Situació
Interior de la nau romànica de Sant Martí de Palaldà, totalment emmascarada per l’arrebossat i molt transformada, on s’aprecia l’extrem d’un dels arcs torals amb el pilar arranat.
ECSA - A. Roura
L’església parroquial de Sant Martí destaca al centre i a la part més alta del nucli antic del poble de Palaldà, al costat dels vestigis del castell.
Mapa: IGN-2449. Situació: Lat. 42° 29′ 15″ N - Long. 2° 40′ 32″ E.
L’itinerari per a arribar a Palaldà és el mateix que s’ha descrit en la monografia precedent. (EBP)
Història
La primera referència documental de l’església de Palaldà és força antiga, data de l’any 967, quan el levita Sunifred en la seva acta testamentària llegà a l’abadia de Santa Maria d’Arles un alou situat a Palaciodano, dins el terme de la “parrochia Sancti Martini”. Poc després, l’any 993, en una acta de consagració suspecta de les esglésies de Sant Esteve i Sant Martí de Riuferrer (d’Arles i de Cortsaví, respectivament) consta que els seus termes afrontaven, per un dels costats, amb la parròquia de “Sancti Martini de Palaciodan”.
A la darreria del segle XII, l’any 1186, el rei Alfons I de Catalunya-Aragó donà en franc alou a l’abat Robert d’Arles un mas de la vall de Buçac, dins la demarcació de la parròquia de Sant Martí de Palaudano. Al final del segle XIII, en les relacions de parròquies que contribuïren a sufragar la dècima recaptada els anys 1279 i 1280 dins la diòcesi d’Elna, consta que el sagristà de Palaudano pagà 17 sous el primer any esmentat i 15 el segon.
L’església de Sant Martí ha mantingut la categoria de parròquia. Entre el seu mobiliari litúrgic destaca el notable retaule major, d’estil barroc, altres retaules de la mateixa època i una bella creu processional d’argent del segle XVII, conservada a la sagristia. (JBH)
Església
L’església de Sant Martí és un edifici d’una sola nau amb capçalera carrada. Una de les úniques pervivències de l’antiga construcció romànica és la nau, ja que el primitiu absis semicircular fou enderrocat durant les reformes practicades a l’església als segles XV o XVI, i al seu lloc bastiren el ja esmentat absis rectangular o carrat —amb una capella a cada costat de la mateixa forma—, cobert amb volta de creueria.
La nau romànica té volta de canó reforçada per tres arcs torals de mig punt sobre pilars adossats, força sortints (alguns han estat arranats a la part baixa). Aquests arcs divideixen la nau en tres tramades de llargada irregular, i decreixen de ponent a llevant. Tant la volta com els arcs actualment tenen el perfil una mica deformat.
Als costats de la nau hi han estat afegides tres capelles rectangulars, també d’època tardana.
L’interior del temple resta totalment recobert d’arrebossat i encalcinat. A l’exterior, hi ha construccions veïnes afegides als costats de tramuntana i de llevant. El parament romànic del sector meridional tampoc no és visible a causa de les capelles esmentades.
Porta de l’església, amb la ferramenta originària.
ECSA - A. Roura
Al frontis o façana occidental hi ha la porta d’entrada. És una obertura rectangular proveïda d’una grossa llinda, que té a sobre un arc de descàrrega de mig punt. El marc és fet amb peces de granit ben escairades i polides; al marxapeu hi ha estat emprat algun carreu de marbre blanc que segurament, a l’origen, devia estar situat en algun altre lloc de l’edifici o de la mateixa entrada. Per sobre la porta s’obre també un ull de bou, ben emmarcat per dovelles grans, ben tallades. Aquesta façana ha estat repicada i mostra un aparell força rústec, a base de blocs de pedra només trencats, però que s’han col·locat amb tendència a crear filades horitzontals. Ha estat lligat amb ciment molt abundant.
Al nord-est de l’església s’afegeix una torre campanar de planta rectangular, força més llarga que ampla. Actualment no és gaire alta. A la part inferior dels murs perimetrals presenta un aparell romànic de petits carreus, força ben escairats però poc polits, que formen filades seguides. S’ha conservat en alçades molt irregulars. La torre és coronada per un pis amb parells d’obertures d’arc de mig punt a cada façana, algunes de les quals són enterament de pedra, mentre que d’altres han estat fetes amb cairons de terrissa. Aquest pis pertany a una refecció postmedieval. No ens sembla del tot segur que la torre tingués, originàriament, la funció de campanar; cal tenir en compte que al costat del temple hi havia el castell.
En l’estat actual, els elements de la part romànica de l’església, és a dir, de la nau, resten majoritàriament amagats pel morter de calç que els recobreix. Les obertures del frontis han estat alterades per reformes tardanes. A desgrat de les dites modificacions, podem establir, per les característiques de la volta, els seus arcs torals i el parament observable, que aquesta nau s’integra dins les formes pròpies de l’arquitectura del segle XI. Podem considerar que pertany a la mateixa època la base de la torre campanar. (JBH)
Forja
Detall de la ferramenta de la porta, amb un tirador d’argolla.
ECSA - A. Roura
Els dos batents de fusta de la porta de Sant Martí de Palaldà conserven un conjunt de ferramenta originari de l’església romànica. Presenta els característics jocs o cintes decorats amb parells de volutes que es cargolen en sentits oposats.
Aquestes tires horitzontals acaben amb les dobles volutes de cada extrem i, a més, altres tres o quatre parells d’espirals o volutes sorgeixen de la part central. Es distribueixen en sis filades, en ambdós batents, repartides a sobre i a sota de l’espai central on hi havia el forrellat (desaparegut) i ocupat pels panys i tiradors. En l’esmentat espai i en altres sectors hi ha, encara, alguna petita peça que té forma de S i sis ferradures de mides diverses, al·lusives a la dedicació de l’església a Sant Martí de Tours. També hi ha dos tiradors d’argolla i els dos guardapanys que són unes plaques llises.
Les cintes i les seves espirals tenen la superfície solcada per un gros acanalat i són clavades amb claus de cabota esfèrica i molt boteruda. Només un dels jocs és diferent, decorat amb petits solcs múltiples, de forma ovalada. Els dos tiradors tenen les grosses argolles llises, amb tres nusos ben destacats. Pengen d’anelles, una de les quals és decorada amb rengles d’incisions en forma de petites S, i són subjectades a unes plaques circulars que presenten un calat a base de cercles i de forats rodons.
Les ferradures —alhora ornamentals i simbòliques, com ja hem indicat— són totes llises, exceptuant la que hi ha al sector central de la porta. La seva superfície és decorada amb fines incisions i puntillat, que creen temes geomètrics.
El conjunt de forja és molt atapeït, ocupa tots els espais disponibles. Només s’han perdut el forrellat i unes poques volutes. És molt possible que els batents de fusta de la porta siguin els originaris.
Es tracta d’un dels testimonis més notables i ben conservats, al Vallespir, de les produccions de forja romànica o de tradició romànica per a les portes d’església, molt característiques de la farga pirinenca. (JBH)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Monsalvatje, 1914, vol. 23, pàgs. 213-214
- Rius, 1946, vol. I, pàgs. 44 i 56
- Ponsich, 1980b, pàg. 82
- Cazes, 1975, pàgs. 13-20 i 1990, pàg. 31
- Ordeig, 1994, vol. I(II), doc. 110, pàgs. 259-260
Bibliografia sobre la forja
- Dictionnaire des églises de France, 1966, vol. IIc, pàg. 6
- Cazes, 1975, pàgs. 16-17
- Justafré;, 1988, pàg. 12