Sant Joan de Boí (la Vall de Boí)

Situació

L’església des del sector de migdia, amb el seu característic campanar.

ECSA - F.Tur

Aquesta església, dedicada a sant Joan Baptista, es troba a l’entrada de la vila de Boí, sota la roca on hi havia hagut el castell i vora mateix de la carretera, a la dreta. Boí és aigua amunt de la Noguera de Tor, a la riba esquerra, poc abans de rebre les aigües del riu Sant Martí.

Mapa: 33-9 (181). Situació: 31TCH222103.

S’arriba a Boí per la carretera que ressegueix la vall i porta a Caldes de Boí. Després del quilòmetre 16, a mà dreta, hi ha el trencall que porta a Boí. (JBP-FJM-AMB)

Història

La vila de Boí fou el centre polític tradicional de la vall i la seva parròquia també fou una de les més importants. Hom té referències directes del lloc des de l’any 1064, en què Artau I i la seva esposa Llúcia, comtes de Pallars Sobirà, vengueren i alhora bescanviaren als comtes de Pallars Jussà, Ramon IV i la seva dona Valença, juntament amb el castell d’Erill i d’altres possessions a la vall (ipsa illa de Bogin). La vila de Boí és esmentada en els diferents pactes posteriors entre els comtes de Pallars Jussà i els de Pallars Sobirà.

Pel conveni del 1140, fet entre els bisbe Pere Berenguer d’Urgell i Gaufred de Roda, sobre els límits jurisdiccionals dels respectius bisbats. Sant Joan restà dins la diòcesi d’Urgell i es desvinculà de la diòcesi de Roda, però, igual que altres esglésies de la vall, gaudí d’un règim especial d’autogovern, del qual ja es té constància en la visita arquebisbal del 1314. En la visita del 1373 es la esment del vicari de Boí, anomenat Arnau Llop, i dels vicaris de Taüll i l’abat de Caldes, que van reconèixer davant el visitador que en l’anterior visita a les seves esglésies i a la d’Erill-la-vall, en època del papa Urbà V (1362-70), havien pagat conjuntament vinti-cinc sous com a dret de mitja visita. El vicari era elegit entre els co-rectors. A Boí hi havia dos co-rectors el 1556 i un el 1620.

L’església parroquial de Boí fou declarada monument històrico-artístic l’any 1962. Va ser objecte d’una campanya global de restauració als anys setanta, que va retornar-li la seva forma originària. Es van eliminar les voltes de rajola fetes al segle XVIII i la compartimentació en capelles de les naus laterals i també es van enderrocar els contraforts. Amb motiu d’aquesta restauració es van recuperar nous fragments de pintura mural, que juntament amb els arrencats als anys vint, són ara al MNAC. (JBP-APF)

Església

Planta de l’església, de tres naus capçades per sengles absis a llevant (el central ara desaparegut), una estructura que comparteix amb Santa Maria i Sant Climent de Taüll.

Ll. Cuspinera - Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya

Es tracta d’un edifici fins fa poc molt transformat. Mitjançant una adient restauració, recuperà la seva primitiva estructura, concretada a partir d’un pla basilical de tres naus, capçades, a llevant, per sengles absis semicirculars. dels quals manca el de la nau central que, malgrat els agençaments, encara no ha recuperat des que li fou llevat quan hom amplià la plaça del poble. Actualment només es conserva l’espai presbiteral que s’interposava entre la nau i aquest absis, mentre que a les naus laterals els absis s’obren mitjançant estrets arcs presbiterals.

Les naus són separades per quatre arcades semicirculars adovellades que recolzen sobre unes curtes i massisses columnes, de secció quadrangular les primeres de llevant i de secció circular les restants. A partir de les arcades es desenrotllen els murs divisoris de les naus que, conjuntament amb els perimetrals, sostenen la coberta de fusta que abraça les tres naus, exterioritzada amb una teulada de doble pendent, recoberta amb llicorelles. Per la seva part l’espai presbiteral central és cobert amb una volta de pedra de mig punt, mentre que les absidioles són aixoplugades amb voltes de quart d’esfera.

Interior del temple després de la profunda restauració que li retornà la disposició primitiva.

ECSA - F. Bedmar

La llum penetra a l’interior de l’edifici a través d’un conjunt de finestres que, tret de la capçalera, es reparteixen per tots els murs. Així, al mur nord, hi ha tres finestres d’idèntiques característiques, de doble esqueixada i d’arc de mig punt adovellat i extradossat amb un segon arquet fet amb lloses. Al mur de ponent n’hi ha tres més que es distribueixen a cadascun dels murs terminals de les tres naus. Totes són obertes amb un sol entallament i són coronades per un arc de mig punt, amb l’additament d’un segon arquet de lloses a les laterals. Al mur sud encara n’hi ha una altra semblant a les del mur nord, totalment refeta.

L’accés al temple es fa a través d’un portal situat al mur de ponent, obert posteriorment, que substituí l’original, ara reobert, emplaçat al mur nord i que, com les finestres d’aquest cantó, és cobert amb un arc de mig punt adovellat, extradossat amb un segon arquet de lloses, disposat a manera d’arquivolta. Probablement aquest portal havia estat protegit per un pòrtic, avui totalment destruït.

El campanar s’adossa a la nau lateral sud, a frec de la capçalera, amb comunicació amb la nau per una porta coberta amb un arc de mig punt. Tot i que és prou esvelt, només conserva dos pisos originals, ja que el fragment que s’aixeca a partir del segon pis respon a un sobrealçament posterior, amb el qual hom volgué pal·liar parcialment la mutilació de què fou objecte anteriorment. Aquest campanar s’adscriu a la mateixa tipologia dels altres campanars que trobem a la vall de Boí, per tal com admet elements llombards en la seva separació dels pisos, que contrasten en el parament i trenquen, conjuntament amb l’obertura dels finestrals, la monotonia de les ordenades filades horitzontals fetes amb petits carreus, ben escairats i sòlidament encaixats els uns amb els altres. L’ornamentació llombarda, separadora dels pisos, es concreta en un fris de cinc arquets cecs, amb la incorporació d’un altre fris de dents de serra en el segon pis, que emmarquen els rebaixos fets al gruix del mur, on s’obren les finestres. Les finestres del primer pis són simples i disposen d’arcs de mig punt adovellats; les del segon, excepte a la façana de migdia, on hi ha una finestra estreta, són geminades i segueixen l’esquema generalitzat de dos arquets de mig punt, amb un rebaix a l’intradós, sostinguts per una columna central, coronada per un capitell mensuliforme. Al darrer tram, on s’allotgen les campanes, retornen les formes simples, però adaptades dins d’un altre context.

Les façanes corresponents a les naus són totalment llises, fet que contrasta amb la decoració llombarda que exhibeix l’absidiola nord, formada per un fris continu d’arcuacions que també devia fer-se extensiva a l’absis central, avui desaparegut, i a l’absidiola sud, refeta.

L’aparell de la construcció acusa les remodelacions que s’hi han fet, bé que les parts originals mostren un aparell rústec, fet amb carreus de mides irregulars (alguns força voluminosos), toscament escantonats, però disposats en filades. Aquest aparell contrasta amb el que mostra el campanar, obrat amb carreuons ben escantonats i perfectament disposats, que li confereixen una estructura més uniforme. Al mur nord es conserva bona part del seu arrebossat antic, per sota del qual es veu l’aparell, que presenta unes juntes amples, de morter gris, amb línies blanques pintades, que imiten un carreuat fictici, tal com el retrobem a les parts més antigues de les esglésies de Santa Eulàlia d’Erill-la-vall i de Sant Climent de Taüll.

L’aspecte que ofereix aquesta església actualment, tal com hem indicat al principi, obeeix a unes intervencions que li han retornat, si excloem l’absència de l’absis central, el seu caire primitiu, que havia estat modificat per haver-se llevat bona part de la capçalera, substituït el sostre de fusta per voltes de pedra i transformat les naus laterals en capelles, alhora que la nau lateral sud era desarticulada parcialment.

L’església de Sant Joan segueix el primitiu tipus basilical de tres naus cobertes amb fusta i pot correspondre al primer grup d’esglésies construïdes a la vall de Boí a mitjan segle XI, contemporània de les fases més antigues d’Erill-la-vall i de Sant Climent i Santa Maria de Taüll. A diferència d’aquestes. Sant Joan de Boí no devia ser radicalment transformada al principi del segle XII i només s’hi afegí un campanar que ja correspon a les etapes constructives més tardanes de les esglésies d’aquesta vall, de cap a la fi del segle XII o encara posteriors. (FJM-AMB-JAA)

Al setembre del 1997 la Generalitat de Catalunya inicià les obres de restauració integral de l’edifici, que s’allargaran fins el 1999. Hi ha programada l’excavació del temple. Es repararan les patologies constructives i es dotarà l’església d’instal·lacions adequades. També es recuperarà l’accés al temple per la façana nord, que serà protegida per un nou porxo, segons l’estructura original de l’edifici. Finalment es col·locarà una reproducció de les pintures murals que ara són al MNAC. (CPO)

Pintures

Un fragment de la decoració mural de l’església, conservat al Museu Nacional d’Art de Catalunya (núm. d’inventari MAC 15 822), que correspon a la figura d’un animal fantàstic.

ECSA - Rambol

El conjunt pictòric que decorava els murs de l’església de Sant Joan de Boí ha estat conegut i recuperat en tres moments i per tres iniciatives diverses: el 1907, el 1919 i els anys setanta.

L’any 1907 una expedició jurídico-arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans i de la qual formaven part, entre d’altres, Josep Puig i Cadafalch i Josep Gudiol i Cunill, arribà a la vall de Boí i estudià per primera vegada els conjunts romànics de Sant Climent i Santa Maria de Taüll i Sant Joan de Boí (Missió arqueològica-jurídica de l’Institut a la ratlla d’Aragó, 1907). Les esglésies que foren descrites, dibuixades i analitzades (Puig i Cadafalch, 1907) mostraven també algunes restes, mig amagades per emblanquinats o per retaules, de la seva decoració pictòrica. Josep Pijoan, que aleshores estava preparant la publicació de les pintures murals catalanes, hi dedicà una atenció particular en el fascicle III(*).

En aquella primera campanya, l’església de Sant Joan de Boí presentava un estat de modificacions molt notable que amagava la major part de les pintures. Així, doncs, Pijoan (1910, pàg. 32) comentà i estudià el que en aquell moment era a la vista i que es reduïa a l’escena de la lapidació de sant Esteve, que era situada “en un pas que queda al sostre mort, per pujar al campanar. No està pintada precisament sobre la paret mestre, sinó en l’altre paret del de ant, que construida damunt dels archs, ser ía per aguantar la teulada. Quan l’iglesia tenía encara les se es tres naus, aquella pintura posada en la part alta tocant al sostre, de ía quedar mal illuminada”. Pijoan puntualitza que la làmina que reprodueix el dibuix de Joan Vallhonrat a color i escala naturals, és incompleta perquè s’hi veia també la porta de Jerusalem(*). Un altre fragment que es descriu i il·lustra amb un dibuix a tinta és la figura d’un dromedari sobre un cel estrellat, fragment que correspon al fris inferior de la gran composició del mur lateral nord, al costat de la porta d’entrada i que fou completament recuperat anys més tard, durant el procés d’arrencament dels murals. Pijoan explicita que aquest fragment estava situat davant per davant de la lapidació de sant Esteve, a la paret mestra lateral(*). A més s’hi reconeixia la decoració exterior, sobre el portal lateral, a punt de perdre’s. Les còpies o reproduccions manuals foren fetes per Joan Vallhonrat el 1908, en concret una a mida natural de la lapidació i una altra, a escala, de la porta exterior (Guàrdia, Camps, Lorés, 1993, pàgs. 53-55).

El 1919 s’inicià la campanya d’arrencament dels conjunts pictòrics romànics d’algunes esglésies, per iniciativa de Joaquim Folch i Torres. L’expedició a Sant Joan de Boí i Taüll donà la sorpresa de descobrir que els metres quadrats de pintura conservada eren més dels que s’havien comprat i contractat per a ser arrencats. Efectivament, sota l’enlluït anaven apareixent nous fragments. La discussió i la problemàtica a l’entorn d’aquests fets donaren resultats diversos en cada conjunt. Amb plena consciència del fet que restaven in situ, molts fragments, que més endavant pogueren recuperar-se, deixaren de ser arrencats. En el cas concret de Boí es descobriren les pintures del mur nord de la nau de l’evangeli, amb la decoració interior de la porta, uns fragments la posició dels quals no fou especificada abans de l’arrencament, i la decoració de l’intradós d’un arc de separació entre les naus(*).

Amb motiu d’una campanya de restauració de l’edifici portada a terme en la dècada dels setanta, es pogueren reconèixer nous i importants fragments de la decoració de l’església. Els equips del Museu d’Art de Catalunya, dirigits per Joan Ainaud, en foren els responsables (vegeu Ainaud, 1977, i Barcelona restaura, 1980, pàgs. 19-23). Aquest notable conjunt restava en el fons de reserva de l’actual Museu Nacional d’Art de Catalunya i, amb alguna excepció, no ha estat mostrat mai públicament fins a la darrera inauguració del museu(*). Ens consta que alguns fragments d’aquestes pintures es troben avui en lloc desconegut, i tenim constància de la presència d’un d’aquests al Museu Diocesà de Lleida. El treball no es completà i hi resten encara pintures in situ, entre les quals les que corresponen a la decoració de l’arc triomfal de l’absis central. Les que es recuperaren i que actualment coneixem procedien de l’intradós de sis dels arcs de separació entre les naus laterals i la central, del mur de ponent als sectors nord i sud, és a dir, dins de les naus laterals, i dels pilars i murs de separació entre les naus, també dins de les dues naus laterals. Hi ha un projecte en curs dirigit des del Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya que preveu una actuació sobre el monument i sobre aquests fragments de pintura in situ.

Lapidació de sant Esteve, identificat per una inscripció que l’acompanya, en un fragment de les pintures murals de l’església conservades al MNAC, núm. MAC 15 953 de l’inventari.

ECSA - Rambol

De tot el que precedeix aquestes línies es pot deduir la complexitat de restitució teòrica al seu emplaçament original de les pintures que decoraven l’església, tot i que, amb reserves, es pot afirmar que el que es conservava al començament de segle pertanyia exclusivament a les naus laterals amb alguns fragments del mur de ponent de la nau central, la porta exterior i petits elements de l’arc de pas a l’absis central, destruït d’antic. No és fàcil refer el que devia ser el programa original havent de prescindir no només del punt focal del seu contingut, l’absis central, sinó també de les matisacions i el caràcter del desenvolupament que és propi de la decoració de la nau major. En línies generals i sense entrar en una descripció minuciosa del contingut de les diferents imatges que conformen el conjunt conservat, els dos murs sud i nord respectivament de les naus laterals nord i sud, és a dir, els que es disposaven sobre les arcades de separació, contenien figures dretes de sants, sense que en cap cas tinguem elements per a identificarlos, situades exactament sobre els pilars. Una escena hagiogràfica ocupava un parament d’aquest sector: la lapidació de sant Esteve (MNAC/MAC núm. 15 953). Hi ha espai suficient per a suposar l’existència d’una altra escena de caràcter semblant, tot i que només resta una inscripció: Sanctus Martinus. Creiem que no és impossible pensar que tal vegada la Caritat de sant Martí podria ser l’escena al·ludida amb la inscripció. Diversos motius de tipus arquitectònic completaven aquests murs, a més de temes d’animals inscrits dins sèries de cercles.

Fragment de pintura mural, guardat al MNAC (núm. MAC 15 952), amb la representació d’un quadrúpede amb un cap de serp a l’extrem de la cua i, a dalt, part d’una sanefa de tipus vegetal.

ECSA - Rambol

Les parets mestres de tanca de les naus concentraven un seguit d’imatges o escenes juxtaposades que conservem parcialment en el cas de la nau lateral sud i quasi completa a la nord. A la primera hi podem restituir un gran fragment amb una figura de quadrúpede difícil d’identificar que porta a la boca una flor de lis i té la cua acabada en un cap de serp (MNAC/MAC núm. 15 952). El motiu superior d’orla és idèntic al que corona les figures del mur oposat de la nau nord. A l’angle sud-occidental pertanyen un seguit de fragments, recuperats durant la campanya dels anys setanta, amb una estranya configuració d’una bèstia apocalíptica —de cos únic i set caps coronats amb banyes— que es dirigeix vers una ciutat i d’una inscripció encara pendent de lectura, a més d’una representació d’un pou del qual sorgeix la serp, d’arrel i models també apocalíptics.

Fragment de pintura mural, conservat al Museu Nacional d’Art de Catalunya (núm. MAC 15 796 de l’inventari) amb la figura d’un gall sobre bandes monocromàtiques.

ECSA - Rambol

Fragment de pintura mural corresponent a dues escenes superposades, conservat al MNAC amb el núm. 15 956 de l’inventari.

ECSA - Rambol

El mur gairebé complet de la nau nord, conegut des del primer procés d’arrencament a l’església, s’ordena a partir dels elements arquitectònics, les dues finestres i la porta, en quatre compartiments (MNAC/MAC núms. 15 955 i 15 956), encara emfasitzats per motius arquitectònics pintats. Començant la lectura des de la capçalera trobem les restes d’una figura, de l’apòstol Felip, com es pot assegurar per la inscripció que l’acompanya, que segurament s’oposava, en conversa, amb una altra figura desapareguda. El segon compartiment, el més ampli i situat entre les dues finestres, mostra una escena de joglaria amb tres figures, un sonador de psaiteri, un malabarista de boles i ganivets i un tercer que realitza un joc d’equilibri amb perill, car intenta —penjat cap per avall— agafar espases amb la boca per la fulla. El tercer i el quart compartiments repeteixen l’esquema del primer, ja que dos personatges nimbats, apòstols o sants, dempeus, conversen tot oposant-se. En l’últim compartiment, un petit fris amb figures d’animals reials, un dromedari, o animals fantàstics, són separats per temes arquitectònics. La porta que s’obria entre el tercer i el quart compartiments era decorada amb una figura de gall dins una mitja lluna (MNAC/MAC núm. 15 796). Per sota d’aquestes figures corre un motiu de cinta en ziga-zaga.

Al mur occidental, en el segment corresponent a la nau central, s’atribueixen tres fragments de pintura: l’un d’ells amb restes d’éssers dimoníacs, l’altre amb tres busts masculins que sorgeixen d’un mantell, potser restes del tema del si d’Abraham (MNAC/MAC núm. 15 951) i l’últim amb dues mitges figures, una de les quals amb una au a les mans (MNAC/MAC núm. 15 862 b). Tot i la insuficiència i la parcialitat de conservació, podem adduir la hipòtesi de l’existència d’elements d’un judici final en una localització que és l’acostumada per a aquest cicle.

Finalment, i sempre a l’interior de l’edifici, el cicle més notable entre les pintures recentment recuperades és el que decorava els intradossos dels arcs. Hi alternen dues solucions: la que, tot partint d’un tema decoratiu a la clau de l’arc, disposa dos compartiments amb dues figures a cada costat i la que n’utilitza solament un per banda, perquè les figures més allargades ocupen més espai. Així, doncs, i en un càlcul aproximat, tindríem un conjunt de vint-i-quatre figures d’éssers, alguns dels quals pertanyents als cicles de bestiari: olifant, lleó, víbria i d’altres que, tot i portar una inscripció al costat, resulten impossibles de vincular als repertoris tan rics de bestiari coneguts: carcoliti, magra… Més encara, les inscripcions i els animals no resulten coincidents, o en tot cas són interpretacions que s’escapen de la tradició, tot i ser variada, dels bestiaris coneguts. Dins d’aquesta sèrie o cicle s’inclou una figura humana amb una pròtesi a la cama esquerra, amputada a mitja tíbia.

Restes de la decoració pictòrica que ornava el pòrtic d’entrada a l’església i que es conserva al MNAC amb el núm. MAC 15 954 de l’inventari.

ECSA - Rambol

La decoració del portal (MNAC/MAC núm. 15 954), originàriament aixoplugat per un porxo, resulta extraordinària per la manca de paral·lels conservats. Resulta difícil actualment fer una lectura detinguda de la teofania que es desenvolupava en aquest mur, tot i que disposem del dibuix que féu J. Vallhonrat al començament d’aquest segle (MNAC/MAC núm. 63 878). El tema central dins d’un clipi, esborrat, permet restituir la figura de l’agnus, el crismó o la creu. En tot cas, no hi ha dubtes que la forma és sostinguda per quatre àngels i la visió completada per les figures del sol i la lluna als angles superiors. En un segon nivell s’hi disposen figures humanes, una d’elles amb un llibre, testimonis de la visió o, en el cas de la figura que s’aïlla al costal esquerre, un evangelista o profeta. Una inscripció, actualment il·legible, coronava i, naturalment, feia explícit el contingut de la visió.

Anàlisi iconogràfica

Cadascuna de les escenes o cicles mereix un comentari detingut, però aquí ens limitarem a portar elements de discussió dels que creiem més notables o interessants.

Escena de joglaria en un registre emmarcat per sanefes ornamentals, provinent de la decoració mural de l’església i conservada al MNAC amb el núm. MAC 15 955 de l’inventari.

ECSA - Rambol

El primer d’ells és l’escena dels joglars. Des de Gudiol i Cunill (1927, pàg. 238, n. 1), que fou el primer a establir una relació entre alguns detalls d’aquesta escena i les figures que acompanyen l’adoració de l’estàtua de Nabucodonosor en la Bíblia de Rodes (Bibliothèque Nationale, París, lat. 6, foli 64v), diferents autors han insistit fins al punt d’arribar a identificar el mateix context bíblic per a les pintures de Boí. Sembla evident, però, que no hi ha cap element que pugui fer pensar, a Boí, en una referència a l’episodi de l’estàtua, més encara, la relació entre les dues obres es redueix a una de les tres figures exclusivament, la del malabarista de boles i ganivets. La figura del músic és molt genèrica i la de l’equilibrista no té cap parentiu concret com no sigui l’ús d’una espasa i la posició cap per avall. Crec haver demostrat, en un altre lloc (Guàrdia, e. p.), que la raó de la presència d’aquestes figures en l’escena de Nabucodonosor en la Bíblia de Rodes és un fet resultant d’afegir elements d’uns repertoris independents, els dels cicles festius que a l’edat mitjana acordem d’anomenar joglarescs, de manera forçada en un tema que no les preveu, de la mateixa manera que apareixen tantes vegades en la representació de David i els seus músics. A Boí, al contrari, l’escena és objecte d’atenció particular, mereix una descripció detinguda, i, dit en altres termes, es representa per si mateixa sense imbricar-se amb temes bíblics. La utilització del malabarista de boles i ganivets, certament ben pròxima en la Bíblia i les nostres pintures, s’explica per la difusió d’aquest esquema a Occident en uns circuits encara no prou ben determinats, que és el mateix que dir que podia ser coneguda a partir d’una font comuna o per dues vies diferents. En conservem prou exemples idèntics arreu d’Europa per a assegurar-ho. Al meu entendre, el problema fonamental no és explicar per què trobem dos exemples semblants de la mateixa figura a la Catalunya dels segles XI-XII, sinó intentar entendre els motius pels quals una escena de joglaria perfectament descrita s’inserta dins un programa iconogràfic en les pintures murals de Boí i amb la presència i l’emplaçament en què ho fa. El tema dels cicles aparentment profans dins de les esglésies i la seva explicado és i ha estat objecte de debat, però més sovint d’oblit i de desatenció. A ningú no se li escapa la dificultat de proposar una lectura concreta. A Boí s’inserta perfectament dins dels grups de testimonis i adoradors de Déu, les parelles d’apòstols que la flanquegen i els que se li enfronten al mur oposat. Potser és aquest context celebratiu de la glòria de Déu el que dóna raó a la introducció d’elements propis de la pompa reial i imperial (Guàrdia, e. p. pàssim).

Escena fragmentària de la decoració mural de l’església, conservada al Museu Nacional d’Art de Catalunya (núm. d’inventari MAC 15 822) i que correspon a les figures de dos personatges.

ECSA - Rambol

El cicle de l’intradós és potser el més notable de tot el conjunt conservat. No es coneix cap paral·lel en pintura mural arreu d’Europa per a un grup de figures fantàstiques com les de Boí, i és difícilment comparable en escultura arquitectònica(*). L’ordenació fa pensar en un cicle de bestiari i l’emplaçament és també el més propi. La lectura, però, de cadascuna de les figures fa pensar que potser hi havia la intenció real de representar un bestiari, si més no al costat de l’evangeli on es conserven les inscripcions que identifiquen els diferents éssers, però que faltaren els models. Cal dir que molts dels representats no responen a cap descripció concreta i més aviat fan pensar en les elaborades figures que tot sovint ornamenten les inicials dels manuscrits il·lustrats. S’acompanyen, però, d’inscripcions que, com ja s’ha comentat, no sempre resulten comprensibles i ben sovint no estan vinculades als repertoris de bestiari. Sembla com si les figures i les inscripcions derivessin de models per separat(*). Tanmateix, el que ens porta més a confusió és el fet d’incloure una figura humana, amb la peculiaritat descrita, dins aquest context. Certament que la figura en si no té cap particularitat, més encara, és freqüent dins la iconografia de l’art romànic(*). La figura del coix, com la d’altres malalts i impedits, ha tingut dins de la tradició cristiana una lectura com sempre parcialment negativa, que té com a punt d’arrencament el Le ític. L’associació llargament elaborada de la imperfecció i la impuresa tingué les oportunes correccions, ja des d’Isidor, però el sentit negatiu possiblement persistí dins de la consideració més general. No en va, l’amputació era deguda a ferides de guerra o caça, però més sovint a malalties considerades molt negativament. És alhora una figura familiar dins de l’època, però amb una possible lectura negativa, que es pot entendre dins el context moralitzant del bestiari.

El coneixement dels nous fragments de pintura procedents de Boí confirma plenament, al meu parer, la unitat del conjunt que, amb ben poques excepcions, sempre ha estat proclamada(*). Alguns detalls molt característics, com ara la solució tan peculiar del nas de perfil coneguda en els botxins de l’escena de la lapidació de sant Esteve, es retroba idèntica en el de l’home coix que acabem de comentar. Només la decoració de l’exterior de la porta nord sembla allunyar-se de la manera de fer de l’equip que s’ocupà de les pintures de l’interior, malgrat que l’estat de conservació sigui insuficient per a procedir a un estudi detingut. En tot cas, resten per fer les anàlisis dels pigments i els procediments pictòrics que ja s’intueixen diferents(*). L’anàlisi de la tècnica pictòrica de les pintures de Boí ha estat feta recentment, però s’ha limitat al fragment de la lapidació de sant Esteve. Les conclusions confirmen les diferències ja observades entre Boí i els altres conjunts pictòrics coneguts de la mateixa vall(*). De fet, no s’ha pogut arribar a determinar cap paral·lel convincent o pròxim dins de la pintura mural catalana conservada. Sembla clar que les pintures de Boí s’aparten de les que són obra o deriven de la tradició nord-italiana, i les vinculacions a conjunts francesos s’han intentat posar en relleu sense que s’hi hagi arribat a cap acord(*). Efectivament, les semblances amb cicles com el de Boí són insuficients o massa genèriques per a pensar en identitats o en dependències, però de tota manera no s’ha de rebutjar la possibilitat d’un bon coneixement de les experiències, diverses, del centre de França a l’entorn del 1100, sobre la base d’una tradició local que em sembla destacable a Boí.

De les campanyes de restauració dutes a terme durant els anys 1976-78 es pogué comprovar que aquestes pintures objecte d’estudi foren la segona decoració de l’església, ja que en el procés d’arrencament hom recuperà un enlluït senzillament decorat amb línies que simulaven carreus regulars (Ainaud, 1980, pàgs. 19-23). No tenim, però, cap data externa o objectiva per a la construcció de l’edifici que pugui ajudar a establir un terminus post quem per a les pintures que ens ocupen. La majoria d’estudiosos que s’han ocupat d’aquest cicle pictòric han proposat, sense una argumentació convincent, una datació dins el segle XII que ha oscil·lat entre el primer quart, per referència a les pintures de Taüll i acceptant com a significativa la data de consagració de les dues esglésies, i la segona meitat de segle. Els arguments per a una datació més alta, als últims anys del segle XI, són fruit de la comprovació del fet que hi hagué dues etapes constructives en les esglésies de la vall, a la primera de les quals correspondria la decoració de Boí, anterior al 1123, a més de la subordinació de l’escena dels joglars de Boí respecte de la de la Bíblia de Rodes i l’acceptació que hi ha d’haver una proximitat cronològica entre el suposat model i la versió pictòrica monumental (Ainaud, 1973, pàgs. 56 i 102).

De l’anàlisi iconogràfica es pot deduir la utilització de models de tradició anterior juxtaposats amb d’altres de més recents, i els paral·lels ens situen dins el segle XII, tot i que creiem probable una datació més pròxima al 1100 o, en tot cas, dins el primer quart del segle. (MGP)

Talla

Procedent d’aquesta església, sembla que a Santa Maria de Taüll es conservava una talla de Crist que respon a la tipologia de majestat nua, segons la classificació de R. Bastardes (1978, pàg. 247, i 1987, pàg. 45).

La imatge, molt petita (35 X 37,5 cm), és adossada a una creu potençada que fa 95 X 50 cm.

Segons l’autor esmentat, la imatge es conservà desmuntada a la rectoria de l’església de Sant Joan de Boí fins l’any 1970, en què va passar a l’església de Santa Maria, un cop ja restaurada (Bastardes, 1978, pàg. 247).

D’estil popular i de trets compositius quasi informes, li resta com a valor el gest, o bé l’expressivitat que acompanya aquestes obres. La datació d’aquesta imatge és difícil de precisar, encara que Ainaud (Millenum, 1989, pàg. 162) no dubti a datar-la al segle XII.

J.A. Ainaud ja havia assenyalat que la procedència de la imatge era l’església de Santa Maria de Taüll, tot al·legant que havia estat trobada juntament amb un altre Crist avui conservat al Museu Marès de Barcelona (núm. 647 de l’inventari). Reproduïm la fotografia de l’any 1909 on s’observa que el Crist que figura juntament amb aquest és el conservat al MNAC (núm. MAC 3 930 de l’inventari). (CLIU)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

• Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, vol. III (II), pàgs. 78-79
• Miquel, 1945-47, vol. I, doc. 46, pàgs. 60-61, doc. 48, pàg. 62, doc. 49, pàgs. 63-64 i doc. 132, pàg. 133
• Puigoriol-Puigoriol, 1971, pàgs. 76-79
• Carbonell, 1974-75, vol. I, pàg. 73
• Boix, 1982, docs. 271, 298’, 337’, 428 i 682
• Moliné, 1983, vol. VI, pàgs. 401-452
• Puig, 1984, doc. 67, pàgs. 109-110
• Adell-Riu, 1995, pàgs. 627-629

Bibliografia sobre les pintures

• Puig i Cadafalch, 1907
• Pijoan, 1910
• Masó, 1919
• Folch i Torres, 1924 i 1926, pàgs. 68, 70, 76, 110-113
• Richert, 1926, pàgs. 23-24
• Gudiol i Cunill, 1927, pàgs. 232-255
• Kuhn, 1930, pàgs. 25-27
• Post, 1930, I, pàgs. 82, 99-104
• L’Art catalan à Paris, 1937
• Pijoan-Gudiol, 1948, pàgs. 134-136
• Cook-Gudiol, 1950, pàgs. 31-32
• Anthony, 1951
• Francovich, 1955, pàgs. 415 i 423-427
• Cook, 1956. pàgs. 17-18
• Gudiol, Alcolea, Cirlot, 1956, pàg. 29
• Ainaud, 1957, pàgs. 11-12
• Grabar-Nordenfalk, 1958, pàgs. 69-71
• El arte románico, 1961, pàgs. 31, 41-42
• Michel, 1961, pàgs. 231-232
• Demus-Hirmer, [1968] 1970, pàgs. 149, 160
• Wettstein, 1971, pàgs. 107-108
• Ainaud, 1973, pàgs. 55-59, 1977
• Armengou, 1978
• Yarza, 1979, pàg. 222
• Barcelona restaura, 1980, pàgs. 19-23
• Cook-Gudiol, [1950] 1980, pàgs. 25-26
• Sureda, 1981, pàgs. 226, 290
• Ainaud, 1981, pàgs. 9-13
• Yarza, [1980] 1982, pàg. 139
• Sureda, 1984, pàg. 133
• Dalmases-José, 1986
• Ainaud, 1989, pàgs. 56-60
• Prefigurado, 1992, pàgs. 139-142
• Ainaud, 1993. pàg. 68
• Morer-Font-Altaba, 1993

Bibliografia sobre la talla

• Bastardes, 1978, pàgs. 247-251, i 1987. pàg. 45
• Millenum, 1989, pàg. 162