El territori i el món rural

El fet d’intentar abordar l’estudi del món rural a Catalunya durant els, fins ara, segles foscos de l’antiguitat tardana (IV-VII), i únicament a partir de l’arqueologia, pot semblar una tasca arriscada en restar fora del discurs historic dels esdeveniments. Però en les ultimes dècades del segle XX s’han produït tot un seguit de novetats pel que fa a les fonts i a la metodologia, que han fet valorar amb altres ulls esdeveniments i conceptes de la historiografia tradicional. En primer lloc, la publicació del repertori de les ceràmiques nord-africanes, orientals i narboneses, la qual cosa ha permès allargar les cronologies, particularment de les primeres, i en conseqüència, reconèixer les fases tardanes de les vil·les i les instal·lacions agrícoles, en general, des dels seus moments àlgids fins al seu abandó. D’altra banda, la consolidació del mètode arqueològic d’excavació ha servit per a aplicar-lo en zones de les vil·les fins fa poc desconegudes per manca d’interès. Les dependències rústiques han recuperat, així, importància, de la mateixa manera que els mosaics l’havien tinguda, en exclusivitat, en les excavacions de la primera meitat d’aquest segle. Trulls, dipòsits i mosaics són analitzats en les fitxes que acompanyen aquest capítol. Però l’atenció de l’arqueologia no se centra únicament en l’estudi de l’assentament. Nous plantejaments sorgits de la relació interdisciplinària entre l’arqueologia i la geografia han fet evolucionar el concepte de territori, que s’ha convertit, mitjançant el paisatge, en un element primordial d’estudi, en ser considerat un reflex de l’acció directa de l’home a través del temps. Aquesta acció origina processos d’erosió i sedimentació sobre el paisatge vegetal que constitueixen l’exclusiu centre d’interès de la morfologia del territori. Els primers resultats d’aquesta recerca en les planes deltaiques de rius com el Llobregat aporten nova llum per entendre el procés del poblament a llarg termini. Fruit d’aquests nous plantejaments ha estat el creixement de les prospeccions que ha cobert zones de la Catalunya interior, fins ara poc conegudes. Una altra fita transcendental en el coneixement d’aquest paisatge, transitat i explotat per l’home, ha estat la publicació sistemàtica dels mil·liaris o mollons de les calçades romanes, que constaten el control i manteniment de la Via Augusta fins al regnat de l’emperador Teodosi.

La suma de les dades noves i antigues, a la llum de recents valoracions que no tenen en compte prejudicis historiogràfics, permet constatar la continuïtat matisada de les ciutats i de les vil·les, ambdues participant d’una mateixa cultura i dels intercanvis. No sembla, doncs, possible, defensar que les vil·les fossin centres autàrquics, almenys si entenem aquests com a elements totalment aliens al món de la ciutat i de la seva estructura socioeconòmica.

El camp i la ciutat al llarg dels segles IV i V

Els precedents

Des de la seva fundació, les ciutats romanes de Catalunya controlaven l’explotació intensiva dels recursos agraris del seu territori. Com a centres distribuïdors, canalitzaven els intercanvis entre els excedents produïts a les vil·les i els assentaments rurals, i els impostos o les rendes dins la Tarraconense o cap a fora. Actuaven, així, com el gran mercat dels productes del camp, alhora que permetien l’adquisició de tota mena de manufactures pròpies o importades.

Senadors i alts càrrecs polítics, de procedència romana, invertiren en el camp impulsant-ne així la intensa i progressiva explotació. Part dels seus beneficis els serviren per a construir-se vil·les residencials, de vegades tan luxoxes com la del duumvir de Tàrraco Gai Valeri Avit, als Munts (Altafulla), o la de Torre Llauder (Mataró), i altres de més modestes —la inmensa majoria—, com ara les de Vilauba (Camós), els Tolegassos (Viladamat) o l’Espelt (Odena). Vil·les enteses com la suma de la part urbana i la part rústica, és a dir, habitatge alhora que centre productor.

L’època entre mitjan segle I aC i el segle II es confirma com la més florent, d’acord amb el resultat de la recerca en terres de Girona, el Maresme, el Baix Llobregat i comarques de Tarragona. Sens dubte, fou la fabricació i exportació del vi, el producte més representatiu, el que permeté situar aquesta zona nord-est de la Tarraconense dins els circuits comercials de l’Imperi. La presència d’importacions de ceràmiques fines de taula (sigil·lada), vi, oli i salsa de peix (garum), marbres i vidres, procedents d’Itàlia, la Narbonense i Àfrica denota els beneficis obtinguts d’aquest comerç (Keay, 1992).

La historiografia de fa vint-i-cinc anys insistia en un trencament de la continuïtat cultural al segle III, la coneguda crisi econòmica que afectava tot l’Imperi, amb una visió catastrofista de les ciutats, fins i tot, en certs casos, destruïdes a conseqüència del pas de les invasions dels francoalamans a mitjan segle III, com és el cas d’Empúries i Tàrraco. Era la crisi de la ciutat allò que determinava un èxode de les classes privilegiades cap al camp, la qual cosa originava un nou sistema de vida autàrquic en les seves grans finques, considerades veritables latifundis pel caràcter de concentració de la propietat. En definitiva, representava la ruralització de la societat i el trencament o la reducció dels intercanvis amb les ciutats.

Actualment, però, l’arqueologia, gràcies al bon coneixement de les ceràmiques d’importació i de noves fonts de recerca, ens dóna una visió totalment diferent, molt allunyada de la imatge de ciutats en ruïnes o en plena decadència. La major part de les ciutats continuen existint —com es pot comprovar en el capítol de J.M. Gurt publicat en aquest mateix volum—, si bé cal tenir en compte el caràcter de zonificació o reducció que presenta l’hàbitat. Sense la continuïtat de les ciutats no podríem entendre la magnificència que mostren les vil·les del camp i el sistema econòmic que això comporta, perquè la ciutat continua exercint el seu paper de mercat o centre bàsic generador dels intercanvis. Ciutat i camp constitueixen una unitat econòmica i cultural, i no dos pols antagònics.

Els productes importats són consumits sense distinció per la gent del camp i la ciutat. El vi, sobretot, però també l’oli i, fins i tot, el garum arriben dels ports nord-africans, orientals i de la Bètica. Les àmfores que contenen aquests productes, com també la vaixella fina de taula, de ceràmica, que constituïen un perfecte volum de càrrega en les bodegues dels vaixells, deixen constància d’aquesta situació integradora al llarg de tot el segle IV i primera meitat del segle V. Així mateix, la resta d’objectes de la cultura mobiliària, com ara els bronzes i els vidres, reiteren aquesta situació.

D’altra banda, ara més que mai (segle IV), tot ei que apareix a la part residencial de les vil·les és una veritable transposició de la casa ciutadana i per això se’n diu part urbana. El model de casa clàssic, el de peristil o pati columnat, que ara esdevé el tipus més reproduït, apareix indistintament a la ciutat —com es pot veure a Barcelona, a la casa del carrer del Bisbe Caçador, de mitjan segle IV— i al camp —per exemple, a la vil·la de Paretdelgada (la Selva del Camp), de la mateixa data, aproximadament—. Però, sobretot, és en el repertori decoratiu, conservat prioritàriament en mosaic de paviment, i menys en pintura mural, on millor es pot apreciar el caràcter d’aquesta unitat. Temes figurats, com per exemple les curses del circ, es donen simultàniament en una casa de Bàrcino i en una vil·la de l’ager gerundense (Bell-lloc o can Pau Birol), com també els motius ornamentals i les trames compositives.

És precisament en les composicions geomètriques i els motius decoratius dels mosaics pavimentals, on queden més que demostrades les relacions amb els centres mosaïcistes nord-africans de la Proconsular, especialment a l’entorn del gran empori comercial de Cartago. La riquesa i la força creatives de la musivària nord-africana inspiraren nombrosíssimes obres. A través de la representació de mosaics tan coneguts com els de la vil·la de Piazza Armerina (Sicília), que van ser realitzats per un o més tallers nordafricans, tenim una visió de conjunt d’aquest repertori. Hi són presents la major part dels temes figurats i geomètrics de l’època, mitjan segle IV (?), com també una nodrida sèrie de decoracions vegetals, que són part de les que veurem en els nostres mosaics, especialment en els ilerdenses.

És en la preferència per les trames vegetalitzades on millor podem valorar i contextualitzar els mosaics de les vil·les baiximperials catalanes, especialment les de l’ager ilerdense, ja que guarden una inqüestionable relació amb els latifundis, d’una banda, de la Meseta i, de l’altra, del sud-oest de la Gàl·lia. Tot plegat mediatitza, si més no, l’assimilació del fenomen nord-africà. En aquest sentit tampoc no es pot deixar de banda, tot i que és més minvada en intensitat, la relació oriental (mosaics dels cubicula de Fraga, i potser també els de Centcelles?).

En definitiva, queda demostrat que a través de moltes i diferents manifestacions, les terres al nord-est de la Tarraconense participaven de ple en les pautes més pletòriques i definitòries de l’Imperi i assolien encara el model de vida romà i tot el que això representava com a expressió de l’herència clàssica.

És innegable que és a partir del segle IV —després de la reestructuració tetràrquica de l’imperi Romà— quan les vil·les es mostren en tot el seu apogeu, i s’aprecien signes inequívocs dels diferents ritmes productius que, òbviament, no seran els mateixos a tot arreu, ni tampoc coincidents en el temps, però que, tot i això, reflecteixen una situació de benestar determinada per la producció agropecuària. Instal·lacions agrícoles dotades de magatzems de dolia, premses d’oli i, sobretot, de vi, al costat de dipòsits impermeabilitzats, es van reproduint i refent, en ocasions més d’una vegada (Vilauba), deixant constància de la seva especialització.

Es percep un ressorgiment materialitzat en la continuació d’un bon nombre de vil·les, la majoria fundades en temps de la primera colonització romana, és a dir, al segle I aC. Algunes són encara més antigues perquè se situen en indrets habitats des de la prehistòria. Si bé és cert que els resultats de la recerca duta a terme en l’àrea de Badalona i al Baix Llobregat corroboren el fet que certes vil·les no sobreviuen en aquesta època i que el volum en percentatges de ceràmiques obtingudes per prospecció disminueix, la mostra és prou representativa. Cal tenir en compte que la fase baiximperial tampoc no implica sempre continuïtat sense interrupció des del segle III. És important destacar, segons les fonts arqueològiques actuals, que cap vil·la o instal·lació industrial no representa un nou assentament. És reprodueixen els vells esquemes d’ocupació, i això pot significar, possiblement, que continuen vigents, per la seva funcionalitat, els vells i consolidats esquemes estructuradors del territori, els límits, que, a més, podrien implicar, en paral·lel, la continuïtat de la propietat en les mateixes mans o en les mateixes famílies fundadores.

No es creen noves vil·les des del punt de vista de la implantació territorial, però sí s’enregistren modificacions, de vegades absolutes, en la planta d’alguns edificis, com per exemple en la vil·la de Vilauba, si bé es percep, en sentit ampli, la lògica dependència de l’orientació de les estructures preexistents, com es reitera de forma palpable a la vil·la de Centcelles (Constantí).

Com es veurà al llarg d’aquestes pàgines, des de la segona meitat del segle IV fins a mitjan segle V, es produiran tot un seguit de reformes i ampliacions estructurals i funcionals a les vil·les, destinades a incrementar la producció agrícola. Aquest fenomen, en termes evolutius, es percep tan acusat que a partir d’un moment determinat, al segle V, arriba a trencar la funcionalitat de la part residencial (Vilauba). Habitacions pavimentades amb mosaic (Torre Llauder, a Mataró, i la Rectoria de Pacs), sales termals com les de les vil·les dels Ametllers (Tossa de Mar), la Font del Vilar (Avinyonet de Puigventòs), Can Terrers (la Garriga), l’Espelt (Odena), l’Aiguacuit (Terrassa), els Munts (Altafulla) i Cal·lípolis (Vila-seca), són anul·lades per deixar pas a dolia, dipòsits i dependències industrials. Aquesta primera aproximació al fenomen no ens permet determinar si això es va produir a conseqüència d’una concentració de la terra o per un replegament de la mateixa vil·la, ja que ens falten datacions precises sobre els establiments, especialment a partir de mitjan segle V, època en què comença a fallar la importació de productes manufacturats. I són, precisament, les ceràmiques les que ens han orientat fins aquí, en actuar com a veritables fòssils directors a l’hora de datar els establiments del període anterior. A partir d’ara, les ceràmiques assoleixen uns perfils molt poc variats, amb trets comuns a tot arreu, però amb signes distintius de cada lloc. Només l’excavació extensiva i estratigràfica d’aquelles vil·les o establiments amb fases de l’antiguitat tardana i altmedievals ens podran orientar amb vista al futur.

El territori de les civitates

Mapa amb indicació dels principals assentaments rurals del romà tardà i d’època visigòtica descoberts a Catalunya.

R. Navarro

Partim de la base que la ciutat, civítas, i el territori, ager o territorium, constitueixen en època romana una unitat indissoluble, de la mateixa manera que es formulava en època clàssica. L’ocupació del territori de les ciutats continuà de forma palpable en l’època de l’antiguitat tardana, fins el moment en què sabem captar la vida i les activitats mercantilistes d’aquestes ciutats. Això vol dir, bàsicament, al llarg del segle IV i bona part del segle V, amb manifestacions ja més aïllades fins al segle VI.

La màxima concentració de vil·les i instal·lacions agropecuàries es dóna a l’entorn de les ciutats. Això havia quedat ja establert arran de la colonització romana del territori. La proximitat a la ciutat, com també als camins, alleugeria l’arribada dels productes agrícoles als mercats o als ports i centres encarregats de la seva canalització cap a l’exterior. Aquesta proximitat també és un factor que cal tenir en compte des del punt de vista jeràrquic. La concentració de moltes vil·les al voltant de les ciutats, per aquest motiu anomenades suburbanes, podria haver fomentat d’antic el costum de viure-hi permanentment (Chavarría, 1996). De tota manera, la intensificació del luxe i el confort d’aquestes cases rurals també ens adverteix, d’acord amb el que succeeix a les ciutats, que els possessores podien igualment estar vivint a cavall de les dues situacions. Aquests eren, durant el Baix Imperi, l’elit de la societat, l’aristocràcia, els honestiores, els que exercien de nou els càrrecs administratius, tot i haver patit de ferm el pes de les reformes econòmiques de Dioclecià. A aquesta classe no trigarien a afegir-se els jerarques de l’Església, un cop assentat el cristianisme en les principals ciutats del territori.

La proximitat a les ciutats constituïa un factor important, però encara ho era més el tipus de sòl i la qualitat de la terra. Les principals planes de la geografía catalana foren explotades de manera intensiva des de la primerenca presència romana, impulsant així el fenomen del poblament. A partir del Baix Imperi es comencen a constatar canvis en l’ocupació del territori, que tindran a veure amb l’evolució del paisatge. Canvis transcendentals que donen el marc de referència per a explicar quines són, amb vista al futur, les pautes del poblament final de l’antiguitat tardana.

Els canvis en la morfologia històrica del territori

L’arqueologia del territori es basava fins fa poc en l’estudi de l’assentament, el clàssic jaciment o lloc aïllat, definible per les seves estructures o materials. La relació interdisciplinària entre arqueologia i geografia ha originat nous plantejaments teòrics i metodològics que han permès arribar a una visió més integradora del territori. El medi físic, el paisatge actual, s’ha incorporat com a element primordial d’estudi, en ser concebut com a reflex de l’acció transformadora i explotadora de l’home al llarg del temps. En aquest sentit, es converteix en el centre exclusiu d’interès de la morfologia agrària del territori. Esdevé, així, una eina fonamental per a l’estudi del jaciment arqueològic i la planificació de la prospecció. El paisatge s’humanitza i culturitza com a fruit de la dinàmica humana; és en aquest sentit que es refereix, ara, el terme de territori. Així, el territori no és tan sols l’espai que correspon al concepte politicoadministratiu de la civitas romana, sinó que, a més, és on es genera el fruit de la interrelació entre elements humans (arqueològics) i físics (processos d’erosió i sedimentació sobre el paisatge vegetal).

A Catalunya els resultats més espectaculars dels estudis sobre el territori s’han produït entorn a les ciutats de Bàrcino i Bètulo, com també entorn d’Empòrion, i mostren per primera vegada un patrimoni cultural de característiques molt poc convencionals.

Els estudis efectuats per J.M. Palet a les planes i als sistemes muntanyosos litorals de la costa central catalana li han permès arribar a resultats extraordinàriament significatius (Palet, 1997). Per sobre d’una estructuració d’època protohistòrica, s’han pogut identificar perfectament les restes de la colonització romana relacionada amb les ciutats de Bètulo i Bàrcino. El tipus d’estudi desenvolupat amb una perspectiva diacrònica i integradora li ha permès arribar a constatar un procés important de canvi en l’evolució de la morfologia del territori del pla durant l’antiguitat tardana i l’inici de l’alta edat mitjana, de tanta o més transcendència que el de l’actuació augustiana. És la primera vegada que en la investigació històrica es documenta amb precisió una reordenació de l’estructura cadastral romana en aquests períodes. Es detecten clares modificacions de l’estructura territorial posada a punt a partir d’August. Apareixen formes noves que deformen i amortitzen part de l’estructura precedent, tot i que s’hi adapten. Això comporta la desestructuració de la xarxa centuriada, de la qual es conserven, però, aquells limites que tenen raó de ser per l’existència en el seu traçat d’hàbitats que tenen continuïtat durant l’antiguitat tardana. Seran, justament, els assentaments més interiors de la plana els que tindran continuïtat, no tan sols per al període en qüestió, sinó que en molts casos la seva continuïtat arribarà fins al període medieval. En tota aquesta reestructuració seran decisius els fenòmens geomorfològics que es comencen a produir ara, i que canviaran de manera definitiva tant l’aspecte de les planes de la costa central catalana com la mateixa dinàmica dels assentaments humans.

Tal com han constatat els estudis portats a terme per S. Riera (1995), la formació dels deltes del Besòs i del Llobregat, curullant els antics estuaris, comença ara. Els estudis palinològics efectuats a partir de les seqüències analitzades procedents de la costa central catalana, permeten a S. Riera observar una intensificació de la desforestació en relació amb èpoques precedents, i alhora també una degradació del medi vegetal. Aquest procés pot ser una conseqüència directa de l’existència d’un canvi radical en l’explotació del medi. S. Riera interpreta que la desforestació devia ser conseqüència de l’activitat antròpica, en aquest cas en forma de tales sistemàtiques i, en un segon moment, conseqüència dels incendis provocats durant el procés de cremació de les brolles, per mantenir així el sistema en estat de pertorbació i immaduresa amb la finalitat de conservar les pastures. La formació i colonització d’aquestes noves planes arribaran a ser fenòmens coetanis. Cada vegada que hi ha un nou avançament del delta, es produeix la colonització dels avançaments anteriors. És ara que es detecten traces viàries diverses que travessen les planes deltaiques del Besòs i del Llobregat. Aquest fet permet la configuració d’eixos viaris nous que comuniquen les zones muntanyoses més properes amb les planes deltaiques, que reaprofiten i alhora deformen vies anteriors, com també antics limites del cadastre augustià. Aquesta reordenació té a veure amb un primer aprofitament de les planes esmentades, procés que cal posar en relació amb l’extensió i rellevància que degueren prendre en aquest moment les activitats ramaderes al pla. El desenvolupament de pastures humides a partir dels segles VII i VIII confirma que aquest primer aprofitament el fa la ramaderia. És, en definitiva, la comprovació del pas d’una economia agrícola fonamentada en els cereals, l’oli i el vi, a una de ramadera transhumant.

Vies romanes. La xarxa fluvial i el poblament

El coll de Panissars, antic límit entre la Gàl·lia i Hispània, indret per on passava la Via Augusta.

ECSA - J. Todó

Quan arribem al Baix Imperi ens trobem unes calçades que portaven ja molts segles d’utilització. Els romans, des de la seva arribada, havien tret partit d’una antiquíssima i provada xarxa de camins naturals, el més conegut dels quals era el que portava el nom del mític Hèracles o Via Heràclia, que transcorria per la Depressió Prelitoral catalana. Des del començament de l’Imperi aquest camí era anomenat oficialment Via Augusta, nom que evocava la gran estructuració territorial duta a terme per aquest emperador, que va ampliar la via i la dotà de notables obres públiques la més notòria de les quals és el pont del Diable (Martorell). Però el tram de calçada que travessava el territori que ara constitueix Catalunya es projectava més enllà dels límits dels Pirineus, al N, i del riu Ebre, al S. El punt de partença era Roma i el seu destí la mítica Cadis, a l’Atlàntic, per la qual cosa travessava Sierra Morena. La via, al llarg dels tres primers segles de l’Imperi, s’havia consolidat com un veritable eix transversal en funció del qual s’establiren la resta de camins secundaris, que possibilitaven la relació entre les ciutats, els mercats i els nuclis d’hàbitat.

En fer un seguiment cartogràfic dels establiments romans i les vil·les del romà tardà que perduren als segles de l’antiguitat tardana, es pot comprovar la funcionalitat operativa de la via i l’existència paral·lela, de vegades molt densa, d’altres viaranys que les articulaven entre si. Aquests viaranys es devien posar en marxa o recuperar el seu ús en funció del ritme de vida dels mateixos establiments. És a dir, es dóna una correspondència perfecta entre xarxa viària i assentaments rurals, en general. Referent a això, cal recordar el consell que dóna l’últim dels tractadistes agrònoms romans, Pal·ladi, qui escriu al segle IV: "aproximació sí però no inmediatesa, per evitar els robatoris", tot i que els seus predecessors, Varró i Columel·la deien que aquesta proximitat feia pujar el preu de la hisenda o revaloritzar-ne els productes. De tota manera el factor més important a l’hora d’implantar les vil·les era el tipus de sòl, i, en realitat, aquesta és una constant plenament comprovada (Gorges, 1979).

Part d’aquesta xarxa viària secundària segueix el curs dels rius, que facilitaven el contacte entre la costa i l’interior, o bé entre la muntanya i la plana, tal com es pot seguir, en les comarques de Girona, a través del Fluvià, el Ter i la Tordera, on es distingeixen vil·les com les de Vilauba (Camós), Bell-lloc (o can Pau Birol) (Gironès) i els Ametllers (Tossa de Mar) (Nolla-Casas, 1984).

En les conques alta i mitjana del Llobregat i el Cardener s’han localitzat els últims anys una sèrie variada de jaciments; entre els pocs excavats destaquen Sant Amanç (Rajadell), Boades i la Feliua, la majoria datats entre mitjan segle III i el final del segle V, sobre la base de l’estudi de la ceràmica d’importació africana (Daura-Pardo, 1991).

El curs baix del Llobregat era solcat, en la riba esquerra, per la variant de la Via Augusta, aquella que, després de passar per Barcino procedent del Maresme, enllaçava a Martorell amb l’artèria principal, que seguia la Depressió Prelitoral catalana. Tot i que l’hàbitat es repartia des del final de la República a les dues bandes del riu, a partir del Baix Imperi es concentra al voltant de la vall del Verç, al marge esquerre, situació que s’ha d’entendre per l’expansió creixent del delta i les possibilitats d’espai que això atorgava. Del conjunt de vil·les sobresurten les següents: la Riba (Sant Just Desvern), que rep materials d’importació de certa qualitat des del segle IV fins al segle VI, i l’ermita de la Mare de Déu del Bon Viatge (Sant Joan Despí), important explotació agrícola que, després de constatar un buit cronològic a la primera meitat del segle III, perdura fins al segle V (Menéndez-Solias, 1985; 1996-97).

El Foix també aplega un important nombre d’establiments poc valorats; els més coneguts per les seves reformes són: la Rectoria de Pacs (Balil, 1987) i Sant Valentí de les Cabanyes (López, Fierro, Clua, 1990).

Al voltant de l’Ebre es distribueixen una sèrie d’establiments productors de vi. coneguts des de la República, i que ara continuen existint, com per exemple la Llosa (Cambrils) (Macias-Ramon, 1994), fins al segle V, i mas del Catxorro (Benifallet) (Carbonell-Carbonell, 1993; Martín-Berto, 1993), fins al segle VI.

Juntament amb la zona del riu Cinca, la vall del Segre, que era el camí natural de penetració cap als Pirineus, mostra després del segle III una notable concentració de la propietat en el territori més immediat a la ciutat d’Ilerda. El millor exponent és el ric i variat nombre de mosaics que pavimenten les habitacions i els passadissos de vil·les tan importants com la del Romeral (Albesa) i la vil·la Fortunatus (Fraga) (Pérez, 1997), al llarg del segle IV.

Els mil·liaris i les mansiones

El traçat de la Via Augusta en l’època de l’antiguitat tardana el podem reconstruir, en primer lloc, mitjançant l’estudi i la corresponent cartografia dels mil·liaris, epigràfics o no, que són les fites que daten les intervencions, en dur el nom del constructor/emperador, i porten consignades les xifres de les distàncies en milles (mil passos, 1 480 m). En segon lloc, hi ha les fonts itineràries contemporànies, que documenten les mansiones, una mena d’estacions o peatges. A part dels Vasos de Vicarello, inscrits a l’entorn del canvi d’era, cal tenir presents l’Itinerari d’Antoni, un compendi de les principals calçades romanes conegudes al final del segle III, la Tabula Peutingeriana, còpia medieval d’un original del segle IV, i l’Anònim de Ravenna, del segle IV. Finalment, arqueologia i toponímia haurien de possibilitar la situació d’aquestes últimes, a banda de l’ocasional documentació de trams i estructures conservades amb relació a la calçada (Mayer-Rodà, 1997).

Actualment sabem que la via, després de l’impuls donat pels emperadors del segle III, en especial de la segona meitat, continuarà funcionant al llarg de tot el segle IV fins a l’època de Tcodosi, com el principal eix vertebrador de les comunicacions que anaven més enllà del Summum Pyrenaeum i Dertosa. A través dels mil·liaris epigràfics es constata el seguiment de tres calçades principals (Mayer-Rodà, 1997).

En primer lloc, la Via Augusta amb els seus dos traçats: l’antic pel Vallès i el més recent —augustià— seguint la costa del Maresme fins a Barcelona [mil·liaris reutilitzats de Palau-sacosta, atribuïbles als emperadors Constantí I (312-337), Licini el Jove (317-324), Constantí II (337-340), Julià l’Apòstata (360-363) i Teodosi (entre el 388 i el 395); mil·liari de Montjuïc, de Constanci (305/306) o Constantí (després del 307); mil·liari de Santa Margarida (Martorell), de l’emperador Magnenci (350-353), i de les Massuques (Sant Esteve de Castellet), de Julià l’Apòstata (360-363)].

En segon terme, tenim la via que parteix de la Via Augusta i remunta cap al N la vall del riu Congost [2 mil·liaris de Centelles, atribuïts a Galeri (305-311)]. Finalment, estava en marxa la via que enllaçava Tàrraco amb Ilerda, que després continuava per la rica vall de l’Ebre i l’Aragó [mil·liari d’Artesa de Lleida, atribuït a Constantí II (317-337)] (Mayer-Rodà, 1997).

Les intervencions dels emperadors del final del segle III i del segle IV, notablement les de Constantí, deixen constància de l’interès de l’estat Romà a continuar vetllant pel manteniment i el bon ús de la calçada, que, com altres elements, constituïa, des de l’inici, el pilar bàsic sobre el qual es fonamentava l’exercici del poder i la bona marxa de l’administració provincial. Per això mateix eren un oportuníssim mitjà publicitari que els emperadors aprofitaven per fer-se propaganda al seu favor, en moments en què la conjuntura política els podia afectar de prop. Així s’ha interpretat la sèrie de tres mil·liaris de l’emperador Constantí que jalonen la zona meridional de la Via Domitia, al Rosselló. Un dels mil·liaris està situat a Panissars i devia marcar el punt de partença de la Via Augusta del Summum Pyrenaeum cap al S (306-307 o 307-310). A la Narbonense es compten vint-i-set mil·liaris de la primera etapa d’aquest emperador, quan encara era cèsar, densitat interpretada com la recerca del suport de les províncies, en aquest cas la Gàl·lia, per a esdevenir august, com a fill de Constanci Clor (Castellví, 1997).

En aquest sentit també podria posar-se en relació el mil·liari trobat a Palau-sacosta (Girona) i el possiblement atribuïble de Montjuïc, a Barcelona. La fita de Santa Margarida (Martorell), pertanyent a l’usurpador Magnenci, també ha estat vista com un element de propaganda d’aquest emperador, que tenia partidaris a la Gàl·lia i al nord-oest hispànic, i al qual fins i tot s’ha atribuït la iniciativa de construir el mausoleu de Centcelles. No sabem si la col·locació d’aquestes files, que a vegades denoten reaprofitaments i presses en la seva nova retolació a part de la disminució del seu diàmetre, comportaria obres efectives de reparació, però és inqüestionable que si hi havia missatge polític, aquest només tindria sentit per a una via transitada en un moment concret i en bones condicions, i això era el que importava.

L’estructura conservada de la Via Augusta és molt variada; tot depenia del tipus de terreny per on passava. Així, la superfície podia ser de simple terra piconada, coberta per lloses o excavada a la roca. Però hi havia zones on podia ser més complexa, la qual cosa exigia l’aplicació d’obres d’enginyeria, que podien haver estat projectades des de l’inici, o bé s’anaven realitzant segons els problemes que devia comportar el mateix desgast a través del temps. Al Perelló es documenta un terraplè per a nivellar el camí, sostingut per murs laterals de contenció bastits amb pedra, amb fosses a les dues bandes (Álvarez-Espadaler, 1993).

En la via del Congost, que unia el Vallès amb la Via Augusta, també són murs de contenció, a base de grans carreus de pedra, els que preserven l’empedrat de la calçada, en un tram de marcada corba. L’excavació en aquest punt va permetre individualitzar un seguit de paviments que corresponien a diverses fases d’ús de la calçada, entre les quals també es detectaven moments d’abandó (Caballé, Espadaler, Tió, 1993). Els sis mil·liaris trobats al terme de Centelles, davant d’Aiguafreda, corroboren la seva utilització tardana a la segona meitat del segle III i primera dècada del segle IV.

Vista aèria d’un tram de la via romana del Capsacosta, a la Garrotxa, recentment recuperada.

ECSA - J. Todó

Sens dubte l’obra més espectacular i ben conservada és l’anomenada via del Capsacosta, que fins a la darreria del segle XIX servia per a anar de Besalú a Camprodon (Ripollès). És una via singular perquè, a diferència de les altres, no estava al servei del poblament, ni formà part de la Via Augusta, sinó que estava destinada a servir una importantíssima zona minera, rica i variada, en la qual el ferro degué ser el producte més explotat, tal com testimonia la mateixa toponímia en terres del Bassegoda i del S del Canigó. El tram del Capsacosta conserva uns sis quilòmetres de longitud, i respon al tipus d’estructura en cornisa, perquè l’empedrat és sostingut per una plataforma de pedra sobrealçada, que en alguns casos arriba a 4 m d’alçària. Una cuneta central i alguns desguassos s’encarreguen de recollir i endegar l’aigua de la pluja (Nolla-Casas, 1984).

Els dos passos dels Pirineus, el Portús i Panissars, conserven diversos trams de la Via Augusta, o Via Domitia, en territori francès, juntament amb estructures més complexes, que van permetre defensar el seu ús simultani durant un llarg període de temps (Castellví, Nolla, Rodà, 1992). El punt de partida de la Via Augusta s’originava a la mansio Summum Pyrenaeum (coll de Panissars, el Portús). Entre aquest punt i l’estació més pròxima pel N, ad Canturiones (Sant Martí de Fenollar), en la Via Domitia, s’aixequen a menys de 4 km de la frontera francoespanyola del Portús les ruïnes de dues impressionants fortaleses romanes baiximperials. Es tracta de la Clusa Alta i el castell dels Moros, als quals cal afegir la porta de les Cluses o portorium, la torre portal de la mateixa Via Domitia, situada al peu d’aquest últim. Segons les diferents tècniques constructives i les dades d’excavació, sembla que la Clusa Alta podria ser més antiga que el castell dels Moros i la porta de les Cluses, que són datats al segle IV. Al voltant d’aquests indrets es desenvolupen un seguit d’esdeveniments històrics, entre els quals es veieren ¡inmersos l’emperador Constantí i la seva família. Aquestes fortaleses, com evidencien els mateixos topònims, actuaren de frontera i punt de control entre els territoris de la Narbonense i de la Tarraconense, molt probablement des del segle III fins al segle XII.

Quan abordem la continuïtat de les mansiones en l’època de l’antiguitat tardana ens trobem davant el problema, tantes vegades discutit, d’identificar la seva situació. Les fonts itineràries ofereixen una llista d’aquestes estacions o peatges, que jalonaven les vies, amb les distàncies que hi havia entre elles. Però ni la toponímia ni l’arqueologia no poden resoldre sempre la seva localització precisa. Ens hem d’acontentar amb una aproximació que, en molts casos, no deixa de ser una mera conjectura. I més si no sabem encara la definició exacta d’aquests establiments, que segurament devien tenir un caràcter polivalent, segons l’indret que ocupaven i, per tant, devien oferir una tipologia variada, possiblement similar a la d’una vil·la. De la llarga nòmina de mansiones de N a S seleccionem només aquelles que comporten datacions tardanes sobre la base de les dades arqueològiques de les quals disposem. És evident que la resta estava en ús, segons es documenta en les fonts itineràries, que són tardanes, i en la contextualització del mateix territori.

Iuncaria, probablement a l’Aigüeta, al NE de Figueres, un punt de coincidència entre els termes de Cabanes, Figueres i Vilabertran. Partint de l’estudi de ceràmiques antigues i d’una inscripció funerària romana, que sembla evocar l’existència d’un control de frontera de caràcter fiscal, aquesta estació probablement funcionà des de l’època republicana al Baix Imperi i més enllà.

Cinniana, de difícil precisió topogràfica, amb un riu, el Sinyana, que encara duu el seu nom perquè és un territori molt important. S’han trobat vestigis arqueològics en dos indrets prou rics, al peu de la Via Augusta, a la Plana, i a Raset. En el primer punt la prospecció documenta material arqueològic entre els segles II aC i el VI o el VII dC. A part de Raset, no excavada però amb restes notables, també s’ha valorat el lloc de la Quintana (Cervià de Ter), tot i que probablement no guardava correspondència amb les fonts itineràries, amb nombroses estructures i materials datables entre mitjan segle I i mitjan segle V i més enllà (Casas i altres, 1995).

Gerunda, la ciutat que nasqué a conseqüència del pas de la via, com a lloc de control amb una porta de muralla (N) del Baix Imperi, toponímia i necròpoli del romà tardà, immediata al pas de la via.

Aquae Voconiae, prop de Caldes de Malavella, l’antic municipi d’Aquae Calidae. L’excavació d’una important necròpoli d’època romana tardana (Sant Esteve), a l’W, no lluny de Caldes, suggereix que l’estació devia trobar-se entre la població i la via.

Arrago, localitzada a l’emplaçament de les ruïnes romanes de l’ermita de la Salut de Sabadell. La toponímia des d’època medieval fins avui encara evoca el nom de la mansio. S’ha de tenir en compte que l’aglomeració de Sabadell es desenvolupa entorn de la pabordia medieval de Sant Salvador d’Arraona.

Ad Fines, s’han valorat diferents emplaçaments: Gelida, Sant Sadurní d’Anoia i Martorell. De tots aquests, el que s’ajusta més a les distàncies dels itineraris és el de l’ermita de Santa Margarida (Martorell). El nom Fines representa segurament el límit territorial cadastral de la colònia de Bàrcino. La construcció del pont del Diable i el seu arc, a la riba esquerra del riu Llobregat, materialitza i monumentalitza aquest fet, que va unit a la fundació de la ciutat. En aquest punt confluïen les dues branques de la Via Augusta, la que venia del Vallès, la més antiga, i la que procedia de Barcelona, l’augustiana, que enllaçava amb el Maresme (Mayer-Rodà, 1997).

Tot i que podia haver existit algun tipus d’infraestructura que permetés controlar de forma directa el pas del pont, l’estació devia trobar-se a l’indret de Santa Margarida. L’emplaçament, no gaire lluny del pont, presenta bones condicions per a una instal·lació d’aquesta mena: prop del riu Anoia, en un suau pendent a l’abric de la muntanya; i, a més, disposava de superfície per a construirhi unes bones instal·lacions. A favor d’aquesta identificació, ens parla la troballa d’un mil·liari de l’emperador Magnenci, l’usurpador, que documenta òbviament la continuïtat de la via en l’època tardana (350-353). La constatació més palpable de la perdurabilitat del lloc, des de l’antiguitat tardana fins a aquest segle, la forneix la mateixa capella romànica, alçada en part i determinada en planta en el lloc d’una d’anterior, de tradició paleocristiana, de capçalera tripartida, que probablement va tenir en un segon moment (segle VI o VII) un baptisteri als peus (Godoy, 1995). Si es constata aquesta part, podríem parlar de la seva funció com a parròquia i entendre l’organització de l’hàbitat en aquest indret. D’altra banda, les tombes se succeeixen des de l’època de l’antiguitat tardana —final del segle V i inici del segle VI (?)—, dins i fora d’un recinte específic, fins més enllà del segle XVIII, la qual cosa accentua el caràcter d’aquest hàbitat permanent, com també la presència de la masia, fonamentada sobre restes molt antigues, versemblantment de la mateixa mansio o vil·la. Precisament en la construcció de l’església d’època visigòtica es reaprofitaren carreus de mida gran, alguns de pedra de Montjuïc, procedents d’una edificació romana, l’entitat material de la qual ens resulta desconeguda (vil·la, mansio o mausoleu?).

Bàrcino. Entre Bàrcino i Ad Fines es coneix una rica toponímia, documentada des dels segles X i XI, que fa referència a la numeració dels mil·liaris (Quart, Quincià i Duïsme) i al nom dels propietaris fundiaris (Cornellà, de Cornelianus), la qual cosa és tot un referent amb vista a demostrar la perdurabilitat de la via i el poblament en aquesta zona. Alguns dels municipis actuals tenen els seus orígens en vil·les que visqueren el moment final de l’antiguitat.

El mil·liari de Constanci o Constantí, trobat a Montjuïc, és, a més, un indicador, juntament amb altres indicis, de la importància que assolí a partir del segle IV la xarxa viària com a element estructurador en la cara nord de la muntanya (Palet, 1997).

Tàrraco. Tarragona presenta un elevadíssim nombre de tombes i mausoleus que s’apleguen a l’E i a l’W de la ciutat, seguint de prop el traçat de la Via Augusta, especialment en la necròpoli del Parc Central i en la del riu Francolí, que perduren fins l’arribada dels musulmans a Tarragona.

Dertosa. Del pas de la via per la ciutat de Tortosa queda constància en una necròpoli corresponent a l’antiguitat tardana.

Hem vist abans que l’últim mil·liari conegut en sentit cronològic pertany a l’emperador Teodosi (379-395); amb aquest es tanca el capítol d’intervencions conegudes a la Via Augusta. A partir d’aleshores. no hi ha constància de reparacions efectuades sota la responsabilitat de l’estat Romà, però això no vol dir ni de bon tros que aquest fos el final de la vida de la calçada i dels altres camins. A més, l’evolució del paisatge amb el creixement dels deltes havia originat nous eixos de circulació en forma de camins ramaders, com es comprova en la desembocadura del Llobregat, i podria estar demostrant en l’Ebre el reaprofitament de l’antiga calçada costanera romana, al seu pas per Sant Jordi d’Alfama (Álvarez-Espadaler, 1993). Segons M. Riu, fins al segle X, una bona part dels camins principals de Catalunya continuaren essent els mateixos de l’època romana, amb els inil·liaris que assenyalaven les distàncies cada mil passos i amb escasses reformes, les indispensables perquè fossin transitables. Tan sols hi ha constància que una via important, l’anomenat 'camí dels francs', fou construïda de nou a la darreria del segle VIII i afermada amb pedres per al pas dels exèrcits carolingis, enllaçant Barcelona amb els Pirineus (Riu, 1994).

El reconeixement de l’hàbitat

Quan tractem d’identificar les diverses categories de l’hàbitat ens trobem amb dos problemes d’entrada: limitació de la documentació exhumada i manca de vocabulari. Al llarg de l’antiguitat tardana, el camp no estava únicament ocupat i dominat per les vil·les. Aquestes, compostes per una residència (part urbana) i una factoria agropecuària (part rústica i fructuària), eren el centre d’un fundus o conjunt de terres, on vivien els camperols que treballaven per a la finca. Fora existien aglomeracions o vici, on es desenvolupaven activitats artesanals, com també altres tipus d’estructures o edificis de funció diversa. Entre els segles IV i V es documenten en zones de l’interior de Catalunya hàbitats efímers, d’estructura a cavall entre la cabana i la balma (spelunca?). Mentrestant, les vil·les evolucionaran de l’apogeu a la progressiva substitució dels elements de prestigi, habitacions amb mosaics i termes, per instal·lacions agràries i tombes. Després de puntuals reaprofitaments, les vil·les són abandonades. En època visigòtica reconeixem poblats, establerts en llocs preeminents, en un cas fortificat, en un altre originat al voltant d’una basílica, que representen centres autàrquics, que practiquen una variada economia i comparteixen els mitjans de producció. La reocupació de coves i llocs encimbellats marca el final d’aquesta evolució.

Les vil·les

Vista aèria de la vil·la de Sant Amanç, a Rajadell, partida per l’antiga carretera N-141b.

Arqueociència S.L.

Des del començament les vil·les havien buscat els millors tipus de sòls, a prop dels rius o dels torrents, seguint més o menys les recomanacions dels agrònoms pel que fa a l’orientació, a llevant i a migdia, l’altitud mitjana i l’exposició als vents. La proximitat als camins i a les ciutats fou el factor determinant dins l’estructuració territorial, configurant-hi així una organització de tipus disseminat.

La topografia i el tipus de propietat devien determinar models i solucions diversos en la planta de les vil·les i les seves instal·lacions agropecuàries. No hi ha un model únic, de la mateixa manera que no n’hi ha dues d’iguals. La majoria ocupen terrenys de relleu molt suau o pla. Algunes se situen en terrasses artificials per salvar els desnivells, la qual cosa permetia la contemplació d’àmplies panoràmiques, sobre la costa en el cas dels Ametllers, Darró (Vilanova i la Geltrú), o sobre un riu, la del Romeral. Aquesta adaptació al terreny originava l’allargament de la planta de la casa, com també obligava a la construcció d’escales, com veiem a la vil·la de Sant Amanç. Pal·ladi, un tractadista del segle IV, que recull les prescripcions d’anteriors agrònoms, recomanava situar la casa particular en un lloc més enlairat que la resta de les construccions per evitar la ruïna de les fonamentacions i per gaudir d’una vista agradable (Casas i altres, 1995). De totes maneres, aquesta situació “idíl·lica” canviarà des del moment en què s’observa un replegament que, en el cas de la vil·la de Sant Amanç, dóna pas, en una mateixa terrassa, a l’alineació de les termes, les habitacions amb mosaic i les dependències productives.

Les vil·les del romà tardà foren construïdes tenint en compte la seva doble condició, residencial i agropecuària, cosa que va originar una planificació ben diversa, en la qual foren determinants les instal·lacions agràries i ramaderes. La mida i el luxe depenien de la importància del fundus i del sistema de propietat.

Els elements bàsics en la definició d’una vil·la, implícita la part rústica, eren l’existència d’una arquitectura regida per l’ortogonalitat i dotada d’habitacions amb mosaics i sistema de calefacció. A partir d’aquí, el ventall de fórmules és d’allò més variat. A grans trets, sense entrar en particularismes tipològics, se’n poden distingir tres grans models pel que fa a la distribució:

• 1.- Vil·la allargada, normalment amb una galeria a la part davantera, com veiem a Darró i a Centcelles.
• 2.- Vil·la amb pati o gran àrea al descobert, al voltant de la qual es distribueixen les estructures, que poden formar un cos únic o bé dispers a manera de mòduls o pavellons. La reedificació de la vil·la de Vilauba, a l’inici del segle IV, va suposar el pas del model de corredor, altimperial, al de pati bloc. Un exemple perfecte de pati obert el representa la vil·la i factoria tardana de la Ciutadella de Roses, que cal situar entre la segona meitat del segle IV i avançat el segle V, amb un gran conjunt de dependències distribuïdes a l’entorn, que ocupen uns 2 000 m2 (Casas i altres, 1995).
• 3.- Vil·la tipus peristil. És pròpia de la Mediterrània i representa la còpia més fidel de la domus o casa romana per excel·lència, en la qual les estances es distribueixen, de forma simètrica, a l’entorn d’un peristil o pati envoltat de pòrtics amb columnes. És un tipus de residència de grans dimensions, com ho evidencien els llarguíssims passadissos, que ocupa una geografia molt definida. Es tracta d’un model documentat, preferentment, en l’època baiximperial (segle IV) (Gorges, 1979; Casas i altres, 1995). Significativament, les vil·les tipus peristil són les més luxoses, com ho denoten els mosaics de paviment, les pintures murals i la decoració arquitectònica que, juntament amb una rica cultura mobiliària, guarneixen les estances més importants de la casa. Representen una veritable transposició de la domus urbana al camp. Tot i que podem advertir un repartiment esporàdic més ampli, assenyalem com a exemples la vil·la de Bell-lloc o de can Pau Birol, a Girona, o la domus barcelonina del carrer del Bisbe Caçador. La presència d’aquest tipus de vil·les es comença a acusar al territori de Tarragona, amb vil·les més o menys immediates a la capital, Parc Central i Paretdelgada, sobretot aquesta última, que ens ha deixat una esplèndida col·lecció de mosaics policroms. Però és a les terres lleidatanes, al voltant de la ciutat d’Ilerda, amb una rica fase baiximperial, on es concentraran de manera notòria aquestes vil·les. Malgrat que en planta en documentem molt poques, el coneixement que ens transmeten els mosaics, partícips poc o molt d’un repertori i un estil comuns, reflecteix unitàriament el mateix fenomen: la concentració de la terra. Els magnífics exemples de la vil·la del Romeral i la vil·la Fortunatus, que perduren fins al segle V, recorden i s’agermanen amb altres de propers enclavats en la Meseta nord, Navarra i Aquitània. No es tracta únicament del tipus i la dimensió dels peristils, sinó de la similitud de la decoració musiva, a través d’esquemes i motius. Al marge d’aquesta constatació, que veiem reiterada en els mosaics de Sicília (Piazza Armerina) i el nord d’Àfrica, tot això ha de significar, sens dubte, que ens trobem davant del model de la vil·la latifundista. Queda en l’aire la pregunta de per què es va produir en les terres entre el Segre i el Cinca, i no en altres indrets. Potser perquè aquí es practicava una agricultura cerealista, deficitària en altres zones, o potser perquè s’hi concentraven els ramats? Ara com ara, no ho podem saber, cal esperar que l’arqueologia i altres disciplines ens aportin la solució. Mentrestant ens hem d’acontentar amb la percepció del món rural a través d’aquestes estructures agràries, que en ocasions assolien l’aspecte de fortaleses, com s’ha interpretat en el cas de l’assentament de Sant Cugat del Vallès, que tal vegada pot entrar en el concepte de castella al qual es refereix Consenci, autor d’una epístola (418/419) referent al priscil·lianisme (Amengual, 1994).

Les parts de representació de les vil·les

Les vil·les, igual que les cases de ciutat, eren constituïdes com a nucli residencial per una part privada i una altra de pública o de representació. En les estances oficials es pot constatar el desenvolupament, al llarg del segle IV i començament del segle V, d’una arquitectura anomenada de 'poder' que tindrà en la concepció espacial i en la decoració pictoricomusiva les bases per a assolir la seva màxima definició. Són vil·les comparables a veritables palaus, en què el mateix senyor fundiari o dominus, acompanyat o no per membres de la seva família o cercle social, es fa representar amb una excel·lència que recorda la solemnitat de l’emperador triomfant, celebrant actes diversos.

En la cúpula musiva de Centcelles trobem plasmats aquesta idea i aquest missatge de manera reiterada, tant en el fris de la cacera com en les escenes superiors, i potser fins i tot en les pintures de les parets. La formulació de passatges de commendatio animae, trets de l’Antic i el Nou Testament, que tracten sobre la salvació de l’ànima, ens pot donar la pauta per a inserir el monument en un context profà i cristià alhora. El mateix edifici, sotmès a les més variades interpretacions funcionals (la més consensuada de les quals, fins ara, és la que li atribueix funció de mausoleu), és una notòria i ostentosa manifestació de força i aparatositat quant a volum arquitectònic, que devia complir a la perfecció el paper de sala de recepció.

Un dels mosaics de la vil·la dels Ametllers, a Tossa de Mar. mostra una figura velada i vestida amb túnica i mantell, que apareix al mig d’un triple arc, coronada per una inscripció en la qual es pot llegir: SALVO VITALE FELIX TURISSA ["Si Vitalis (Vidal) té salut, Turissa (Tossa) és feliç"]. Per enfasitzar aquest marc arquitectònic, el rètol és envoltat d’un conjunt de Palets de riu, que imiten pedres precioses. Tant si veiem identificada en la figura humana el retrat del dominus com l’al·legoria de la ciutat (Turissa), la inscripció proclama de manera rotunda el fet que Vitalis o Vidal, el dominus, expressant-se aquí com un veritable possessor, garanteix el benestar i la seguretat dels qui viuen a la seva propietat. I quin lloc millor per fer-ho que en el paviment d’un vestíbul, un lloc de pas, encara que l’estil sigui d’allò més barroer?

A partir de l’època tetràrquica, especialment, l’arquitectura assolí formes més atrevides i mogudes, en part heretades de fórmules creades anteriorment. Tret del gran mausoleu de Centcelles i la sala annexa, que responen a plantes centrades pròpies de recintes termals i mausoleus, les habitacions més nobles de les vil·les de l’antiguitat tardana de Catalunya, triclinia i oeci, es caracteritzen per acabar en una exedra. Aquesta estructura, que es manifesta exempta a l’exterior, pot adoptar perfil semicircular o poligonal. Són estances, com dèiem abans, destinades a l’etiqueta i el protocol, en una clara imitació de la cort imperial.

En la vil·la Fortunatus trobem, just després de traspassar la porta que dóna a l’exterior (SE), una triple estança acabada en exedra, que ha estat interpretada com una aula de recepció. Una triple arcada inicial, pilastres adossades, mosaics al terra, pintura a les parets, estuc al sostre i, probablement, cortines, devien crear les pautes i el clímax per a l’aparició del senyor. Sense deixar aquesta part meridional de la vil·la, tot i que representa un moment posterior, cap al final del segle IV o l’inici del V, es troba l’estança del conegut mosaic que duu la inscripció FORTUNATUS partida per un crismó, el signe cristià. La disposició del rètol i de la decoració bucòlica musiva en una habitació totalment oberta juga a favor de captar l’atenció de les persones que passaven per aquest eix prioritari de circulació, amb un clar missatge de proclamar l’adhesió al cristianisme de l’amo de la propietat.

Responen a la idea d’un oecus la vil·la de Darró (López-Fierro, 1990), ornamentada amb opus sectile parietal i columnes; la del Parc Central de Tarragona (López i Vilar, 1997), en perfecta axialitat amb relació al peristil; com també la del Romeral i, possiblement, la de Boades (Daura-Pardo, 1991).

La configuració en exedra, tot i que pot respondre al model de les aules basilicals de l’època, ve determinada en part per l’ús del stibadium o taula en forma de sigma, que ocupa el centre d’aquest espai. Són d’aquest tipus l’anomenat triclini de Torre Llauder (Mataró), una habitació pavimentada en temps severians amb un mosaic policrom, que és ampliada durant el Baix Imperi amb l’afegitó d’una exedra. Sense data precisa, però indubtablement tardana, tenim el stibadium de la vil·la de la Gran Via, a Premià de Mar (Prevosti, 1981a), la pavimentació musiva del qual pertany a dos moments diferents. En la vil·la lleidatana de Vilagrassa trobem una magnífica mostra d’aquesta mena d’ambients, en què tota la decoració és al servei de la unitat arquitectònica: pintura mural, mosaic, un clipeus de composició centrada i capitell visigòtic s’apleguen en una estança bipartida, articulada en dos nivells.

Les sales termals

Les termes (balnea) o sales de bany es podrien incloure en l’apartat corresponent als serveis de la vil·la, ja que figuren al marge del conjunt d’edificacions i, a més, requereixen instal·lacions adequades, on la fusta i l’aigua es conjuminen per a posar en marxa el procés que permetia el cos passar gradualment de la temperatura freda a la calenta i viceversa. El caràcter de luxe i confort al servei del dominus i la seva família són l’aspecte dominant, i per això les termes són una perllongació de les estances més representatives de la part urbana.

Al llarg del segle IV es varen construir un conjunt de noves termes que en alguns casos constituïen el segon projecte d’una mateixa vil·la. Responen a aquesta situació les termes de la vil·la de Sant Amanç (Rajadell), de Poble Sec (Sant Quirze del Vallès), dels Hospitals (el Morell), de Centcelles (Constantí) i de la vil·la Fortunatus (Fraga). Es tracta de termes petites, en què es mantenen les sales del frigidarium i el caldarium, dotades de banyeres de mida individual i, de vegades, de latrines (vil·la Fortunatus). Els revestiments pictòric i, sobretot, musiu fan acte de presència a Fraga, al Parc Central de Tarragona i a Sant Valentí de les Cabanyes.

La decoració

En parlar de la decoració de les vil·les romanes, en aquest cas del Baix Imperi, difícilment podem deixar de banda una visió historiogràfica dominada pels mosaics de paviment i per la força de l’arquitectura de la part residencial. Ens oblidem, però, que la decoració era un compendi de tècniques i manifestacions artesanals diferents que podien concórrer en un programa unitari, al servei de l’arquitectura. Composicions, motius i colors podien establir un diàleg entre els paviments del terra i la pintura de la paret o el sostre. En el mateix sentit, cortines i columnes, amb bases i capitells, escultures, canelobres i làmpades, mobles, teixits i catifes, com també la vaixella metàl·lica, de vidre i de ceràmica contribuïen a crear una atmosfera que podia assolir en ocasions l’aparença cerimonial, deixant així constància del luxe i del prestigi del propietari. Prudenci, poeta cristià del segle V, recull en un passatge de la seva obra, amb tota mena de detalls, una bona imatge de tot aquest luxe i compendi d’elements.

El cert, però, és que els mosaics són, per la seva composició pètria, materials que perduren i es conserven al llarg del temps, a diferència d’altres, com ara la fusta o els teixits, que no acostumen a deixar rastre palpable.

Els mosaics

Gairebé tots els mosaics que analitzarem a continuació són datables al segle IV. En molts casos les datacions no són precises o poden oscil·lar al llarg d’aquesta centúria, perquè els paviments foren trobats i aixecats sense excavació arqueològica prèvia, o en tot cas sense tenir en compte la seqüència estratigràfica i els materials que aquesta comportava. Aquesta situació era normal en la primera meitat del segle XX. Per això ens hem d’acontentar d’oferir datacions aproximades obtingudes mitjançant la comparació amb els temes, motius i estils similars observats en altres mosaics de la Tarraconense o d’arreu de l’imperi Romà.

És evident que el mosaic del segle IV és el resultat d’una llarga experiència, en què el repertori, ja fos geomètric o figurat, feia temps que s’havia creat, com també la diversitat de tècniques emprades tant en la pavimentació com en la decoració de parets i sostres. l’opus tessellatum i l’opus sectile són les tècniques habituals en aquest moment. La primera consisteix en petits cubs de pedra, marbre, ceràmica o pasta vítria (1 cm2) i és la tècnica que predomina. La segona és una hàbil combinació de plaquetes marmòries, de colors contrastats, que poden dibuixar composicions geomètriques o bé figurades. El marbre, atès que és un material de luxe, normalment importat d’Itàlia (Luni, Carrara) i de Tunísia (Chemtou) o de llocs més llunyans com l’Àsia Menor i l’Egeu, és la mostra menys representada. De totes maneres també s’empraren pedres dures de procedència local, com es constata a l’Alt Imperi, i es reaprofitaren peces d’edificis anteriors. Cal tenir en compte els marbres blancs procedents de la Vall d’Aran, les pedreres dels quals van rebre en època tardana un nou impuls explotador davant les mancances del mercat (Rodà, 1992). A partir del segle IV aquesta tècnica assoleix la màxima entitat al servei de la decoració tant d’edificis profans com d’eclesiàstics. Un bon exponent d’això el podem contemplar a l’aula de Junius Bassus, a Roma, i a Porta Marina, a Óstia, amb d’esplèndides representacions mitològiques, figurades i vegetals, tot plegat amb una perfecta emmarcació arquitectònica de plafons i motllures.

Les habitacions més importants de les vil·les romanes s’ornamentaren amb aquest tipus de revestiment. Així ho revelen les empremtes deixades a la paret de l’oecus de la vil·la marítima de Darró, que corresponen a una important remodelació datada cap a l’any 350 (López-Fierro, 1993). El mateix s’entreveu en dues vil·les del Baix Llobregat, l’ermita de la Mare de Déu del Bon Viatge (Sant Joan Despí) i el pati de la rectoria de Sant Pere (Gavà), que perduren fins al segle V, els estrats d’abandó de les quals han ofert una rica decoració arquitectònica formada per motllures i plaquetes d’opus sectile, estucs pintats i alguna tessel·la de pasta vítria (Menéndez-Solías, 1997). També es parla de troballes de lloses i plaquetes, versemblantment d’opus sectile, a la vil·la del Romeral. Dissortadament ignorem com eren les composicions, tot i que probablement devien ser similars a les documentades en llocs més o menys propers com la vil·la de la Malena, a Azuara (Saragossa) o la de Los Quintanares, a Rioseco (Sòria). Són uns pocs casos d’una mostra més àmplia, no estudiada, que podríem anar resseguint detalladament per les comarques del Maresme (Prevosti, 1981a; Pérez Olmedo, 1996) o de l’Alt Penedès (Cebrià, Ribé, Senabre, 1991), entre altres zones, i que posen de rellevància la riquesa potencial d’un bon nombre d’assentaments i constitueixen tot un repte per a la futura recerca. El marbre arribà a ser tan valorat, com a signe d’ostentació i riquesa, que fou imitat, ara més que mai, en pintura parietal (vil·la Fortunatus) i, fins i tot, en mosaic de tessel·les (vil·la de Paretdelgada).

Pel que fa als mosaics de tessel·les, som en una època en què la policromia ho envaeix tot. El color domina per damunt de la línia i el contorn de les formes, especialment els tons càlids; el vermell i el groc hi tenen un paper destacat. En el cas de Centcelles, es va fer un ampli dispendi de tessel·les de pasta vítria que, tot i que juguen amb diferents tons, es caracteritzen per dur a sobre una làmina daurada que serveix com a regi teló de fons de les escenes que componen el fris superior.

La bicromia també és present en altres jaciments, bé que a vegades com a mer testimoni d’una moda ja passada, a més d’alterada per alguna nota de color, en especial el roig. La podem veure a les vil·les de Paretdelgada, Fortunatus i Vilagrassa, sempre al servei de composicions geomètriques de trama senzilla.

En totes les composicions, independentment de les seves diferències formals, s’acusa el fenomen anomenat de Vhorror vacui, que consisteix a no deixar cap escletxa o espai exempts de decoració. És el tret constant de l’època a tot arreu. Els contrastos entre colors encara accentuen més aquest efecte.

A primera vista, els mosaics de l’antiguitat tardana del nord-est de la Tarraconense poden sorprendre pel reduït nombre de temes figurats que presenten, però això és normal, fins i tot en els mosaics nord-africans, tot i que s’han estudiat i divulgat més els protagonitzats per divinitats com ara Dionís o els que representen escenes quotidianes.

Les figures es caracteritzen per esdevenir cada cop més inorgàniques i estereotipades. Hi ha una gran diferència entre els personatges i els animals que poblen el fris de la cacera de la cúpula de Centcelles (mitjan segle IV), on encara es respira una certa corporeïtat i sensació espacial, i la figura rígida i barroera representada en el paviment del vestíbul de la vil·la dels Ametllers (de cap al final del segle IV o el començament del V). D’altra banda la voluntat d’expressar el volum anatòmic dóna pas a fórmules ja conegudes, consistents en fileres de tessel·les de colors alterns, com apareixen en els quadrets dels cubicula de la vil·la Fortunatus, i també a Centcelles, tant en les figures de la cacera com en els amorets de les estacions de l’any.

Com veurem a continuació, la temàtica més reproduïda en els nostres mosaics són els motius vegetals, preferentment les garlandes de llorer i roleus o els fullams d’acant. Tot i que els esquemes dels mosaics són geomètrics, la seva interpretació i ornamentació són a càrrec de l’element vegetal i floral. La utilització continuada d’aquests motius també acusa la seva pròpia evolució en el temps, deixant pas a l’esquematisme, el linealisme i, sobretot, l’abstracció de les formes. On millor es percep aquest caràcter és en un petit tapís semicircular de Fraga, que pavimenta l’exedra a l’extrem est del passadís sud. Aquí, el crater d’on brollen els fullams s’ha convertit en una mena de carret o forma geomètrica, mentre que les beines o cornucòpies són senzillament uns filets negres que engrosseixen les tiges.

En aquesta primera aproximació o valoració de conjunt només intentem assenyalar les característiques fonamentals que presenten els mosaics. La mostra, tot i que representa una àmplia geografia, està molt desigualment repartida i és força incompleta. Amb tot, podem apreciar similituds que, en tot cas, s’hauran d’inserir en un context més ampli de relacions. Hem de partir de la base que el repertori emprat, ja sigui de temes figurats, d’esquemes o de motius ornamentals, és patrimoni comú dels artesans de la Mediterrània. Hi han confluït, d’una banda, l’esperit vital i renovador de les creacions nord-africanes i, de l’altra, les velles tradicions clàssiques del Pròxim Orient, mantingudes fins el final del món antic. Els cartons passen d’unes mans a unes altres, i es combinen a voluntat. A partir de la segona meitat del segle IV, assistim de manera ben palpable a la desintegració de les fórmules iconogràfiques tradicionals per deixar pas al domini de l’ornamentació. Els mateixos motius poden aparèixer indistintament en diferents tipus de suports i tècniques, de la mateixa manera que poden decorar ambients cristians o profans (Lavagne, Prudhumme, Rouquette, 1976).

Tot i que reconeixem aquesta koiné mediterrània, quan valorem els nostres mosaics la balança es desequilibra a favor del repertori nord-africà. Com ja s’ha advertit, seran les trames vegetals i els motius florals els que millor traduiran aquesta evocació, particularment reinterpretada en sentit propi.

Els mosaics figurats de les vil·les del nord-est de la Tarraconense es poden distribuir ai llarg de tota la superfície del tapís, constituint escenes de caràcter aparentment unitari o continu, com es pol veure a la llarga seqüència de la cacera de Centcelles i en les carreres de quadrigues circenses dels mosaics de Belllloc (o can Pau Birol) i de Barcelona.

El tema del circ, ben popular al llarg de tot l’Imperi, mostra els moments culminants de l’acció, al voltant d’una detallada espina. Els noms dels cavalls fan al·lusió a la rapidesa i insisteixen sobre les idees de victòria i triomf.

En altres ocasions l’element figurat és concebut com si fos un quadret o un pseudoemblema, en aparèixer al mig de tapissos geomètrics (Bell-lloc, Albesa i Fraga) o vegetals (el Reguer, Puigverd d’Agramunt, Urgell), encara que les orles o el tipus de marc no sempre ressalten aquest caràcter pictòric.

La zona que ocupa el quadret i la manera com està orientada la composició són fonamentals per a reconèixer, en el cas dels passadissos, el sentit de la marxa, els punts de vista predeterminats i les parades davant la porta d’una habitació. És poc important el fet que el quadret no estigui alineat amb l’eix de la porta, com veiem a Bell-lloc. Sembla que el que realment importava era la lectura conjunta de l’ornamentació musiva. En aquest cas el tema de Bel·lerofonles i la Quimera s’hauria de poder relacionar amb el primer tram del passadís, el que duu al tapís de les curses del circ. Com diu M. Guàrdia, tots dos van associats a la idea de la victòria, en formar part d’un mateix programa iconogràfic: Bel·lerofontes, assimilat a la figura victoriosa de l’emperador, perquè encarna els valors de l’heroi que triomfa sobre el monstre; i el circ, perquè proclama en els noms dels cavalls la mateixa idea.

Quan es tracta d’una habitació, el lloc que ocupa l’emblema ajuda a determinar-ne la funcionalitat o les zones d’ús. L’exemple més fefaent el mostren els dos cubicula o dormitoris de Fraga, on els emblemes figurats, amb temes al·lusius a la intimitat, Eros-Psique i Eros-Afrodita/Venus, no únicament privilegien el punt de vista de qui hi entra, sinó que a més discriminen entre la zona coberta pels llits i la que no ho està. Les dues parelles formen part d’un mateix programa iconogràfic, propi del món de la cultura intel·lectual, com il·lustra la novela de Les metamorfosis d’Apuleu, en què és possible comprovar la similitud de gestos i ornaments. Certs detalls, com ara el volum, la raresa d’algun motiu ornamental o el mateix tipus iconogràfic, acosten a altres suports i manifestacions propis d’Orient.

Una planificació espacial similar sembla que tenia una habitació de la citada vil·la de Bell-lloc (o de can Pau Birol), decorada amb el quadret que reprodueix una altra parella cèlebre, Paris i Afrodita. Novament un tema de la tradició literària fa acte de presència, per a rememorar un judici final que acaba bé o un final feliç (Balil, 1973). De vegades les figures i els elements que constitueixen el tapís es reparteixen d’una manera dispersa o desestructurada. És la situació del mosaic de la vil·la Fortunatus, concebut a la manera d’un parterre bucòlic o jardí, en què hi ha una mica de tot, preferentment rams, flors i aus, i garlandes, sota el protagonisme de dos erotes o amorets. Són l’expressió de la fertilitat dels camps i del pas del temps.

Les figures poden ocupar els espais residuals que generen les composicions geomètriques múltiples, assolint aleshores un paper decoratiu o aparentment secundari. En els mosaics núms. 2 i 6 de la vil·la del Romeral, que corresponen respectivament a una composició d’arquets superposats en alternança i de línies de rombes horitzontals, s’ha representat un ampli i divers conjunt de motius, que van des de la més copiosa varietat de rams, flors, fulles i fruits, fins a torretes i cistells carregats de fruits, passant per la presència d’aus (coloms) i formes o signes abstractes. Tot això a la manera com sovintegen els mosaics tardans d’Aquitània i de vil·les pròximes, com la soriana de Santervás del Burgo, que en el fons reflecteixen la idea de les xenia (regals o ofrenes). Aquest ventall de fruits, fulles d’heura, etc., sempre presents, reiteren un món feliç en què l’exuberància i la fertilitat de la terra són recordades, aquí i en altres temes. A més, s’afegeix a una inscripció (mosaic núm. 2) que desitja una feliç utilització del paviment i, per extensió, de la casa. Els dotze quadrets del passadís meridional de la vil·la Fortunatus, tot i que poden significar els dotze mesos de l’any, entrarien a formar part d’aquest món viu i alegre, al voltant de la natura.

En el mosaic fins ara inèdit de la vil·la de Sant Amanç, una composició geomètrica semiplasmada en clau vegetal, apareixen aus, un cavall (amb un possible genet) i gotims de raïm.

No hi ha cap dubte que el conjunt de mosaics que decoren la cúpula del mausoleu de Centcelles marca un referent difícilment superable, d’acord amb el tipus de suport i d’edifici conservat. Iconografia i estil s’aparten en la seva concepció de tot l’art contemporani conegut de la ciutat de Tarragona i el seu territori. Només és digne de ser comparat amb les millors manifestacions artístiques sorgides dels tallers àulics o palatins, com són les pintures que decoren el sostre del palau tetràrquic de Trèveris (Alemanya). No és estrany, doncs, que durant molt de temps, fins i tot actualment (Schlunk-Hauschild, 1962; Hauschild-Arbeiter, 1993), hagi prevalgut la idea d’un propietari o destinatari imperial. Prejudici igualment aplicat a una altra extraordinària meta de l’arqueologia de l’antiguitat tardana, com és la vil·la siciliana de Piazza Armerina, un veritable compendi del millor art plasmat en arquitectura, pintura i, sobretot, mosaics, dels anys a l’entorn de mitjan segle IV, que ens mostra fins on podien arribar el poder i la magnificència d’un gran propietari rural, capaç d’invertir en luxe. Gran propietari sí, però no un emperador o personatge de rang similar com ara un governador, en el cas de Piazza Armerina, o un bisbe, com algú ha proposat en el de Centcelles (Arce, 1993). El coneixement actual d’altres grans vil·les de la Meseta castellana i del sud de la Gàl·lia, igualment dotades d’extraordinaris mosaics i d’una riquíssima i variada cultura material, resituen la interpretació en un context més ampli i “normalitzat” (Duval, 1993), que ens ajuda a copsar a través de la iconografia o dels temes elegits per a decorar els seus mosaics, la cultura i la mentalitat de l’època. La troballa de restes de blocs i tessel·les de pasta vítria en les habitacions al NW de la vil·la de Centcelles poden provar l’activitat in situ del taller de mosaïcistes.

Els mosaics de la cúpula de Centcelles formen part d’un programa unitari en el sentit iconogràfic i arquitectònic. Un eix visual, al costat nord, dóna prioritat a la contemplació de les escenes considerades més significatives: un grup d’homes en el fris de la cacera, entre els quals es distingeix el retrat del dominus o senyor de la vil·la; i l’escena del bon pastor en el registre del mig. L’organització en frisos superposats permet remuntar des del fris continu del tema de la cacera a les escenes compartimentades superiors. Queden reflectides en una perfecta simbiosi la planificació espacial pròpia d’una cúpula, igual que la dels sarcòfags de columnes. Així, en l’últim registre preval la distribució radial determinada per les quatre estacions, les al·legories del temps, que es configuren en una planta de creu en els interespais de la qual es desenvolupen quatre llargues escenes presidides per figures entronitzades. Al fris mitjà les escenes són separades per columnes "salomòniques". En cada registre s’emplacen escenes de commendatio animae o oracions fúnebres, que evoquen passatges de l’Antic i el Nou Testament, per tal de salvar l’ànima del difunt.

El món profà i el món cristià queden perfectament conjugats en un mateix monument, al servei de la idea funerària. Els temes representats formen part d’un ric i variat patrimoni cultural, que té les seves principals manifestacions artístiques conservades en paviments de mosaic, pintura de catacumbes i sarcòfags, la seva millor expressió.

El tema de la cacera, ja sigui una escena composta o el motiu aïllat del genet o cavaller, és un dels més habituals en la decoració de les cases baiximperials del món de l’antiguitat tardana. Per raons òbvies s’han conservat millor les del camp que les de la ciutat. Els exemples pintats localitzats en els nuclis antics de Barcelona i Mèrida en proven l’existència, a més d’advertir-nos que eren presents no només en paviment de mosaic, la mostra més abundant, sinó també en pintura parietal. La historiografia, a partir d’A. Grabar, havia tingut en aquest tema un dels màxims exponents per defensar un anomenat cicle dels latifundistes, que actualment s’ha buidat de sentit exclusivista.

És habitual conjugar parts o escenes de gènere que corresponen a diferents episodis de la cacera, fins a constituir un aparent tema unitari, normalment distribuït en registres superposats, com si fos, una pel·lícula. En realitat, però, sempre es distingeixen les pautes o els moments sobresortints. A Centcelles la cacera gira al voltant de la captura del cérvol amb xarxes i tècniques apropiades, des de la partença a la captura i el retorn.

Pel que fa a la interpretació dels mosaics de cacera, la primera lectura es refereix a l’activitat cinegètica del senyor rural, deixant ben a la vista com consumia part del seu temps d’oci. No es pot escapar, però, una lectura simbòlica innegable, de caràcter triomfal, de superació de les proves a través de l’esforç, en aquest cas sobre la mateixa mort.

Les escenes del fris superior, després de les interpretacions més recents (Warland, 1994), assoleixen una dimensió més equilibrada en el context de la cultura de l’antiguitat tardana de les vil·les. La representació del dominus i la domina presidint cerimònies de lliurament d’ofrenes ens ofereix la possibilitat de contemplar el panorama que presenta la decoració musiva d’aquesta època fins els seus últims detalls. En aparença se’ns està transmetent un quadre de felicitat i harmonia amb el lliurament d’uns presents, els quals, però, no podem saber fins a quin punt són fruit de la generositat o d’un acte forçat. Estem tocant el problema de les relacions entre senyors i dependents del fundus. Aquesta situació té relació també amb el seguit d’objectes, fruits i animals que es reiteren anodinament, sota la fórmula de xenia, en tants mosaics geomètrics (vil·la del Romeral) i que han estat interpretats, de manera suggestiva, com les prestacions que els camperols fan als propietaris (Hanoune, 1990, que recull la cita de P. Veyne, 1981). Tant si aquesta interpretació és correcta com si no ho és, és ben clar que els senyors mostren la voluntat de ser representats, i ens presenten els seus retrats. Recordem les figures d’Òptim, en la seva lauda musiva (necròpoli del Francolí, Tarragona), que apareix com un intel·lectual, sota un marc arquitectònic i una inscripció mètrica, o la del dominus Vitalis o Vidal de Tossa que, sota un triple arc, presideix majestuosament el vestíbul d’entrada a una galeria de la vil·la, proclamant en la seva inscripció benestar i felicitat als qui hi viuen.

Les estacions del mosaic de la cúpula de Centcelles són representades en forma d’amorets o nens despullats, que originàriament portaven els fruits corresponents. En altres mosaics aquí reunits també apareixen aquestes figures, la significació de les quals, però. no és sempre tan evident. A la vil·la de Tossa, M. Guàrdia ha volgut veure aquesta representació en una figura molt fragmentària i barroera que decora un mosaic immediat al de Vitalis. Tot i que no apareix en la xifra i de la manera convencional, no passa desapercebut el fet que els contextos que acompanyen els amorets del mosaic de la vil·la Fortunatus de Fraga i del quadret del Vilet constitueixen un tema bucòlic, en què diversitat de fruits, garlandes i animals evoquen de manera implícita el temps de les estacions i en conseqüència caldria determinar que aquests putti són portadors de la fertilitat.

Pel que fa a les trames i els motius vegetals, les garlandes de llorer i els fullams d’acant es despleguen en orles, quadrats i grans superfícies musives, demostrant una notòria capacitat d’adaptar-se a l’espai.

A Paretdelgada, les garlandes, certament versàtils, esdevenen una única i gran corona; a Cornellà de Llobregat (Baix Llobregat), es converteixen en escates o arquets enllaçats superposats (Barral, 1978); al Vilet (Urgell), en corones múltiples grans i petites, i a Albesa i Rajadell en hexàgons adjacents i secants. En un mosaic de la vil·la de l’Estació de Lleida i en un dels mosaics funeraris de Tarragona, les trobem també en situació lineal o garlanda exterior; i, finalment, actua en diagonal i en ordre decreixent de fulles en el mosaic del venator del Reguer (Puigverd d’Agramunt), brollant d’esvelts craters i combinant-se amb els arabescos del fullam d’acant. Totes aquestes variants ens porten d’una banda a Navarra (vil·la del Ramalete, Tudela), Àlaba (Comunión) i Aquitània, i de l’altra a Piazza Armerina (Sicília) i el nord d’Àfrica.

Pel que fa al fullam d’acant, la composició més reiterada és la lineal o d’orla exterior, documentada en els paviments de les vil·les d’Albesa, Fraga i Bell-lloc (o can Pau Birol). En aquest últim cas, com també en les cornucòpies que flanquegen la figura humana del mosaic de Vitalis, a Tossa, el motiu ha perdut la seva estructura i definició, en quedar reduït a una mera abstracció. En el mosaic de la corona de llorer de Paretdelgada ocupa el carcanyol de la composició centrada; a Puigverd d’Agramunt és capaç d’enrotllar-se i estendre’s pels camps trapezials del mosaic, configurat per les garlandes de llorer de les diagonals. Els arabescs són trencats per deixar pas a dos quadrets rectangulars corbats, on es testimonia l’únic tema d’amfiteatre identificat a Catalunya. En els intervals dels roleus se situen aus. Sens dubte el mosaic més ric i elegant de la sèrie de l’acant és el de les grans corones secants de Paretdelgada. En els espais resultants fusiformes i triangulars s’exhibeix tot un ventall de detalls florals i vegetals, que evoca novament el món de la natura i la seva fertilitat. El fullam d’acant duu també la lauda musiva trobada a la plaça d’Antoni Maura, a Barcelona. En el cercle al voltant de Cartago i de nou en el d’Aquitània podem trobar els paral·lelismes més adients.

A part d’aquestes composicions, els motius decoratius vegetals acaben de donar el to a través de la preferència per les fulles d’heura, que poden aparèixer aïllades, agrupades (Albesa, Balaguer, Paretdelgada) i formant orles (per exemple a Rajadell i en un mosaic del Museu de Manresa). Les heures són signes profilàctics i benèfics, corrents en els mosaics de la Meseta nord, Aquitània, Piazza Armerina i el nord d’Àfrica. Els florons compostos i longiformes són uns altres motius importants que propiciaran apropaments i relacions. Per exemple, Albesa i Paretdelgada els tenen idèntics i aquests coincideixen amb mosaics sorians, aquitans i, sobretot, nord-africans. La llista de motius i esquemes geomètrics podria seguir incloent-hi les composicions de cercles secants (Bítem, a Tortosa, Paretdelgada, la Rectoria de Pacs, can Modolell, a Sant Feliu del Llobregat) o les d’octàgons secants que tan pròdigament decoren passadissos com els de la vil·la Fortunatus de Fraga. Tret de dues composicions centrades, a Premià de Mar (Maresme) i a Vilagrassa (Urgell), la resta es multiplica per la superfície musiva sense altres límits que els imposats per les parets de les habitacions.

Només en dos casos s’han constatat dues signatures de possibles mosaïcistes, i ambdues corresponen a mosaics gironins. Una pertany al mosaic de les curses del circ, de la vil·la de Bell-lloc (o can Pau Birol), on es llegeix CECILIANUS FICET, de discutida atribució entre el responsable de l’obra musiva i el qui la va encarregar. L’altra apareix a sota de la figura del mosaic del dominus Vitalis de Tossa: EX OFFICINA FELICES, i fa referència al cap del taller.

La pintura

La pintura de paret dels edificis sol ser la part pitjor conservada i sempre en un estat de fragmentació tal que poques vegades podem arribar a captar com era la composició general o la seva organització al llarg de la paret, el sostre, les portes i les finestres.

Podem considerar com a excepcional el cas del mausoleu de Centcelles (Schlunk-Hauschild, 1962), datat, en la seva última remodelació, cap a mitjan segle IV. És cert que tota l’atenció queda retinguda en la contemplació dels magnífics mosaics de la cúpula, que ens fan oblidar la seva decoració pictòrica. Els pocs vestigis de pintura mural que encara es poden contemplar in situ, després d’una excel·lent i acurada restauració realitzada en l’època en què l’Institut Arqueològic Alemany de Madrid efectuava la recerca sobre la vil·la, deixen ben palès que la decoració original del primer cos de l’edifici, o part cilíndrica, devia tenir una gran qualitat i un domini tècnic tal que no devia desmerèixer en absolut de l’art observat en el mosaic. Les restes més ben conservades estan situades a l’alçada de la part superior de les finestres, també pintades. Queden separades del mosaic mitjançant una cornisa, de la qual no s’han conservat elements que ens permetin esbrinar-ne la tècnica i la decoració. A partir d’aquest punt es desenvolupa una greca plasmada en relleu, gràcies als colors blaus, vermells i grocs, en diversa gradació tonal. Per sota d’aquesta franja els arqueòlegs alemanys encara pogueren apreciar els vestigis de fins a cinc columnes pintades que, a manera de bandes verticals, compartimentaven l’espai en camps de longitud desigual. És possible que la configuració pictòrica de la paret observés una ordenació similar a la del mosaic de la cúpula, és a dir, grans quadres entre columnes a la part superior i possiblement un fris continu a la inferior. Tot això, a més, ritmat pels quatre nínxols radials de la sala, la part inferior dels quals sembla que també era pintada.

Únicament en tres intercolumnis s’han pogut reconèixer restes. A l’esquerra de la finestra nord de l’edifici, s’han representat un seguit de cases, vistes de front i de costat, a diferents nivells, en les quals fins i tot es poden individualitzar les teules i alguna finestra. Possiblement es tracta de la representació d’una vil·la, de la mateixa forma que s’aprecia en el fris musiu de la cacera. Els colors emprats són el blau, el groc, el rosa, el roig i el marró. En el costat est, sobre un fons verd s’individualitzen dos antílops que miren vers la dreta, plasmats en marró. Probablement formaven part d’una escena de caça.

La tercera figura identificada, a l’esquerra de l’anterior, pertany a una dona jove, ricament abillada amb una diadema perlada en els cabells i arracades blanques. Té el cap hàbilment modelat en tons vermellosos. Segons la seva situació, a l’extrem de la dreta, devia ocupar l’alçada de tot el quadre, la qual cosa fa pensar que potser formava part d’una escena amb més figures, de mida gairebé natural (Schlunk-Haushild, 1962, pàgs. 42-44). Molt possiblement aquestes escenes, aquí de caràcter megalogràfic, estaven relacionades amb les del tercer fris del mosaic de la cúpula, els qüestionats "entronitzats", recentment reinterpretats no com a figures imperials (teories de H. Schlunk, T. Hauschild, 1962; i T. Hauschild i A. Arbeiter, 1993), sinó com el dominus i la domina, presidint un acte de lliurament d’ofrenes en els seus dominis (Warland, 1994). És molt suggeridor, doncs, pensar en escenes d’aquesta mena, i encara més si es tenen en compte els paral·lels, entre d’altres el mosaic d’Aquil·les de la vil·la de Pedrosa de la Vega (Salaña, Palència), que és una veritable galeria de retrats de la família del dominus, o la pintura del cavaller d’una domus de Barcelona, datada a mitjan segle IV, on s’ha representat la figura del senyor, en actitud triomfant, en un dels passadissos del peristil, al costat de la porta d’entrada a una rica estança pavimentada amb opus sectile i amb pintura de requadres a la paret (Palol, 1996).

El panorama de les altres vil·les sembla, aparentment en conjunt, més pobre i anodí, però s’integra en les pautes més corrents de la pintura contemporània baiximperial, que segueix en termes generals les clàssiques estructures de plafons allargats en la zona mitjana de la paret.

A la propera vil·la de Paretdelgada, el mateix topònim evidencia la conservació de les seves parets fins fa ben poc. Malgrat això, únicament coneixem el color de fons i poc més de la pintura mural que devia complementar la decoració musiva del terra d’un nombrós conjunt d’habitacions, que cal datar cap a mitjan segle IV (Navarro, 1980). Versemblantment es podria tractar de plafons de colors groc o ocre separats mitjançant línies vermelles o negres (Sánchez Real, 1951).

En les comarques lleidatanes, tenim en primer lloc la vil·la de Vilagrassa. En una habitació en forma de stibadium o exedra, pavimentada amb un mosaic geomètric o clipis de triangles, datat al segle V o al VI, el sòcol estava pintat a base d’una línia de casetons juxtaposats, a l’interior de cada un dels quals hi havia un segment gruixut corbat en disposició simètrica, en funció de la casella central que tenia dos motius i marcava el ritme (Barral, 1978, pàg. 143; Abad. 1982, pàg. 147).

A la vil·la del Romeral s’han conservat nombroses i diverses restes de l’estucat pictòric de les parets i el sostre, si bé han aparegut entre estrats d’enderroc o reblint una cisterna. Es distingeixen motius florals, garlandes de liliàcies intercalades com a motiu central, en una variada gamma de colors: roig, blau, verd i negre. Els fragments mostren en algun cas decoracions en guix similars a les pròpies del món àrab i també algun element de motllura. Fins i tot és possible observar que varen ser pintats en més d’una ocasió (Abad, 1982, pàg. 146).

A la vil·la Fortunatus, les parets dels passadissos del peristil devien estar pintades de diversos colors, d’acord amb els vestigis documentats en el cantó sud. L’estany o peixera, que encara es pot veure a la vora del pou, en el costat nord del peristil, està decorat per fora amb dibuixos, ja força deteriorats, de plantes aquàtiques i peixos. Una de les habitacions que rodegen el peristil devia tenir el sòcol pintat amb motius que imiten els marbres de colors, un dels motius més presents al llarg del segle IV. A sota de l’absis de l’església, en el nivell de rebliment, varen aparèixer fragments d’estuc pintat de color roig fosc (Abad, 1982, pàg. 127).

Pel que fa a la vil·la dels Ametllers, en el moment de les primeres excavacions d’A. del Castillo (1939), encara es conservaven in situ part de la pintura corresponent als sòcols de dues habitacions de la vil·la tardana, en colors foscos, amb plafons requadrats de fons clars a sobre, emmarcats o bé per una banda del mateix color que el del sòcol en un cas (hab. 19 de Castillo) o per un rivet blanc (hab. 20 de Castillo), a l’interior de la qual s’identificaven restes de garlandes i altres motius. Entre els nombrosos fragments d’estuc pintat destacaven els decorats amb motius geomètrics.

Cultura material i mobiliari

Fins fa molt poc el coneixement que teníem de les vil·les romanes derivava de forma quasi exclusiva dels mosaics que decoraven les principals sales i habitacions de la part residencial i, segons els casos, de les habitacions termals. Ja hem vist que tampoc la pintura, per les seves característiques de composició i fragmentació, ha merescut l’atenció necessària; però, sens dubte, el gran capítol pendent d’estudi són els objectes d’ús quotidià o profà, com la vaixella metàl·lica, bàsicament de bronze, o la de vidre, i els objectes de tocador. Tots aquests elements devien representar un paper molt important en el mobiliari domèstic, capaç de cobrir les necessitats funcionals que no oferien els objectes de ceràmica.

Cal assenyalar que la vaixella més luxosa i més preuada al llarg de l’antiguitat fou la de plata, i també la d’or, seguida de la de vidre. És fàcil d’entendre que les formes d’aquestes vaixelles inspiressin les més senzilles i corrents, com eren les de ceràmica i de bronze, però sense arribar a fer-ne una mera còpia. Els objectes podien ser decorats amb diverses tècniques, que ens acosten a la resta de manifestacions artístiques de l’antiguitat tardana i de la tradició més genuïnament clàssica, en general, com són el mosaic i la pintura (Fuentes. 1990). Els seus artesans treballaven a les principals ciutats o es movien amb un caràcter itinerant pel territori, al servei d’una clientela que comprava o encarregava aquestes obres per necessitat o com a regal.

Cal destacar el conjunt d’objectes metàl·lics, de bronze i ferro, procedents de la vil·la de la Font del Vilar (Avinyonet de Puigventós, Alt Empordà), excepcionalment ben conservats per la composició de la terra de l’indret. Formen part del material tardà de la vil·la. EI més significatiu, recuperat en el nivell d’abandó, és de vers la meitat del segle V. Com a mínim es distingeixen restes de dues peces de bronze, de parets molt primes, que corresponen a dos calders o sítules, de panxa globular i llavi obert. Porten decoració aplicada i reblats en el punt d’unió entre la nansa i la vora, consistent en caràtules humanes masculines, de trets molt estereotipats, en les quals ressalten el nas i els llavis (Casas i altres, 1993, pàg. 357, figs. 15 i 18). Aquests calderons pertanyen a tipus coneguts des de l’època de l’Alt Imperi, i fins i tot abans, els quals continuen fabricant-se durant els segles de l’antiguitat tardana. La seva freqüència, juntament amb altres variades formes testimoniades en necròpolis i vil·les de la vall del Duero, dels segles IV i V, fou la base que permeté establir la primera tipologia per a aquesta classe d’objectes. P. de Palol (1970), el seu impulsor, que a més destacava la seva similitud amb perfils del limes germànic, considerava que devien procedir de tallers hispànics molt localitzats en la zona del Duero. Actualment s’ha pogut comprovar que, en realitat, són peces localitzades en una geografia molt més àmplia, dins i fora de la Península Ibèrica. La nansa, de caràcter mòbil com correspon a les sítules i els cubells, era subjectada per dues anelles simètriques, que sobresortien de la boca, la part inferior de les quals era reforçada per l’aplicació d’una màscara o caràtula a la paret, tal com apareix a la vil·la de l’Hort d’en Bach (Maçanet de la Selva, la Selva) (Llinàs, Ramírez, Montalbán, 1997), de cronologia coetània a la de la Font del Vilar. Així mateix es documenta a la vil·la palentina de Pedrosa de la Vega (Saldaña), que per context és datable a la segona meitat del segle IV. També es coneixen a Conimbriga (Portugal), vers la meitat del segle III (Palol, 1970). Caràtules molt similars a les gironines, aplicades a sítules, es poden veure al Museu Nacional d’Arqueologia de Tarragona, procedents del fòrum municipal (excavacions B. Hernández Sanahuja) (Fuentes, 1990, pàg. 286). També són de Tarragona, de l’abocador del fòrum provincial, datat a mitjan segle V, dues nanses de calders amb caps antropomorfs (Ruiz De Arbulo, 1989).

Altres sítules quasi idèntiques a les d’Avinyonet de Puigventós, a part de la citada de l’Hort d’en Bach, es troben a les vil·les de can Bosch de Basea (Terrassa, Vallès Occidental) (Morral, Nuix, Martin, 1980) i de la Rectoria de Pacs (Alt Penedès) (Balil, 1987), la primera amb materials dels segles IV i V i la segona sense seqüència estratigràfica, però en tot cas datable al segle IV.

Entre les peces de tocador cal esmentar, per la seva significació especial, una altra peça de la vil·la de la Font del Vilar, que consisteix en una finíssima placa de bronze, que devia anar aplicada probablement a fusta, os o vori. Només se’n conserven cinc fragments, que deixen veure part de la decoració, obtinguda per tècnica de martellat. Motius geomètrics i florals emmarquen les escenes principals, que corresponen a dos grups diferents. En la primera escena, que es repeteix clos cops, dins d’una rodella o corona circular, són representats els busts, de perfil, d’un matrimoni, molt ben vestit, a sota dels quals es pot llegir el rètol VIVA-TIS ("que visqueu"). En la segona, més complexa i llarga, hi figura un home jove nu, de tres quarts, assegut en una cadira, amb el braç elevat en gest parlant. Apareix sota un arc sostingut per una columna, amb base i gran capitell, mentre a banda i banda unes cortines completen el marc arquitectònic. A dreta i a esquerra continua la seqüència d’arcs, amb més personatges complementaris (Casas i altres, 1993, pàg. 361).

Les restes d’aquesta singular placa, per les seves característiques, han estat interpretades com a part del folre d’una caixa de núvia, una mena de petit joier, que era regalat a les noves parelles (Casas i altres, 1993, pàg. 362). El bronze probablement era aquí un digne substitut de les luxoses capsetes de metalls nobles, en les quals era corrent representar no només retrats de matrimonis, sinó també els senyors de la casa rebent ofrenes, com pot ser el cas de l’altre tipus d’escena. Totes dues escenes són compatibles amb el caràcter de la inscripció VIVATIS. Aquesta fórmula, tot i que és habitual posteriorment en objectes d’ús litúrgic d’època visigòtica, ve a incrementar la llista de peces procedents del medi profà rural, del segle IV (Palol, 1970).

Molt probablement és d’aquesta mateixa època una altra placa de bronze repussada (20 × 5 cm) d’una caixeta, provinent de la vil·la de Paretdelgada, en què també apareixen dos busts de perfil d’un matrimoni, si bé separats, entre dues gorgones (García, 1952). L’estil decoratiu és molt provincial, pel traç rígid i estereotipat, carregat d’ingenuïtat. La tècnica emprada és també l’aplicació de motlle i martellat.

La variada i rica cultura mobiliària de la Font del Vilar és tot un exponent, gràcies al registre arqueològic, del funcionament i l’equipament d’una casa de tipus mig a l’ager gerundense, abans de mitjan segle V. Al costat de la vaixella de taula procedent d’Àfrica i la Gàl·lia Narbonense, i juntament amb una col·lecció d’instruments per al camp, destaca un ric i variat conjunt de vidres constituït per plats, fruiteres, gots i copes amb decoracions en relleu, d’una notable qualitat que evoquen tipus similars tardans trobats a l’abocador del carrer de Vila-roma (Tarragona) (Casas i altres, 1993, pàg. 355). L’estudi del material d’aquest dipòsit, un forat excavat a l’interior del fòrum provincial quan ja havia desaparegut la pavimentació, ha permès datar-lo en el decenni 440-450. La presència, juntament amb la vaixella, de restes de rebuigs o escòria de vidre, com també la consideració d’altres factors permeten especular sobre l’existència d’un taller local dedicat a aquesta producció, tal com s’està identificant en altres llocs (Benet-Subias, 1989).

La part rústica de les vil·les

La vil·la romana o de l’antiguitat tardana no estava únicament constituïda per la gran casa senyorial, a la manera de les domus urbanes. Al seu entorn s’aixecaven un seguit de construccions i dependències de diversa índole al servei, per una part, de la mateixa hisenda i les seves necessitats, però destinades sobretot a la producció agropecuària a gran escala. Són el conjunt d’instal·lacions conegudes a les fonts escrites llatines com les partes rustica et fructuaria. Sobre aquestes instal·lacions ens donen reiteradament consells i normes els agrònoms romans, des del vell Cató, passant per Varró i Columel·la, fins al més recent, Pal·ladi, contemporani de l’època de l’antiguitat tardana.

L’excavació planificada en extensió ha permès, en les dues últimes dècades, cobrir aquesta parcel·la desconeguda de la nostra investigació, malgrat que antigues restes d’estructures i materials descoberts deixaven ben palesa la seva existència. Avui hem avançat en el reconeixement de les zones de producció i emmagatzematge, però encara som lluny de conèixer totes les parts que constituïen el fundus, com per exemple les cases on vivien els coloni i la gent que treballava sota la dependència d’un dominus, el qual devia assumir principalment el paper de patronus. Dins de la part industrial comencem a conèixer les estructures hidràuliques o els sistemes emprats per al proveïment d’aigua. Sobre això, és il·lustrativa l’existència a l’Espelt (Odena, Anoia) d’una resclosa tallada a la roca, que probablement devia continuar en ús en les fases tardanes de la vil·la. No sabem si l’aqüeducte documentat a can Terrers (la Garriga) continuava funcionant en època tardana, tot i que sabem que la vil·la perdurà més enllà del segle V (Pàmies-Pardo, 1987).

En altres casos s’han identificat pous construïts en pedra o simplement excavats a l’argila, per exemple a les vil·les Fortunatus, del segle IV, del Parc Central (Tarragona), en ús des de la segona meitat del segle IV fins a mitjan segle VI, de can Bosch de Basea (Terrassa) i l’Hort d’en Bach (Maçanet de la Selva), aquestes dues últimes amb perduració fins al segle VI. És també de l’època tardana el pou de Santa Margarida, a l’Escala. Es tracta d’una estructura de planta circular (diàmetre inferior a 2 m), revestida en les seves parets de pedres poc escairades (Cases i altres, 1995).

Una bona part d’aquestes instal·lacions i la seva infraestructura pot derivar de les construïdes i en bon funcionament d’etapes anteriors. És clar que al llarg dels segles IV i V s’efectuaran transformacions i ampliacions, fins i tot a costa de la part residencial, com després anotarem, que demostren un augment del ritme en la producció agrícola. En aquest sentit les necessitats de la producció estan pel damunt del luxe i del prestigi que aquest pugui comportar. Cultius com la vinya o l’olivera es continuaren produint, tot i la importació d’oli i de vi de la Bètica, l’Orient i, sobretot, de l’Àfrica Proconsular.

Aquestes construccions, agrupades o disperses, es relacionaven amb la part urbana a través d’un gran pati o superfície oberta. La situació nord i est era preferent per als magatzems, que d’aquesta manera tenien les façanes mirant a migdia o a ponent, com es comprova a la Font del Vilar o al Parc Central. S’intentava que fossin ben ventilats. La disposició en terrasses devia procurar-se al màxim, com succeeix en els assentaments de Sant Amanç, can Sant-romà (Tiana) o l’Espelt. En aquestes últimes les dependències s’agrupen en mòduls o en bateria, pel damunt del pati.

Tot i que tenen caràcter independent com a edificis de funció pròpia, revelen un sentit d’organització espacial en què l’axialitat i l’ortogonalitat estan presents. Òbviament el pas del temps, reflectit en superposicions i afegits, pot alterar el caràcter d’aquesta distribució. En general, es tracta d’estructures de poca entitat, des del punt de vista constructiu, amb paviments en el millor dels casos d’opus signinum, palets de riu o d’opus spicatum. Són més corrents els de calç o simple terra trepitjada.

A la part rústica es podien desenvolupar activitats ben diverses, que anaven més enllà de les estrictament relacionades amb la producció agropecuària. Aquesta situació, ja constatada des de l’època de l’Alt Imperi, es continuarà mantenint als segles IV i V. Tot i que no podem mesurar la intensitat o les diferències entre ambdues fases, aquestes activitats han servit per a justificar la tendència cada cop més autàrquica de les vil·les: forns de ceràmica i de material de construcció, tallers siderúrgics i factories de salaons comencen a ser documentats i analitzats.

La producció d’oli i de vi obligava a la distribució articulada d’una sèrie de dependències imprescindibles que podien constituir una unitat constructiva. Els elements bàsics identificats són magatzems, dipòsits i premses:

Magatzems

Vista de l’habitació amb mosaics a la vil·la de Torre Llauder (Mataró), que va ser convertida en un magatzem de dolia.

R. Manent

Els magatzems o cellers són recintes rectangulars coberts o al ras, en el paviment dels quals s’alineen rengleres de dolía o envasos esfèrics de ceràmica, de gran capacitat (14 hectolitres), encarregats de contenir i guardar cereals. Normalment són els forats o concavitats hemiesfèriques deixades per les peces al terra els que detecten, en sentit negatiu, la seva anterior presència. De vegades els magatzems de dolia podien anar acompanyats de la construcció de dipòsits per a líquids, normalment excavats i construïts sota terra, la qual cosa determinava la identitat de la collita emmagatzemada, òbviament vi, com podem comprovar a l’extrem sud-est del magatzem nord de la vil·la de la Font del Vilar, i també en la del Poble Sec (Sant Quirze del Vallès).

El magatzem de la Font del Vilar, de dimensions incompletes (25 × 6,5 m), tenia tres basaments quadrats, de pedra i morter, en línia, quasi a tocar de la paret sud o la façana; un quart basament, centrat respecte d’aquests, ocupava el centre de la nau. Segurament devien acomplir alguna funció relacionada amb el treball agrícola (disposició triangular a partir de la qual exercir força per traginar o aixecar pes?). A la vil·la del Secà del Colo (Corbins, Segrià), que perdurà fins mitjan segle V, la nau oferia un espai frontal obert per facilitar l’accés dels carros i recollir contenidors, els quals, per cert, no s’han trobat. Els magatzems o cellers es caracteritzaven per tenir un pòrtic a la part davantera.

El nombre de dolia podia arribar a xifres elevades, sobretot quan es tractava de contenir cereal, fins i tot en explotacions considerades petites o mitjanes. En les comarques gironines s’han localitzat de 75 a 150 unitats dedicades al cereal (Casas i altres, 1993). En el jaciment del Morer (Sant Pol de Mar) (Gurri, 1995) es calcula que podia haver-hi uns 114 dolia, destinats a vi, a la quarta terrassa. En aquests casos parlem de productes datats en el període altimperial.

És indubtable que els dolia varen continuar exercint el seu paper de contenidors durant els segles IV i V, almenys en llocs com can Sant-romà, el Poble Sec, Torre Llauder, o la Vinya d’en Crispí (Guissona), amb dues fases tardanes, una del final del segle III o el principi del segle IV que suposà l’aïllament del pati de la nau amb dolia. Tot i que advertim aquesta continuïtat no sempre podem assegurar-la, ni determinar si el nombre de dolia d’una instal·lació es devia mantenir al llarg del temps. L’excavació d’estrats tardans d’abandó justament en els forats que deixaren aquestes peces poden oferir cronologia útil per al jaciment però no ens assegura la datació tardana d’aquests.

Els dolia van íntimament lligats al procés de fabricació del vi o de l’oli, per la qual cosa cal sobreentendre la seva persistència mentre aquests productes es van fabricar. En tot cas es devien deixar d’utilitzar en el moment en què fallaren les fonts de subministrament i foren llavors substituïts per altres vells i ben coneguts sistemes d’emmagatzematge, malgrat que els continguts fossin diferents. Ens referim a les sitges per als cereals i les bótes per al vi. El problema rau a saber datar bé l’inici d’aquest canvi o substitució, que devia ser contemporani i progressiu al deteriorament i la trencadissa dels envasos de ceràmica, que presenten reparacions mitjançant grapes de plom. Sobre aquest problema parlarem més endavant, quan ens referim a les transformacions ocorregudes en les instal·lacions industrials de l’últim moment de l’antiguitat tardana.

Dipòsits

Ja hem constatat l’existència de dipòsits en magatzems de dolia, la qual cosa ve determinada pel mateix procés d’elaboració i emmagatzematge del vi. Per això és lògic trobar-los també en les dependències relacionades amb el treball de la premsa.

La cisterna o piscina està excavada sota terra, té forma rectangular i volum cúbic, i es caracteritza per tenir parets, fons i altres elements revestits d’opus signinum o morter de terra cuita impermea bilitzador. Les juntes del fons són protegides per una mitja canya o cordó hidràulic que evita les filtracions. Es força corrent l’existència d’un o més esgraons petits en un angle de l’estructura, com també una petita cassoleta o rebaix al terra, per a la decantació o recollida d’impureses del líquid. Aquest últim dispositiu el podem veure a can Bosch de Basea. el Poble Sec i Secà del Colo. Quan es multipliquen els dipòsits es pot registrar una intercomunicació mitjançant petites obertures arrebossades d’opus signinum o canonades de plom que continuen en conduccions fetes de tègules en desnivell, com podem veure a la vil·la de can Bosch de Basea, a Terrassa, datada al final del segle V o al segle VI, basant-nos en el material.

En aquests dipòsits coberts el most feia la primera fermentació. Al cap d’uns quants dies, i després de ser alliberat de les matèries sòlides, el vi era transvasat als dolia per fer la segona fermentació, més lenta (Gurri, 1995, amb bibliografia de Giralt i Ballbé).

Premses

Les premses, els trulls o torcula. Normalment identifiquem les premses a través dels ambients del premsat, dipòsits, contrapesos, i dels forats o encaixos del paviment. La troballa aïllada o incompleta d’aquests elements fa molt difícil determinar si la producció era dedicada al vi o a l’oli. De totes maneres, segons el tractadista Cató (De agricultura, 18-19), no hi havia gaires diferències entre una premsa d’oli i una de vi. En tot cas la presència o absència de dipòsits per a la decantació de l’oli o els molins per a moldre l’oliva són determinants.

De la seva forma, funcionament i procés de producció ens en podem fer una idea a través de les fitxes i dibuixos que acompanyen aquest capítol. Malgrat que pertanyen a establiments rurals de data certament avançada, als segles VI i VII, els sistemes emprats semblen els mateixos, tradicionals d’època romana, és a dir, el de lliure o de biga, que responen a les premses de torn manual.

La interpretació arqueològica del trull d’oli de la vil·la de Vilauba (Camós), gràcies a la col·laboració de P. Castanyer i J. Tremoleda, es basa sobretot en la troballa dels dos encaixos que sostenien el pont de la premsa (biga o prelum) i de la cisterna per recollir líquid, que hi ha al costat. Aquests dos elements ocupaven el centre d’una senzilla edificació formada per tres ambients correlatius, en els quals s’identifiquen un petit magatzem i un celler en els extrems. Aquestes dependències foren construïdes en zones ja desocupades en la darrera fase de Vilauba, que cal situar entre el final del segle V o l’inici del segle VI i mitjan segle VII.

Del poblat de Vilaclara (Castellfollit del Boix), datable al segle VII, procedeixen quatre blocs de pedra emprats per a subjectar-hi el torn d’una premsa, com també dues bases més de pedra per a fixar-hi els dos muntants de fusta del pont principal (stipites) o del pont secundari (arbores), i evitar-ne així els moviments laterals. Els arqueòlegs Joan i Jordi Enrich i Hoja, a qui devem la corresponent fitxa, d’acord amb la localització d’aquests elements creuen que es devien utilitzar una o més premses de pressió per palanca i torn. Relacionat amb aquesta mena de producció, que tant podia oferir vi com oli, cal fer esment de l’àmbit 9, un espai a cel ras, on s’han identificat un dipòsit, una canalització excavada a la roca i quatre perforacions, probablement testimoni de contenidors tipus dolia. La troballa de restes de resina i determinats estris de ferro semblen decantar la producció a favor del vi.

A part de les premses de Vilauba i de Vilaclara, moltes més havien funcionat abans, durant els segles IV i V, en un conjunt de vil·les que es distribueixen al llarg de la geografia catalana.

A tall d’exemple destaca a les comarques tarragonines la del mas del Catxorro, a Benifallet (Benet i altres, 1993), la pars fructuaria de la qual és datada entre els segles III i V. En el procés d’excavació s’han documentat dos contrapesos, un de gran cos cilíndric (1,15 m de diàmetre per 1,40 m d’alçària), inserit dins d’una estança, i l’altre del tipus habitual, de forma prismàtica. D’aquesta forma eren també els contrapesos de les premses de la Fontjoana (Vinebre) i de l’Aumedina (Tivissa). Dos trulls funcionaven igualment a la vil·la suburbana del Parc Central, a Tarragona. Els exemples podrien continuar pel Segrià (Secà del Colo), el Bages (la Feliua, Sant Fruitós de Bages), el Vallès Occidental (can Bosch de Basea, Terrassa; el Poble Sec, Sant Quirze del Vallès), el Barcelonès, el Maresme i les comarques gironines, entre d’altres.

Aquestes instal·lacions ens donen notícia de la principal activitat econòmica de la vil·la, l’agricultura, en bona part abocada a la producció de l’oli i sobretot a la del vi. Poca cosa sabem, en canvi, de la producció del gra i dels seus derivats.

No podem deixar de banda el progressiu i important paper que la ramaderia devia anar ocupant al llarg del temps. La ramaderia devia estar més representada del que fins ara documenten les publicacions dels llocs excavats. Manquen anàlisis arqueofaunístiques, tot i l’existència de restes òssies i instruments o objectes que les evidencien. Per exemple, apareixen esquellots de ferro al costat d’altres peces metàl·liques, com ara vaixelles o estris utilitzats en la feina, en vil·les que perduren fins al segle VI (l’Hort d’en Bach o can Bosch de Basea), on, a més, ha aparegut una bona quantitat de restes de bestiar.

Segons l’estudi faunístic realitzat a l’abocador del carrer de Vila-roma (Tarragona), datat a mitjan segle V, es detecta un possible patró ramader basat en la importància dels petits remugants (oví, càprids), seguida en menor proporció pels bòvids i els suids (Miró, 1989). A l’edicte de Dioclecià, que és una taula reguladora dels preus dels principals productes de l’època, són mencionats els pernils de la Cerdanya (pernae Cerritanae), que eren de molt bona qualitat, la qual cosa prova la importància de la cria i l’explotació porcina en aquesta zona de l’interior.

A l’esquerra, planta del sector de la Ciutadella de Roses anomenat “Edifici A”, amb indicació d’una construcció termal del segle II que al segle IV s’adaptà com a factoria de salaons. L’edificació H-03 correspon a l’hospital militar de la Ciutadella. A la dreta, dibuix de l’aixecament de la sala dels dipòsits i els seus annexos de la mateixa factoria.

J.M. Nolla - X. Nieto

Quant a les instal·lacions per a l’elaboració de salaons de peix, són de sobres conegudes les existents a la Ciutadella de Roses. L’excavació en extensió ha permès documentar aquesta factoria baiximperial a través de diverses dependències i dipòsits distribuïts al voltant d’un gran pati (Nolla-Nieto, 1982). Possiblement la vil·la dels Ametllers es dedicà a aquesta tasca, si tenim en compte la quantitat de restes relacionades que va documentar el seu excavador, A. del Castillo. També cobria aquesta activitat, si bé complementària de l’agricultura i de la ramaderia, la vil·la de la Llosa (Cambrils, Baix Camp; vegeu Macias-Ramon, 1994), i possiblement la de la Font del Vilar. En aquesta última hi ha tal representació de petxines d’ostra que els seus excavadors creuen que l’indret devia estar especialitzat en aquest tipus d’indústria. Es parla, fins i tot, de la producció de vinagre, que devia ser utilitzat per a conservar aquests mol·luscs, un mètode o costum testimoniat a Apici i ben conegut a l’antiguitat (Casas i altres, 1993).

Malgrat que fins ara s’han documentat molt poques factories de salaons, probablement n’existien més. Sobre això és força explícit el testimoni del bordelès Ausoni, polític i poeta del segle IV, qui. en una carta adreçada al seu amic i deixeble, Paulí de Nola, l’informa de la qualitat de la salsa de peix i de les ostres que, en gran quantitat, oferia el litoral al voltant de Bàrcino. Anteriorment l’edicte de Dioclecià (edictum de pretiis), fruit d’una gran reforma politicoadministativa de l’Imperi, fixava el preu de les ostres: cent peces igual a cent denaris (Rodà, 1992).

Transformació de l’hàbitat

En un moment difícil de precisar, sembla que entre els segles V i VI, es produeix la inutilització dels sectors residencials de la totalitat de les antigues vil·les. Aquesta inutilització no comportà un abandó definitiu sinó una transformació de l’espai. La transformació es fa més evident en els espais dotats de certs elements característics del sistema de vida romà, com són els àmbits pavimentats amb mosaic o els conjunts arquitectònics destinats a termes (Chavarria, 1996). En alguns casos, s’observa la seva adequació per a activitats de tipus productiu, com per exemple a les vil·les de Sant Amanç i Torre Llauder. La primera, com ja hem vist, presenta una premsa segurament per a vi a les termes del sector oest (devem la informació a A. Martín i E. Sánchez). A Torre Llauder es documenta la presència de tres dipòsits a l’estança del bany i al peristil, que possiblement estaven relacionats amb la producció d’oli o de vi, i s’ha descobert un magatzem de dolia encastat en el mosaic d’una de les sales de la part urbana de la vil·la. En una de les habitacions que donen a l’atri hi ha un absis construït directament sobre el paviment. En el nivell d’enderroc d’aquesta sala i en el nivell d’enderroc del magatzem de dolia apareixen restes d’una mateixa peça ceràmica. Es tracta d’una Hayes 61 B estampada que serveix per a documentar l’abandó de les reformes finals de la vil·la (Clariana, Prevosti, Orobitg, 1993; Clariana-Prevosti, 1994). Però hem de tenir en compte que, en altres punts excavats, el jaciment dóna africanes D Hayes 87, 88, 93, 98 i 99, com també àmfores Keay LXII i LXV. Això vol dir que l’abandó de l’ús d’aquestes reformes potser és més tardà (Clariana-Jàrrega, 1994). Casos segurament semblants però de difícil datació poden ser els de la Rectoria de Pacs del Penedès, els Munts i l’Espelt (Chavarria, 1996). La vil·la de Casa Blanca (Tortosa, Baix Ebre) pot ser també un bon exemple de reutilització sense que quedi clar si aquesta reutilització correspon a una funció industrial o simplement d’hàbitat. Es documentà un darrer nivell d’ocupació que aprofita elements arquitectònics de les fases anteriors i que trenca amb l’organització de l’espai. Es relacionen amb aquesta fase materials ceràmics dels segles V i VI sense context (Revilla, 1993). Situacions semblants en què tampoc no podem precisar el moment cronològic de les reformes, les podem trobar a les vil·les dels Ametllers i la Font del Vilar (Chavarria, 1996).

També es documenta en aquest moment la presència de tombes dins de certs espais amortitzats de les vil·les, en clara convivència entre el món dels vius i dels morts, recuperant vells hàbits que es remunten a la prehistòria.

La presència de les tombes en els llocs d’hàbitat va acompanyada, generalment, de nous sistemes d’emmagatzematge per al gra, com són les sitges, i, de vegades, d’estructures subterrànies excavades al terra de difícil interpretació, que ens acosten a un món diferent del que fins ara, a mitjan segle V o el final de la centúria, havien revelat la cultura i l’economia de les vil·les, fidel exponent del model romà. Creiem que és força significatiu que aquests canvis s’estiguin operant en assentaments de llarga seqüència estratigràfica, que arriben en certs casos fins l’època medieval, amb fases indubtablement tardanes o en el seu defecte amb materials que poden ser datats fins als segles V i VI, i que, a més, devien gaudir d’una sana economia, com es desprèn de la seva variada cultura material, en la qual s’enregistren restes d’una ben dotada instal·lació industrial (magatzems de dolia, dipòsits revestits d’opus signinum, premses de vi/oli, forns i altres elements que denoten una forta activitat artesanal). La manca de fabricació i distribució de productes com els dolia, tot i que varen ser contenidors reaprofitats durant molt de temps, com ho proven les grapes de plom que han estat recuperades en alguna excavació, segurament va obligar a retornar als vells sistemes d’emmagatzematge, com les sitges d’època ibèrica. No creiem que aquestes estructures subterrànies s’hagin de datar per força en l’època medieval, tot i que aquesta representa la seva màxima expressió. Podem trobar exemples d’aquesta situació a can Cortada, al N del Pla de Barcelona (Horta), vil·la que perdura fins al segle VI amb divuit sitges dobles i geminades, intercomunicades a través de forats, característiques que es repeteixen en l’establiment rural del Poble Sec, amb fases dels segles IV i V, que presenten un conjunt de sitges de caràcter dispers, una d’aquestes revestida d’argila cuita, d’un gruix de 10 cm, i una altra molt gran, de parets bombades i fons pla, on es poden distingir les empremtes de l’eina utilitzada (Barrasetas, Carbonell, Martínez, 1993). També es pot constatar en els assentaments de l’Aiguacuit (Barrasetas, Martín, Palet, 1992; Coll, Roig, Molina. 1997), datables als segles VI i VII (fase V), i a la vil·la de can Bosch de Basea (Morral, Nuix, Martín, 1980), on abunden, agrupades, amb diversitat de formes i mides, en tota la part baixa del jaciment. Tret d’una, totes les sitges estaven intercomunicades. També presenta aquesta característica el conjunt de quinze sitges excavades en la vil·la de mas del Catxorro (Benifallet, Baix Ebre) (Benet i altres, 1993), que perdura fins al segle VI.

Altres tipus de transformacions es constaten a costa d’estructures, amortitzades però encara a la vista, de les velles vil·les baiximperials abandonades, que denoten certs senyals de vida o ocupació, si bé d’una gran precarietat i curt espai de temps, que cal situar a l’entorn del segle VII. Les datacions són difícils d’establir perquè es fan en termes post quem, és a dir, a partir de la cronologia que ofereixen les últimes fases d’activitat i abandó dels assentaments. Es tracta de senzilles cabanes com la de Vilauba (Camós), que aprofita el paviment d’opus signinum d’un àmbit ja amortitzat, abans vinculat amb una premsa dedicada a l’elaboració d’oli. És una estructura poc consistent, de planta gairebé rectangular, d’uns 12 m2, aixecada amb materials peribles, tant pel que fa a les parets com a la coberta, sostingudes per pals de fusta.

Noves formes d’ocupació

Vista aèria del poblat del Bovalar (Seròs), prop del Segre.

ECSA - J. Todó

Les transformacions i reutilitzacions d’antigues estructures rurals donen testimoni de l’existència d’una població rural dispersa, difícil d’avaluar però que sens dubte desenvolupa una certa activitat productiva. És una població que creiem que reflecteix de manera clara el canvi econòmic de què ja hem parlat. Probablement és la mateixa població que, de manera aparentment més estructurada, habita en poblats possiblement de nova planta com ara els del Bovalar (Seròs, Segrià) (Palol, 1989) i Vilaclara (Castellfollit del Boix, Bages) (Enrich, Enrich, Pedraza, 1995), dins estructures defensives com ara Puig Rom (Roses, Alt Empordà) (Palol, 1952) o en assentaments habitats des d’època protohistòrica com ara el Roc d’Enclar (Santa Coloma, Andorra) (Diversos Autors, 1997) o el de la Fonollera (Torroella de Montgrí, Baix Empordà). Aquest últim és un tossal situat a uns 800 m del mar que forma un penyasegat al cantó est, cara al mar, de 15 a 20 m d’alçada, i va baixant a poc a poc vers l’W, on es confon amb el pla de Torroella. El quart nivell d’ocupació de la Fonollera sembla que constitueix una àrea molt reduïda del jaciment. El material és molt escàs: Hayes 91 i àmfores Keay XIX, com també dues sfliqües. A aquest període s’atribueix una paret ben construïda, de gran longitud, que es va tancant a poc a poc mitjançant un petit canvi en la direcció. Fa un metre d’amplada, les pedres estan disposades irregularment i el parament forma una estructura poligonal. Les pedres que formen la paret s’aguanten les unes amb les altres sense cap material de junció. Als 30 m de pany de paret, hi ha una petita obertura que devia correspondre a una entrada (Pons, Toledo, Colomer, 1985).

Al jaciment de la Solana (Cubelles, Garraf), afectat pel traçat de la prolongació de l’autopista A-16 i molt malmès per les tasques de conreu, del qual de moment es coneix una necròpoli, varen aparèixer prop de vuitanta sitges i sis fosses petites, que formen, segons els seus excavadors, un conjunt tancat, amb materials d’importació oriental i sobretot africans, que les amortitzen entre els segles V i VI (Barrasetas-Járrega, 1997). En el jaciment també s’identificaren fosses grans, un forn petit i estructures de combustió.

Entre l’extrem sud del Bages i l’àrea central de l’Anoia, i a una distància màxima entre jaciments d’uns 25 km, s’han estudiat les primeres estructures de l’habitacle rural dispers pertanyents a les etapes de l’antiguitat tardana i de l’alta i la baixa edat mitjana (Enrich-Enrich, 1986-89: 1997; Járrega, 1991). En aquests segles també perdura la que va ser la rica vil·la altimperial de l’Espelt, després que certs sectors foren abandonats.

Són assentaments petits que convivien a pocs metres amb les tombes cavades a la roca. Ocupen zones de bona visibilitat o llocs preeminents, a prop, en molts casos, de masies de les quals deriven els seus noms. Els habitacles, petits, són essencialment fons de cabana, excavats a la roca o a l’argila, amb plantes ovalades, definides a partir dels forats dels pals de la seva estructura, complementades de vegades amb parets de pedra en sec i en algun cas amb tècnica megalítica, com per exemple a les Coromines, on s’aprofita una balma. L’aixovar domèstic el constitueixen unes poques ceràmiques romanes tardanes fines (sigil·lada africana D, gàl·lica i hispànica) i comunes, i de cuina, reduïdes, algun contenidor (àmfora/dolium.), eines de ferro i fins i tot vidre. Entre els segles IV i V s’enquadren els jaciments de cal Senador (Odena, Anoia), can Paleta (Castellfollit del Boix, Bages) i el Serral (Santa Maria de Miralles, Anoia). En aquest últim indret, un fons de cabana enmig de les tombes, es recuperaren restes molt esmicolades de carbons, ceràmica (TSAD i comuna de pasta grollera), ferro, bronze, vidre i algun fragment de sílex (Sales, Enrich, Serra, 1996). També d’aquest moment són Maians (Castellfollit del Boix), que cal situar entre els segles IV i VI, i les Coromines (Aguilar de Segarra, Bages), amb dues fases, una datada al final del segle VI o el principi del segle VII i l’altra en el decurs dels segles X i XI (Enrich-Enrich, 1997).

És significatiu registrar algun tipus d’activitat de caràcter productiu agrícola (oli o vi) o artesanal en aquests petits hàbitats, que semblen més familiars que altra cosa. Els vestigis d’una estructura excavada a la roca per al premsatge del raïm, amb un contrapès in situ, són de per se suficientment explícits a les Coromines. També ho són les restes d’un paviment d’opus signinum, que pertanyen a un lacus, localitzades a cal Senador. En aquest assentament del romà tardà s’han documentat també 14 kg d’escòries de ferro, concentracions de carbons i un fragment de làmina de ferro, que evidencien el treball d’un taller de forja, capaç de manipular altres metalls, tal com ho demostra l’existència d’un lingot de plom de 700 g i restes informes de coure. L’aparició d’una sèrie variada d’estris de ferro, entre els quals destaca un martell de ferrer, accentua l’activitat siderúrgica a què hem fet referència (Enrich-Enrich, 1997; Járrega, 1991; Revilla i altres, 1997).

És força reveladora l’aparició d’aquest nou tipus d’habitacles, de vida curta, que s’originen en una zona —l’Anoia segarrenca— fins ara no coberta pel poblament romà d’època altimperial, almenys de forma sistemàtica, i que marcarà a partir dels segles IV i V les pautes de la seva ocupació posterior, en època altmedieval (segles IX-XI). La primera impressió és que es tracta de petits camperols que treballaven per compte propi, capaços d’originar els seus propis recursos i no adscrits a cap dependència. No obstant això, cal valorar les estructures efímeres dels seus habitacles, el tipus de lloc que ocupen (de vegades balmes), la curta durada en el temps i, sobretot, el fet que es tracta en un bon nombre de casos de llocs sense “precedents romans que poden estar testimoniant activitats ramaderes o pastorívoles lligades al documentat fenomen de la transhumància.

Els poblats de Puig Rom, el Bovalar i Vilaclara

Aspecte parcial del petit vilatge rural de Vilaclara (Castellfollit del Boix), que tingué vida durant el segle VII.

ECSA - M. Solà

D’altra banda, aquestes petites unitats d’hàbitat dispers, que poden arribar a ser productives, adquireixen un nou significat en relació al sorgiment d’una sèrie de poblats d’època visigòtica, contemporanis al segle VII, que esdevenen veritables centres d’explotació i producció quasi autàrquics. Ara com ara només constatem els exemples de Puig Rom (Roses), el Bovalar (Seròs) i Vilaclara (Castellfollit del Boix).

Es tracta d’un nou sistema d’hàbitat que testimonia la continuïtat del poblament, de caràcter dispers, i molt probablement, també, un nou sistema de control del territori. Aquests poblats estan situats en llocs preeminents, d’àmplia visibilitat i situació estratègica immillorable, i en un cas és fortificat (Puig Rom). Estan constituïts per tres habitatges, o més, disposats en renglera o bateria, compartint un mur de fons. Tenen un pati o un carrer com a espai de pas. Cada unitat domèstica consta, normalment, de tres habitacions. A Vilaclara hi ha un petit pati al davant, on és corrent la presència de llars de foc i de sitges. En el mateix poblat la descoberta d’elements que pertanyen a una o més premses de raïm o vi, un forn de coure pa, de certa grandària, com també una bona quantitat de moles circulars, més aviat grans, reflecteixen activitats agrícoles d’ús comunal, que quedarien igualment anunciades a través de la sèrie de sitges excavades en el subsòl, tipus de contenidor habitual en els altres dos poblats. Al Bovalar s’han conservat restes d’un trull i dos cellers per a bótes de vi, interpretats en el mateix sentit, d’ús comunitari, a diferència dels instruments de camp que són regularment presents en cadascuna de les unitats domèstiques. Entre els estris s’identifiquen els que s’utililzen per a filar i teixir. Tot això reflecteix una economia diversificada, en què l’elaboració del vi i la pràctica de la ramaderia són presents en els tres establiments. La identificació, a través d’estudis carpològics (de llavors), de gramínies i fruiters d’espècie diversa procedents del Bovalar deixa ben palesa la pràctica d’una rica agricultura, si més no variada en la seva representativitat. A Puig Rom, a més, es documenta, també a través de l’estudi dels estris, la pràctica de la pesca. És evident que ens trobem davant de centres productors que exploten el territori en benefici propi.

Un altre punt en comú el constitueixen les ceràmiques de cuina reduïdes. Tret d’unes poques d’africanes a Puig Rom i uns fragments de la mateixa filiació a Vilaclara, la vaixella la componen ara olles i peces de perfil tancat, del tipus dominant a tot arreu, i que encara no som capaços de diferenciar de les primeres medievals. A Vilaclara, aquest tipus de ceràmica, que ha estat datada pel mètode de termoluminiscència, està complementada per la presència de vidre, la procedència del qual, tot i que advertim perfils habituals tardans presents en altres llocs, podria correspondre a fabricacions locals, com la ceràmica.

El poblat del Bovalar, a diferència del de Vilaclara, que presenta indicis d’ocupació anteriors, es basteix ex novo, sense cap evidència prèvia. Es genera a partir i al voltant d’una basílica dotada de baptisteri als peus, la qual cosa implica la seva funció de parròquia, que a més actua com a necròpoli, d’acord amb el nombre de tombes distribuïdes per l’interior de les seves naus i sagristies.

Només es distingeix una fase d’ocupació, el moment final de la qual és datat, a partir de la troballa de monedes del regnat d’Àkhila, entre poc després del 711 i el 713, és a dir, poc abans de l’arribada dels musulmans. La utilització de monedes visigòtiques, tremisos, en circulació en el moment en què es produí l’incendi que arrasà tot el poblat, és indicativa de la capacitat adquisitiva dels seus habitants; situació que devia possibilitar l’adquisició dels objectes litúrgics, de bronze, utilitzats per al culte de l’església, i que es devien comprar a mercaders ambulants. La preexistència de l’església respecte de l’hàbitat esdevé el millor o més representatiu referent, datat, per a entendre com pogueren evolucionar el poblament i els sistemes d’explotació de la terra, en el període comprès entre l’abandó de les vil·les i l’arribada dels musulmans.

El Bovalar testimonia no només la cristianització del camp sinó, a més, probablement, el paper econòmic destacat que l’Església començà a exercir des del reconeixement oficial del cristianisme, capaç d’impulsar activitats productives i de generar l’intercanvi.

Pervivència dels conreus tradicionals

Alguns hàbitats rurals, vil·les i poblats, ens mostren com, malgrat els importants canvis que es produeixen en l’economia del país, els conreus típicament mediterranis, la vinya i l’olivera, es mantenen. El que no sabem és a quin nivell segueixen actius, ni quina és la seva producció. S.J. Keay parla d’un aïllament progressiu respecte dels centres comercials, que palesa un augment de l’autosuficiència de la població rural pel que fa a aquests productes (Keay, 1987). Creiem que, atès el volum de les importacions africanes d’oli i de vi, que se situen per sobre de les orientals i sud-hispàniques, és ben clar que el país és deficitari en general d’aquests productes, fet confirmat pels estudis palinològics. Per aquesta raó, aquests productes penetren amb una gran facilitat en els nostres mercats urbans. Però pensem també en un canvi d’hàbits fonamentalment a les zones rurals. Fins ara són molt pocs els jaciments que ens donen un testimoni clar d’una activitat productiva relacionada amb l’oli o el vi, i tots són molt tardans. Creiem que aquests poden ser l’excepció i o bé produeixen per a cobrir les seves pròpies necessitats o bé per a cobrir necessitats d’àmbit comarcal.

Els exemples són ben coneguts. A la vil·la de Vilauba, la fase V de l’àrea excavada funcionava com una àrea de treball dedicada fonamentalment a la producció de l’oli. La presència de les cisternes (hab. XX i IV) o trulls d’oli i en especial la identificació del lloc on s’assentava el torcularium no admeten cap mena de dubte. Les estructures esmentades semblen prou importants per a suposar que la producció d’oli excedia les necessitats d’ús intern i anava destinada a un mercat local. La forma de ceràmica africana D Hayes 99 serveix per a datar aquesta última reforma, que els autors de l’estudi del jaciment situen dins la primera meitat del segle VI (Roure i altres, 1988). La vil·la de Sant Amanç presenta una reutilització clara de les termes del sector oest, on s’instal·là una premsa segurament per a fer vi. A la vil·la de can Sant-romà s’ha excavat sobretot la part industrial, on es documenta un complex d’elaboració de vi d’època tardana. Al poblat de Vilaclara va aparèixer dins l’àmbit núm. 9 un dipòsit fet amb opus signinum i, al costat, una base de pedra per a fixar-hi els dos muntants d’una premsa d’oli o de vi. La presència d’una falx vinitoria per a podar els ceps i arbustos fa pensar en la possibilitat que es tracti més aviat d’una premsa per al vi (Enrich, Enrich, Pedraza, 1993 i 1995). El cas més interessant és el del poblat del Bovalar. En el seu interior va aparèixer l’estructura corresponent a una premsa, en aquest cas per a vi o, almenys, utilitzada en el darrer moment per a premsar raïm, ja que així ho asseguren els testimonis trobats en el moment de l’excavació. També, com a Vilaclara, l’única estructura del poblat feta amb opus signinum correspon a les instal·lacions per a la manipulació del raïm.

El final dels assentaments de l’antiguitat tardana

De forma progressiva les vil·les van anar passant de la plenitud, palpable a través de successius canvis que van alterar substancialment el model que representaven, a l’abandó. Aquest es produeix lentament a partir del moment en què els circuits comercials s’interrompen, trencant així la cadena que durant tant de temps havia lligat la ciutat al camp i viceversa. Encara, però, es detecten signes de vida a costa de les velles estructures de les vil·les, com la cabana de Vilauba.

Aquesta situació lligada als testimonis medievals, en forma de masies, esglésies i una rica toponímia, pot estar explicitant la continuïtat en l’ocupació dels assentaments, si bé en noves possibles localitzacions.

De forma paral·lela la construcció d’esglésies i necròpolis rurals al seu entorn o més lluny testimonia no només la cristianització del camp i cert grau d’organització, sinó també la presència muda de la població, segurament no gaire allunyada.

Nous sistemes d’explotació del territori s’endevinen a partir d’un sistema d’assentament, establert en alçada, capaç de generar al mateix temps un ampli ventall d’activitats agràries però també ramaderes, compartint a més les estructures de producció i d’emmagatzematge.

Vista aèria del poblat del Roc d’Enclar, en un petit contrafort cobert de bosc de la serra d’Enclar (Andorra la Vella).

ECSA - J. Todó

No podem deixar de banda, finalment, l’ocupació esporàdica de les coves i grutes de muntanya, al final de l’antiguitat, i el que això pot significar. La troballa constant de ceràmica sigil·lada (especialment de la Gàl·lia Narbonense), acompanyada en ocasions d’altres objectes, entre els quals sovintegen les monedes dels últims emperadors romans i fins i tot una àmfora africana sencera (Padró, 1988; Járrega, 1990), s’ha prestat a la interpretació de les més diverses hipòtesis. Una de les més reiterades és la que considera aquests llocs com a punt de refugi en moments de perill, causats per problemes d’inseguretat i de crisis propis d’aquesta època. Les coves i els abrics rocallosos dels Pirineus i els Prepirineus, catalans i aragonesos, igual que en altres indrets de Catalunya, com ara Mediona (Alt Penedès), foren freqüentats des de la prehistòria. Curiosament no s’esmenten estructures de combustió que puguin justificar algun tipus de vida en el seu interior. També s’ha relacionat el fet amb el moviment eremític (Raynaud-Schneider, 1998). Referent a això es podria especular amb la concavitat artificial de la pedrera dels Clots de Sant Julià (Baix Empordà), que té una creu incisa al damunt de la roca. Una altra hipòtesi plausible i suggeridora és la que defensa la utilització de les coves com un lloc d’estada temporal per a pastors, a causa d’una intensa activitat ramadera en aquestes zones (Gurt-Palet. 1998). Aquesta interpretació es relaciona, i oleix el màxim de coherència, amb la reinstauració de la transhumància al final de l’antiguitat, activitat econòmica que podria ser la clau que justifiqués la fundació de la ciutat d’Urgellum (la Seu d’Urgell) i la reocupació del poblat encimbellat i fortificat del Roc d’Enclar, a Andorra, situacions que podrien correspondre a un increment de població establerta en una vall fèrtil, en la qual el Segre actuaria com a eix generador de les relacions entre la Cerdanya i les planures del S (Pérez, 1997).

No sabem reconèixer del tot, per manca de fòssils directors com fins ara eren la ceràmica sigil·lada i les àmfores, el procés de transició entre l’antiguitat tardana i l’època medieval, però les proves hi són; només manca saber-les llegir.

Bibliografia

• L. Abad: La pintura romana en España, Sevilla-Alacant 1982.
• S. Aliaga, O. Mercadal, O. Olesti: Santa Maria de Talló (Bellver de Cerdanya). La pervivència d’un centre territorial de la tardoantiguitat, Preactes "I Symposium d’arqueologia medieval. Homenatge al professor Manuel Riu". Berga. 1998, pàg. 18.
• R. Alvarez-J. Espadaler: Antic camí ramader de Sant Jordi d’Alfama, l’Ametlla de Mar, dins Anuari d’intervencions arqueològiques a Catalunya 1982-89. Època romana. Antiguitat tardana. Generalitat de Catalunya, Barcelona 1993, pàg. 68.
• J. Amengual: Vestigis d’edilícia a les cartes de Consenci i Sever, "III Reunió d’arqueologia cristiana hispànica. Maó 1988", Barcelona 1994, pàgs. 489-499.
• J. André: L’alimentation et la cuisine à Rome, París 1981.
• J. Arce: El último siglo de la España romana: 284-409, Alianza Editorial. Madrid 1982.
• J. Arce: España entre el mundo antiguo y el mundo medieval, Alianza Editorial, Madrid 1988.
• J. Arce: Las villae romanas no son monasterios, "Archivo Español de Arqueología" (Madrid), 65 (1992). pàgs. 323-330.
• J. Arce: Los mosaicos como documentos para la historia de la Hispania tardía (siglos IV-V), "Archivo Español de Arqueología" (Madrid), 66 (1993). pàgs. 265-274.
• A. Balil: Paris y Afrodita en un mosaico del ager Gerundensis, "Durius" (1973), pàg. 372.
• A. Balil: El oficio del musivario, "Boletín del Seminario de Estudios de Arte y Arqueología" (Valladolid), LIII (1987), pàgs. 143-161.
• A. Balil: La villa romana de Pacs (Penedès). "Boletín del Seminario de Estudios de Arte y Arqueología" (Valladolid). LIII (1987), pàgs. 181-189.
• C. Balmelle: Le reperloire vegetal des mosaistes du sud-ouest de la Gaule et des sculpteurs des sarcophages dits d’Aquitaine, “Antiquité tardive” (París), I (1993), pàgs. 101-109.
• A. Barbero-M. Vigil: La formación del feudalismo en la Península Ibérica, ed. Crítica, Barcelona 1979.
• X. Barral: Les mosaïques romaines et médiévales de la regio Laietana (Barcelone et ses environs). Instituto de Arqueología y Prehistoria (UB). Barcelona 1978.
• X. Barral: Repertori gràfic en català de la decoració geomètrica dels mosaics antics, "Fonaments" (Barcelona), 2 (1982), pàgs. 131-234.
• X. Barral: El mosaic romà, dins Roma a Catalunya, Barcelona 1992. pàgs. 157-168.
• E. Barrasetas, A. Martín. J.M. Palet: Les ocupacions d’època romana i medieval de l’Aiguacuit (Terrassa). Excavacions 1989-1990. dins Tribuna d’arqueologia 1990-1991, Generalitat de Catalunya, Barcelona 1992, pàgs. 115-122.
• E. Barrasetas, E. Carbonell, J. Martínez: El jaciment romà del Poble Sec. Sant Quirze del Vallès, Vallès Occidental, dins Tribuna d’arqueologia 1991-92, Generalitat de Catalunya, Barcelona 1993, pàgs. 103-109.
• E. Barrasetas-A. Monleón: Intervenció al jaciment romà del Mas Manolo (Caldes de Montbui, Vallès Oriental), dins Tribuna d’arqueologia 1993-94. Generalitat de Catalunya, Barcelona 1995, pàgs. 87-94.
• E. Barrasetas-R. Jàrrega: La ceràmica trobada al jaciment de la Solana (Cubelles, Garraf), "Arqueomediterrània" (Barcelona), 2 (1997), pàgs. 131-152.
• C. Benet-E. Subías: Els vidres, dins TED’A: Un abocador del segle V dC en el Fòrum Provincial de Tàrraco, col. "Memòries d’excavació", 2, Tarragona 1989, pàgs. 329-349.
• C. Benet i altres: La premsa de la vil·la romana del Mas del Catxorro (Benifallet, Baix Ebre), dins Tribuna d’arqueologia 1991-92, Generalitat de Catalunya, Barcelona 1993, pàgs. 111-116.
• P. Brown: II mondo tardoantico. Da Marco Aurelio a Maometto, Torí 1974.
• A. Caballé, M.M. Espadaler, X. Tió: Via del Congost, Centelles i Seva, Osona, dins Anuari d’intervencions arqueològiques a Catalunya 1982-98, Època romana. Antiguitat tardana, Generalitat de Catalunya, Barcelona 1993, pàgs. 179-181.
• L. Caballero: La necrópolis tardorromana de Fuentespreadas (Zamora). Un asentamiento en el Valle del Duero, "Excavaciones Arqueológicas en España", núm. 80, Madrid 1974.
• M. Carbonell: Via del Perelló, El Perelló, dins Anuari d’intervencions arqueològiques a Catalunya 1982-89, Barcelona 1993, pàg. 67.
• M. Carbonell-E. Carbonell: Mas del Catxorro. Benifallet, dins Anuari d’intervencions arqueològiques a Catalunya 1982-89. Època romana. Antiguitat tardana, Generalitat de Catalunya. Barcelona 1993, pàg. 66.
• N. Carreras i altres: Excavacions en la variant de Mataró, dins Autopistes i arqueologia. Memòria de les excavacions en la prolongació de l’autopista A-19, Barcelona 1995, pàgs. 36-123.
• I. Carrión: La pintura, dins Roma a Catalunya, Barcelona 1992, pàgs. 160-161.
• J. Casas i altres: La vil·la romana de la Font del Vilar (Avinyonet de Puigventós, L’Alt Empordà), "Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos" (Figueres). 26 (1993), pàgs. 341-372.
• J. Casas i altres: El món rural d’època romana a Catalunya (L’exemple del nord-est). Centre d’Investigacions Arqueològiques de Girona, Sèrie Monogràfica 15, Girona 1995.
• J. Castellví: Travaux, "Documents d’archéologie française" (París), 61 (1977) ("Voies romaines du Rhône à l’Ebre: via Domitia et via Augusta"), pàgs. 26-27, 53-57, 82-87 ("Le milliaire de Panissars" i 201-214.
• J. Castellví, J.M. Nolla, I. Rodà: Santa Maria de Panissars (Vallespir), La Jonquera (Alt Empordà), dins Tribuna d’arqueologia 1990-1991, Generalitat de Catalunya. Barcelona 1992, pàgs. 65 i ss.
• A. Cebrià, G. Ribé, M.R. Senabre: L’arqueologia a l’Alt Penedès: estat de la qüestió als anys 90, dins "Miscel·lània Penedesenca" (Vilafranca del Penedès) (1991), pàgs. 38-135.
• A. Chavarria: Transformaciones arquitectónicas de los establecimientos rurales en el nordeste de la Tarraconensis durante la Antigüedad Tardía, "Butlletí de la Reial Academia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi" (Barcelona), X (1996), pàgs. 165-202.
• A. Chavarria: Els establiments rurals del llevant de la Tarraconesa durant l’antiguitat tardana: transformacions arquitectòniques i funcionals. "Annals de l’Institut d’Estudis Gironins" (Girona), XXXIX (1999), pàgs. 9-30.
• J.F. Clariana-R. Jàrrega: Estudi de la fase baix/imperial de la vil·la romana de Torre Llauder (Mataró, Maresme). Les ceràmiques, "Laietania" (Mataró), 9 (1994), pàgs. 251-289.
• J.F. Clariana-M. Prevosti: Un exemple de ruralització a l’antiguitat tardana: la vil·la de Torre Llauder, “III Reunió d’arqueologia cristiana hispànica (Maó 1988)”, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1994, pàgs. 117-126.
• J.F. Clariana, M. Prevosti, M.J. Orobitg: Torre Llauder, Mataró, dins Anuari d’intervencions arqueològiques a Catalunya 1982-89. Època romana. Antiguitat tardana. Generalitat de Catalunya, Barcelona 1993, pàg. 154.
• J.M. Coll, J. Roig, J.A. Molina: Contextos ceràmics de l’antiguitat tardana del Vallès, "Arqueomediterrània" (Barcelona), 2 (1997), ["Actes de la taula rodona sobre els contextos ceràmics d’època romana tardana i de l’alta edat mitjana (segles IV-X)". Badalona 1996], Àrea d’Arqueologia de la Universitat de Barcelona, Museu de Badalona, Diputació de Barcelona, pàgs. 37-58.
• A. Daura-D. Pardo: Nous testimonis de la Baixa Romanitat a les conques mitjana i alta del Cardener i el Llobregat, "8è Col·loqui internacional d’arqueologia de Puigcerdà. La romanització del Pirineu. Homenatge al Prof. Dr. Miquel Tarradell i Mateu", Puigcerdà 1990, pàgs. 143-151.
• A. Daura-D. Pardo: Restes romanes baix imperials a la conca del riu Llobregat (noves dades per a un panorama poc conegut), "Estrat" (Igualada), 4 (1991), pàgs. 37-60.
• Diversos Autors: Autopistes i arqueologia. Memòria de les excavacions en la prolongació de l’autopista A-19. Barcelona 1995.
• Diversos Autors: Roc d’Enclar. Transformacions d’un espai dominant (segles IV-XIX), Govern d’Andorra, col. "Monografies del Patrimoni Cultural d’Andorra", núm. 4, Andorra 1997.
• N. Duval: Le contexte archéologique: Las villas du sud-ouest, "Antiquité tardive" (París), I (1993), pàgs. 37-45.
• C. Dyer: Assentaments medievals abandonats a Anglaterra. "Cota zero" (Vic), 6 (1990) i 25-33.
• J. Enrich-J. Enrich: Tres conjunts d’habitacle alt-medieval a l’Alta Segarra (Anoia-Bages, Barcelona), "Empúries" (Barcelona), pàgs. 48-50 (1986-89), i 300-310.
• J. Enrich, J. Enrich. L. Pedraza: Vilaclara de Castellfollit del Boix (Bages, Barcelona). Un asentamiento rural de la antigüedad tardía, "Actas del IV Congreso de arqueología medieval española", vol. II. Alacant 1993, pàgs. 317-324.
• J. Enrich, J. Enrich, L. Pedraza: Vilaclara de Castellfollit del Boix (el Bages). Un assentament rural de l’antiguitat tardana, Arqueoanoia, Igualada 1995.
• J. Enrich-J. Enrich: Les ceràmiques comunes tardoromanes i altmedievals en el context de l’habitacle rural dispers de la Catalunya central, "Arqueomediterrània" (Barcelona), 2 (1997), pàgs. 21-36.
• M.C. Fernández: Villas romanas en España, Madrid 1982.
• D. Fernández: Complutum. Mosaicos, "Excavaciones arqueológicas en España", 138, Madrid 1984.
• J.L. Fiches: Le llle siècle en Gaule Narbonnaise. Données regionales sur la crise de l’Empire, "Actes de la table ronde du GDR 984. Archéologie de l’espace rural méditerranéen dans l’Antiquité et le Haut Moyen Âge, Aix-en-Provence 1995", Antíbol 1996.
• M. Fixot. Les lieux de cuite et le terroir du village, dins l’église, la campagne. le terroir. Monographie du CRA, núm. 1. París 1990. pàgs. 17-19.
• J. Fontaine: Isidore de Seville et la culture classique dans l’Espagne wisigothique, París 1983.
• J. Fontaine: Culture et spiritualité en Espagne du IV au VII siècle, Londres 1986.
• A. Fuentes: LOS bronces bajo imperiales en Hispania, dins Los bronces romanos en España. Catálogo de la exposición. Ministerio de Cultura, Madrid 1990, pàgs. 117-135.
• A. García Bellido: Una placa de bronce repujado de la villa romana de Paret Delgada, "Archivo Español de Arqueología" (Madrid), XXV (1952), pàgs. 410-412.
• M. Genera: La Fontjoana, Vinebre, dins Anuari d’intervencions arqueològiques a Catalunya 1982-1989. Època romana. Antiguitat tardana. Generalitat de Catalunya. Barcelona 1993. pàg. 188.
• C. Godoy: Arqueología y liturgia. Iglesias hispánicas (siglos IV al VIII), Port de Tarragona-Universitat de Barcelona. Barcelona 1995.
• C. Godoy-J. Vilella: Consideracions sobre ta vitivinicultura en època visigòtica, "El vi a l’Antiguitat. Economia, producció i comerç al Mediterrani occidental. Actes", Museu de Badalona, Monografies Badalonines, núm. 9, Badalona 1987, pàgs. 438-443.
• J. Gómez: Inscripciones musivas en la Antigüedad tardía hispana. "Archivo Español de Arqueología" (Madrid), 66 (1993). pàgs. 284-294.
• J. Gómez: Apunts sobre l’alimentació al món romà, "Cota zero" (Vic). 12 (1996), pàgs. 98-104.
• J.G. Gorges: Les villes hispano-romaines. Inventaire et problématique archéologiques, Bordeus 1979.
• M. Guàrdia: LOS mosaicos de la Antigüedad Tardía en Hispania. Estudios de iconografía, PPU, Barcelona 1992.
• D. Gurri: Conclusions. El Moré, dins Autopistes i arqueologia. Memoria de les excavacions en la prolongació de l’autopista A-19, Barcelona 1995. pàgs. 231-235.
• J.M. Gurt-J.M. Palet: La estructuración del territorio en el Noreste de Hispania durante la Antigüedad Tardía, "Les campagnes de la Gaule à la fin de l’Antiquité. Habitat et peuplement aux IVe et Ve siècles. Colloque Ager IV. Résumés des communications, Montpellier", 1998, pàgs. 30-31.
• R. Hanoune: Le dossier des xenia el la mosaïque, dins Xenia. Recherches franco-tunisiennes sur la mosaïque de l’Afrique Antique-l, Roma 1990, pàgs. 7-13.
• T. Hauschild-A. Arbeiter: La vil·la romana de Centcelles, Barcelona 1993.
• R. Jàrrega: Una àmfora tardo-romana a la conca de Tremp: dades sobre el comerç d’importació a l’Antiguitat tardana, "8è Col·loqui internacional d’arqueologia de Puigcerdà. La romanització del Pirineu. 1988", Puigcerdà 1990, pàgs. 131-136.
• R. Jàrrega: La comarca de l’Anoia a l’època tardo-romana. Un estat de la qüestió, "Estrat" (Igualada), 4 (1991). pàgs. 61-82.
• R. Jàrrega: Aproximació a l’estudi de l’Antiguitat Tardana a les comarques del Garraf, Alt Penedès i Baix Penedès, "Olerdulae" (Vilafranca del Penedès), XVII (1992), pàgs. 53-112.
• R. Jàrrega: El mosaico polícromo con decoración geométrica de círculos intersecantes de la villa romana de Barrugat (Bítem, Tarragona). "Archivo Español de Arqueología" (Madrid). 66 (1993), pàgs. 275-284.
• R. Járrega: El poblamiento rural en el este de la Tarraconense en época teodosiana, "Congreso internacional La Hispania de Teodosio", vol. 2, Madrid 1997. pàgs. 533-542.
• A.H.M. Jones: The Later Roman Empire, Oxford 1964.
• S.J. Keay: Decline or Continuity? The Coastal Economy of the Conventus Tarraconesis from the Fourth Century until Late Sixth Century, BAR International Series, núm. 193, Oxford 1987, pàgs. 552-577.
• S.J. Keay: L’arqueologia romana a Catalunya durant l’últim decenni, "Cota zero" (Vic), 8 (1992), pàgs. 56-62.
• J. Lancha: Les mosaïstes dans la vie economique de la Peninsule lberique, du ler au IVè s.: etat de la qüestion et quelques hypothèses, "Mélanges de la Casa de Velázquez", XX (Madrid), 1984. pàgs. 45-61.
• H. Lavagne, R. Prudhomme, D. Rouquette: UI villa gallo-romaine des Près-Bas a Limpian (Hérault), "Gallia" (París), 34 (1976). 1, pàgs. 215-235.
• J. Llinàs, A. Ramírez, C. Montalbàn: L’Hort d’en Bach (Maçanet): una vil·la romana a La Selva interior”, "Annals de l’Institut d’Estudis Gironins" (Girona), XXXVII (1997), pàgs. 841 i ss.
• J. Llinàs-J. Sagrera: Vinya d’en Crispí (Guissona). Anuari d’intervencions arqueològiques a Catalunya 1982-1989. Època romana. Antiguitat tardana. Generalitat de Catalunya, Barcelona 1993, pàg. 199.
• G. López Monteagudo: Las ciudades representadas en el mosaico bizantino de La Carta de Mudaba. Origen y paralelos, "Espacio. Tiempo y Forma" (Madrid), 10 (1997). pàgs. 177-217.
• A. López-J. Fierro: La época romana en Darró (Vilanova i la Geltrú, Barcelona), "Espacio, Tiempo y Forma" (Madrid), 3 (1990), sèrie I, pàgs. 203-254.
• A. López, X. Fierro, M. Clua: Resultats de l’excavació feta a l’església de Sant Valentí de les Cabanyes, "Miscel·lània Penedesenca" (Vilafranca del Penedès), XIV (1990), pàgs. 71-100.
• A. López-J. Fierro: Arró, Darró o Adarró, Vilanova i la Geltrú, dins Anuari d’intervencions arqueològiques a Catalunya 1982-1989. Època romana. Antiguitat tardana. Generalitat de Catalunya, Barcelona 1993, pàgs. 133-134.
• S.J. López i Vilar: Un nuevo conjunto paleocristiano en las afueras de Tarraco, "Arqueología" (Madrid), 197 (1997), pàgs. 58-64.
• J.M. Macias-F. Tuset: Excavacions arqueològiques a la vil·la romana de Cal·lípolis (Vila-seca, Tarragonès), dins Tribuna d’arqueologia 1994-95. Generalitat de Catalunya, Barcelona 1996, pàgs. 113-121.
• J.M. Macias i altres: Nous contextos ceràmics del segle IV i inicis del V en la província de Tarragona, "Arqueomediterrània" (Barcelona). 2 (1997) ["Actes de la taula rodona sobre contextos ceràmics d’època romana tardana i de l’alta edat mitjana (segles IV-X), Badalona. 1996"], Àrea d’Arqueologia de la Universitat de Barcelona. Museu de Badalona. Diputació de Barcelona, pàgs. 153-177.
• J.M. Macias-E. Ramon: La vil·la romana de la Llosa (Cambrils, Baix Camp), dins Tribuna d’arqueologia 1992-93, Generalitat de Catalunya, Barcelona 1994, pàgs. 125-133.
• A. Martín-E. Bertó: Mas del Catxorro, Benifallet, dins Anuari d’intervencions arqueològiques a Catalunya, 1982-1989. Època romana. Antiguitat tardana. Generalitat de Catalunya, Barcelona 1993, pàg. 66.
• M. Mayer-Í. Rodà: La via augusta des Pyrénées à l’Èbre, "Documents d’archéologie française", 61 (1997) ("Voies romaines du Rhône à l’Ebre: via Domitia et via Augusta").
• X. Menéndez-J.M. Solías: Problemes entorn del Baix Imperi al curs inferior del Llobregat, "Pyrenae" (Barcelona), 21(1985), pàgs. 157-167.
• X. Menéndez-J.M. Solías: La romanització del territori meridional de la colònia Barcino. El cas de la Vall de la Riera de Sant Just Desvern (Baix Llobregat). "Annals de l’Institut d’Estudis Gironins" (Girona). XXXVII (1997), pàgs. 755-782.
• J.M. Miró: La fauna, dins Un abocador del segle V d.C. en el fòrum provincial de Tàrraco, Ted’A, "Memòries d’Excavació", 2, Tarragona 1989, pàgs. 403-414.
• E. Morral. J.M. Nuix, A. Martín: Excavacions a la vil·la romana de Can Bosch de Basea (Terrassa), Junta Municipal de Museus de Terrassa, Terrassa 1980.
• A. Mostalac-C. Guiral: La pintura, dins Hispania. El legado de Roma. En el Año de Trujano. Saragossa 1998, pàgs. 321-327.
• R. Navarro: Los mosaicos romanos de Tarragona, resum de la tesi doctoral, Universitat de Barcelona, Barcelona 1980.
• J.M. Nolla: L’habitatge: la casa rural i la casa urbana, dins Roma a Catalunya, Generalitat de Catalunya, Barcelona 1992, pàgs. 140-149.
• J.M. Nolla-J. Casas: Carta arqueològica de les comarques de Girona. El poblament d’època romana al nord-est de Catalunya, Centre d’Investigacions Arqueològiques de Girona, Girona 1984.
• J.M. Nolla-J. Casas: Material ceràmic del Puig de les Muralles (Puig Rom. Roses), "Arqueomediterrània" (Barcelona), 2 (1997) ["Actes de la taula rodona sobre contextos ceràmics d’època romana tardana i de l’alta edat mitjana (segles IV-X)", Badalona, 1996], Àrea d’Arqueologia de la Universitat de Barcelona. Museu de Badalona, Diputació de Barcelona, pàgs. 7-19.
• J.M. Nolla-F.J. Nieto: Una factoria de salaó de peix a Roses, "Fonaments" (Barcelona), 3 (1982), pàgs. 187-200.
• J. Padró: El poblament d’època romana a les comarques pirinenques, "7è Col·loqui internacional d’arqueologia de Puigcerdà, 1986", Puigcerdà 1988. pàgs. 253-261.
• J.M. Palet: Estudi territorial del Pla de Barcelona. Estructuració i evolució del territori entre l’època iberoromana i l’altmedieval, segles ll-l aC - X-XI dC. Ajuntament de Barcelona, col. "Estudis i memòries d’arqueologia de Barcelona", Barcelona 1997.
• P. de Palol: El castro hispanovisigodo de Puig Rom (Rosas), dins La labor de la Comisaría Provincial de Excavaciones Arqueológicas de Gerona durante los años 1942 a 1948, ed. per L. Pericot, col. "Informes y memorias de la Comisaría General de Excavaciones Arqueológicas", núm. 27, Madrid 1952, pàgs. 163-168.
• P. de Palol: Hallazgos romanos de los siglos IV-V en la provincia de Soria. "Pyrenae" (Barcelona), 6 (1970). pàgs. 185-195.
• P. de Palol: Romanos en la Meseta: el Bajo Imperio y la aristocracia agrícola. "Segovia y la arqueología romana. Symposium internacional de arqueología romana, Segovia, 1974". Barcelona 1977, pàgs. 197-308.
• P. de Palol: La cristianización de Ia aristocracia romana en Hispania, "Pyrenae" (Barcelona), 13-14 (1977-78), pàgs. 281-300.
• P. de Palol: Necrópolis hispanoromanas del siglo IV en el Valle del Duero III. Los vasos y recipientes de bronce, "Boletín del Seminario de Arte y Arqueología" (Valladolid), XXXVI (1970), pàgs. 205-236.
• P. de Palol: El Bovalar (Seròs, Segrià). Conjunt d’època paleocristiana i visigòtica. Generalitat de Catalunya, Barcelona 1989.
• P. de Palol: La baixa romanitat i l’etapa visigòtica, dins Història. Política, societat i cultura dels Països Catalans, vol. I, Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1996, pàgs. 379-399.
• P. de Palol: El Bovalar: basílica paleocristiana i poblat hispano-visigòtic, dins Història. Política, societat i cultura dels Països Catalans, vol. I, Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1996, pàgs. 392-393.
• P. de Palol: Les primeres comunitats cristianes i l’organització de l’Església, dins Història. Política, societat i cultura dels Països Catalans, vol. I, Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1996, pàgs. 400-403.
• P. de Palol: Un cavaller romà del segle IV a Barcino: a propòsit de la pintura mural descoberta l’any 1994, "Quaderns d’història" (Barcelona), 2/3 (1996), pàgs. 163-175.
• A. Pàmies-J. Pardo: La vil·la romana de Can Terrés (La Garriga). Vallès Oriental, "Jornades internacionals d’arqueologia romana", Granollers 1987, pàgs. 143-150.
• J.A. Paz: La Antigüedad Tardía, "Caesaraugusta" (Saragossa), 72-11 (1997), pàgs. 171-274.
• A. Pérez: Lleida romana, Pagès editors, Lleida 1991.
• A. Pérez: La vida quotidiana, dins Història. Política, societat i cultura dels Països Catalans, vol. I, Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1996, pàgs. 362-365.
• A. Pérez: La presa d’Ilerda pels bagaudes i els sueus, dins Història. Política, societat i cultura dels Països Catalans, vol. I, Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1996, pàgs. 386-391.
• A. Pérez: La época de Teodosio y sus inmediatas en el oeste de Cataluña, "Congreso internacional La Hispania de Teodosio", vol. 2, Madrid 1997, pàgs. 605-614.
• E. Pérez-Olmedo: Revestimientos de Opus Sectile en la península ibérica, "Studia archaeologica" (Valladolid), 84 (1996).
• E. Pons, A. Toledo, A. Colomer: La Fonollera, deu anys d’investigació arqueològica, Ajuntament de Torroella de Montgrí, Torroella de Montgrí 1985.
• M. Prevosti: Cronologia i poblament a l’àrea rural d’lluro, Barcelona 1981a.
• M. Prevosti: Cronologia i poblament a l’àrea rural de Baetulo. Badalona 1981 b.
• C. Raynaud: Le village gallo-romain et médieval de Lunel-Viel (Hérault). Les fouilles du quartier ouest, París 1990.
• C. Raynaud-L. Schneider: Habitat en marge. Grotte et sites perches en Languedoc et en Provence, "Les campagnes de la Gaule à la l’in de l’Antiquité. Colloque Ager IV. Résumés des communications", Montpeller 1998. pàgs. 43-46.
• La red viaria en la Hispania romana. Tarazona, 1987, Saragossa 1990.
• V. Revilla: Casablanca, Tortosa. Anuari d’intervencions arqueològiques a Catalunya, 1982-1989. Època romana. Antiguitat tardana. Generalitat de Catalunya. Barcelona 1993, pàgs. 64-65.
• V. Revilla i altres: Notes sobre siderúrgia romana a Catalunya, "Cota zero" (Vic), 13 (1997), pàgs. 85-92.
• M. Riu: L’arquitectura civil i militar, dins Catalunya romànica, vol. 1. Enciclopèdia Catalana. Barcelona 1994, pàgs. 75-86.
• E. Riu i Barrera: Temples i espai feudal des de l’arqueologia. "Quaderns científics i tècnics" (Barcelona), 3 (1991) ["Simposi. Actuacions en el patrimoni edificat medieval i modern (segles X al XVIII). Barcelona 5. 6 i 7 d’octubre de 1989"). pàgs. 265-272.
• I. Rodà: L’economia i les vies de comunicació, dins Roma a Catalunya, Generalitat de Catalunya, Barcelona 1992, pàgs. 68-86.
• A. Roure i altres: La vil·la romana de Vilauba (Camós). Estudi d’un assentament rural, Centre d’Investigacions de Girona, col. "Sèrie monogràfica", 8, Girona 1988.
• J. Ruiz De Arbulo: Els objectes metàl·lics, ossis, lítics i epigràfics, dins Un abocador del segle V d.C. en el fòrum provincial de Tàrraco, Ted’A, Tarragona 1989, pàgs. 385-390.
• J. Sales, J. Enrich, J. Serra: La necròpolis del Serral (Santa Maria de Miralles, Barcelona). Novetats sobre les necròpolis rurals durant l’antiguitat tardana, "Quaderns de prehistòria i arqueologia de Castelló" (Castelló). 17 (1996), pàgs. 419-432.
• J. Sánchez Real: LOS mosaicos romanos de Paret Delgada, "Boletín arqueológico" (Tarragona), LI (1951), pàgs. 108-109.
• E. Sánchez i altres (Arqueociència SCP): Excavacions a la prolongació de l’A-19. dins Autopistes i arqueologia. Memoria de les excavacions en la prolongado de l’autopista A-19, Barcelona 1995, pàgs. 124-241.
• M.P. San Nicolás: Los espacios ajardinados en la musivaria romana. "Espacio, Tiempo y Forma" (Madrid), 10 (1997), pàgs. 137-175.
• H. Schlunk-T. Hauschild: Informe preliminar sobre los trabajos realizados en Centcelles, "Excavaciones arqueológicas en España", 18, Madrid 1962.
• M. Sotomayor: Penetración de la Iglesia en los medios rurales de la España tardorromana y visigoda, "Cristianizzazione ed organizzazione ecclesiastica delle campagne nell’alto medioevo: espansione e resistenze. Settimane di studio nel Centro Italiano di Studi sull’ Alto Medioevo", Spoleto 1982. pàgs. 639-683.
• C.C. Taylor: Village and Farmstead. Londres 1983.
• P. Veyne: Les cadeaux des colons à leur propiétaire: la neuvième Bucolique et le mausolée d’lgel. "Revue archéologique", 2 (1981), pàgs. 245-252.
• R. Warland: Status und Formular in der Repräsentation der spatantiken Führungsschicht, "Römische Mitteilungen" (Heidelberg), 101 (1994), pàgs. 175-202.