Notícia històrica
Segell de la família vescomtal de Cardona amb la figura del vescomte a cavall I amb llança, motiu semblant al que trobem en la moneda vescomtal de Cardona.
A. M. Balaguer
L’allunyament respecte dels sobirans carolingis i la independització en definitiva dels comtats catalans, un procés que es produí al llarg del segle X, feu aparèixer tot un estol d’encunyacions monetàries comtals i episcopals i una sola de vescomtal: la del vescomte de Cardona. Cal recordar que aquest vescomte ho era del comtat d’Osona, però en adquirir la senyoria sobre el castell de Cardona el 986, el nom de Cardona acabà per desplaçar al d’Osona i, almenys des del vescomte Folc I (1036/1042-86), es titularen vescomtes de Cardona(*).
Els vescomtes de Cardona, així els anomenarem en endavant de forma general, es consideraven en possessió del dret de moneda. Ho demostren ben clarament les al·lusions contingudes en els documents següents:
- Any 1019- El vescomte Bremon fa donació a l’església de Sant Vicenç de Cardona del terç del guany de la moneda: decimam et tertiam tolonei partem et monete(*)
- Any 1040- El vescomte Eriball confirma l’anterior donació de la tertiam atque decimam partem placitorum et monete(*)
- Any 1088- Acord entre el vescomte Folc II de Cardona (llavors ardiaca de la Seu d’Urgell) i el bisbe Berenguer de Vic per al repartiment del guany de la moneda que el de Cardona volia batre al seu castell de Calaf(*)
- Any 1102- Donació i restitució a Sant Vicenç de Cardona que fa el vescomte Bernat Amat del delme de la moneda ubicumque facta fuerit in omni honore qui ad cardonense castrum pertinebit perpetim(*)
Com s’originà aquest dret? És molt probable que derivi de la carta de repoblament de Cardona que donava l’any 986 el comte Borrell II de Barcelona, tot ampliant el contingut d’una carta anterior atorgada per Guifré el Pelós. En la part ampliatoria es llegeix:
Et abeatis inter eos omni tempore, negotium rectum et mercatum perfectum, et moneta una el mera sine mutatione, et sine aliqua falsitate; ut qualis fuerit prima, talis omni tempore, ut semper abeat firmitatem(*).
La primera part d’aquest text (“una sola moneda sense alteració”) pot semblar un senzill advertiment sobre la necessitat de rebutjar la moneda falsa, però la segona part es fa difícil d’entendre si no existeix o es dona el dret de moneda. Efectivament, ¿com podran els cardonins fer que la moneda “com fou al principi perseveri sempre a fi que sempre tingui el mateix valor” si no en controlen la fabricació?
Ajuda a creure també que la moneda era vinculada al castell de Cardona, i per tant derivada d’aquesta carta i no pas un dret del llinatge dels Cardona, el text del vescomte Bernat Amat del 1102, ja que parla de poder fabricar moneda en “tot honor dependent del castell de Cardona”. Per què, però, els Cardona es feien seu el benefici de l’emissió? Cal observar que és a la mateixa carta de repoblament de Borrell II on s’estableix el domini dels Cardona sobre el castell: “I us dono per patró el vescomte Ermemir i els seus descendents...”(*). És clar, doncs, que els descendents d’Ermemir, que seran els Cardona, són els designats per a administrar aquest dret monetari.
El que és més difícil d’explicar és la poca claredat de la concessió, gairebé amagada dins un text tan ampli i exposada en termes tan poc evidents. No sembla que poguem pensar en una reserva del comte per l’existència d’una possible alta sobirania carolíngia, perquè ja el 934 el comte Sunyer havia disposat plenament de la moneda de Girona en una donació ben explícita i transparent a favor de la seu gironina, manifestant fins i tot el dret a alienar aquella moneda si ho creia convenient(*). És aquest un punt que caldria esbrinar.
La cosa més curiosa, però, és que encara en ple segle XVI els llavors ja ducs de Cardona semblen encara valer-se d’aquest antic dret per a batre moneda a Arbeca, on tenien llavors el palau de la seva residència. El vescomte no s’amaga pas de l’exercici d’aquest dret ni davant el temible Felip I quan aquest sobirà visita la seva residència el 1585. El secretari i cronista del rei es meravella del fet: “Creo que ningún grande de España puede hacer moneda sino este duque”(*).
Malgrat la concessió del dret monetari del 986 i de les mencions del 1019 i 1040 res ens permet avui pensar que els vescomtes en fessin ús fins el 1088. En aquesta data, com ja hem dit, el vescomte i el bisbe de Vic acordaren els termes en què es faria l’encunyació al castell de Calaf. D’aquest acord hi ha dues versions. L’un no fou signat pel vescomte, probablement perquè no li era gaire favorable: no podia batre la moneda sense l’autorització del bisbe i els percentatges respectius dels guanys no hi eren concretats. L’altre acord, signat per les dues parts i el que probablement entrà en vigor, disposa un repartiment al 50% dels guanys, però deixa el vescomte en llibertat d’emetre quan ho cregui convenient(*).
Exemplar únic existent a l’lnstituto Valencia de Don Juan de Madrid. Referències: Botet, apèndix vol. III, pàg. 548. Fotografies: Anna M. Balaguer (0,80 grams [un xic incompleta]/16 mm)
La resistència del bisbe vigatà era ben explicable, perquè tant Cardona, on s’havia establert el dret monetari com Calaf, on el vescomte volia fer l’emissió, eren dins el comtat d’Osona. El bisbe de Vic tenia el dret de la moneda d’aquest comtat en virtut d’una donació que es pretenia carolíngia, però que en realitat havia estat plantejada a la mort de Guifré II i en la redacció del seu testament(*). En qualsevol cas, a les terres del vescomte havia circulat fins llavors la moneda episcopal vigatana, tal com ens ho mostren algunes mencions contingudes en pagaments anteriors al 1089(*). L’emissió i la circulació de la moneda de Calaf havia de perjudicar els ingressos monetaris del bisbe.
Un cop arribat a un acord satisfactori per a les dues parts el vescomte s’apressà a realitzar l’emissió, ja que el 1089 ja apareix un pagament fet amb “moneta de Calaph”(*). No sembla, però, que hi haguessin emissions posteriors ni que la que es derivà de l’acord del 1088 fos gaire abundant. Les mencions de la moneda de Calaf són molt escasses i fins ara només ens arriben al 1091(*). Almenys des del 1176 sabem que el vescomte de Cardona participava en un 15% en la percepció de beneficis de l’encunyació de la moneda episcopal vigatana. Tot sembla indicar que, per algun altre acord que encara desconeixem, el vescomte degué renunciar o cessar en les seves emissions a canvi d’aquesta percepció sobre la moneda episcopal i potser d’algunes altres compensacions(*).
Tipus 1: diner de plata, atribuït al vescomte Folc II (1086-99). Anvers: (anepígraf) genet amb llança vers la dreta. Revers: (anepígraf) testa de Sant Pere (o episcopal) amb una creu al davant. Corpus tipus 1/Crus-22.
Per què el vescomte Folc II feu l’emissió a Calaf i no pas a Cardona mateix? Probablement a causa que el castell de Cardona havia estat alienat al comte de Barcelona el 1057 i per un període de 33 anys. L’any 1090 el mateix vescomte Folc II, en recuperar el castell, el tornà a alienar, ara a favor del comte Guillem Ramon de Cerdanya. Tot plegat justifica la precisió continguda en el document del 1102 d’assegurar a Sant Vicenç de Cardona la percepció d’un delme sobre el guany de l’emissió de moneda cardonina, tant si es feia a Cardona com en qualsevol castell que en depengués(*).
L’emissió vescomtal dels Cardona tingué, doncs, ben poca durada. Pel que fa al dret monetari que administrava el llinatge, només en tindrem notícia a partir del segle XV, quan s’inicià la generalització de les monedes locals, fenomen que es mantingué fins al segle XVII(*).
Conveni entre el bisbe de Vic i els vescomtes de Cardona sobre les monedes que aquests encunyin a Calaf (29 d’octubre de 1088)
"Hoc est translatum quarundam convenientiarum, quae sub istis continetur verbis: Haec est convenientia quae facta est inter domnum Berengarium Ausonensem episcopum, et domnum Fulconem, vicecomitem Cardonensem et domnam Ermessindem vicecomitissam. Donat namque predictus episcopus jam dicto vicecomiti et vicecomitissae, omnem ipsum honorem quem domnus Reimundus, vicecomes, frater jam dicti Fulconis, vel antecessores ejus tenebant per vocem Sancti Petri, et insuper donat eis ipsas ecclesias de Tavernolis et de Savassona, sicut tenebat predictus Raimundus vicecomes per donum jam dicti episcopi, eo scilicet modo, ut ipsi teneant eas in vita sua, et post amborum obitum solide et libere revertantur ad Sanctum Petrum, et ad predictum episcopum et successores ejus. Et propter hoc convenit praedictus Fulco, vicecomes et praedicta Ermessindis, vicecomitissa, jam dicto episcopo domino Berengario, ut albergent cum eo in ostes cum omnibus suis hominibus quos ibi traduerint, aut ille quem ipsi ibi miserint per se, et facient ei cavalcatas et placitos et curtes et seguimentum quando ipse eis mandaverit et opus ei fuerit, itidem conveniunt ei ut donent ei potestatem de ipso castro de Calaf, quod tenent per eum, quandocumque per se ipsum requisierit eis aut per suos homines, per fidem sine suo engan; et donant Sancto Petro et praedicto episcopoet successoribus ejus in jam dicto castro unam optimam pariliatam terrae quam accipere voluerit ex tribus quas ibi habent; et insuper donant ei quartam partem ex omnibus vineis quas ipsi ibi habent, simul cum uno ex melioribus hominibus quem ipse voluerit, ex ipsis hominibus de Calaf, cum toto suo servitio, sicut faciebat praedicto vicecomiti et vicecomitisae; et in ipsa moneta de Calaf habeat Sanctus Petrus et jam dictus episcopus et successores ejus medietate, et in ipso monedarlo similiter; et hoc quod resonat in ipsis convenientiis vel scripturis de Raimundo vicecomite et successoribus ejus, volunt ut sit firmum et stabile in jure Sancti Petri. Iterum praedictus Fulco, vicecomes et vicecomitissa conveniunt praefato episcopo, quod de ista hora in antea sint sui fideles, sicut homo debet esse suo seniori, et adjuvent eum ad tenere et ad habere et defendere et guerrejare omnem suum honorem quem hodie habet vel in antea per illorum consilium adquirere potuerit, ut non tollant ei hoc totum aut aliquid inde nec homo nec femina per suum consilium neque per eorum ingenium, et si quis fuerit, tamdiu adjuvent ei per fidem rectam sine suo engan, donec praedictus episcopus recuperet quod perdiderat; et insuper conveniunt, ut in omnibus suis castris, donent ei intrare et exire et stare et guerrejare sine suo engan, quando ei opus fuerit, contra cunctos homines vel foeminas; et praedictus episcopus similiter convenit eis, ut adjuvet eos ad tenere et habere et ad defendere et guerrejare omnem illorum honorem, et hoc dicit eis ut adimpleat et faciat per suum dictum et suam fidem. Facta est convenientia .IIII. kalendas novembris, anno .XXVIII. Philippi regis. Fulchone vicecomes+.
Sig+num Ermessindis vicecomitissea, nos ambo qui hanc convenientiam et donum facimus et firmavimus firmarique rogavimus.
Sig+num Petri de Ayreis Vicensi canonici et publici villae Vici notarii.
Sig+num Ferrarii Dominici, scriptoris jurati, qui hoc translatavit et scripsit mandato Petri de Ayreis, publici Vicensis notarius .x. kalendas novembris anno Domini .MCCXL. quinto."
[O]: Perdut.
[A]: AMEV, perg. vol. 13, doc. 57, còpia del 1245, que és la que aquí transcrivim.
a: Botet i Sisó: Les monedes catalanes, vol. I, Barcelona 1908, pàgs. 215-217.
Traducció
"Aquest és el trasllat d’algunes convinences que s’expressen amb les paraules següents. Aquesta és la convinença que es va fer entre el senyor Berenguer, bisbe d’Osona i el senyor Folc, vescomte de Cardona i la senyora Ermessenda, vescomtessa. Dona l’esmentat bisbe a dits vescomte i vescomtessa tot l’honor que el senyor Ramon, vescomte, germà del dit Folc o els seus antecessors tenien sota el domini de Sant Pere i endemés els dona les esglésies de Tavèrnoles i de Savassona, tal com tenia el vescomte Ramon per donació del dit bisbe, amb la condició que les tinguin durant tota la seva vida, però que després de la seva mort tornin de manera lliure i franca a Sant Pere, al dit bisbe i els seus successors. I per això convenen que el vescomte Folc i la vescomtessa Ermessenda, amb el bisbe Berenguer, es puguin albergar en el castell de Calaf en cas de guerra amb tots els homes que portin amb ells, o aquell que nomenin en lloc seu, i que faran amb ell cavalcades i plets i corts i seguiment quan els ho mani o sigui necessari. Igualment convenen que li han de donar potestat del castell de Calaf, que tenen per ell, sempre que els en faci requeriment o en facin per ell els seus honors, amb bona fe i sense engany; i donen a Sant Pere i a dit bisbe i als seus successors en dit castell una bona parellada de terra, la que ell vulgui de les tres que tenen allà; i endemés li donen la quarta part de totes les vinyes que ells tenen allà, juntament amb un dels seus millors homes, el que ells vulguin dels homes que tenen a Calaf, amb tot el seu servei, tal com aquest ho feia als dits vescomte i vescomtessa; i en la moneda de Calaf tingui Sant Pere i l’esmentat bisbe i els seus successors la meitat i igualment el seu dret de moneda; i tot el que consta en les convinences o escriptures del vescomte Ramon i dels seus successors, volen que es mantingui ferm i estable a favor de Sant Pere. Igualment el dit vescomte Ramon i la vescomtessa pacten amb el bisbe, que d’ara endavant li seran fidels, tal com un home ho ha d’ésser amb el seu senyor i l’ajudaran a conservar, mantenir, defensar i fer guerra per conservar tot el seu patrimoni, el que avui té i el que en endavant pugui adquirir amb la seva ajuda, i que no li prendran ni tot ni cap part ni ho farà cap home o dona a instigació seva. Si algú s’atrevís a fer-ho, ajudaran el bisbe amb bona fe i sense engany, fins que el bisbe recuperi tot el que havia perdut; i també pacten que el bisbe pugui tenir entrada, estar-hi i guerrejar-hi sempre que en tingui necessitat per a anar contra qualssevol homes o dones; i l’esmentat bisbe pacta també amb ells que els ajudarà a mantenir, conservar i defensar tot el seu honor o dominis, i això els confirma que ho mantindrà per la seva paraula i el seu honor o fe.
Es va fer aquesta convinença el 4 de les calendes de novembre de l’any 28 del rei Felip.
Folc vescomte i Ermessenda vescomtessa, que ambdós fan aquesta convinença i donació, la signen i la fan signar (no es transcriuen les signatures).
Signatura de Pere Sa Era, canonge i notari públic de la vila de Vic. Signatura de Ferrer Domènec, escriptor jurat que n’ha fet la còpia. L’ha escrit per manament de Pere Sa Era, notari públic de Vic, el 10 de les calendes del novembre de l’any 1245 del senyor."
(Traducció: Antoni Pladevall i Font)
Identificació de la moneda de Calaf
Quina fou la moneda de Calaf? Botet i Sisó diu que no la coneix, però nosaltres, que poguérem localitzar l’únic exemplar fins avui conegut a les col·leccions de l’Instituto Valencia de Don Juan de Madrid, creiem que la podem identificar amb un tipus que Botet publicà en un dibuix com a moneda incerta(*).
La peça no té llegendes i porta en una de les cares un genet llancer i en l’altra cara una figura que sembla d’un bisbe o d’un sant que té al davant una creu.
La participació dels bisbes de Vic en el 50% dels beneficis de l’emissió justificarien plenament aquest repartiment vescomtal/episcopal dels motius de la moneda. Recordem l’aparició d’un bàcul a les monedes comtals urgelleses, probable conseqüència d’un acord d’unificació del numerari del comtat d’Urgell entre el comte i el bisbe o l’estampa de la mitra que omple l’anvers de la moneda provençal batuda a Arla per l’acord entre Alfons I i el bisbe del 1177, tot i que el bisbe només percebia el delme del guany(*).
Moneda vigatana del bisbe Berenguer Sunifred de Lluçà (1078-1099), amb elements que probablement varen inspirar la moneda vescomtal de Cardona.
A. M. Balaguer
D’altra banda cal considerar la semblança entre la figura episcopal o d’un sant de la moneda cardonina i els diners episcopals vigatans coetanis. En la moneda atribuïda (amb bases prou solides) al bisbe vigatà Berenguer Sunifred (1078-99), hi trobem a l’anvers les efígies de sant Pere i sant Pau, de factura ben propera a la de Calaf i tenint al mig una creu, tal com apareix també a la peça cardonina. La presència de sant Pere, patró principal de la seu vigatana, podria ser una al·lusió ben adient per a marcar la participació episcopal. Si comparem la moneda de Cardona amb el diner episcopal vigatà de Berenguer Guillem trobarem una gran similitud amb el bust, però ara estem segurs que la figura de la moneda de Vic és episcopal perquè porta un bàcul i les inicials B-G del bisbe(*).
Nosaltres pensem que la figura de la moneda de Calaf ha d’al·ludir a un sant més que no pas a un bisbe per la manca d’atributs episcopals. Malgrat tot, si volgués al·ludir a un bisbe només podria referir-se al bisbe de Vic perquè el vescomte Folc, que era eclesiàstic i ardiaca de la seu no fou fet bisbe d’Urgell (i encara en discussió) fins el 1092 i bisbe de Barcelona (ara sembla que sense dificultats) fins el 1095(*).
El genet ha de fer referència als comtes. La figura dels reis i dels comtes a cavall i amb llança és constant a Catalunya en els segells des de Ramon Berenguer IV fins a la fi del segle XIII. A partir de llavors els nobles i els reis apareixen a cavall però brandant una espasa. Fins més tard no apareixen asseguts al tron(*). El segell dels Cardona més antic que coneixem fou emprat des del 1258 i porta igualment la figura del vescomte a cavall i amb llança.
Malgrat el caràcter anepigràfic de la peça creiem que hi ha bones raons per a acceptar la identificació de l’únic exemplar del museu madrileny (on arribà per mediació d’en Pedrals, però procedia de Catalunya(*)) i la moneda documentada de Calaf des del 1089.
Bibliografia
- J. Botet i Sisó: Les monedes catalanes, Barcelona 1908-11
- M. Crusafont, A.M. Balaguer i I. Puig: Els comtats catalans, les seves emissions i àrees d’influència. Corpus, I Simposi Numismàtic de Barcelona, vol. I, Barcelona 1979, pàgs. 377-508
- M. Crusafont i Sabater: Numismàtica de la corona catalano-aragonesa medieval, Madrid 1982