l’Eixample. Registre administratiu d’edificacions. 1860-1928, Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, Barcelona, 1998.
• Aymar, J.: «El ferment d’una arquitectura diferent», dins El Modernisme a l’entorn de l’arquitectura, col·lecció El Modernisme, vol. II, Edicions L’isard, Barcelona, 2002.
• Balañà Comas, F.; Font Ribas, J.; Lacuesta, R.: Catàleg d’edificis d’interès històric-Artístic de Terrassa, Ajuntament de Terrassa, 1981.
• Balañà Comas, F.; Font Ribas, J.; Lacuesta, R.: Catàleg i Pla Especial de Protecció del Patrimoni Històrico-Arquitectònic i Ambiental de Manresa, Ajuntament de Manresa, 1984.
• Barey, A.: Barcelona: de la ciutat pre-industrial al fenomen modernista, Editorial La Gaya Ciència, S.A. Barcelona, 1980.
• Bassegoda i Nonell, J.: Los maestros de obra de Barcelona, Editores técnicos asociados, S.A., Barcelona, 1973.
• Bassegoda i Nonell, J.: «La diversitat arquitectònica dels Bassegoda», dins El Modernisme. A l’entorn de l’arquitectura, col·lecció El Modernisme, vol. II, Edicions L’isard, Barcelona, 2002.
• Buqueras i Bach, J. M.: Arquitectura de Tarragona. Siglos XIX y XX, Llibreria Guardias, Tarragona, 1980.
• Catàleg de Patrimoni Arquitectònic. Barcelona, CD-ROM, Ajuntament de Barcelona, 2003.
• Cirici, A.: Barcelona pam a pam, Editorial Teide, S.A., Barcelona, 1979.
• Clusellas, C; Cuspinera, L.; Lacuesta, R.: Inventari del patrimoni arquitectònic i urbanístic de Cardedeu, Diputació de Barcelona, Servei del Patrimoni Arquitectònic Local, 1994-1995 (inèdit).
• Coll, I.: Arquitectura de Sitges. 1800-1830, Edicions El Centaure Groc, Sant Sadurní d’Anoia, 2001.
• Exposició commemorativa del Centenari de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona. 1875-76/1975-76, Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, Barcelona, 1977.
• Fontbona, E: «Del Neoclassicisme a la Restauració. 1808-1888», dins Història de l’Art Català, vol. VI, Edicions 62, Barcelona, 1983.
• García Espuche, A.; Barjau, S.; Navas, T: El Quadrat d’Or. 150 cases al centre de la Barcelona modernista. Guia, Olimpíada Cultural, SA, Ajuntament de Barcelona, 1990.
• Hernández-Cros, J. E.; Mora, G.; Pouplana, X.: Arquitectura de Barcelona, Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, Barcelona, 1990.
• Lacuesta, R.; Galceran, M.: «Arquitectura funeraria en Cataluña: del Ochocientos al Noucentisme», dins Una Arquitectura para la Muerte, Actes del I Encuentro Internacional sobre los cementerios contemporáneos, Consejería de Obras Públicas y Transportes, Junta de Andalucía, Sevilla, 1993.
• Ossorio Gallardo, C.: Douze jours à Barcelone. Guide illustré, La Neotipia, Barcelona [1916].
• Robert, G.; Casasayas, F.; Lacuesta, R.: Catalogació de la Ciutat Vella i Eixample Oest de Barcelona, Memoria i fitxes IPCE, Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, Barcelona, 1979.
• Rogent y Pedrosa, F.: Arquitectura moderna de Barcelona, Parera y Cia. Editores, Barcelona, 1897.
• Serra Masdéu, A. I.: Recorregut per la Tarragona modernista, Cossetània Edicions, Valls, 2003.
• Soberanas Lleó, A. J.: «Ramón Salas Ricomá, arquitecto de Tarragona (1848-1926)», dins Revista Técnica de la Propiedad Urbana [Tarragona], núm. 6, 1962.