Arquitectura civil i militar i arqueologia
Mapes del Baix Empordà (a dalt) i l’Alt Empordà (a baix), amb la senyalització de totes les fortificacions de les quals tenim notícies anteriors a l’any 1300.
J. Badia
A l’Empordà s’ha conservat una mostra important de construccions laiques i de jaciments arqueològics, que, estudiada acuradament, pot permetre de conèixer bé alguns aspectes de la seva societat, l’estructura territorial, els habitatges, la vida quotidiana, l’organització defensiva, les construccions militars, les maneres com eren sebollits els homes i els llocs on eren enterrats, etc. Tot això, d’altra banda, en un espai de temps molt ampli, al llarg de tota l’edat mitjana, des del final del món romà fins a l’època moderna.
En molts indrets d’aquesta comarca és ben present el lligam, més difícil de veure en altres llocs, dels elements característics de l’època feudal amb elements de l’època carolíngia o bé anteriors al món carolingi i, fins i tot, amb elements de l’època precedent a la medieval. Així, per exemple, ho trobem al castell de Palausator, al poble rònec de Sidillà, evidentment a Empúries i a Peralada, i també a les restes de la fortalesa de Miralles o en molts altres indrets. De fet, podríem trobar l’origen de la major part dels pobles empordanesos en les villae romanes, reduïdes i fortificades en l’època del regne visigot, o sovint —d’acord amb la hipòtesi de Joan Badia— en els establiments creats durant els anys d’inseguretat del final del govern dels visigots —segles VII i VIII—; això no obstant, potser, en algun dels indrets que aleshores foren ocupats, ja hi havia hagut, en èpoques més remotes, establiments humans. Així mateix, tampoc no podem rebutjar totalment que hom constituís alguns dels llocs de poblament en el moment de la repoblació de l’època carolíngia o bé que fossin creats a redós dels nous castells o de les noves comunitats eclesiàstiques que aparegueren vers l’any 1000.
Utilitzant la frase que fan servir els anglesos amb relació al seu país, i evidentment encara amb més base, podem dir que l’Empordà que ens presenta la ja força abundosa documentació de cap a l’any 1000 era un país molt vell. Era una comarca el territori de la qual feia molts d’anys que sofria profundes mutacions, que d’una manera o altra trobem reflectides al paisatge de l’edat mitjana, concretament al de l’època romànica. Els camps, els camins, les poblacions, les construccions, els sepulcres medievals, tots porten al damunt, poc o molt, aquesta herència.
És cert que l’Empordà és un país reduït, cobert a l’edat mitjana, en part, de marjals, estanys o maresmes i, en part, de muntanyes, amb més frescals i amb més vegetació aleshores que no pas ara. És també cert, però, que havia d’ésser un país ric, prou ric, gràcies a la pesca, el comerç, la ramaderia o l’agricultura, per a permetre que hi existissin uns comtats —uns pagi o uns antics territoria— de les mides dels d’Empúries i Peralada o bé per a permetre que al terme de Vilamacolum hi hagués, al segle X, una densitat de població propera als 30 h/km2, una de les més altes d’Europa en aquesta època. Aquesta relativa riquesa i aquest fort poblament, que trobem a l’edat mitjana central, ens poden permetre de comprendre, juntament amb altres elements polítics i estratègics, l’existència del gran nombre de construccions civils i sobretot militars que s’hi han conservat.
Establir el límit entre el món antic, romà, i l’època medieval és difícil. Ha estat motiu de nombroses discussions i, com amb la major part de les transformacions humanes, és gairebé impossible d’acordar amb precisió una data o fins i tot un segle concret. En l’actualitat, però, hom tendeix, com més va més, a parlar d’una etapa molt llarga de transició entre la societat romana i la societat feudal, que aniria des del Baix Imperi Romà fins a les transformacions de vers l’any 1000, que comportaren la creació d’uns models socials clarament nous i el final de l’intent de perdurabilitat del món clàssic a través del manteniment o de la recuperació, sense canvis, de les institucions antigues. El coneixement d’aquesta etapa de més de 500 anys, que normalment hom sol anomenar alta edat mitjana, és, però, bàsic per a poder entendre tots els elements de la societat i de la civilització que es desenvoluparen després de l’any 1000.
Amb relació al conjunt de Catalunya, encara coneixem ben poca cosa de l’època en què governaven els visigots, d’una manera especial si ho comparem amb allò que sabem del món anglosaxó o fins i tot del món merovingi. Amb tot, l’Empordà potser és o podrà arribar a ésser ben aviat una de les poques excepcions a aquesta pobresa general d’informació, malgrat que, també en aquest cas, el breu trencament que representà l’època sarraïna fa més difícil l’establiment de lligams entre, per exemple, el segle IX i el segle VII. Tanmateix, cal tenir present que, si bé és cert que alguns llocs foren abandonats (com ara la fortificació de Puig Rom i d’altres indrets fortificats que perderen el motiu d’existir), també és cert que d’altres llocs continuaren essent habitats d’una manera més o menys ininterrompuda (per començar Peralada i malgrat tot també Empúries i moltes altres poblacions) i d’altres es transformaren (per exemple, Palau-sator).
Tot i les limitacions dels nostres coneixements sobre aquesta època visigòtica, gràcies als darrers estudis i als pacients treballs de camp de Joan Badia i els seus col·laboradors, la visió d’aquesta etapa amb relació a aquesta comarca, fins ara massa fosca, pot canviar profundament. Pel que es desprèn dels resultats obtinguts, podem començar a conèixer la importància i les característiques d’un nombre molt considerable de fortificacions d’aquests anys, i així mateix hom comença a saber alguna cosa dels tipus d’habitatges d’aquesta edat mitjana primerenca. Els llocs de poblament, segons sembla, eren o bé les villes romanes que havien perdurat més o menys transformades des de l’època precedent —continuïtat també coneguda en d’altres comarques— o bé uns pobles nous o bé un molt interessant hàbitat dispers, format pel que Joan Badia ha anomenat, d’acord amb la documentació i sorprenentment també d’acord amb la terminologia actual, casals.
Tanmateix, la comarca de l’Empordà ja havia estat abans molt afavorida pels estudis sobre els primers segles medievals. Abans d’aquests treballs més recents, ja hi havia estat excavat un jaciment excepcional de l’època visigòtica: el Puig de les Muralles de Puig Rom, un dels pocs jaciments d’aquests anys a Catalunya no relacionat amb un edifici religiós excavat.
Gràcies a les campanyes que s’hi realitzaren el 1946 i el 1947, dirigides per Pere de Palol, hom pogué datar la construcció del Puig Rom, un castrum visigòtic, on hi havia una guarnició militar, al segle VII; fou abandonat al moment de la invasió musulmana. Aquest jaciment és interessant, no solament per l’edifici que s’hi ha conservat i per les característiques de la construcció, sinó també per les eines que hi aparegueren, que permeten d’acostar-nos a la vida quotidiana de la gent de l’època. Hi fou descoberta una falç, una aixada, una esquella, un pic, ganivets, destrals, un punyal, una llança, una serra, tenalles, un arpó, claus, un morter, molins manuals i atuells de terrissa. La ceràmica que s’hi trobà —gerres i vasos de pastes groguenques, gerres de pastes grises i boca trevolada, etc.— darrerament ha aparegut en altres jaciments empordanesos d’aquesta època. El lloc també és remarcable perquè permet de veure les influències que sofriren els constructors d’aquests murs, els quals tenen un gruix de 2 m i eren defensats per algunes torres de planta quadrada, especialment a banda i banda de l’entrada. A l’interior del clos tancat per les muralles, hi havia alguna construcció; no tenia, però, cap gran edificació central, cap torre mestra.
Darrerament hom ha trobat d’altres construccions coetànies i semblants a aquesta a Verdera, Miralles, l’Esquerda de la Bastida, Canadal, el Castellar d’Espolla, etc. L’existència de totes aquestes fortificacions obre una atraient panoràmica i també comportarà la necessitat de resoldre nombrosos problemes. En primer lloc hom pot preguntar-se quina era llur funció —cal dir que gairebé totes són molt a prop de camins—, però també qui pogué construir-Ies i perquè tenien una forma, unes mides i una estructura interna determinades. És molt interessant també de veure la importància que hi tenia la fusta i l’existència —excepcional, certament, però molt remarcable si és de l’època— d’una torre de planta circular al Castellar d’Espolla. De fet, si de debò la torre cilíndrica d’aquest castrum del Castellar és visigòtica, podríem considerar-la un bon precedent de les d’època carolíngia i feudal.
Amb relació a aquesta època medieval primerenca, cal cridar l’atenció d’una manera especial sobre el fet que hom hagi pogut localitzar a l’Empordà, sobretot a la zona de la serra de Rodes i també a l’Albera, una trentena d’hàbitats isolats. Cal que futurs treballs —i excavacions arqueològiques— ens permetin de saber moltes coses sobre l’estructura interna d’aquests edificis, sobre llurs precedents i sobre la gent que hi vivia, per tal de veure’n les característiques, establir relacions i poder confirmar, per exemple, la hipòtesi que la gent que hi habitava eren sengles famílies de pagesos o ramaders.
L’existència d’aquestes descobertes planteja també la necessitat de fer treballs semblants a altres comarques, utilitzant la documentació escrita (de fet els castells de Verdera i de Miralles ja vèiem que podien ésser anteriors a l’època carolíngia, ja que al segle X ja havien perdut la funció) i també mitjançant un pacient treball de camp.
Quan arribem a l’època anomenada carolíngia, entrem en una edat molt més coneguda per nosaltres, a causa, en bona part, de l’extensa documentació escrita que se n’ha conservat, que fins i tot pot permetre de situar sobre un mapa els principals llocs de poblament que hi havia en aquesta comarca (vegeu el full 11-1 de l’Atlas Històric de Catalunya, 759-992). Això no obstant, encara sabem ben poca cosa, a causa de les escasses restes conservades i estudiades, sobre les fortificacions i sobre l’hàbitat d’aquesta època. Amb relació al primer aspecte, els documents parlen, d’una banda, d’unes construccions defensives, d’uns castells situats especialment a la serra de Rodes i a l’Albera (Verdera, “Penya Negra”, Miralles, “Roques Albes”, Rocabertí, Quermançó, etc.) i, d’una altra, d’unes torres, torretes —torroelles— o guaites bastides, sobretot, al llarg de la costa.
Aquests castells muntanyencs eren, en llur majoria, pervivències —en ús o ja sense utilitat— de l’època visigòtica. Com hem vist, alguns d’aquests castells potser ja no es degueren fer servir mai després de les primeres dècades del segle VIII; amb tot, en l’etapa inicial d’aquests segles immediatament anteriors a l’any 1000, la idea de fortificació que tenien els francs o els habitants d’aquests comtats catalans devia ésser força semblant a la que hom tenia en l’època de domini dels visigots.
Encara no s’ha estudiat cap de les torres de guaita del litoral, tot i que pot ésser que fossin també un precedent de les torres cilíndriques frontereres de vers l’any 1000. Potser la torre de Can Colom de Mont-ras era una construcció d’aquest tipus. També pot ser que pertanyin a una torre de guaita d’aquesta època les restes, molt malmeses, de la torre de planta circular del Coll de la Torre, entre els municipis de la Selva de Mar i el Port de la Selva.
Al costat d’aquestes fortificacions —i d’una manera especial al final dels segles de govern teòric o real dels reis carolingis— hom degué començar a construir edificis senyorials cada vegada més fortificats, que són un precedent dels castells feudals del segle XI o XII. Un exemple excepcional de torre castell d’abans de l’any 1000, molt ben conservat i ben restaurat, el trobem a Palau-sator. En aquesta construcció, que s’ha conservat gairebé amb tota l’alçada que tenia originàriament, podem descobrir amb facilitat on hi havia els diversos trespols intermedis, com eren les diverses obertures que tenia i, fins i tot, podem imaginar com era la coberta. Així mateix, podem suposar que hi havia una galeria volada a la part superior. D’altra banda, segurament les transformacions de l’època gòtica no han permès que arribés fins a nosaltres el mur de pedres o de fusta que devia cloure la construcció central, que hom veu ara, la qual és, però, molt més que una torre. De castells senyorials d’aquesta època, n’hi devia haver d’altres; potser la part antiga del castell de Vila-romà n’és un altre.
També és una construcció notable, potser d’aquesta època, el castell de Brufaganyes o de Bufalaranya, on hi ha una torre de planta rectangular, ara escapçada, envoltada d’una muralla exterior, els quatre costats de la qual tenen una longitud que oscilla entre els 10 i els 20 m. A part aquesta torre, sembla que també hi devia haver altres construccions dins aquests murs perimetrals. De fet, és un edifici d’una etapa de transició.
A Querroig, al terme de Portbou, hi ha un castell amb uns trets semblants. Té també una torre de planta rectangular, situada al mig d’un recinte trapezoidal, amb diverses torres als angles; a la banda de llevant d’aquest clos, on hi havia la porta, s’estenia una espècie d’albacar o de barbacana. Amb relació a aquesta fortificació, cal remarcar, d’una banda, el fet que fos construïda amb pedres unides només amb fang i, d’altra banda, la seva estructura, en especial l’existència als murs exteriors, als llenços que uneixen les torres, de formes sinuoses i angulars.
Potser també és anterior, en part, a l’any 1000 el castell de Sant Andreu, proper a Ullastret, que correspon segurament a l’antic castell de Velloses o Vellosos, documentat al segle IX. Aquesta construcció, tal com era normal en aquella època, aprofita les ruïnes d’un oppidum pre-romà; d’altra banda, ha estat molt transformada en una època posterior. El castell tenia una planta trapezoidal i quatre torres —o bestorres— als angles, amb una planta circular o semicircular. Com diu Joan Badia, els treballs arqueològics que s’hi realitzaren, que permeteren d’obtenir molt material d’època medieval encara inèdit, no han servit pas perquè puguem conèixer més bé aquesta notable construcció.
Hom té la impressió que a l’Empordà, amb el procés de feudalització que hi hagué vers l’any 1000, a part les torres de guaita, sobretot litorals, i dels antics castells —que, com gairebé arreu de la Catalunya Vella, eren situats a les muntanyes, per tal de controlar els camins principals, les valls i les planes—, foren edificats un nombre important de castells nous. Fou en aquest moment que, on abans no hi havia res o només una casa senyorial, hom construí un castell, format per una torre mestra, com més alta millor, i per un clos. Alguns d’aquests eren castells rics, fets amb pedra treballada, de senyors que volien demostrar llur poder davant els veïns i davant els pagesos que conreaven les terres dels entorns. Devien perseguir aquesta finalitat castells com els de Pals, Peratallada, Cruïlles, Begur i molts d’altres del Baix Empordà o bé els de Llers, Molins, Cabanes, Avinyonet de Puigventós, Navata, Vilarig, etc., a l’Alt Empordà. Si observem la seva situació en el mapa veurem que, tant els uns com els altres, eren separats per una distància no gaire superior als 5 km. Mentre que els castells de tradició antiga eren sovint, com hem vist, a la muntanya, la major part d’aquests nous castells són de plana, situats al costat del poble on vivia la gent i, per tant, més a prop dels camps, les vinyes, els horts, els molins i les altres fonts de riquesa. Aquests castells que nasqueren, en llur majoria, vers els segles X o XI inherents a un senyor determinat —malgrat que la construcció que hi veiem ara sovint sigui una mica més tardana—, moltes vegades, força aviat, foren absorbits per una família senyorial important, de tal manera que, cap als segles XII o XIII, a part el comte d’Empúries, diverses cases nobles, com els Cruïlles, els Peratallada, els Rocabertí, etc., esdevingueren els senyors de la part més important dels castells empordanesos.
A l’època romànica, ja netament feudal, durant els segles XI-XIII, la majoria dels nous castells senyorials tenien una estructura semblant: una torre de planta quadrangular i aviat sovint circular, envoltada per quatre murs. D’aquesta planta, de fet, ja hem trobat un precedent en els castells senyorials de Palau-sator o segurament en els de Brufaganyes i de Querroig.
Una bona mostra d’aquest tipus de castell feudal és a Llers, on encara ara podem endevinar força bé no solament les característiques de la torre, sinó també les sales que hi havia adossades a les parets dels murs perimetrals exteriors. Una construcció semblant, més o menys ben conservada apareix en molts altres llocs: al proper castell de Molins, al castell dels Moros o del Soler, etc. En altres castells, en canvi, no s’ha conservat el recinte exterior —fet que no vol pas dir que no hagués existit— i només es manté la torre mestra. Hi ha quatre magnífics exemples de torres cilíndriques als llocs de Cruïlles, de Pals, de Cabanes i de Vila-sacra. A Cruïlles, a part els elements característics d’aquestes torres —porta elevada, manca d’altres obertures, diversos trespols interiors, etc.—, cal assenyalar el fet que segurament hi havia una galeria volada de fusta a la part superior, en relació amb la porta que hi ha al cim i amb un rengle horitzontal de forats o encaixos. D’aquestes quatre construccions potser la més antiga és la del Palau de l’Abat de Vila-sacra, que Joan Badia data, en part, al segle XI.
És possible que calgui cercar els precedents d’aquest tipus de torre de planta circular, que sembla, en principi, que té el seu origen en les torres frontereres de cap a l’any 1000 —influïdes potser pel món musulmà—, en les torres de guaita de l’època carolíngia, de l’època dels visigots o, fins i tot, potser sense solució de continuïtat, de l’època del baix imperi romà. En aquest sentit, tot i que pensem que cal estudiar-ho més bé, podem citar, sense voler datar-les amb exactitud, la torre del Castellot d’Avinyonet de Puigventós, la torre de la Bastida d’Espolla, la torre de Can Colom de Mont-ras, la torre del Coll de la Torre, o bé la torre que trobaren durant les excavacions del castell de Peratallada. Malgrat això, sembla que, ja en el món feudal, la torre cilíndrica es difongué a l’Empordà més lentament que en altres zones més frontereres de la marca. Són del segle XII, o, fins i tot, del segle XIII, la major part de les torres de planta circular d’aquesta època esmentades més amunt. Aquest tipus de construcció arribà a tenir, però, una gran difusió, i els exemples conservats són notables.
Tot i que tingui una funció diferent de la de la torre mestra, també podem situar dins el mateix conjunt de torres cilíndriques un edifici excepcionalment ben conservat com la guàrdia de Sant Llorenç de la Muga, on encara podem veure molt bé les diverses plantes o nivells, la manera com es comunicaven, el tipus de coberta, etc.
Malgrat el que acabem de dir, cap al segle XIII sembla que hi hagué una altra vegada una tendència d’abandonar les formes arrodonides, que devien ésser més difícils de fer, i de retornar a les parets rectes, sovint fetes amb pedra poc treballada; els carreus eren reservats per als caires de l’edifici o de les obertures. Probablement podem trobar un exemple d’aquest tipus d’edifici al castell de Calonge o bé en la propera Torre Lloreta. La part més antiga del primer sembla que és un castell torre, ben fortificat encara, amb una porta al nivell del primer pis, amb nombroses espidieres i amb els angles ben defensats per pedres ben escairades. La Torre Lloreta és una construcció esvelta, amb la porta elevada, que devia ésser part d’un castell o d’una fortificació més extensa; al seu voltant encara són visibles restes d’uns murs de la muralla perimetral. Dins aquest conjunt de construccions també hauríem de situar la torre mestra de l’impressionant conjunt de Peratallada, potser una mica més antiga, el castell ja segurament tardà de Peralta o la gran torre castell d’Esclanyà, que mereixeria un estudi més aprofundit.
A mesura que ens acostem a l’any 1300 ens adonem que s’entra en una altra època, en què hi ha unes noves necessitats i uns nous costums; cada vegada té més importància el castell palau. El castell palau romànic més important de l’Empordà —i potser un dels més notables de Catalunya— és el de la Bisbal, malgrat la seva façana, transformada en època moderna. Aquest palau fou construït ja al voltant d’un espai central, un pati interior. Les seves mides, les seves nombroses sales, molt espaioses, repartides en dos pisos, les característiques de les portes, les finestres i la mena d’arcosolis que hi ha a les parets, la situació de la capella al cim de l’edifici i, evidentment també, l’actual bon estat de conservació en fan una construcció no solament interessant per a l’especialista, sinó fins i tot atraient per a aquells que no ho són.
Les grans construccions senyorials del final del segle XIII, fins i tot les que tenen un caràcter purament militar, ja tenen una estructura semblant —al voltant d’un pati central—, així, els castells de Montgrí o de Bellcaire, que, tanmateix, ja no són estudiats en aquesta obra, perquè resten fora del marc cronològic establert. De fet, també sembla que hem de col·locar, juntament amb totes aquestes construccions, el castell goticitzant i tardà que actualment es conserva a Navata, el qual pensem que s’organitzava al voltant d’un ampli pati d’armes.
Les muralles de les poblacions mereixen un apartat a part, bé que normalment inclouen torres circulars o quadrangulars. Tanmateix, cal assenyalar, d’una banda, que la major part de les muralles conservades ja són del segle XIII o fins i tot més tardanes. D’altra banda, per desgràcia, molts cops aquestes muralles han estat destruïdes o bé tan aprofitades per les cases actuals, que és difícil de veure-les i encara més d’estudiar-les. Són recintes interessants, per exemple, els de Peralada, Pals, Peratallada, Figueres, la Força de Torroella de Fluvià, Castelló d’Empúries, Sant Iscle d’Empordà, etc.
Podem assenyalar especialment el conjunt de Peratallada, molt ben conservat, amb els seus valls, torres i diversos closos. Cal indicar també la utilització a les muralles de les torres cilíndriques, com en el cas de la torre més ben conservada de l’antiga muralla de Sant Iscle d’Empordà, segurament ja força tardana, però que encara podem considerar dins la tradició romànica. Normalment, però, en aquesta època eren més normals, amb relació a les muralles, les bestorres de planta quadrangular, com poden ésser les que hi ha al conjunt defensiu, força ben conservat, de la població de Pals.
Un tipus de construcció molt característica, i fins fa poc temps no gaire estudiada, és la casa torre o el mas torre de l’edat mitjana central. A Catalunya hi ha diversos exemples d’aquest tipus de construccions. El primer estudiat era situat a la comarca del Solsonès i fou publicat per Manuel Riu; després s’han trobat edificis semblants en altres comarques. Deixant de banda el fet, important, de qui hi vivia, un pagès enriquit, un representant del senyor o, potser, fins i tot, algun cop, un membre de la noblesa baixa, podem dir que a l’Empordà s’han conservat dos bons exemples de construcció amb aquestes característiques. Tots dos són força semblants. Un d’ells és el Mas Petit d’En Caixa, al municipi de Palafrugell. Té una planta gairebé quadrada, amb 5,5 m de costat, una alçada d’uns 10 m i dues portes, una a cada nivell, a l’inferior i al primer pis. La torre de Cal Rei de la Vall, a tramuntana de Verges, té unes característiques molt semblants. Podem dir que, en ambdós casos, en una època posterior, al segle XIV o el XV, hom va edificar, a poca distància, i a tots dos pobles, una nova torre amb uns trets força semblants.
No sabem si cal incloure dins d’aquest tipus de construccions la casa forta de Baseia, força fortificada, amb espidieres i amb carreus ben escairats, però que també té la porta a peu pla i que segurament devia tenir un clos o una dependència adossada al costat de llevant. També podia ésser un tipus de construcció semblant, per exemple, la que trobem a Can Vidal, del veïnat de la Palma, de la qual només s’ha conservat un pany de paret.
L’hàbitat de la plana de l’Empordà era bàsicament concentrat. A les zones muntanyoses, especialment als terraprims occidentals, però també a l’Albera a la serra de Rodes i a les Gavarres, en canvi, el poblament dispers tenia més importància. Com hem dit més amunt, d’acord amb els darrers estudis realitzats, aquest repartiment dels diversos tipus d’hàbitat, ja l’havíem trobat, amb poques variacions, fins i tot en l’època visigòtica.
A la plana empordanesa són molt característics els pobles situats al cim d’un turó, poc o molt prominent, com pot ésser Pals, Sant Iscle d’Empordà o bé Palau-sator, on llurs habitants fugien de la plana potser per motius de seguretat, però sobretot per tal de restar allunyats dels aiguamolls que els envoltaven. Però també trobem a l’Empordà pobles situats al vessant d’un turó o bé a la plana o al fons d’una vall.
La documentació dels segles immediatament precedents a l’any 1000 permet de saber que la major part dels pobles actuals de l’Empordà ja existien abans del final del primer millenni —-i segurament molts ja tenen un precedent d’abans de l’any 700—. D’altra banda, sembla que els poblats rònecs medievals no hi eren gaire abundosos i no tots aquests pobles han arribat fins a nosaltres. Alguns foren abandonats als darrers segles medievals, com, per exemple, Sidillà o bé Santa Creu de Rodes.
Quan situem la informació que ens forneix tota la documentació dels segles IX i X sobre un mapa, veiem una gran regularitat en el repartiment de la població. La distància entre les viles o els poblats, a la plana empordanesa, oscillava nomès entre 1,5 i 3 km, fet que fa pensar, com ja hem assenyalat més amunt, en un fort poblament i, en conseqüència, en una forta transformació del medi.
Vers l’any 1000, o fins i tot segurament després, encara hi havia gent que vivia en coves, en esplugues o en balmes tancades per unes parets. Un bon exemple d’aquest hàbitat troglodític, més o menys permanent, el trobem en un conjunt de coves de la Caula, indret proper a les Escaules. De fet, els nivells superficials de moltes coves que només han tingut interès com a jaciment prehistòric, corresponen a un moment d’habitació de l’època medieval.
De fet, en aquest ambient no és pas gaire sorprenent que hi haguessin coves on vivien eremites. Amb relació a aquest tipus de construccions hem d’ésser, però, al mateix temps, molt prudents, ja que malgrat que segurament moltes coves transformades i aprofitades per l’home pot ésser que fossin ermitatges, també podien ésser habitatges de famílies de pagesos, de ramaders o de pescadors. Cal tenir també present que algunes d’aquestes coves, potser antics ermitatges, degueren ésser utilitzades, en èpoques posteriors a la medieval, per a guardar-hi animals o com a lloc per a viure-hi. Malgrat això, no volem pas negar la importància de la descoberta d’un conjunt de coves tan considerablement notable com el de les Cavorques, que és molt probable que fos un grup d’ermitatges (de fet, com és prou sabut, en un document de l’any 974 relacionat amb Sant Pere de Rodes, s’esmenten unes ecclesias eremitanas en aquesta muntanya de Rodes). També, val a dir que és molt remarcable, amb relació a aquest indret de les Cavorques, la troballa en la cova principal de representacions de vaixells, que tenen un parallelisme, almenys temàtic, amb altres trobades a Mallorca i amb les que nosaltres descobrírem a Coaner.
A part aquests probables ermitatges de les Cavorques (al Port de la Selva), Joan Badia, molt bon coneixedor de la comarca, ha trobat d’altres possibles llocs eremítics a l’indret anomenat les roques del Tir, a Viladamat, a l’ermitatge de la Font de l’Ermedàs o a la Cova de les Ermites, al cap de Norfeu, al terme de Roses. De fet, podem veure, en algun d’aquests casos, que el topònim actual —Ermedàs té, però, un origen antic— ja és prou significatiu quant a l’origen eremític del lloc.
De pobles medievals abandonats, se n’han conservats —i trobats— bastants a l’Empordà: Santa Creu de Rodes, Sidillà, Canyelles, Penida, Abellars, Carrer dels Sastres, Palau, a Torroella de Montgrí, Carbonils, etc. Contràriament, potser, al que s’esdevé en molts llocs, sembla que aquests pobles rònecs tenen l’origen en èpoques diverses, en general força remotes, i que no foren abandonats tots al mateix moment. De fet, doncs, l’estudi acurat i l’excavació d’alguns d’aquests jaciments podria aportar una informació important sobre diversos aspectes de la societat, l’economia i la vida quotidiana a l’edat mitjana.
Hem de cridar l’atenció d’una manera especial sobre el poblat de Santa Creu, situat al costat de l’església de Santa Creu o Santa Helena de Rodes. En aquest poble rònec podem veure restes d’un recinte fortificat, amb dues torres portal, una a cada extrem del carrer principal, i vestigis de nombroses cases d’èpoques diverses.
També és molt interessant el poble de Sidillà, actualment mig colgat per la sorra. Si abans no és destruït pels interessos dels que extreuen la sorra, algun dia hom podrà estudiar un poble que té uns orígens molt llunyans —pot enllaçar, segurament amb alguna interrupció, amb el món romà— i que fou abandonat força aviat. La descoberta d’una construcció defensiva ha fet pensar que potser era tancat dins unes muralles. D’altra banda, la part de jaciment excavada fins a l’actualitat ja permet de veure una mica la manera com s’organitzaven els carrers, força estrets, i les característiques de les diverses cambres i dependències que hi havia. Així mateix, a part allò que podem concloure veient els murs conservats, fent un recull superficial de la terrissa ja ens adonem de l’antiguitat d’aquest jaciment medieval; els materials anteriors a l’any 1000 hi són molt nombrosos, contràriament a allò que s’esdevé en altres llocs.
Sembla que alguns altres pobles abandonats, com per exemple el Carrer dels Sastres, Palau o Penida, poden ser també força antics, anteriors a l’època carolíngia. Fins i tot el poblat del Collet de Calonge o el de Llafranc, per exemple, nasqueren al final de l’època romana i ja foren abandonats, sembla, al segle VII.
Intentar de fer una tipologia dels sepulcres medievals i donar una datació aproximada —susceptible d’ésser corregida— no solament persegueix una finalitat erudita, sinó que pensem que pot aportar —si la tipologia s’adequa mínimament a la realitat cronològica— una informació important sobre l’evolució del poblament en un lloc o en un país determinat, sobre la densitat de població, sobre la distribució d’aquesta gent i, fins i tot, sobre el tipus d’hàbitat, a part les dades antropològiques que hom pugui obtenir en estudiar els ossos que s’hi hagin conservat. Les restes de construccions o els vestigis ceràmics sovint no permeten de saber tantes coses sobre la perdurabilitat de l’hàbitat en un indret al llarg dels segles, com les que ens ofereixen —amb tants interrogants com vulgueu— una sèrie de diferents tipus de sepultures. Un estudi sistemàtic dels sepulcres d’una zona i de la seva distribució pot permetre de tenir força informació sobre l’evolució i la distribució de l’hàbitat.
A l’Empordà podem trobar un gran nombre de tipus diferents de sepultures: sepulcres exempts, tombes fetes amb materials ceràmics reaprofitats, tombes excavades a la roca, tombes de lloses, etc. De fet, molts d’aquests tipus bàsics començaren a fer-se a l’inici del món medieval i perduraren al llarg de tota o d’una bona part de l’edat mitjana.
El sarcòfag de planta rectangular, amb coberta de doble vessant acabada amb sis ressalts o acroteris (tres a cada banda) és un tipus de sepulcre usual al final del món romà o al començament del medieval, a l’Empordà i a altres contrades de Catalunya i d’Occitània. En trobem, per exemple a Roses, a la neàpolis d’Empúries i també en algunes esglésies medievals d’aquesta contrada (a Sant Vicenç de les Corts i a Santa Magdalena). En aquestes darreres esglésies també s’hi trobaren, quan foren excavades, sepultures fetes amb pedres (o llosetes), amb material constructiu (morter, pedres i ceràmica) o excavades a la roca, normalment cobertes per un opus testaceum.
Els sarcòfags exempts perduraren molt. Segons Joan Badia, uns sepulcres que hi havia a Canapost pot ésser que fossin de tradició paleocristiana i de l’època visigòtica. Després, ja en l’època romànica, en tornem a trobar, com, per exemple, el de Santa Maria de Lledó, els de Vulpellac —de datació difícil, encara que creiem que poden ésser més moderns que les tombes de lloses que hi ha al mateix jaciment—, el del monestir de Vilabertran, etc.
També tingueren una gran continuïtat —més de mig millenni— els sepulcres excavats a la roca. Al turó de Pals, hi ha sepultures d’aquest tipus segurament des d’època visigòtica o potser carolíngia fins vers l’any 1000. La tomba rectangular de davant Ca la Pruna pot ésser relacionada amb els primers segles medievals. També devien ésser força velles les tombes que foren excavades al carrer Major d’aquest poble. Les sepultures excavades a la roca, antropomorfes, amb el cap ben diferenciat, que hi ha una mica més amunt, deuen ésser, en canvi, d’una data propera a l’any 1000.
Una altra mostra de tomba excavada a la roca, que en aquest cas segurament cal relacionar amb l’església propera, és la sepultura amb el cap clarament diferenciat que hom descobrí a Llampaies.
Un darrer tipus de sepulcre, que encara ha tingut una durada més llarga, fet que a vegades encara n’ha dificultat més la datació, és el bastit amb pedres o bé amb lloses. En realitat podem trobar tombes d’aquest tipus des de l’inici de l’edat mitjana fins cap al segle XIII. Al subsòl d’alguns pobles empordanesos i també en altres indrets actualment allunyats dels nuclis habitats, han aparegut tombes fetes amb lloses o pedres, que han d’ésser molt anteriors a l’any 1000. Així, la coexistència d’aquest tipus de sepultures amb les de tegulae a Palau-sator, Sant Feliu de Guíxols, Santa Cristina d’Aro, Saldet, als Camps de les Lloses d’Ullastret, etc., en demostra l’antiguitat. Totes aquestes, així com potser també les trobades als Camps d’en Moma o a la Roqueta, són segurament d’època visigòtica i són una clara demostració de la continuïtat de poblament que hi hagué en aquesta comarca. També foren descobertes tombes de pedres i lloses a les esglésies de Santa Magdalena i a Sant Vicenç de les Corts, a la rodalia d’Empúries, cobertes, segons els qui les excavaren, per un opus testaceum. També trobem sepulcres fets amb lloses a l’època romànica, com poden ésser potser els de Vulpellac, els de Sant Joan de Bellcaire, els del Serradar o, amb més seguretat, els que hi ha al costat de l’absis de l’església de Maranyà. També és feta amb lloses la tomba propera al mas Puig-sec, que, tot i que segurament és d’època prehistòrica, a causa de les seves característiques —orientació, el fet d’ésser antropomorfa, etc.— gairebé sembla ésser un precedent de les medievals.
Així, doncs, pel que fa als sepulcres, també podem parlar de continuïtat: una continuïtat en les formes de les sepultures i també una continuïtat —potser amb algunes breus interrupcions— en l’hàbitat, en la gent que fou sebollida al mateix lloc al llarg dels segles. D’altra banda, també cal assenyalar que l’Empordà, amb la seva diversitat i riquesa de formes i d’exemplars, permet d’adonar-nos d’alguns aspectes que en altres comarques seria molt més difícil de veure. Un estudi ben fet d’aquestes necròpolis permetria de conèixer moltes coses dels sepulcres medievals de tot Catalunya.
A l’Empordà, com en moltes altres comarques, la xarxa viària medieval era formada per la suma dels camins pre-romans, de les vies romanes i dels camins medievals. Els camins ramaders, les carrerades, també tenien segurament, una tradició força antiga. D’altra banda, hom ha considerat que mentre els grans camins i les vies de la documentació de l’alta edat mitjana, són anteriors a l’edat mitjana, els camins que servien per a unir els diversos poblats medievals sovint foren creats en aquesta època. És probable que els semitarios o senders que apareixen en la documentació siguin d’aquesta època.
Actualment a l’Empordà es conserva un gran nombre de trossos de vies d’època romana. També han arribat fins a nosaltres un gran nombre de fragments de camí empedrat, tallat a la roca i encaixat entre marges o solcat per roderes, que, en alguns casos, pot ésser medieval, encara que caldria, com en tants altres aspectes, fer-ne un estudi profund per tal d’intentar establir-ne la datació. De fet, també en aquest sentit, cal dir que el treball de prospecció que hom està duent a terme en aquesta comarca és una tasca modèlica.
Una construcció excepcional en molts aspectes és l’anomenat Molí de les Puces. En realitat, en aquest indret proper a les Escaules, hi ha quatre construccions situades al llarg del riu, tres de les quals actualment resten negades per l’aigua i la quarta és al límit de l’embassament. Aquesta darrera construcció, en forma de buc de vaixell, sembla que podem afirmar, bé que potser encara amb prudència, que devien ésser uns banys termals de l’alta edat mitjana. Segurament, en aquella època, hi devia haver edificis semblants a aquests però en llocs diferents (al segle X s’esmenten, per exemple, uns banys a Pinsent, al costat del riu Segre). Fins a l’actualitat, però, aquestes construccions del Molí de les Puces són un exemple únic, que hauria d’ésser molt més valorat.
Actualment hom ja coneix una mica l’arquitectura civil i militar de l’Empordà, i també els sepulcres, les vies, els ermitatges, etc., que hi havia en aquesta comarca en època medieval, en una bona part, gràcies als estudis força exhaustius i acurats que ha realitzat durant aquests darrers anys Joan Badia, sovint acompanyat d’un equip de col·laboradors. Fruit, en part, d’aquest treball i potser també de les característiques històriques i geogràfiques de la comarca, ara podem començar a veure amb tota la seva complexitat la varietat de construccions o de jaciments que hom hi pot trobar, fet que facilita d’establir lligams entre les diverses èpoques i comprovar la perdurabilitat de molts aspectes i que permet de conèixer l’existència de construccions d’èpoques normalment no gaire documentades.
Durant els darrers anys, els estudis sobre l’arqueologia de l’època visigòtica i els de la resta de l’edat mitjana han estat molt poc relacionats entre ells. Això no ha estat així, potser, pel que fa a algun aspecte —com, per exemple, les sepultures—, més aviat, però, a causa del poc coneixement que en teníem. A l’hora d’estudiar la ceràmica, aquesta separació, en part justificada, a causa de les notables diferències que hi ha entre les dues èpoques, ha estat, però, malgrat tot, negativa. En d’altres comarques, on el pes del passat anterior al món carolingi potser no era tan fort, aquest fet potser no té tanta importància. Tanmateix, a l’Empordà, on les influències i les pervivències foren molt intenses, aquest estudi separat de les dues etapes planteja diversos problemes. En molts jaciments apareixen barrejats fragments de ceràmica de l’època visigòtica amb fragments de terrissa de l’època plenament feudal; com ja s’ha esmentat, segurament hi hagué, en força indrets, una continuïtat amb unes interrupcions poc importants. Aquesta barreja pot fer també que fàcilment siguin confosos fragments de peces semblants de totes dues èpoques (per exemple, algunes ceràmiques grises de l’època visigòtica s’assemblen bastant a algunes peces de cap al segle XII).
La ceràmica d’època visigòtica a l’Empordà, segons els darrers estudis, és representada bàsicament per uns atuells amb una pasta de color groguenc, que devien ésser destinats a la conservació i al transport de líquids, i també per unes gerres i olles amb la boca trevolada, que tenen la pasta grisosa. La publicació definitiva dels estudis que es duen a terme permetrà d’acabar d’aclarir-ne les característiques.
En algun jaciment —per exemple al de Sidillà— hom també pot trobar un tant per cent important de fragments de la terrissa dels segles X i XI, més rara en d’altres contrades; així, per exemple, les peces de pastes rogenques o brunoses no gaire dures o bé els atuells potser una mica més tardans, que tenen les pastes negroses. Finalment també hi ha les terrisses grises, molt més difoses arreu, amb un to mitjanament fosc, a vegades rogenc, poc polides, de cap al segle XII, o bé les peces ja més clares dels segles XIII i XIV. Les nombroses influències que sofrí l’Empordà també resten reflectides en les peces de ceràmica grisa, ja una mica tardanes, que s’han conservat al Museu del Vi de Peralada, que tenen un broc vertical molt característic. (JBM).
Vegeu també Castells i altres fortificacions de l’Alt Empordà anteriors al 1300
L’arquitectura religiosa
Mapes del Baix Empordà (a dalt) i l’Alt Empordà (a baix), amb la senyalització de totes les esglésies de les quals tenim notícies anteriors a l’any 1300.
J. Badia
A diferència del que succeeix en determinades zones de Catalunya, on la història de l’arquitectura medieval presenta uns trets força homogenis al llarg del temps, l’arquitectura medieval empordanesa es caracteritza per la complexa trama de formes i estils que es desenvoluparen amb una dinàmica pròpia i desvinculada, gairebé, de la resta dels comtats catalans, bé que estretament relacionada amb el que al mateix moment succeïa a la zona catalana de l’altre costat dels Pirineus, al Rosselló especialment, i també, en certa manera, amb altres zones del sud d’Europa.
No cal dir que l’exemple més clar d’aquest fenomen és l’església del monestir de Sant Pere de Rodes que actualment, a desgrat de la seva excepcionalitat no pot ésser considerat un fet aïllat, sinó que és el més alt exponent conservat d’un cert nombre d’edificis que hi ha al Rosselló i a l’Empordà, els quals seguiren unes pautes pròpies en la seva formalització arquitectònica.
El cas de Sant Pere de Rodes dins la història de l’arquitectura empordanesa és un capítol més de fenòmens que —com la reutilització d’edificis antics en època medieval, el nombre i la importància dels exemplars conservats de l’arquitectura dels segles IX i X, l’escassa i peculiar presència de l’arquitectura llombarda durant el segle XI i les singularitats de l’arquitectura dels segles XII i XIII— configuren un panorama força complex característic en l’arquitectura medieval catalana.
En aquesta situació, una història de l’arquitectura medieval de l’Empordà ha de començar per entendre els complicats fenòmens de la utilització d’edificis i la persistència de formes arquitectòniques, procedents de l’antiguitat tardana, que, en molts aspectes, condicionen i donen un caire molt especial al que després serà l’arquitectura medieval empordanesa, particularment en els seus primers temps.
També, dins l’estudi que actualment podem fer de l’arquitectura empordanesa, cal destacar, i, en certa manera, aprofitar l’ocasió per retre homenatge al treball dels investigadors que, des de Miquel Oliva i Prat fins a Joan Badia i Homs han fet aportacions decisives pel que fa al coneixement i la identificació de molts edificis medievals singulars. I també cal remarcar el treball dels grups entusiastes d’afeccionats, els quals, amb major o menor encert, segons els casos, han realitzat una tasca inqüestionable amb vista al descobriment i la conservació de vestigis i edificis d’aquesta època.
Les arrels més antigues de l’arquitectura religiosa empordanesa, cal cercar-les, com és obvi, a la ciutat d’Empúries, especialment a l’església identificada a les ruïnes de la neàpolis. Aquest petit edifici, d’ús cementirial, construït aprofitant les estructures d’un edifici termal, presenta, amb la seva capçalera tripartida, centrada per un absis semicircular aprofundit, una estreta relació amb les estructures paleocristianes descobertes a les Balears, de clara arrel nord-africana.
La influència d’aquesta església en l’arquitectura medieval empordanesa entra dins el terreny de la hipòtesi, però hi ha d’altres exemples d’arquitectures de l’antiguitat tardana que foren utilitzades en època medieval. Entre aquests edificis cal esmentar la petita capella cementirial localitzada a Santa Cristina d’Aro i que X. Barral considera un edifici del segle X construït sobre un edifici més antic, però que no podem descartar que es tracti d’una capella cementirial d’època paleocristiana, que defineix un tipus arquitectònic característic de l’època pre-romànica.
Dins el mateix context cal fer esment de les restes arquitectòniques, de difícil datació, localitzades al subsòl de l’església de Sant Joan de Bellcaire, o l’edifici conservat a la base de la Torre del Fum del monestir de Sant Feliu de Guíxols, o els vestigis identificats al subsòl de Santa Maria de Roses, els quals posen en evidència la persistència d’uns llocs de culte o d’hàbitat des de l’antiguitat tardana fins a l’època medieval, circumstància que es reforça amb la reutilització de materials antics en edificis medievals, com el fragment de sepulcre de Sant Joan Sescloses o les colummes de Sant Iscle d’Empordà.
Un caire diferent i molt més important tenen el casos de Santa Maria de Bell-lloc d’Aro, on ha estat comprovada la utilització d’un edifici molt antic de clara arrel paleocristiana, almenys durant el segle XI, quan patí importants reformes, o l’església de Sant Martí de Queixàs, on, precisament arran dels treballs de redacció del present volum, era identificat un edifici de planta central comparable tipològicament al martiri de Sorba, al qual fou adossada al final del segle X una església d’una nau.
Aquests exemples, juntament amb d’altres de més dubtosos, o menys coneguts encara, com l’edifici reaprofitat a l’església de Santa Coloma de Fitor, plantegen amb prou evidència la importància de la persistència dels edificis antics juntament amb les construccions d’època visigòtica, con la fortalesa de Puig Rom o de Puig Castellar, a Espolla, o les cluses del Coll de Panissars (anteriors) durant l’època medieval, i que en certa manera, condicionen el que havia d’ésser l’arquitectura medieval empordanesa.
Malgrat les pèrdues sofertes, i les renovacions totals dels edificis de culte, hom pot traçar una línia que, sense solució de continuïtat, permet d’enllaçar amb l’arquitectura dels moments anteriors a la invasió sarraïna, de la qual cosa són exemples la perduració, en funcionament, fins a èpoques plenament medievals dels edificis que hem esmentat, o la continuació de formes tipològiques, com l’absis d’Empúries o la capella de Santa Cristina d’Aro, en edificis posteriors.
Dins l’època que considerem ja plenament medieval, cal valorar seriosament la referència documental de l’any 844 per a la cella de Sant Climent de Peralta. Tal com ja expliquem en l’estudi monogràfic corresponent, la història posterior d’aquesta cella fa que la consideració que l’edifici conservat es remunti a aquesta data sigui l’opció més raonable. A partir d’aquest punt, i per la similitud de tipus formals i constructius, podem assajar l’establiment d’un marc cronològic per als moments pre-romànics empordanesos que ens porta, sense solució de continuïtat, als de la primera meitat del segle IX, fins a l’aparició de l’arquitectura llombarda i els estils plenament romànics.
Aquesta hipòtesi resulta especialment atractiva a la zona empordanesa a causa de l’evidència conservada de l’arquitectura anterior a la invasió sarraïna, la qual perdurà després de la conquesta franca fins a enllaçar amb aquests edificis de la primera meitat del segle IX, tot establint una clara línia de continuïtat en la producció arquitectònica, sense els buits gairebé absoluts que hi ha en altres llocs fins a l’arquitectura romànica.
Tanmateix, aquesta continuïtat, sense grans interrupcions, que s’evidencia a l’Empordà i a les comarques de l’altre costat dels Pirineus, constitueix un argument de pes per a entendre els fenòmens arquitectònics que s’hi produïren a l’entorn de l’any 1000, exemplificats en Sant Pere de Rodes.
A partir de la comparança de la tecnologia constructiva amb Sant Climent de Peralta, podem situar dins aquesta primera època cronològica la part més antiga de la interessantíssima església de Sant Julià de Boada, monument cabdal del patrimoni arquitectònic català i un dels edificis pre-romànics més importants del país, actualment, per dissort, massa restaurada, amb grans deficiències tècniques, la qual cosa desfigura la seva imatge i en dificulta la lectura.
Aquesta església té dos arcs de ferradura a l’interior, els quals resumeixen, per ells mateixos, les dues formalitzacions d’aquest tipus d’arc en l’art pre-romànic català i que cal situar en dos moments constructius diferents, probablement no gaire allunyats en el temps, però força distants en la concepció de l’edifici.
L’ornamentació escultòrica de l’arc triomfal de Sant Julià de Boada reapareix en una imposta de Sant Feliu de la Garriga i es pot relacionar amb els relleus de l’absis de Sant Esteve de Canapost, església que en la seva part més antiga pot ésser situada dins el mateix grup estilístic.
Cal notar que el fet que aquestes i altres esglésies empordaneses, com la de Sant Julià de Sant Mori, on es conserven vestigis d’un conjunt edificat del segle XI, o la de Santa Eulàlia de Palauborrell, entre altres, presentin unes certes afinitats pel que respecta a la seva construcció no implica una unitat cronològica, sinó que cal entendre que a l’Empordà, igual que a les terres catalanes de l’altre costat dels Pirineus, es produí un determinat tipus de construcció, la qual perdurà, tal com hem apuntat, des del segle IX fins a monuments datables dins el segle X, com algunes parts de Sant Joan de Bellcaire i que coexisteix amb una tecnologia molt més rústica, que també va des d’èpoques molt reculades, com l’església de Sant Romà de Sidillà i l’absis de Sant Martí de Vallmala fins a l’església de Sant Martí de Baussitges, consagrada l’any 946.
Tanmateix, la coetaneïtat d’edificis i elements és present en casos com la porta, recentment descoberta, de Sant Romà de Sidillà, molt semblant a les portes de Sant Joan de Bellcaire, Sant Joan de Cella, al Rosselló, o el transsepte de Sant Pere de Rodes, edificis construïts en èpoques diverses i amb tecnologia diferent de la de Sant Romà de Sidillà.
Dins aquests grups d’edificis que hom pot definir per la seva tecnologia més refinada (Boada) o més rústica (Sidillà, Baussitges) es pot incloure la llarga sèrie d’esglésies pre-romàniques conservades a l’Empordà, amb una cronologia que cal situar dins l’ampli ventall que va del segle IX fins al final del segle X o al començament de l’XI, amb una utilització constant de formes tecnològiques pràcticament invariables durant aquesta època i que arrenquen directament de les formes més cultes i més populars, respectivament, de l’arquitectura local de l’antiguitat tardana.
Dins aquesta sèrie cal considerar també les esglésies de Santa Fe dels Solers, de Sant Feliu de Carbonils, de Sant Martí de Masarac, de Sant Llàtzer de Peralada, o les esglésies del Mas Forn del Vidre, Sant Genís de Vila-robau, on apareixen els absis de planta semicircular de ferradura que sembla que devien coexistir plenament amb els absis trapezoïdals o rectangulars dins el mateix període cronològic. Cal fer una referència especial a un monument de tot punt excepcional, del qual no tenim relacions clares a la resta de Catalunya, que és l’església, modificada al segle XIII, de Santa Helena de Rodes, d’estructura original molt clara, malgrat les alteracions, a base d’una nau amb capçalera trevolada, amb una torre imponent sobre el creuer, on hom pot identificar uns nínxols decoratius realitzats en un correcte opus reticulatum i amb elements de terrissa incorporats en punts concrets de l’obra, que ha estat resolta amb un aparell extremament rústic i allunyat dels models més cultes, com podrien ésser els utilitzats en la propera església del monestir de Sant Pere de Rodes, però que en el fons tenen una arrel comuna.
És difícil d’establir una data per a un monument com Santa Helena de Rodes, ja que, d’una banda, és temptador de relacionar-lo amb la construcció de Sant Pere de Rodes, i de l’altra, es tracta d’un monument extremament singular. El que és evident, però, és que té la mateixa filiació tipològica i constructiva que altres monuments empordanesos anteriors al segle XI i un coneixement d’elements propis de l’antiguitat. Resultaria interessantíssim explorar definitivament les restes de l’església de Santa Magdalena d’Empúries (Santa Margarida II), on, si es pogués confirmar la coetaneïtat de les cambres laterals amb l’estructura original del temple, ens trobaríem amb un edifici de la mateixa tipologia que Santa Helena de Rodes, car el reforçament que s’observa actualment als seus fonaments podria correspondre a la necessitat de suportar la torre sobre el creuer.
El conjunt de l’arquitectura pre-romànica empordanesa, malgrat la seva fragmentació, juntament amb el que coneixem de l’arquitectura coetània de la Catalunya de l’altre costat dels Pirineus, presenta prou trets per a poder entendre el fenomen de la desclosa d’un nou estil arquitectònic al final del segle X, exemplificat en l’església del monestir de Sant Pere de Rodes i el seu cercle arquitectònic.
Al marge dels grups estilístics i cronològics que hom pugui establir en l’arquitectura empordanesa anterior a l’any 1000, cal fer esment d’un fet que s’ha anat observant al llarg dels diferents estudis nonogràfics, que consisteix en la presència, en molts edificis, de portes petites i estretes, situades a la façana de tramuntana.
Aquestes portes, que en una església monacal podien tenir un sentit funcional, eren situades en esglésies com la de Sant Romà de Sidillà, la qual no és consignada com a monacal; per la seva situació enmig d’un grup d’habitatges, sembla correspondre més a una parròquia.
La tipologia i la cronologia de les esglésies on apareix aquesta porta són força diferents, des d’edificis com Sant Feliu de Carbonils, Sant Romà de Sidillà o Sant Esteve de Palau Sabaldòria, amb absis trapezials, fins a esglésies com Sant Genís del Terrer o el Forn del Vidre, amb absis semicirculars o de ferradura.
L’explicació més raonable, en l’estat actual dels nostres coneixements, és suposar l’existència en aquesta regió de determinades formes litúrgiques d’àmbit local i d’origen desconegut, que devien obligar la presència d’una porta al costat de tramuntana de l’església, independent de la porta principal del temple.
No és pas aquest el lloc adequat per a refer la complexa historiografia de l’església del monestir de Sant Pere de Rodes, per la qual cosa remetem a l’estudi monogràfic corresponent, però sí que és necessari referir-nos al que hem definit com a cercle de Sant Pere de Rodes, és a dir, el grup d’edificis que defineixen un estil propi d’arquitectura, a l’entorn de l’any 1000 i independent de les formes de l’arquitectura llombarda que s’imposaren a la resta de Catalunya, però que a l’Empordà tingueren molt pocs exemples i encara alguns d’ells amb característiques molt especials.
L’església del monestir de Sant Pere de Rodes és, potser, el més gran interrogant de l’art medieval català, i sobre ella han estat fetes les teories més diverses. Però actualment sembla prou raonable de referir-nos-hi com una obra del final del segle X, ja acabada al primer quart del segle XI, tal com formulem en el corresponent estudi monogràfic, i que cal considerar una síntesi dels corrents postcarolingis exemplificats per la capçalera de Saint Maurice d’Agaune, amb una arquitectura hereva de les formes de l’antiguitat tardana i que trobem representada en menor escala a les esglésies empordaneses anteriors a aquest moment.
Tot i la seva extraordinària singularitat, l’església de Sant Pere de Rodes no és un edifici totalment aïllat, sinó que a ambdós costats de l’Albera hi ha edificis d’arrel postcarolíngia que a partir de l’església del monestir de Sant Miquel de Cuixà, consagrada l’any 974, presenten els absis semicirculars aprofundits, els quals també apareixen en transseptes molt desenvolupats a les esglésies del monestir de Sant Genís de Fontanes, datat l’any 981, i de Sant Andreu de Sureda, on hi ha elements escultòrics, lleugerament posteriors, relacionats amb Sant Pere de Rodes. Tots aquests edificis i d’altres com Sant Jeroni de Vida, foren construïts en l’època, o poc abans, en què Hildesind fou bisbe d’Elna (979-991) a la vegada que era abat de Sant Pere de Rodes i, per tant, les relacions entre el monestir i el Rosselló devien ésser força estretes. No hi ha dubte que l’estudi de la biografia d’aquest important personatge podria aportar dades interessants per al coneixement de l’evolució arquitectònica del nord de Catalunya al final del segle X.
La tipologia absidal que es defineix a Sant Miquel de Cuixà amb un absis central de planta rectangular flanquejat per absidioles semicirculars aprofundides apareix en esglésies empordaneses com Sant Joan de Bellcaire o, molt especialment, a Santa Maria de Vilanant, edifici que, malgrat els interrogants que presenta, és estrictament emparentat amb l’arquitectura de Sant Pere de Rodes.
Tanmateix, l’estructura absidal amb deambulatori de Sant Pere de Rodes té un clar precedent en els vestigis de la capçalera antiga de l’església del monestir de Sant Quirc de Colera, on s’endevina l’estructura d’un deambulatori en un gran absis semicircular, flanquejat per absidioles rectangulars, a l’església anterior a l’actual, que pot correspondre a l’edifici consagrat l’any 935. És evident que una excavació arqueològica del subsòl de Sant Quirc de Colera podria aportar noves dades per a la contextualització de les singularitats de l’església de Sant Pere de Rodes.
Tot aquest grup de relacions, afegit a altres casos com la capçalera de l’església de Sant Martí de Pau, o, en determinats aspectes, les esglésies de Sant Martí de Queixàs, Santa Coloma de Fitor, o els vestigis de Sant Esteve de Vila-sacra, o les esglésies de Sant Llorenç de la Muga i Sant Pere d’Albanyà (aquesta potser ja posterior) configuren un conjunt d’edificis amb unes característiques prou comunes perquè hom pugui parlar de l’existència d’un grup estilístic concret, que podem centrar en el seu màxim exponent, que és l’església de Sant Pere de Rodes.
Aquest grup estilístic, la vitalitat del qual cal situar entre el darrer quart del segle X i el primer quart del segle XI, representa una manera de fer arquitectura independent dels corrents llombards que li són contemporanis i que acabaren imposant-se arreu del país. Aquesta manera de fer arquitectònica que, amb reserves, podem anomenar autòctona, representa una síntesi de les expressions del final del món carolingi, el que hom pot anomenar art postcarolingi, amb un substrat local, on es barregen les tradicions constructives procedents de l’antiguitat tardana i, en certa manera, pot ésser exemple dels camins que hauria pogut prendre l’arquitectura medieval catalana, si no hi hagués hagut la forta irrupció, a partir del primer quart del segle XI, de l’arquitectura llombarda.
Dins un context parallel i no desvinculat probablement del tot del conjunt arquitectònic de l’entorn de Sant Pere de Rodes, cal fer esment de l’extraordinari cas de la Porta Ferrada del monestir de Sant Feliu de Guíxols. Aquest magnífic monument, sense parallelismes en la seva època a Catalunya, és un cúmul d’interrogants atès el seu estat fragmentari i en certa manera descontextualitzat. No hi ha dubte, però, que es tracta d’una façana anterior a l’actual església d’origen llombard i, per tant, relacionable en la versió més tardana de la seva historiografia amb el moment històric que comentem.
La seva singularitat dins el context de l’arquitectura medieval catalana fa que no puguem establir parallelismes clars o relacions tipològiques amb altres monuments. Per això el seu cas s’afegeix, com un exemple més, al garbuix d’inquietuds arquitectòniques que hi ha a l’Empordà abans de l’any 1000.
Deixant de banda la transcendència que pot tenir per si mateix el cercle arquitectònic de Sant Pere de Rodes, cal valorar la incidència que tingué en l’arquitectura immediatament posterior, en la qual, amb més força o menys, foren evidents els signes de la seva arquitectura i la nova concepció de l’espai absidal, obert a la nau.
Així, cal considerar els exemples d’esglésies com la de Sant Quirze d’Olmells, amb fortes influències pre-romàniques, Sant Silvestre de la Valleta, Santa Maria de Requesens, Santa Margarida de Vilajoan, Santa Maria d’Ermedàs, o Santa Eulàlia de Noves, o Sant Martí de Romanyà, on es combinen les noves formes i tecnologies amb el substrat formal procedent de la tradició constructiva.
Els exemples més clars d’aquest conjunt de fenòmens apareixen en esglésies com Santa Eulàlia de Palau Sardiaca, amb els seus complexos interrogants, o Santa Cristina d’Aro, les quals combinen les tecnologies i concepcions formals dels dos períodes entre els quals se situen: Palau Sardiaca, amb la seva concepció espacial pre-romànica, però amb tecnologia i elements, com les portes i les finestres, on es fa sentir el pes de la nova arquitectura llombarda, i Santa Cristina d’Aro, amb la seva arquitectura ja romànica, fins i tot amb indicis d’ornamentació llombarda a l’absis, però encara amb la presència destacada dels arcs de ferradura de gran ultrapassament.
Tot això defineix un panorama en l’arquitectura empordanesa de l’entorn de l’any 1000 força complex, amb una gran dosi de creativitat, que es resisteix a la implantació de les formes de l’arquitectura llombarda, a les quals costà molt de vèncer aquesta tradició arquitectònica exemplificada en el cercle de Sant Pere de Rodes.
Un exemple molt clar de la situació provocada per aquestes dificultats és constituït per l’església del monestir de Sant Miquel de Fluvià.
No hi ha dates precises per a establir el moment en el qual començà a penetrar l’arquitectura llombarda a l’Empordà, però és molt probable que fos molt primerenca, almenys de manera ocasional, tal com palesen les estructures de l’església parroquial de Sant Joan de Palau Saverdera. Aquesta església té una estructura basílical típicament llombarda, amb les naus separades per uns pilars cruciformes i cobertes amb voltes de canó, típològicament molt properes a edificis també plenament llombards, com Sant Julià de Coaner, al Bages. La seva singularitat està especialment en l’estructura ornamental de la seva capçalera, on es desenvolupen els tradicionals motius llombards, interpretats d’una manera extremament arcaica, en els quals ha estat utilitzada la terrissa com a element constructiu per tal de formar les arcuacions i els extradós de les finestres, tot seguint la pràctica constructiva més comuna al nord d’Itàlia i excepcional a Catalunya. De tots els elements llombards d’aquesta capçalera cal destacar l’estructura del fris de finestres cegues que corona l’absis central. Aquestes finestres, proporcionalment les més grans de tota l’arquitectura catalana, no són un simple element ornamental d’articulació del coronament del mur, sinó que esdevenen un veritable element estructural de descàrrega del pes de la coberta sobre la volta, l’extradós de la qual és perfectament patent al seu interior.
Aquesta utilització de les finestres cegues absidals com a element estructural, i no pas exclusivament ornamental, situa l’església de Sant Joan de Palau Saverdera com un rar exemple de purisme de les formes expressives llombardes, interpretades d’una manera extremament directa i molt acostada als seus monuments originals, probablement en una data molt avançada del segle XI, que resulta molt temptador de situar amb anterioritat a les grans obres del segon quart de segle.
Un altre cas, molt singular i arcaïtzant, d’arquitectura llombarda a l’Empordà és constituït per l’església del monestir de Santa Maria de Roses. Aquest cenobi, del qual han estat identificades les restes del clos monàstic, datable al segle XI, centrades pel pati d’un petit claustre, és l’element més destacat de l’interior de la Ciutadella de Roses, un dels monuments més rics i importants del nostre patrimoni, dissortadament en estat d’abandó i incúria. L’església del monestir, amb el seu absis central totalment reconstruït, s’adiu amb el tipus de basílica amb transsepte, sense cúpula al creuer, com les esglésies, també monàstiques, de Sant Miquel de Fluvià i Sant Quirc de Colera, totes dues a l’Empordà, i que retrobem a l’església canonical de Santa Maria de Vilabertran.
Cal notar el fet que la major part dels edificis que adopten aquest tipus sense cúpula es troben a l’Empordà o als seus voltants. No podem, a hores d’ara, establir conclusions definitives d’aquest fet, però no hem de caure en l’error d’incloure en aquest grup l’església de Sant Pere de Rodes, en la qual, malgrat certes similituds superficials en la planta, la concepció del transsepte és radicalment diferent, en no interrompre el traçat de les naus laterals.
La singularitat més notable que podem trobar a Santa Maria de Roses com a església llombarda és el conjunt d’arcs que segueixen el perímetre absidal, que també apareixen a Colera i a Vilabertran, però que a Roses segueixen pels murs laterals de la nau en una solució que no té parallelisme en l’arquitectura catalana.
Dins la mateixa tipologia de Santa Maria de Roses hem esmentat l’església del monestir de Sant Quirc de Colera, reedificada sobre els fonaments d’una església anterior, amb la capçalera amb deambulatori, com a Rodes.
L’església de Colera, construïda al segle XI d’acord amb les fórmules llombardes i reformada posteriorment, presenta un detall de notable interès, que és el canvi que experimentà el projecte inicial d’una basílica, amb la nau central més alta que les laterals, que fou alterat en el transcurs de l’obra per tal de poder aixoplugar les tres naus sota una mateixa coberta. Tot i l’interès de l’església, el monestir de Sant Quirc de Colera conserva el porxo d’una de les galeries claustrals, el qual, per la seva estructura, rústica i feixuga, amb finestres geminades, cal situar dins el segle XI, i constitueix així un dels porxos claustrals romànics conservats més antics de Catalunya i únic en la seva tipologia.
Una situació similar apareix al monestir empordanès de Sant Miquel de Cruïlles, del qual es conserva l’església i la façana de la seva sala capitular, que segueix l’esquema d’una porta flanquejada per dues finestres geminades, construït en un correcte llenguatge llombard. La presència d’aquesta façana, unida a d’altres exemples com els de Sant Benet de Bages o Sant Pere de la Portella, palesa que el model de sala capitular que hi ha als monestirs del Cister era ja corrent almenys des del començament del segle XI, si no abans.
L’església de Sant Miquel de Cruïlles fou concebuda dintre l’ortodòxia del llenguatge arquitectònic llombard, però presenta algunes peculiaritats, com el gran desenvolupament del seu transsepte, les quals s’accentuen, si considerem el seu pla inicial, amb una única nau adossada al desproporcionat transsepte.
Com podem observar, l’escassa implantació de l’arquitectura llombarda a l’Empordà es manifestà amb unes peculiaritats especials, les quals tant podien venir d’una certa puresa de la seva concepció (Palau Saverdera), com de la seva complexa convivència amb les formes arquitectòniques fortament arrelades al país (Fluvià, Roses). Tanmateix, hi ha exemples excepcionals d’alguns elements (claustres, sales capitulars) que palesen que les formes de l’arquitectura monacal elaborades majoritàriament durant el segle XII eren perfectament resoltes a Catalunya amb l’aplicació dels llenguatges llombards durant el segle XI.
Els altres edificis empordanesos que mostren les formes llombardes no aconsegueixen un nivell més o menys similar de rellevància. Al seu migrat nombre cal afegir unes aportacions a la definició d’un estil molt escasses.
Edificis com Sant Pere d’Ullastret, Sant Andreu de Pedrinyà, l’absis de Sant Joan de Bellcaire, Santa Maria de Fenals, o Sant Esteve de Maranyà, constitueixen un exemple de les dificultats que tingué l’arquitectura llombarda per a arrelar a l’Empordà. Un cas un xic especial és el de l’església de Sant Feliu de la Garriga, el qual a una resolució formal en estil llombard avançat uneix una concepció espacial molt arcaica, emparentada amb l’església de Sant Esteve de Palau Sardiaca, o Sant Esteve de Canapost, amb la interposició d’una volta de canó perpendicular a l’eix de la nau, al tram immediat a l’absis.
En el pas de l’arquitectura del segle XI al XII es conserva a l’Empordà un monument d’un interès excepcional, com és l’església de la canònica de Santa Maria de Vilabertran, consagrada l’any 1100, als absis de la qual s’exemplifica el canvi de tecnologia entre l’arquitectura del segle XI, a la part inferior, i les formes característiques del segle XII, a la part superior, amb els carreus més polits i la supressió dels motius llombards.
En la seva concepció general, l’església de Vilabertran segueix el tipus ja descrit a Colera o a Roses, però amb la innovació dels pilars amb semicolumnes adossades, en una anticipació clara del que foren els pilars composts de la plenitud de l’arquitectura del segle XII, a Santa Maria de Lledó, a Sant Joan les Fonts, o a Santa Maria de Gerri, entre d’altres.
A més de la seva església, Santa Maria de Vilabertran conserva el conjunt de dependències de la canònica, centrades per un claustre d’ornamentació molt austera, que van des del segle XII fins al XV, i que configuren un conjunt únic, a causa del seu bon estat de conservació, per a l’estudi de l’arquitectura canonical catalana, puix que no solament és conservat el nucli principal de la canònica, que cal datar entre els segles XII i XIII, amb poques alteracions significatives, sinó que també ho són els recintes en què fou ampliat, entre els segles XIV i XV, també en un estat de conservació acceptable.
Santa Maria de Vilabertran pot representar, en certa manera, el final del complex panorama de l’arquitectura empordanesa del segle XI i l’inici del segle XII, en què es produí una certa estabilització de la producció arquitectònica, la qual s’adaptà molt més als esquemes i les tipologies que dominaven arreu del país.
L’arquitectura religiosa empordanesa del segle XII no tingué ja aquella tensió que presenta la del segle XI, entre el pes d’una tradició local molt forta i la implantació de les noves formes arquitectòniques, que no acabaren d’imposar-se plenament. Per contra, hom pot observar les mateixes característiques que a la resta del país: una persistència de les tipologies ja experimentades durant el segle XI amb escasses innovacions i una superació obsessiva en el treball de la pedra, amb la perfecció dels aparells i l’aparició dels elements escultòrics i ornamentals a les façanes i als claustres.
Hem pogut veure com, precisament a l’Empordà, es conserven vestigis bastant clars del que pogueren ésser els claustres del segle XI (Cruïlles, Colera). També sabem, excepcionalment, que a Sant Pere de Rodes hi havia una portalada monumental, anterior a les reformes del segle XII, però, en canvi, i curiosament, no es conserva a l’Empordà cap campanar de torre monumental d’aquella època, si exceptuem el modest campanar de Sant Martí de Romanyà. Els escassos exemples d’aquesta tipologia apareixen en edificis com Sant Pere de Rodes o Sant Miquel de Fluvià, els més monumentals, Santa Maria de Vilabertran, o el modest campanar de Sant Esteve de Canapost, els quals presenten formes diverses de la interpretació del tipus de campanar llombard durant el segle XII.
Una referència especial mereix el campanar de Santa Coloma de Fitor, reformat o ampliat al segle XII, sobre una base del segle X, el qual constitueix un curiós exemple dels escassos campanars de torre anteriors al segle XI, com els de Sant Andreu de Gurb, Sant Mateu de Bages o Sant Climent de Coll de Nargó.
Deixant de banda el cas de Santa Maria de Vilabertran, només es conserva un edifici de grans dimensions a l’Empordà, totalment construït al segle XII, que és l’església romànica, dependent de Vilabertran, de Santa Maria de Lledó, on, a més de l’església de planta basílical molt senzilla, es conserva una gran part del conjunt canonical, cobert en part, per noves edificacions afegides.
L’església de Santa Maria de Lledó representa l’aplicació, en ple segle XII, d’una tipologia, com la basílical, plenament experimentada, sense innovacions rellevants, amb la utilització de les voltes de canó i de quart de cercle que ja hem trobat en edificis anteriors, i amb les úniques innovacions de l’aplicació de semicolumnes adossades als pilars i l’ornamentació escultòrica dels seus capitells. Capítol a banda mereix, però, l’elaborada composició de la seva façana principal, centrada per la portada monumental, sobre la qual tornarem, i que representa l’element més original de l’edifici, seguint la línia característica del segle XII, en el qual l’ornamentació escultòrica està per sobre l’originalitat arquitectònica.
Cal assenyalar, però, com a element original de l’arquitectura empordanesa del segle XII, un grup d’edificis construïts a la zona de l’Albera, entre els quals hi ha Sant Martí de Maçanet de Cabrenys i Santa Maria d’Agullana, que, seguint les pautes generals del segle XII, presenten detalls en la seva ornamentació i composició que els emparenten amb esglésies com Santa Maria de Costoja, al Vallespir, o Sant Cristòfol de Beget, a la Garrotxa, tot formant un cercle arquitectònic actiu a la segona meitat del segle XII, als dos vessants de l’Albera.
Deixant de banda aquests edificis esmentats, el panorama del segle XII empordanès es limita a una llarga sèrie d’edificis com Sant Miquel de Garrigàs, Sant Tomàs de Fluvià, Sant Iscle d’Empordà o Santa Maria de la Tallada, que van repetint fórmules ja conegudes amb la particularitat d’anar augmentant progressivament les proporcions de les naus a mesura que es va perfeccionant l’aparell constructiu.
Com un element comú a tots els edificis, ja siguin de nova planta o bé edificis anteriors reformats, la característica més important del segle XII empordanès és la construcció de portalades monumentals. Excloent la desapareguda i extremament singular portalada del Mestre de Cabestany de Sant Pere de Rodes, les portalades empordaneses segueixen una tipologia pràcticament única. Aquest tipus de porta consisteix en una obertura rectangular, amb llinda, sobre la qual hi ha un timpà, la major part de les vegades llis, i un arc de descàrrega.
Aquesta obertura és emfasitzada per diversos arcs en gradació, normalment llisos, i sense ornamentació, llevat d’una motllura en forma d’imposta i guardapols exterior amb els brancals també llisos. Aquest tipus bàsic pot admetre, amb una certa llibertat per part de l’artista, una major ornamentació amb l’aplicació d’arquivoltes esculpides entre els arcs i la inclusió de columnes amb capitells entre els brancals. Així es formen els exemples més monumentals, com les portalades de Santa Maria de Lledó, Santa Maria de Cistella, Sant Pere de Navata, amb timpà esculpit, o Santa Maria d’Agullana, entre d’altres que destaquen de la munió de portalades, amb tots els graus de complicació, que foren construïdes entre els segles XII i XIII, tot seguint aquesta tipologia.
L’aplicació d’aquesta tipologia de portalada es manté en un àmbit territorial no gaire extens, i la trobem a la Garrotxa i a les terres catalanes de l’altre costat dels Pirineus, que formen, amb l’Empordà, el territori on, durant el segle XII, foren construïdes portalades amb aplicació gairebé exclusiva d’aquesta tipologia.
Pel que respecta a un altre dels elements que caracteritzen l’arquitectura catalana del segle XII, els claustres, a l’Empordà es conserven exemplars excepcionals, com els ja esmentats de Colera i Cruïlles, datables al segle XI, i cal lamentar la desaparició d’alguns dels claustres esculpits del segle XII, com els de Santa Maria de Lledó, Sant Llorenç de les Arenes, el mateix de Sant Quirc de Colera —que fou reformat i ampliat aquest segle i del qual es conserven, però, algunes importants dependències que daten d’aquesta reforma—, el de Sant Miquel de Fluvià, o, molt especialment, el de Sant Pere de Rodes.
De fet, aquestes desaparicions han deixat els claustres empordanesos del segle XII reduïts a dos, el de Sant Domènec de Peralada, tardà i molt transformat a causa dels trasllats que ha sofert, i el de Santa Maria de Vilabertran, que representa un exemple de claustre en el qual l’ornamentació escultòrica és reduïda al mínim i l’esquema tradicional del porxo claustral és interpretat amb una gran voluntat de síntesi conceptual.
Tal com succeeix en molts altres llocs, l’arquitectura del segle XII s’estén fins ben avançat el segle XIII, sense solució de continuïtat, de manera que molts dels edificis o elements que situem dins el segle XII poden perfectament datar d’alguns anys després, atesa la continuïtat ininterrompuda de les formes, al contrari del que s’escau entre els segles XI i XII, on, a grans trets, la diferència és més patent.
A l’Empordà hi ha un fenomen arquitectònic, que dota d’un interès especial edificis construïts durant el segle XIII, que és la presència d’una tipologia d’església d’una nau, amb absis carrat, o, gairebé sempre, sense absis diferenciat, construïda amb una gran perfecció tècnica i, la majoria de les vegades, de proporcions molt grans. Gairebé sempre aquestes esglésies són mancades d’ornamentació, llevat de casos singulars, com l’església de Sant Esteve de Vila-sacra, que, per cert, aprofità una part d’un edifici preexistent, on una sèrie d’arcs formers articulen interiorment el mur.
Edificis com Sant Cebrià de Vilafant, Sant Mateu de Vilademires, Sant Martí del Far, Sant Vicenç de Vilamalla i Santa Eulàlia de Palau són exemples d’aquesta tipologia que, en certa manera, anuncia ja la influència dels nous conceptes gòtics, coexistint amb una tradició romànica, manifestada en el concepte de la llum i en edificis com Santa Eugènia de Saus, Sant Julià de Rabós o Sant Julià de Verges.
Per entendre plenament aquesta nova tipologia no podem oblidar la presència, en aquest moment, de les primeres manifestacions de l’arquitectura gòtica, en llocs tan propers com Santa Maria dels Turers, a Banyoles, o Sant Domènec de Girona, i, molt més especialment, al mateix Empordà, al campanar de Santa Maria de Castelló d’Empúries, o a l’església del monestir de Sant Feliu de Cadins. (JAA).
Vegeu també Esglésies de l’Empordà anteriors al 1300
L’escultura
L’escultura romànica de l’Empordà, que ens ha arribat per diversos elements (capitells, impostes, blocs de pedra aïllats, etc.), és molt variada quant a estils, filiacions i èpoques. És un repertori ampli i participa de tota mena de corrents i influències que circulaven durant el període romànic. En primer lloc en fem una relació seguint un ordre més o menys cronològic i després intentarem de treure’n unes conclusions.
Obrim la col·lecció amb un bloc de pedra esculpit amb una filera de triangles invertits o dents de llop, procedent de l’església de Sant Feliu de la Garriga. És molt semblant a les impostes de l’arc triomfal de l’església de Sant Julià de Boada. El fet que sigui d’un mateix material ha portat a pensar que potser es tracta de peces que han sortit d’una mateixa mà. És un bloc els paral·lels del qual, dins l’Empordà, podem trobar-los a Santa Maria de Bell-lloc d’Aro i a Santa Maria de Roses, exemplars que cal situar als segles IX i X.
L’església de Sant Esteve de Canapost, tan interessant per molts aspectes, té la cornisa exterior de l’absis decorada amb un fris seguit de relleus romboïdals, molt regulars. Té una factura més acurada que el treball de Sant Julià de Boada i s’assembla més a les impostes de Palau-saverdera i Santa Maria de Vilanant. Tanmateix, cal adscriure aquest treball dintre un corrent no gaire evolucionat, en el qual cal situar també el campanar de Sant Andreu de Gurb, pre-romànic, de la comarca d’Osona.
També és pre-romànica la llinda externa de la finestra de l’absis de l’església de Santa Eulàlia de Palauborrell. Ha estat decorada amb un fris de línies i solcs profunds i força amples. Sobre la finestra hi ha una petita creu grega inscrita dins una figura romboïdal. Com la majoria de motius d’aquesta època, és un tema molt simple, treballat de manera bastant rudimentària.
Procedeix de Sant Miquel de Fluvià un bloc de pedra que es conserva actualment al Museu d’Art de Girona. És un bloc de sauló, gairebé rectangular, que ha estat decorat amb un repertori clàssic, a base de lianes, motius vegetals i palmetes estilitzades, fetes amb un treball simplificat, dominat per l’obsessió de no deixar cap espai sense decorar. El tema ha estat manllevat dels vasos àtics del segle V, i surt sovint repetit en molts indrets i perdurà amb variants durant tota l’època romànica i fins al gòtic. Com les altres peces coetànies, també aquesta ha estat feta amb força rudimentarietat, tal com correspon a una obra del segle X.
L’escultura de l’església de Sant Pere d’Ullastret pertany al mateix moment de l’erecció del temple. Presenta un ampli repertori temàtic, el qual, en el transcurs de tota l’época romànica, s’anà desenvolupant i escampant, fins a esdevenir clàssic. Cal cercar els detalls més importants a les impostes de l’arc toral desaparegut de la nau central, sobretot pels temes representats: animals, personatges i éssers fabulosos. Curiosament cal notar l’elecció que hom ha fet dels animals simbòlics per tal de poder expressar unes realitats teològiques. El repertori és molt extens. Hi ha un animal quadrúpede, possiblement un lleó, semblant al que hi ha representat a Sant Pere de Besalú, dues sirenes peix, que apareixen també a Santa Maria de Ripoll, Sant Cugat del Vallès i Sant Pere de Galligants, una àguila o, potser, un ocell de presa, un cap humà, temes més que freqüents en el repertori romànic català. També abunden les ornamentacions de tipus vegetal i les de tipus geomètric. Hom pot advertir fàcilment les representacions amb significat doble; així, al costat d’un animal de signe positiu o benèfic, ha estat presentat un ésser que simbolitza justament una realitat contrària, el mal, els vicis, el diable, etc. Pel seu estil cal situar aquesta escultura en la primera meitat del segle XI.
Són també interessants les mènsules de l’església de Santa Eugènia d’Avinyonet de Puigventós, les quals han estat esculpides amb temes purament ornamentals, una d’elles amb un tipus d’escacat que sovint apareix en portalades (Santa Maria de Lledó, Santa Maria del Voló, Era Assumpcion de Maria de Bossòst, Santa Maria d’Arties, etc.), però també en altres indrets de l’edifici (absis de l’església del monestir de Sant Joan de les Abadesses, absis de Santa Maria de l’Estany, murs de l’església de Santa Maria d’Alaó, finestres de Sant Joan de Salardú, impostes de la Secció Lapidària del Museu Episcopal de Vic, etc.). L’altra imposta ha estat decorada amb temes vegetals, amb una flor de lis dibuixada molt lliurement, amb les fulles derivades en volutes, un motiu que també és molt freqüent en capitells d’època romànica (Santa Maria de Besalú, Santa Maria de Ripoll, Sant Pere de Rodes, etc.), impostes (antiga basílica de Barcelona) o frisos (portalada de l’Anunciació de Lleida). En aquest conjunt, que cal ja situar al començament del segle XII, hi ha ja una mostra força acceptable de temes també habituals durant l’època romànica.
L’interior del presbiteri de Santa Maria de Colomers és decorat amb columnes, capitells i arcuacions. Dels sis capitells que hi ha, els uns han estat decorats amb temes derivats del corinti, amb una successió de palmetes intercalades i estriades, amb algunes variants; els altres combinen la decoració vegetal amb la geomètrica, un amb lleons i un altre amb formes humanes. Els cimacis i les impostes han estat decorats amb escacats i quadres geomètrics. És una escultura simple, de poca qualitat i de factura primitiva. És interessant, però, perquè pertany a una de les poques esglésies empordaneses que tenen escultura al seu interior. Aquesta escultura pot ésser relacionada amb la de Sant Miquel de Fluvià, que també té el mateix model d’absis, amb arcs i columnes, bé que la de Fluvià presenta un major treball i de més qualitat. De tota manera cal no deslligar una escultura de l’altra, que se situen dins un grup, en el qual hi ha també les esglésies garrotxines de Sant Esteve d’En Bas i Sant Joan les Fonts, del primer quart del segle XII. Es tracta d’esglésies que volien trencar la monotonia de les construccions del moment, que només lluïen la nuesa arquitectònica dels seus murs, i cercaven la manera de dotar l’arquitectura dels edificis d’un nou aire i d’un nivell artístic més alt, d’acord amb una mentalitat que en aquest moment s’anava estenent. En el cas de Santa Maria de Colomers, es tracta d’una escultura tosca, però presenta una evolució si hom la compara amb els típics capitells rosselionesos; així, per exemple, és evident que els lleons de Colomers pertanyen a l’escola rossellonesa, però són ja més estilitzats.
Cal fer esment també del carreu romànic que hi ha esculpit a l’església de Sant Medir i Sant Celdoni de Romanyà. Presenta dos animals monstruosos, la disposició dels quals és regida per un eix de simetria. Té treball de trepant. És una peça difícil de catalogar. Potser prové de l’antiga porta romànica del segle XII, com els capitells, un d’ells actualment perdut, tot i que encara fou vist per F. Monsalvatje, i l’altre conservat, decorat amb dos pisos de fulles i amb un cap de personatge al centre de cada cara, d’execució notable.
A desgrat del seu mal estat de conservació, és molt interessant la creu en relleu amb vestigis del Crist crucificat que hi ha al timpà de l’església de Sant Esteve d’Avinyonet de Puigventós. Aquesta representació no té pas vestigis que ens facin pensar en la presència d’altres personatges. És un tipus de creu d’altar, semblant a la de Tragó de Noguera i al calvari de la col·lecció Espona, tots dos al Museu d’Art de Catalunya, de Barcelona; recorda també el tema de la crucifixió que ha estat representat en un capitell del claustre de Santa Maria de l’Estany. Aquest tipus fou bastant corrent a Catalunya durant el segle XII.
La llinda amb creus gregues esculpides, inscrites dins uns cercles, que hi ha a l’església de Santa Coloma de Suirana no sabem pas quina utilitat tenia. Aquest tema que la decora és d’època tardo-romana i fou utilitzat al llarg de molts anys. Per si mateix, doncs, fóra difícil de datar, si no fos perquè forma part d’un conjunt d’elements, tots del segle XII, els quals foren reaprofitats en l’església actual, que és del segle XVIII.
Els capitells de l’església de Sant Iscle d’Empordà, que hi ha a l’arc triomfal, són regits per daus superiors. Un d’ells ha estat decorat amb figures de monstres amb el cap comú a l’angle, de la boca dels quals surt un personatge, que devoren. L’altre és ornamentat amb un motiu vegetal. Alguns daus han estat substituïts per la cara d’algun personatge. Es tracta d’uns temes molt freqüents en l’època romànica, sobretot en els treballs eixits dels tallers rossellonesos i visibles en llocs tan importants com Santa Maria de Serrabona, Sant Miquel de Cuixà, etc. Aquesta escultura, de Sant Iscle d’Empordà, del segle XII, manllevà aquests temes de la comarca veïna de l’altre costat dels Pirineus, bé que els treballà amb una tècnica pròpia de l’escultura local.
A desgrat de la manca d’interès que ha mostrat la historiografia per la portada de l’església de Sant Pere de Navata, es tracta d’un exemplar molt interessant. Aquesta portada conté un parell de columnes, coronades per quatre arquivoltes que hi corresponen i s’aixopluguen sota un guardapols. Pel que fa a la seva estructura, aquesta porta es relaciona amb altres portalades que hi ha a ambdós costats del Pirineu català. L’escultura també participa de la influència dels centres rossellonesos, els quals, en un procés d’expansió vers el sud, es feren notar en no pocs conjunts escultòrics de l’Empordà. Quant a la temàtica, hom comparteix uns mateixos motius a l’un costat i a l’altre dels Pirineus: Sant Cristòfol de Beget, a la Garrotxa; Sant Esteve de Llanars, al Ripollès; Santa Maria de Lledó, a l’Empordà; Sant Jaume de Vilafranca de Conflent; Santa Maria de Cistella, a l’Empordà; Santa Maria de Costoja, al Vallespir, etc. A Navata, però, l’escultura ha pres un sentit iconogràfic, amb l’Agnus Dei amb la creu i el nimbe crucífer al timpà, un tema que també apareix a Sant Feliu d’Amunt, al Rosselló, i a l’església de Santa Llúcia, de Barcelona, però, sobretot, en llocs de tanta importància, en tots sentits, com Sant Pere de Rodes, Santa Maria de Ripoll i Sant Pere de Vic. Els capitells de temàtica vegetal i animal tenen uns motius feixucs i força sobris, la qual cosa els fa diferents dels de Sant Pere de Rodes, Santa Maria de Lledó i Santa Maria de Cistella. A causa de l’evolució de formes que ja insinuen i els paral·lels que hem aportat, cal situar els capitells a la segona meitat del segle XII. La imposta probablement és de vers el final del segle.
La portalada de Sant Martí de Pau té uns capitells de granit bastant grossos, esculpits amb temes de fulles i volutes, caps de lleó, a vegades estàtics i a vegades presentats en escenes de lluita. Alguns dels temes representats recorden models del monestir de Sant Pere de Rodes o treballs fets pel cercle del Mestre de Cabestany. Algun fa pensar en un capitell de la portada de Sant Pere de Navata i algun altre suggereix algun tema de la portalada de Santa Maria de l’Om. Tot i que és una temàtica força corrent dintre el romànic, pel que fa a l’estil hi és ben evident la influència que exercí a la zona el Mestre de Cabestany. És una obra de la segona meitat del segle XII.
Malgrat que s’hagin conservat molt malament, cal assenyalar també els capitells de l’església de Sant Miquel del castell palau de la Bisbal. Malauradament el seu estat no permet de veure quin era el tema que els decorava. Aquesta església, però, ha conservat un relleu al sector occidental del mur de tramuntana, el qual amb una escultura molt elemental i un treball rudimentari, que en fa difícil la datació, presenta un home amb els braços estesos, que fa pensar en una possible crucifixió.
A la porta d’entrada de l’església de Sant Pol de la Bisbal hi ha un parell de capitells, un d’ells esculpit amb dos animals monstruosos amb el cap comú a l’angle, i l’altre decorat amb un registre amb motius vegetals i un altre registre amb temes estrictament ornamentals. Tant l’un capitell com l’altre presenten una temàtica bastant freqüent en època romànica. Han estat fets amb un treball molt rústec i pobre, obra d’una mà poc hàbil.
L’església de Santa Maria de l’Om, al municipi de Masarac, té una portada molt bonica, amb uns capitells de caràcter rossellonès, decorats amb caps d’animals i amb tres daus a la part superior, influïts, potser, pels capitells del priorat de Santa Maria de Serrabona. De tota manera són una mostra més de l’expansió que tingueren els centres de producció rossellonesos, els quals sovint foren copiats, bé que, tanmateix, incorporant algunes variacions. Aquí l’artista no féu un treball gaire complicat. Aprofità uns models que reproduí sense excessives pretensions. Aquest treball, del final del segle XII, recorda el de Sant Pere de Navata i el de Sant Martí de Pau, però s’allunya una mica de Santa Maria de Cistella.
Una altra església, homònima de l’anterior, bé que del municipi de Ventalló, també ens ha deixat una notable quantitat d’escultura. D’una banda unes impostes senzilles, que han estat tallades al biaix, amb uns motius geomètrics (cercles que s’entrellacen a la manera de cadenes), treballats en un relleu molt pla, i uns temes d’estilització vegetal, els quals parteixen d’una línia o tija ondulada. És un treball de caràcter popular, fet per un artesà no gaire destre, el qual volgué imitar altres treballs d’escultura de major qualitat. La portada té uns capitells senzills, d’estilització vegetal, inspirats indirectament en el capitell corinti: fulles de palmeta i d’altres fulles estilitzades, treballades amb el trepant. És una escultura que ha copiat altres treballs eixits dels tallers rossellonesos, la qual tendeix, però, a la rusticitat i a la simplificació. En definitiva són versions populars de treballs molt més importants i ambiciosos, com els de Santa Maria de Cistella, Santa Maria de Lledó, Santa Maria de Costoja, etc. Aquí, hom volgué donar més relleu al treball amb la utilització de pedra de dos colors diferents, sens dubte per tal de subratllar l’efecte ornamental de la composició. És un treball del final del segle XII o del començament del XIII.
L’església de Santa Maria de Cistella ens ha deixat una mostra important d’escultura, un dels conjunts més interessants de l’Empordà. És a la porta i en un finestral. La primera arquivolta té un tor anellat, amb anells quadrats, un motiu que apareix a Santa Maria de Besalú i a Sant Vicenç de Besalú, a Santa Maria de Manresa i a Santa Maria de Vallbona de les Monges.
La porta té una canaleta helicoidal, amb alguns motius geomètrics i vegetals de mida reduïda, un tema que també apareix a Santa Maria de-Lledó, bé que aquí és més acurat de treball; un tema que figura també en moltes portalades romàniques de l’un costat i de l’altre del Pirineu català: Santa Maria de Cornellà de Conflent, Sant Jaume de Vilafranca de Conflent, Sant Cristòfol de Beget, Sant Pere de Navata (aquí amb influències de l’escola rossellonesa), etc. Tres dels quatre capitells tenen una estructura i han estat decorats amb uns temes manllevats del capitell clàssic corinti. Un dels capitells, decorat amb dos registres de fulles d’acant, palmetes invertides i treballat amb el trepant, recorda alguns capitells de Santa Maria de Lledó, Santa Maria de Costoja i alguns de l’interior de l’església de Sant Pere de Rodes. Un altre, amb folíols prims i allargats, molt estilitzats, també apareix a Costoja i als claustres de Sant Benet de Bages, Sant Pere de Galligants i Sant Miquel de Cuixà, amb l’astràgal que recorda el repertori de Lledó i Costoja. El tercer capitell, amb dos registres de fulles acabades amb una bola, fa pensar també en Lledó i Costoja. I el quart, amb una forma bastant diferent dels altres, trapezial i no tan lleuger com els altres, amb una cinta que inscriu unes palmetes a la base dels angles i determina uns entrellaços a la part superior de la cara i s’introdueix a la gola d’un lleó, suggereix, en part, algun treball de Costoja i de Santa Maria de Ripoll, on, a més, el disseny de la cinta té força similituds, i algun capitell interior de Sant Pere de Rodes. El treball presenta una evolució de les formes, bé que és menys hàbil que a Lledó i a Costoja, amb uñes formes més pesants, a desgrat d’un interès evident per la profusió ornamental. Pel que fa al finestral, la seva estructura és similar a la de Lledó, bé que l’ornamentació és més profusa. Tant a les impostes com a les dovelles dels arcs i a les peces del guardapols hom ha utilitzat uns motius ja habituals dintre el repertori romànic. En l’escultura de Cistella hom pot distingir dos corrents ben diferenciats. L’un, que defineixen els tres capitells del tipus corinti, fa pensar en els qui treballaren a les esglésies de Lledó i de Costoja. L’altre, amb menys domini de l’espai i dels temes decoratius, recorda algunes portalades del Rosselló i del Conflent. Les similituds que aquest conjunt té amb l’escola rossellonesa i el seu repertori porten a relacionar-lo amb Sant Pere de Navata, Sant Martí de Pau i Santa Maria de l’Om. La data de 1186 tinguda en compte per a la datació de l’església de Santa Maria de Lledó, amb un estil molt proper al de Cistella en determinats aspectes fa que calgui situar a l’entorn d’aquest any l’escultura de la nostra església.
L’interès de l’escultura de Santa Maria de Lledó està en el treball de la portalada i en els capitells tradicionalment atribuïts al claustre. Tant en un lloc com en l’altre hi ha representats els temes ja habituals de l’època. L’escultura de la veïna església de Santa Maria de Costoja, a l’altre costat dels Pirineus, agafà la major part de les característiques de l’escola rossellonesa, bé que dotà el seu treball de peculiaritats pròpies. Les característiques de la portalada de Costoja foren també assumides per l’església de Santa Maria de Cistella i la de Santa Maria de Lledó fins al punt que totes tres han d’ésser englobades dins un mateix grup. D’una banda, a Lledó semblen evidents algunes influències, sobretot llombardes, provinents del nord d’Itàlia. De l’altra, també es deixa sentir el ressò de Sant Pere de Rodes i d’alguns treballs inacabats del Mestre de Cabestany. Per a la datació d’aquest conjunt sembla que pot ésser indicativa una data: l’any 1186, en què Arnau de Coll fou denunciat per malversació i balafiament en les obres de construcció del priorat. Pensem, doncs, que l’escultura de Lledó, molt rica, devia ésser un dels motius objecte d’aquesta denúncia. De fet, a partir d’aquesta data, el decorativisme que havia imperat fins aquest moment anà cedint terreny en benefici d’una major austeritat.
El claustre de Sant Domènec de Peralada, reconstruït darrerament, conté una notable riquesa temàtica. Hi ha capitells ornamentals (a base d’elements vegetals i motius geomètrics), capitells figurats (amb escenes del cicle del Gènesi, com la creació d’Adam i Eva, l’escena del pecat original i les seves conseqüències, escenes de convits o de cacera, escenes enigmàtiques) i capitells zoomòrfics (amb lleons rampants, animals grotescs, éssers alats, etc.). La sèrie de capitells ornamentals és més complexa que no sembla a primer cop d’ull, amb unes fulles que, si bé conserven encara el record de la seva procedència del capitell corinti, tenen ja una forma bastant evolucionada dintre l’art romànic. Els temes geomètrics són bastant rics, bé que hom pot deduir fàcilment que es tracta d’elements fabricats en sèrie, imitacions tardanes de models anteriors. Els capitells zoomòrfics presenten tres variants: els temes de lleons, de dibuix rudimentari, amb alguns detalls (ulls, cap, etc.) que fan pensar en els capitells historiats; els xais, que tenen una factura bastant dolenta, i les sirenes, que, amb un desbast detallista, constitueixen els millors del conjunt. Els capitells historiats semblen respondre a diverses mans i èpoques. És molt difícil de fer una lectura correcta del programa iconogràfic original, per tal com l’actual distribució dels capitells del claustre té variants molt importants amb relació a l’original. A través d’una observació atenta, sembla que el claustre fou començat amb un programa i després fou interrompuda la seva construcció. Quan es reprengué, el programa fou variat considerablement. Aquesta diversitat de criteris, la interrupció mateixa del programa i la refecció definitiva de què fou objecte modernament dificulten granment l’establiment de comparances i la fixació d’una datació. L’arcaisme observable en alguns capitells probablement és degut més a la manca de destresa que no pas a l’antiguitat. Els temes iconogràfics corresponen al final del segle XII. Però l’aparició de les armes dels Rocabertí en un dels capitells porta a pensar que aquesta família estigué relacionada amb la construcció d’aquest claustre. El fet que les armes d’aquesta família ja apareguin al claustre del monestir de Sant Cugat del Vallès, a l’ala començada l’any 1190, combinat amb la similitud que hi ha entre algun dels capitells de Peralada i de Sant Cugat (per exemple els treballs d’Adam i Eva) fan pensar que potser, si més no en algun aspecte, el claustre del Vallès serví de model al de l’Empordà. Això ens podria portar al final del segle XII o al començament del XIII per a la primera etapa de construcció del claustre de Peralada. L’època de màxima esplendor dels Rocabertí, que fou vers mitjan segle XIII, pot coincidir amb l’acabament definitiu del conjunt. Aquesta datació és informada per l’anàlisi estilística, la qual ens fa adonar de l’existència d’una escultura que cal adscriure a un romànic d’inèrcia, feta dins el període romànic, però en un moment en què les noves fórmules ja començaven a despuntar.
A Sant Miquel de Fluvià hi ha uns capitells que presenten unes fulles sota arcuacions i damunt un personatge, decoracions i grans volutes; d’altres tenen diverses ornamentacions vegetals, amb algunes variants. Són el resultat de les transformacions que experimentà el capitell clàssic corinti, amb les fulles d’acant substituïdes per palmetes o per motius geomètrics, amb la introducció de la figura humana, la qual deixa d’ésser una excepció i esdevé més habitual. Sembla que tota la producció és obra d’un sol taller, el qual recuperà l’esquema bàsic corinti i el rellançà amb algunes variants, una tendència que sembla que nasqué a l’ombra de l’escola que actuà a la regió de Narbona. És una característica que també apareix en diverses esglésies de l’un costat del Pirineu català i de l’altre (Sant Genís de Fontanes, Sant Pere de Rodes, Sant Andreu de Sureda, Santa Eulàlia d’Elna, etc.). És una manera de fer molt corrent en l’escultura de Santa Maria de Ripoll, la qual ben aviat s’emparentà amb les influències del món islàmic. Alguns capitells semblen còpies extretes d’exemplars del monestir de Fleury. Constitueixen una bona mostra de fins a quin punt foren importants les relacions de Catalunya amb Al-Andalus, d’una banda, i amb el Llenguadoc, de l’altra.
Hem de recordar també l’escultura de l’església de Sant Esteve de Pedret. A la finestra de ponent, que recorda la de Santa Maria d’Agullana i la de Sant Miquel de Solans, hi ha un capitell molt malmès i un altre que ha estat esculpit amb dos monstres que devoren el cos d’un home. A la finestra de l’absis, un dels capitells ha estat decorat amb fulles i motius vegetals o geomètrics i l’altre amb temes vegetals que es combinen amb caps humans. Aquests treballs són obra d’un artista secundari que actuava sota la influència de l’obra dels tallers rossellonesos, si hom té en compte el seu interès a assimilar-se a l’escultura dels grans centres religiosos del moment. Pel que fa a la datació, direm que fou a partir del segle XII que reaparegué la columna com a element ornamental de portes i finestres, fet que ressuscitava el fust clàssic i feia servir l’escultura com a complement de l’arquitectura. Segons M. Durliat l’església de Sant Esteve de Llanars, al Ripollès, consagrada l’any 1168, marca el moment d’expansió de l’escultura rossellonesa a Catalunya. D’acord amb aquests supòsits, l’escultura de Pedret ha d’ésser situada entre el final del segle XII i el començament del segle XIII.
L’església de Sant Llorenç de les Arenes ha deixat un conjunt de capitells diversos, provinents del claustre, alguns d’ells conservats al Museu d’Art de Girona. Es tracta de capitells ornamentals, obra de diverses mans, els quals han adoptat uns temes esdevinguts clàssics dins el repertori romànic: vegetals, animals, màscares humanes. Són de difícil classificació per tal com hi ha moltes diferències de qualitat, i la temàtica tampoc no illustra gaire, ja que abraça una llarg període de temps dintre l’època romànica (del final del segle XI al gòtic, que també els inclou). La data de construcció del claustre pot donar una idea del moment en què cal datar aquests capitells, potser del final del segle XII o del començament del XIII. En alguns, tanmateix, és evident la influència dels tallers rossellonesos.
De l’església de Sant Llorenç d’Espinavessa han pervingut dues pedres esculpides, probablement provinents de l’edifici anterior, per tal com l’actual és dels segles XVIII i XIX. En una d’elles hi ha representat un quadrúpede en posició d’ajupir-se i amb el cap enrere, de la boca del qual surt una llarga llengua. A l’altra hi ha també representat un animal igual que l’anterior, però col·locat a la inversa; potser són lleons. El tema, molt corrent durant el període romànic, no ens ajuda pas a datar aquestes pedres. És la documentació que fa referència a l’església, la que ens porta a datar aquests treballs dins el segle XIII.
El Museu d’Art de Girona conserva un capitell que procedeix de l’església de Sant Martí de Vilaür. És un element de forma troncocònica, ornamentat amb temes vegetals i animals, amb un registre inferior amb fulles, d’esquema derivat del corinti, i amb la part superior bastant més llisa. És un treball força simple i elemental, que recorda alguns exemplars que trobem a l’un costat dels Pirineus i a l’altre (Sant Martí del Canigó, Sant Jaume de Vilafranca de Conflent, Sant Pere de Galligants, etc.). El costum de combinar amb altres temes els que derivaren del capitell corinti s’estengué molt durant el segle XII. Però el treball que exhibeix el nostre capitell ens porta a situar-lo dins el segle XIII.
A desgrat de la importància que té el monument, farem només una referència a l’escultura del claustre de Santa Maria de Vilabertran, de treball pobre. És un claustre en el qual els capitells han estat desbastats més que no pas esculpits, en un treball, si no a mig fer, almenys aparentment inacabat, amb una decoració que segueix el tipus derivat del capitell corinti, amb unes fulles grosses d’un sol verticil. Un detall bonic, el constitueix el fris de dents de serra que decora la cornisa que hi ha damunt les arcuacions.
Hem deixat per al final, premeditadament, l’escultura del monestir de Sant Pere de Rodes, un cenobi per molts aspectes força singular. Si en l’arquitectura el gran edifici constitueix, com pocs, un punt de referència obligat en el panorama de l’art romànic català, pel que fa a l’escultura no és pas menys notable la seva importància. Són dos els moments importants de l’escultura de Sant Pere de Rodes. Un d’ells és constituït bàsicament pels capitells de l’interior de l’església i l’altre és l’obra de l’anomenat Mestre de Cabestany. Els capitells de l’interior tenen una ornamentació que respon a una doble tipologia i a un tema ben diferenciats. Hi ha uns capitells d’influència califal, constituïts per capitells corintis de tradició clàssica, amb les típiques fulles d’acant, els quals han assimilat el costum de substituir alguns daus per petits caps d’animals. Els altres, d’influència carolíngia, han estat dissenyats amb tendència a la forma cúbica, amb ornamentació geomètrica, a base d’uns complicats entortolligaments, amb una evident influència nòrdica. Tant els uns com els altres, malgrat les diferències tan manifestes, han estat treballats en una mateixa època, que cal situar entorn del segle XI. Curiosament, però, aquestes diferències no han pas fet que restés ben clar l’interès que en tot moment tingueren els promotors de l’obra de connectar amb les grans línies artístiques del moment, manllevades del món clàssic antic. Referma aquesta idea la imposant, enigmàtica i sempre intrigant obra del Mestre de Cabestany, un dels exemples més clars en què el gust per les coses antigues durant un determinat moment de l’època romànica, que cal situar al segle XII, es desvetllà en una àmplia zona geogràfica que va des del nord d’Itàlia fins al centre de la Península Ibèrica. El treball del Mestre de Cabestany al monestir de Sant Pere de Rodes tingué el seu màxim exponent en la portada, actualment destruïda completament, amb molts elements escampats arreu, tant a les terres gironines mateix (Port de la Selva, col·lecció del castell palau de Peralada, Museu d’Art de Girona, etc.), com en altres indrets d’arreu del món (Cluny, Worcester, etc.). D’aquesta portada, situada a l’atri o galilea que precedia les naus de l’església (encara són perfectament visibles les traces del seu emplaçament i algun fragment escultòric que ha restat in situ) mereix ésser esmentat, tant perquè és un fragment considerable com per l’escena que hi ha estat representada i el treball amb què aquesta fou feta, el relleu de la Vocació de Pere, conservat actualment al Museu Frederic Marès de Barcelona.
El Mestre de Cabestany, anomenat així perquè fou l’autor del timpà de l’església de Santa Maria de Cabestany, al Rosselló, fou un home d’una qualitat excepcional, amb un detallisme considerable i amb representacions que els estudiosos han vist plenes de simbolismes. La configuració dels cossos humans rabassuts, amb les mans planes i els dits llargs, de mides deliberadament desproporcionades, amb uns traços tortuosos i els plecs dels vestits que recorden els del món clàssic, sobretot els sarcòfags, amb els trets facials molt remarcats i amb l’ús sovintejat de trepant —un ús que també l’escultura rossellonesa, coetània del nostre escultor, adoptà en la majoria dels seus treballs—, configuren alguns dels trets característics d’aquest mestre. Aquest escultor, que també treballà els elements de la portada de l’església del Voló, el cap de la col·lecció Junyent, etc., i que exercí una gran influència en altres obres (Sant Pere de Galligants, Sant Esteve d’En Bas, etc.), presenta una gran problemàtica a l’hora de situar-lo en el temps i en algun context estilístic, fins al punt que, malgrat l’abundant historiografia que tracta aquest tema, una colla d’interrogants que ha suscitat romanen encara sense resposta. Aquesta problemàtica és motivada per un conjunt de factors: l’evolució que es detecta en l’obra de l’artista, la influència que denota haver rebut del món antic, la inspiració que semblen haver-li donat les escultures dels sarcòfags, sobretot d’època tetràrquica, els contactes o les relacions que es detecten amb l’escultura de Tolosa, fruit, potser, d’aquest interès pel món antic, els parallelismes amb el treball dels tallers rossellonesos i més concretament amb l’escultor de Serrabona, probable ressò dels treballs del nord d’Itàlia, línia de relacions amb Sant Pere de Galligants i Sant Feliu de Girona, amb Sant Serni de Tolosa i amb Sant Pèire de Moissac, etc. En fi, tots aquests factors, i d’altres que podríem afegir, bé que marquen unes determinades directrius i delimiten, en certa manera, l’àmbit estilístic en què es mogué l’artista, fan molt difícil extreure una línia concreta i coherent a l’hora de situar-lo, com hem apuntat, en un moment concret i en un context determinat.
Potser el fet que les obres del Mestre de Cabestany tinguessin lloc en centres diversos, geogràficament allunyats, però que es trobaven sota el domini de comunitats benedictines, contribuí a aquesta notable col·lecció de característiques del seu treball, les quals han fet que l’art d’aquest mestre esdevingués internacional, dintre l’àmbit de la Mediterrània occidental.
De l’itinerari que acabem de fer per l’escultura romànica de l’Empordà, hom pot constatar com, a l’època precedent, pre-romànica, els pocs exemplars que tenim (Sant Feliu de la Garriga, Santa Eulàlia de Palauborrell, Sant Miquel de Fluvià), presenten una temàtica senzilla i un treball força rudimentari. Tanmateix, alguns elements esdevingueren habituals dintre el repertori romànic.
Ja dins aquest període, el conjunt d’exemplars que ens han pervingut presenta una mostra molt completa, gairebé exhaustiva. Així hi ha temes figuratius, com la creu amb el crucificat de Sant Esteve d’Avinyonet de Puigventós; escenes del Gènesi, de cacera, de banquets i d’altres escenes de difícil interpretació al claustre de Sant Domènec de Peralada; fragments de la vida de Jesús i escenes amb monjos a Sant Pere de Rodes. També hi ha temes d’animals fantàstics: quadrúpedes, lleons, sirenes peix, monstres amb un cap comú i dos cossos d’animal, etc. i altres animals més reals, com les àguiles o altres ocells de presa. Hi ha animals que es combinen amb la figura humana, ja sigui per evocar el tema de Gilgameš, és a dir, la lluita de l’home contra les feres, o a vegades amb aquestes que el devoren, tal com apareix a Sant Iscle d’Empordà. Hi ha també els temes vegetals, amb palmetes, fulles d’acant, flors de lis, volutes, presentats de manera molt variada. No manquen tampoc els temes purament ornamentals, combinats amb màscares o caps humans o d’animals, o bé els motius geomètrics, relleus romboïdals, escacats o abstractes. Sovint la creu, expressada de diverses maneres ha estat utilitzada com a tema esculpit; així, entre la possible crucifixió de l’església del castell palau de la Bisbal fins a la creu llatina incisa en un carreu de Sant Joan de Vilatenim, passant per la creu incisa de Santa Maria de Fenals i les creus en relleu que hi ha a l’església de Santa Coloma de Siurana.
Es tracta d’una temàtica molt variada, que en algunes ocasions ha estat manllevada del món antic. Així les creus gregues inscrites són una herència de l’època tardo-romana, algunes lianes, determinats motius vegetals i diverses fulles recorden les decoracions dels vasos àtics del segle V. El capitell clàssic corinti, tant per la seva estructura, com per la seva temàtica, circumscrita a la típica fulla d’acant deixà sentir en tot el període romànic la seva influència, a desgrat de les derivacions, modificacions i fins capgiraments que sofrí. Els animals fantàstics i els entrellaços s’inspiraren sovint en els ornaments que decoraven les teles i altres objectes de procedència oriental.
Si fins al segle XI l’escultura fou tímida i es limità bàsicament a llindes i impostes i a alguns capitells, al segle XII es produí un fet que havia de suposar un gran trasbals en el món arquitectònic i també donà lloc a un gran increment i prevalença de l’escultura. A fi d’evitar que els edificis fossin tan austers i despullats, lluint només la severitat dels seus murs, hom recuperà la columna com a complement que utilitzà en alguns absis, en moltes finestres i en una quantitat respectable de portades. Aquestes columnes que incloïen capitells, astràgals i impostes introdueixen les arquivoltes, tots ells elements que demanaven escultura.
La necessitat que sorgí de poder afrontar aquesta nova situació donà origen a l’existència de tallers d’escultors, els quals adoptaven uns temes, un estil i una tècnica que, amb poques variants, anaven repetint en els diversos treballs que els eren encarregats. Tot i tractar-se a vegades del treball d’un mateix taller, segons l’operari aquest sortia més reeixit o de menys qualitat.
Al Rosselló, comarca veïna de l’Empordà, esdevingueren famosos els tallers d’escultura, tant per la seva temàtica, molt rica i expressiva, com per una tècnica molt acurada, unida al bon coneixement de l’ofici, del dibuix i de l’espai en el qual havia d’ésser plasmada la composició. Aquests grans centres rossellonesos, que deixaren conjunts tan importants com el de Santa Maria de Serrabona i Sant Miquel de Cuixà, feren sentir la seva influència a l’Empordà. Santa Maria de Cistella i Santa Maria de Lledó són una bona mostra d’aquesta influència. Ja sigui a través d’aquestes esglésies o bé directament, aquesta influència es féu sentir en nombrosos temples, els escultors dels quals, menys creadors i de recursos més modestos, van anar copiant, amb més o menys encert, i introduint algunes variants o incorporant nous elements, aquelles produccions que possiblement ells mateix havien admirat. Això fa que moltes de les escultures que hi ha a l’Empordà es relacionin estretament, no pas perquè siguin obra d’una mateixa mà, sinó perquè són còpies més o menys lliures d’uns models molt semblants. Aquesta relació, naturalment, transcendeix els límits de la comarca, puix que així també ho féu la influència rossellonesa, que es deixà sentir sobretot al Ripollès (precisament l’església de Sant Esteve de Llanars, consagrada l’any 1168 sembla que marca el moment i el lloc a partir del qual la influència dels tallers rossellonesos irrompé en el costat meridional dels Pirineus), la Garrotxa i el Gironès.
En l’escultura de l’Empordà és interessant el cas de Sant Miquel de Fluvià per tal com adoptà una manera de fer pròpia del centre de la regió de Narbona, tot combinant les influències d’Al-Andalus i els corrents vinguts del Llenguadoc.
Una altra característica fonamental ve marcada per Sant Pere de Rodes i, sobretot, per la producció que féu en aquest cenobi l’anomenat Mestre de Cabestany, un veritable escultor, la personalitat del qual féu que també moltes esglésies (Sant Martí de Pau, entre elles) n’adoptessin els esquemes. (JVV).
La talla
Malauradament l’Empordà, tot i ésser una zona geogràficament bastant extensa i de tenir una quantitat ben important d’esglésies, ens ha deixat molt pocs exemplars que ens permetin de conèixer com era la imatgeria en fusta durant l’època romànica.
Les dues imatges de la Mare de Déu i una del Crist en majestat, únics exemplars que s’han conservat, constitueixen una aportació massa migrada per a poder establir cap teoria. Per això, doncs, com a exemplars aïllats que són, ens limitarem a enumerar-los.
De Santa Maria d’Ullà es conserva una imatge de la Mare de Déu que seu damunt una cadira curul, amb el Fill a la falda. És una de les més antigues i més boniques del bisbat de Girona. És una imatge hieràtica i absent, amb el rostre i les faccions allargats. Aquesta imatge té un conjunt de característiques un xic contradictòries amb vista a establir-ne la datació. Així, si d’una banda la frontalitat i la simetria semblen indicar una data avançada, de l’altra, la nulla comunicació que hi ha entre la Mare i el Fill porten a fer creure que és més antiga. Similar a la d’All i Saneja, sembla una mostra de les darreres manifestacions bizantinitzants que hi hagué a Catalunya. La imatge d’Ullà és una de les primeres marededéus romàniques catalanes. Un model del final del segle XI o, millor, del començament del segle XII, que, durant anys, fou utilitzat com a model per a altres imatges.
Una col·lecció particular de Barcelona guarda la imatge de la Mare de Déu amb el Fill a la falda procedent de Sant Feliu de Parlavà. És un exemplar molt bonic, d’una gran riquesa de policromia i amb la cadira decorada amb rombes. Potser es tracta d’una de tantes imatges que amb algunes variants copiaren un exemplar més reeixit que serví de model. La frontalitat de la imatge, la riquesa asimètrica i el rostre lleugerament expressiu de Maria denoten un intent de naturalitat, propi del final del segle XII.
El Crist de Sant Miquel de Cruïlles és una majestat vestida molt bonica. La seva figura, molt estilitzada, és d’un esquematisme total. Sembla respondre a un intent de l’artista per fugir dels models habituals i ésser més innovador. En una època en què la idea del Crist triomfant a la creu s’havia anat afermant, aquesta imatge, que serveix perfectament la idea, vol ésser una avançada vers una nova experiència. És l’única imatge del crucificat que s’ha conservat de l’Empordà. És l’obra d’un artista independent i aïllat, format potser a l’ombra d’alguna escola del bisbat de Girona. Cal datar-la dins la segona meitat del segle XII. La creu a la qual va clavat el crucificat no correspon a la imatge, ni per la mida, ni per l’època. Així, la pintura tan interessant que la decora, amb la representació de l’Agnus Dei i els evangelistes, i un conjunt d’inscripcions i la mateixa forma de la creu fan pensar més aviat en el segle XI. La imatge, doncs, fou adaptada a una creu anterior. (JVV).
La pintura
Deixant de banda tot un conjunt de vestigis que han conservat alguns temples (Sant Pere de Rodes, Santa Helena de Rodes, Sant Feliu de Carbonils, Santa Maria de Vilajoan, Sant Joan de Palau-saverdera, Sant Feliu de la Garriga, etc.), l’Empordà conserva mostres de pintura mural que pertanyen a tots els moments del període romànic. A desgrat de la varietat de temes representats i també d’estils, la decoració que ens ha arribat permet de descobrir-hi uns trets força constants que permeten de definir amb una certa propietat les característiques que la identifiquen. Les apuntarem al final d’aquest apartat.
D’entre els conjunts conservats, la decoració mural de Sant Esteve de Maranyà és la més antiga. Al registre inferior de l’absis ha estat representat el martiri de sant Esteve, la crucifixió, amb Jesús, Maria, sant Joan i els dos lladres i la visita de les tres Maries al sepulcre. El registre superior presenta diverses escenes de la vida de Jesús. Es tracta d’unes escenes molt malmeses que cal interpretar: la nativitat, l’anunciació als pastors, un miracle de Jesús i la presentació al temple. En aquesta decoració hi ha un predomini dels colors blau, vermell, groc, verd, blanc i ocre. A aquesta gamma tan variada de colors cal afegir la riquesa que presenta el programa iconogràfic del conjunt. Així, al costat de temes habituals, han estat incorporats temes força menys corrents, com la lapidació de sant Esteve. La composició, tanmateix, presenta les escenes sense que hi hagi cap separació, amb unes figures de cànon força esvelt, amb unes anatomies molt esquemàtiques i un evident interès pel nu. Cal relacionar aquestes pintures amb el cercle d’Osormort, en el qual cal també incloure les de Sant Martí del Brull i Sant Joan de Bellcaire i potser les de Navata i les de Bagües. L’autor d’aquestes pintures potser era deixeble o almenys un bon admirador del que decorà la cripta de Sent Savinde-Gartempa i del que féu els dibuixos del manuscrit de la vida de santa Radegunda. En qualsevol cas és evident la relació d’aquest conjunt amb els de la zona de Poitou. A desgrat de la diversitat d’opinions a l’hora de datar aquest conjunt, creiem que cal situar-lo dins la segona meitat del segle XI.
El conjunt de Sant Joan de Bellcaire presenta un tema molt poc freqüent: la Pentecosta, amb l’Esperit Sant i Jesucrist que presideixen l’escena a dalt i l’apostolat, representat en un registre inferior. Entre els apòstols potser també hi havia representada la figura de Maria, que aquí, tanmateix, no s’ha conservat. La representació ha estat feta a base d’unes formes volumètriques delimitades per unes línies. Precisament és la línia la que domina tot el conjunt. Aquí no hi ha ni moviment, ni volum, ni profunditat, de manera que l’esquematisme és total. Ja hem apuntat que cal adscriure aquest conjunt al cercle d’Osormort, un cercle constituït per un grup de composicions amb unes característiques similars i que traspuen una influència d’alguns conjunts de la zona de Poitou, bé que això no vol pas dir necessàriament que han d’ésser d’una mateixa mà. Aquesta composició de Bellcaire, més tardana que la de Maranyà, cau ja dins el segle XII.
Les pintures que decoraven l’absis de Sant Pere de Navata ens han arribat molt malmeses. Se n’ha conservat la part inferior d’una ametlla rústica que presideix la conca absidal i dos animals mig esborrats; això pot correspondre, respectivament, a la representació de la Maiestas Domini i al tetramorf. Al registre del nivell de la finestra hi ha uns personatges, cadascun sota un arc, els quals potser es refereixen al col·legi apostòlic. Hi ha una escena força més ben conservada: sobre un fons blau hi ha dos personatges, que potser es refereixen a Maria Magdalena mentre renta els peus a Jesús, i altres personatges nimbats. Al registre inferior hi havia dibuixada una barra, de la qual encara resten vestigis, d’on penjaven uns cortinatges, ornamentats amb uns clipis grossos que contenen diverses figuracions vegetals. La gamma cromàtica d’aquest conjunt és bastant pobra: ocre, groc, vermell, mangra i blau, aquest darrer utilitzat per a donar contrast. Els contorns de les figures i els plecs dels vestits són fets en vermell, mentre que les rosetes dels clipis han estat dibuixades amb una línia de color negre. La migradesa d’aquesta pintura fa bastant difícil fer-ne una anàlisi gaire completa. Possiblement aquest fet és el que ha donat peu al desacord que hi ha entre els qui han estudiat aquest conjunt. Pel que fa a l’estil, tothom ha relacionat aquestes pintures amb les de Sant Sadurní d’Osormort. Mentre que uns (J. Ainaud) ho han fet a causa de les formes gairebé quadrades dels rostres i dels ulls grossos dels personatges, i uns altres (W.W.S. Cook) ho han fet pel predomini dels colors terrosos, uns tercers (J. Dols) fonamenten aquesta relació en l’aspecte estilístic. Tot plegat dóna peu a un conjunt d’interrogants de difícil resposta, la qual cosa condiciona la datació, que potser cal situar vers la segona meitat del segle XII.
El conjunt de Sant Julià de Boada conserva un fragment del cos del Senyor en majestat i vestigis dels símbols dels evangelistes. A sota, uns vestigis de pintures semblen representar les escenes de la nativitat i l’anunciació als pastors. Hi ha encara vestigis d’altres personatges, la identificació dels quals és difícil a causa del mal estat de conservació de les pintures. A l’interior de l’arc triomfal sembla que hi ha uns medallons amb busts de sants inscrits. Malgrat que els temes que hi ha representats a Boada són suposats, hom pot establir algunes analogies amb la decoració d’altres llocs, sobretot amb la de l’església de Sant Martí de Fenollar. Bé que els ancians de l’Apocalipsi de Fenollar han estat substituïts a Boada pels apòstols, les escenes relatives a la vida de Jesús, representació iconogràfica eminentment bizantina, corrent a mitjan segle XII, són comunes als dos llocs. Els apòstols apareixen asseguts de la mateixa manera que a Sant Pau de Fontclara, la qual cosa portà J. Gudiol i Ricart a creure que aquests dos conjunts havien eixit de la mà d’un mateix pintor. Els pocs colors i les línies fan pensar en un tipus de pintura francesa que tingué el seu màxim exponent a Sent Savin-de-Gartempa i a Vic-sus-Bruèlh, influència que potser també cal estendre al tractament formal. Les novetats iconogràfiques que es produïren a partir de la segona meitat del segle XII i que començaren a perdre força un cop traspassat el canvi de segle poden donar una pista per a la datació d’aquesta pintura.
A l’església de Sant Pau de Fontclara hi ha un conjunt molt important, amb una Maiestas Domini d’estil arcaïtzant que presideix la conca absidal, envoltada dels animals simbòlics, identificables amb els quatre evangelistes per sant Ireneu. A sota, damunt un fons de bandes monocromes horitzontals, han estat representats els apòstols, asseguts en un banc continu. És un esquema que ja arrenca del món paleocristià i occidental. Entre les finestres hi ha unes escenes difícils de distingir, potser relatives a la vida de sant Pau, extretes del relat dels Fets dels Apòstols: conversió de Pau en el camí de Damasc i baptisme posterior per Ananies. És una temàtica molt poc freqüent en la iconografia romànica catalana. La inclusió d’escenes relatives a la vida dels sants és més pròpia de la pintura sobre fusta que no pas de la decoració mural. Possiblement cal atribuir aquesta moda a la influència que exerciren durant l’època els relats de la Llegenda àuria. A l’intradós de l’arc triomfal hi ha representats els vint-i-quatre ancians de l’Apocalipsi, distribuïts per parelles i agenollats en actitud d’oferir les copes amb el perfum, una representació que apareix en molts llocs (Sant Quirze de Pedret, Sant Martí de Fenollar, Santa Maria de Barberà, Sant Tomàs de Fluvià, etc.), bé que a cada lloc amb un esquema compositiu diferent. Si a Fontfreda la disposició circular pot recordar algunes composicions carolíngies, el fet que els ancians hagin estat representats agenollats, postura molt singular, bé que és arcaïtzant, denota una interpretació tardana del tema. Cal situar aquesta composició dins el corrent neobizantinista del final del segle XII i del començament del XIII, les principals característiques del qual consisteixen en una certa indivídualització dels personatges; la brillantor en l’ús del color i de les seves tonalitats, que recorda la tècnica del vitrall; la pervivència dels esquemes formals encara romànics (geometrisme dels traços, hieratisme general, etc.), que contrasten amb la plàstica de la composició, més propera al 1200, i la temàtica tradicional en contraposició amb un estil més evolucionat. Aquest conjunt ha estat inclòs en un grup format per les pintures de Sant Julià de Boada, Sant Esteve de Canapost, Sant Miquel de Cruïlles i Santa Eulàlia de Vilanova de la Muga. Si s’analitza bé, però, les diferències són evidents entre aquests conjunts. A vegades hom té la impressió que és la proximitat geogràfica la que ha prevalgut a l’hora d’establir aquesta relació. Les de Boada sí que s’hi asemblen, sobretot per la manera com són tractats els temes en els dos conjunts; això ha portat precisament a atribuir-los a un mateix autor o, si més no, a un mateix taller. Les de Canapost són tan deteriorades que és pràcticament impossible de reconèixer-ne l’estil i, doncs, d’establir comparances; de tota manera els traços de Canapost semblen millors que els de Fontclara. Les de Cruïlles i Vilanova de la Murga són tan diferents de les de Fontclara que no creiem que admetin cap mena de parallelisme. La datació és difícil de precisar. Com en altres llocs, aquí hi ha un conjunt de característiques contradictòries. La iconografia i l’estil porten a datar aquest conjunt al darrer quart del segle XII. Però si hom pensa que els trets no són antics, sinó només arcaïtzants, aleshores cal pensar en el segle XIII ben entrat. De tota manera, creiem que cal tenir molt en compte el canvi de modes i la renovació produïda vers el final del segle XII, que, òbviament, comportaren un cert desgavell i moltes vacillacions i incoherències, a l’hora d’establir una data per a aquest conjunt.
L’any 1983 foren descobertes a l’església de Sant Tomàs de Fluvià unes pintures murals que constitueixen un conjunt summament interessant, tant per la riquesa del programa iconogràfic, com per la quantitat de pintura conservada. Hi ha estat representada la visió del Senyor en majestat, envoltat pel tetramorf i àngels (sant Miquel i sant Gabriel i dos querubins). Aquesta visió és contemplada pels ancians de l’Apocalipsi. L’entrada a Jerusalem, el sant sopar, l’empresonament de Jesús, la crucifixió i les tres Maries al sepulcre completen el programa iconogràfic. El tema principal (Maiestas Domini i tetramorf) és dels més representants en l’art romànic català, bé que amb diverses variants. La resta dels temes, com ja hem vist, pertanyen al cicle de la passió. Tot i que la decoració no s’ha conservat completa, té una gran riquesa, sobretot si la comparem amb altres conjunts de l’Empordà. L’estil és més discret en conjunt, bé que sembla que hi ha algunes diferències entre unes parts i altres. Així, mentre que a la conca de l’absis la qualitat és més gran, amb un estil més correcte i un dibuix més precís i regular, a la resta de la composició sembla que hi ha intervingut una mà menys hàbil, amb les figures més encarcarades i sense flexibilitat i amb alguns detalls molt mal aconseguits (l’anyell pasqual del sant sopar, l’expressió del rostre de Judes i del soldat que agafa Jesús en l’empresonament, etc.). Els possibles paral·lels són diversos i molt allunyats en la distància, la qual cosa sembla que els fa poc realistes. Hom suposa que es tracta d’un conjunt autòcton i força singular i aïllat, fet probablement per més d’un pintor català, els quals, amb bon coneixement del color, bé que no pas tant del dibuix, s’inspiraren en models francesos. La visió teofànica, que recorda la decoració de l’església de Sant Nazari de la Clusa i Sant Martí de Fenollar, deu ésser del final del segle XII; la resta, força menys aconseguida, del començament del segle XIII.
Al semicercle de l’absis de Sant Miquel de Cruïlles hi ha dos pisos superposats de lleons enfrontats i altres elements indesxifrables a causa del mal estat de la pintura, gairebé desapareguda en molts indrets. Sembla que hi poden ésser identificats fragments de columnes, una inscripció relativa a Maria, la qual potser ocupava la part central de la composició romànica original. Els lleons semblen una còpia d’un teixit oriental i constitueixen un tema original dintre el context de la pintura romànica catalana. L’autor potser s’inspirà en alguna representació de la Bíblia de Ripoll.
Potser aquesta composició és una petita mostra de l’existència d’unes obres d’una qualitat molt superior, de les quals no ha restat res. De fet, no sembla pas normal que hi hagués aquest conjunt així aïllat. Pel que fa a l’estil, cal situar aquesta pintura dintre el grup format pels autors de les pintures d’Osormort, Pedrinyà, Espinelves, Fenollar, Barberà i Polinyà; grup que cal relacionar amb un corrent que era influït per la decoració de Poitiers i que treballà sobretot durant la segona meitat del segle XII.
També ha d’ésser de la segona meitat del segle XII la decoració mural del mur de tancament del transsepte de l’església de Sant Miquel de Cruïlles, en la qual han estat representats tres personatges dempeus, que cal relacionar probablement amb el cicle de la passió de Jesús. Potser es tracta de l’escena de la traïció de
Judes, al moment que aquest besa el Senyor. Aquesta escena fa pensar en el mateix tema representat a la biga de la passió i al foli 369 de la Bíblia de Ripoll. És l’obra d’un autor instruït, o bé relacionat amb temes de l’escriptori de Ripoll. És possible, tanmateix, que aquest conjunt, molt autòcton, contemporani i relacionat amb l’autor de les pintures d’Osormort, fos una bona mostra del que devia ésser l’art romànic empordanès genuí. Malauradament, la migradesa de la pintura conservada no possibilita l’estudi necessari que ens ajudaria a definir les característiques d’aquesta pintura.
A la volta del transsepte de l’església de Sant Esteve de Canapost hi ha restes molt petites de decoració mural. Es tracta de tres fileres de personatges separats horitzontalment per unes franges monocromes i línies blanques. Només es veuen alguns caps aureolats i potser els extrems inferiors de les ales. Els caps potser pertanyen a un apostolat i les ales a uns àngels d’una teofania. Potser corresponen a un programa semblant al de l’església de Sant Julià de Boada o al de Sant Pau de Fontclara, amb el Senyor a la conca absidal i al registre inferior apòstols i àngels que completaven la visió. Aquesta pintura ha estat feta per una mà molt segura i amb força. Hi ha també una riquesa cromàtica, pròpia de les pintures romàniques tardanes, amb el vermell i el blau molt intensos; aquest darrer, a més, molt brillant. A l’hora de datar aquesta composició hi ha força disparitat de criteris. Tot i que J. Ainaud les considera del final del segle XI, després d’ajuntar-les amb les de Bellcaire, Cruïlles, Maranyà i Navata, creiem que hi ha una colla d’elements, com és ara el color, que poden desorientar, però que són una prova ben clara que l’interès per una renovació que es produí a l’entorn de l’any 1200 aquí ja havia estat superat. Per això les suposem del començament del segle XIII.
També pot pertànyer al començament del segle XIII la decoració de l’església de Sant Andreu de Pedrinyà, un dels conjunts murals de més qualitat de tots els que ens han pervingut de l’Empordà. Presenta el Senyor en majestat acompanyat pel tetramorf. A sota, en dos registres, hi ha escenes figuratives. Al superior, escenes de la vida de Jesús: l’anunciació de Gabriel a Maria, la visitació de Maria a la seva cosina, la nativitat, l’anunciació als pastors. El registre inferior té cortinatges. Com hom pot veure, es tracta d’un programa iconogràfic molt corrent, amb la visió del Crist triomfant, com a Senyor de l’univers i del temps, contraposada a la humilitat de la seva humanitat. Dues visions que corresponen a les dues vingudes de Jesús. Quant a filiació, hi ha dues influències detectables: d’una banda, l’autor de la pintura de Fenollar i la Clusa li ha traspassat la narrativitat, l’enriquiment de les escenes amb uns fons monocroms, la utilització dels ocres, els terrosos i el negre per a delimitar les siluetes, però, sobretot, la manera de tractar les cares i els ombrejats, fent-les esdevenir indivídualitzades, la qual cosa no ha pogut evitar el geometrisme heretat de Bizanci; de l’altra, aquest conjunt sembla relacionable amb l’autor de l’absis de Santa Maria de Terrassa i el frontal d’altar de Sant Vicenç d’Espinelves, dels darrers anys del segle XII. Així, alguns detalls iconogràfics utilitzats en la resolució de la Maiestas Domini, com el fons estrellat de la màndorla, la posició elevada dels braços del Senyor, etc., s’hi assemblen bastant. Alguns s’han plantejat si el pintor de Pedrinyà provenia d’un taller de pintura sobre taula, puix que un conjunt de detalls que utilitza (plecs dels vestits, hàbil contraposició de colors entre la figura i el seu fons, profusa narrativitat, etc.) fan que aquesta composició s’assembli a les taules romàniques catalanes de la segona meitat del segle XII i del començament del XIII. Aquesta és una obra d’un autor secundari, provinent d’un taller que disposava de bons prototips, alguns dels quals, com hem dit, més propis de la pintura sobre taula, el qual contraposà a la Maiestas Domini escenes de la vida de Jesús en comptes de l’apostolat. És una obra que cal relacionar, quant a cronologia, amb l’efervescència de les pintures sobre taula, que al final del segle XII i, sobretot, al començament del segle XIII és quan assoliren uns resultats millors.
La decoració mural de Santa Eulàlia de Vilanova de la Muga és presidida per la representació de la Maiestas Domini, envoltada pel tetramorf, una representació típica, clàssica dintre el romànic, la qual serveix la idea de la visió apocalíptica de sant Joan. Sota la conca, al registre superior de l’absis, hi ha escenes de la vida pública de Jesús (l’entrada a Jerusalem, el lavatori dels peus i el sant sopar). Un registre central ha estat decorat amb motius ornamentals de dubtosa procedència romànica i l’inferior amb cortinatges, un tema també molt corrent en la decoració mural dels absis romànics. La conservació de les pintures i la manera, bastant discutible, com aquestes han estat restaurades en fan difícil la datació. Això també ha donat lloc a moltes disparitats de criteri entre els autors. Per a alguns (W.W.S. Cook) són una temptativa de copiar els grans mestres del segle XII, dins un corrent d’influència francesa, mentre que per a d’altres (J. Ainaud) cal relacionar-les amb el corrent bizantinista procedent del nord d’Itàlia. En qualsevol cas, es tracta de l’obra més tardana d’època romànica que conservem de l’Empordà: per tant del segle XIII.
Tancarem aquesta relació fent esment de l’única mostra de pintura romànica sobre fusta que conservem de l’Empordà. És, tanmateix, un exemplar força singular i molt interessant. La biga de baldaquí provinent de Sant Miquel de Cruïlles fa referència probablement a la narració del mont Gargano, extreta de la Llegenda àuria, i barreja una colla d’elements, geogràficament molt distants, per poder teixir una idea central: els monjos de Cruïlles, presidits pel bisbe de Siponte, s’encaminen a la cova on fou trobat el bou que s’havia extraviat a Gargano. Bé que la temàtica romànica catalana ha representat diverses vegades escenes relacionades amb la narració del mont Gargano, a la biga de Cruïlles és l’única vegada que el tema ha estat representat així. A aquesta singularitat, cal afegir-n’hi una altra, i és la inexistència de cap altra mostra empordanesa de pintura sobre taula amb la qual poder intentar alguna relació. Pel procediment tècnic i per la meticulositat narrativa, aquesta peça ha estat relacionada amb el taller de Vic, del qual sortí el frontal d’altar del Coll, dedicat a la Mare de Déu, del començament del segle XIII.
Amb el panorama antecedent podem establir una marc, potser no prou concret, el qual, però, permet d’establir uns límits dintre els quals cal incloure des dels diversos punts de vista la pintura mural romànica de l’Empordà.
Pel que fa a les influències, és evident un corrent francès que féu sentir la seva pressió sobre una quantitat important de conjunts. La zona de Poitou, i, concretament, la decoració de l’església de Sent Savin-de-Gartempa, ja sigui directament, pels mateixos pintors, o a través dels seus deixebles o d’altres mestres forasters que les admiraren, deixà la seva petja damunt els conjunts, tradicionalment classificats dintre el cercle d’Osormort, és a dir, Maranyà, Bellcaire i, potser, Navata, però també irradiaren sobre la decoració de Boada, de Fontclara i de Pedrinyà. Aquesta influència, però, ben detectable en els aspectes plàstics i formals, no pogué pas trencar els cànons clàssics que regulaven els esquemes, d’inspiració bizantina. Aquesta justament és una característica ben evident en la pintura mural romànica empordanesa: la pervivència dels esquemes tradicionals, expressats, però, amb un llenguatge innovador.
A Boada, a Pedrinyà i a Fontclara és present també la influència de l’autor de les pintures de Sant Martí de Fenollar i de Sant Nazari de la Clusa, i a Sant Miquel de Cruïlles, per contra, la influència sembla venir de la Bíblia de Ripoll.
En general, molts dels conjunts empordanesos, com a conseqüència de les influències apuntades, han estat fets amb un gran esquematisme i simplicitat, amb un gran protagonisme donat a la línia que ho regula tot i marca les formes volumètriques, més que no pas els volums pròpiament dits, que amb treballs existeixen, d’acord amb els esquemes típics romànics. D’altra banda, cal observar una gran varietat cromàtica. Hom ha utilitzat el color amb força varietat i sovint emprant uns colors forts, vius i brillants, a fi de dotar les composicions d’un major impacte.
Una altra característica força important és la riquesa iconogràfica que trobem en la pintura mural de l’Empordà. A més dels temes clàssics ja tradicionals (Maiestas Domini, tetramorf, apostolat, ancians de l’Apocalipsi, vida de Jesús amb el cicle de la nativitat o de la passió, etc.), heretats del món bizantí, hi ha representades un conjunt d’escenes força singulars i ben poc usuals, com la lapidació de sant Esteve (Sant Esteve de Maranyà), la Pentecosta (Sant Joan de Bellcaire), el lavatori dels peus de Jesús per Maria Magdalena (Sant Pere de Navata), escenes de la vida de sant Pau (Sant Pau de Fontclara), els registres de lleons (Sant Miquel de Cruïlles), el bes de Judes (Sant Miquel de Cruïlles), etc. Per remarcar aquest punt, tot i que no es tracta pas de pintura mural, sinó sobre fusta, afegirem també que, tal com hem apuntat, només ha pervingut una única mostra. Doncs bé, el tema que hi ha representat també és únic en el repertori romànic català. Tot això dota d’una gran riquesa de contingut els programes iconogràfics dels conjunts empordanesos. Riquesa que resta subratllada per la manera com han estat resolts aquí temes habituals, com és, per exemple, la disposició dels ancians de l’Apocalipsi, un tema clàssic, a Sant Julià de Boada o a Sant Pau de Fontclara. O el canvi d’esquema adoptat en conjunts com Sant Tomàs de Fluvià on, sota la Maiestas Domini, la representació habitual de l’apostolat que apareix en molts conjunts aquí ha estat substituïda per escenes de la vida de Jesús.
Aquesta gran varietat, si bé constitueix un valor no gens negligible, també comporta una gran dificultat a l’hora d’establir la datació dels conjunts. En aquest sentit difícilment hi ha una altra zona de Catalunya que presenti més dificultats i que doni lloc a més disparitat de criteris a l’hora d’establir la datació. Els temes clàssics es combinen amb les formes evolucionades. Les influències carolíngies es conjuguen amb les manifestacions neobizantinitzants. I aleshores succeeix que els historiadors de l’art arriben a datar unes mateixes obres amb més de 150 anys de diferència, com és el cas del conjunt de Sant Esteve de Canapost, per exemple.
Pel que hem apuntat abans i amb l’ajut de la història, l’Empordà durant l’època alt-medieval fou una zona molt activa, amb molta relació amb les zones veïnes i, doncs, molt oberta als corrents que al llarg del temps anaven sorgint i circulant. Aquesta obertura i aquesta receptivitat foren, sens dubte, les que ocasionaren aquestes barreges de corrents i provocaren la producció d’unes obres no sempre obedients a un criteri uniforme i cenyit, sinó aglutinador de diverses tendències, a vegades contraposades. A això cal afegir el gran corrent innovador que hi hagué vers el final del segle XII, el qual, en aquest aspecte, encara féu més complicada la situació. Si hom no té en compte aquests factors, tindrà serioses dificultats per a situar en el temps els conjunts d’una de les zones més interessants en pintura mural romànica, com és l’Empordà. (JVV).
Altres mostres d’art
Tenint en compte la gran quantitat d’esglésies d’època romànica que ens han arribat de l’Empordà, el nombre d’ares d’altar que es conserven no és pas gaire elevat. Tanmateix, els exemplars que tenim constitueixen una bona mostra de diversos moments de l’època i de diferents maneres de fer el treball.
L’ara més antiga és la de Sant Martí d’Empúries. És una ara paleocristiana amb decoració simple, la qual es limita a resseguir amb uns solcs gruixuts i poc profunds les línies generals del contorn rectangular, donant lloc a uns marcs. És un model simple que també apareix en altres indrets de Catalunya (Sant Martí de Montseny, Sant Llorenç de Morunys, Sant Salvador de la Vedella, etc.) i del Llenguadoc. Al marc de la motllura hi ha unes inscripcions o grafits difícils d’interpretar. Les diferències en el treball de la pedra d’aquest exemplar porten a fer creure que potser és una làpida commemorativa romana, reutilitzada més tard. La motllura i la mitjacanya poden correspondre a la peça primigènia i el rebuidatge, rústec i tosc, a una transformació posterior, que potser cal situar cap al 926, moment de la reedificació duta a terme pel comte Gausbert.
Una altra ara, no pas gaire llunyana de l’anterior, és la de Sant Esteve de Palau Sardiaca, feta de sauló, de forma rectangular, de parets planes i rugoses i sense decoració. És una obra popular. A la seva part superior hi ha una superfície rectangular en baix relleu, la qual forma una franja o ressalt que emmarca la superfície superior de la peça. És una motllura que apareix en treballs, generalment no gaire ben fets, del país: Sant Pere de Juïgues, Sant Julià de Coaner, Sant Martí de Montseny i la mateixa de Sant Martí d’Empúries, abans comentada. Al mig del rectangle hi ha una creu grega amb molt poc relleu. Tot i que ha estat considerada pre-romànica, també pot ésser una peça ja romànica, bé que potser feta per un artesà poc expert, el qual li donà una simplicitat que pot fer suposar-li una antiguitat que no té. Té grafits i inscripcions difícils d’interpretar. És un treball que suposem dels segles X o XI.
Seguint aquest mateix esquema, bé que d’època posterior, hi ha l’ara de Sant Joan de Bellcaire, feta en pedra sorrenca. També té un marc que ressegueix tot el perímetre exterior, delimitat per una línia incisa. La superfície de la cara és rebaixada. Té cinc petites creus incises, una al centre i les altres una a cadascun dels quatre costats. És una peça dels segles XI o XII.
També cal adscriure dins aquest grup tipològic l’ara de Sant Feliu de la Garriga, una peça molt senzilla, tallada en pedra calcària. La superfície de la seva cara també resta rebaixada, de manera que el marc que hi ha al voltant és més alt. És dels segles XII o XIII.
Un exemplar molt simple, però aïllat, és Sant Miquel de Solans. És un antiga ara de granit, de forma rectangular i completament llisa, que actualment és utilitzada fora del seu context, com a taula de la Font Vella de Santa Llúcia. Aquesta extrema pobresa fa molt difícil la seva datació.
Tanquem aquest grup d’ares amb l’exemplar més interessant dels que hi ha a l’Empordà. Correspon a l’església de Sant Martí d’Empúries. És una ara romànica decorada amb lòbuls, en relleu, tallada en un sol bloc de pedra de marbre blanc. A més d’unes faixes estretes que ressegueixen el marc, aquesta ara ha estat decorada amb un conjunt d’arcs de mig punt, un xic irregulars, tant de forma com de mida, malgrat la bona impressió que produeix a primer cop d’ull. El treball no és gaire polit, amb una superfície força rugosa, la qual cosa contrasta amb el disseny ornamentat pensat per a aquesta peça. Sembla que cal cercar l’origen d’aquest tipus d’ares al nord d’Àfrica, on a la pedra d’altar foren rebuidades dotze concavitats que feien referència als dotze apòstols del sant sopar. Aquesta simbologia dels dotze plats s’anà perdent amb el temps i aleshores les concavitats restaren reduïdes a la simple funció ornamental.
Hi hagué dos centres de producció d’aquest tipus d’ares lobulades: l’Erau, al Llenguadoc, que és el més primitiu, i el del Rosselló, que n’és el derivat. Una de les representants del primer centre és l’ara de Cabestany, a l’Erau, la qual té inscripció que ens porta a datar-la entre el 890 i el 929. De les ares eixides del segon centre o bé influïdes per aquest, la geografia romànica catalana en conserva les de Santa Eulàlia d’Elna, Santa Maria d’Arles, Sant Andreu de Sureda, Santa Maria de Girona, Sant Miquel de la Seu d’Urgell, Sant Julià de Torrelles, etc. També hi cal adscriure la de Sant Martí d’Empúries, que té unes inscripcions molt desdibuixades al marc de la taula, d’interpretació difícil, probablement fetes per mans diferents. La inscripció de la taula de Cabestany serveix precisament per a datar la d’Empúries, que hom no creu gaire llunyana del 926, any en què el temple fou construït. Aquesta tipologia de la d’Empúries, que la fa agrupar dins un conjunt d’ares pertanyents a unes esglésies molt importants, prova que també ho era la de Sant Martí.
També mereixen un comentari tres làpides sepulcrals, interessants sobretot pel tema i per la riquesa iconogràfica, més que no pas per la seva qualitat d’execució. Són peces aïllades, dues d’elles relacionables entre si, però que no ajuden a establir una filiació clara.
La làpida de Sant Miquel de Fontfreda fou feta en un sol bloc de marbre blanc. Representa una cerimònia d’exèquies. Al centre hi ha el difunt, ajagut, amb els braços damunt el pit i sostenint un calze. Al seu costat hi ha dos personatges. Darrere el difunt hi ha dos canelobres i als peus un altre. A banda i banda de la composició hi ha dos personatges vestits amb ornaments litúrgics, l’un amb els braços estesos damunt el cap del difunt i aguantant, obert, el llibre de les sagrades escriptures; l’altre amb una mà aguanta una creu i amb l’altra sosté un perol. Dos àngels figuren al centre de l’escena i fan costat a l’ànima del difunt. És un tema que recorda l’escena de l’enterrament de sant Martí, representada al frontal d’altar de Sant Martí de Puigbò (MEV, núm. 9). Es tracta d’una làpida que pertany al sarcòfag d’un personatge eclesiàstic important, bé que no sabem amb certesa a qui cal atribuirla. Sembla una peça popular, marcada per la simetria de la composició i la simplicitat decorativa del marc. Si la relacionem amb el sepulcre de Ramon Berenguer II, mort l’any 1131, conservat a l’església de Santa Maria de Ripoll, caldrà situar-la a la primera meitat del segle XII.
La làpida de Sant Quirc de Colera presenta tres personatges: abat, diaca i sots-diaca. És un cas aïllat a l’Empordà, bé que el tema ha estat representat, amb més o menys variants a d’altres llocs (timpà de Vallbona de les Monges, porta de Sant Lleïr de Casavella, capitell de la porta de Sant Vicenç de Roda de Ribagorça, capitell del claustre de Santa Maria de l’Estany, etc.). La llibertat amb què han estat tractades les figures ens porta a pensar en les experiències estilístiques dels volts de l’any 1200, que és quan podem datar aquesta peça.
De Sant Feliu de Carbonils ens ha arribat una làpida que actualment es conserva a l’església de Sant Pere d’Albanyà, molt malmesa i erosionada per haver estat a l’aire lliure molt de temps. És formada per diverses peces de pedra calcària. Presenta una escena mortuòria: un difunt, probablement un eclesiàstic, ha estat representat ajagut i amb les mans sostenint un calze damunt el pit; la seva ànima, representada per una petita figura humana, surt del seu pit; el difunt té al seu davant un àngel turiferari, amb cap i braços humans i el cos i les potes d’ocell. Als peus del difunt, darrere el qual hi ha un parell de canelobres, hi ha un acòlit. Un sacerdot, de mides molt més grosses que les de l’acòlit, apareix a l’extrem dret de l’escena i beneeix amb la mà dreta. Es tracta d’un treball rudimentari, obra d’un artista local. Tant per la seva proximitat com pel tema representat, aquesta làpida fa pensar en la de Sant Miquel de Fontaneda, bé que la de Carbonils no és tan rudimentària. Probablement es tracta d’una obra del final del segle XII o del començament del XIII.
Acabarem aquest capítol fent esment de la làpida, molt senzilla, de Sant Pere de Palau-sator. Dintre un rectangle ressaltat hi ha una torre oberta i coronada per tres merlets triangulars. Hom ha dit que aquesta representació potser fa referència als senyors de Palau-sator. No sabem la data d’aquesta làpida, bé que ha d’ésser situada en època tardana.
Tal com acabem de veure en aquest apartat, el conjunt de làpides, bé que ens ha deixat alguns exemplars interessants, és molt reduït i no permet de teixir una filiació o un lligam que les relacioni d’alguna manera. Es tracta d’exemplars aïllats, obra d’un artesà local.
La pica baptismal era una peça del mobiliari litúrgic que només tenien les esglésies parroquials o bé aquelles la categoria de les quals comportava el dret de poder batejar. L’administració del baptisme, que es feia per immersió, era una celebració litúrgica molt important, puix que per ella els creients esdevenien membres de l’Església. El fet que el baptisme fos el pas previ per a poder incorporar-se a la comunitat dels fidels fou pres com un símbol, el qual condicionà la situació de la pica baptismal i, doncs, del lloc del temple on aquest sagrament era administrat. Així a les grans esglésies o basíliques, el baptisteri era situat als peus de l’església. Abans de rebre el baptisme, el catecumen, que no podia entrar encara a l’església, entrava directament al baptisteri des de l’exterior. Un cop batejat, ja amb ple dret de formar part de la comunitat, des del baptisteri podia entrar directament al temple. En una rèplica molt més modesta, a les esglésies rurals, o simplement més humils, que no disposaven de mitjans per a construir un baptisteri independent als peus de l’església, situaven les piques baptismals al capdavall del temple, vers el cantó de ponent i al costat de tramuntana, puix que al costat de migjorn, més calent a causa de la seva exposició al sol, era reservat a la porta d’entrada.
El baptisme, doncs, que era administrat als qui encara no eren cristians, tenia lloc als peus de l’església, al lloc menys digne de l’edifici. Rebut el baptisme, podien introduir-se plenament al temple, i ocupar els llocs de més dignitat.
Moltes esglésies, a més de la pica baptismal, que, en principi, era més rica d’ornamentació, tenien una altra pica, destinada a guardar-hi l’oli que els fidels oferien per a les llànties que illuminaven el temple o que havien de cremar votivament davant algun altar.
Tant les unes com les altres no podien tenir afegits, puix que el seu contingut, aigua o oli, hauria vessat. Per això eren tallades en un sol bloc de pedra. El fet que hagués d’ésser un bloc gros, que calia aprimar bastant per tal de fer les parets i formar la cavitat del recipient, comportava una certa dificultat, la qual cosa exigia que els picapedrers o els escultors que les feien fossin persones que coneguessin bé l’ofici.
L’existència de piques molt semblants dintre una demarcació geogràfica força reduïda ha portat a creure que hi hagué tallers que es dedicaren a la seva fabricació, gairebé en sèrie, reproduinthi uns mateixos motius o temes decoratius. Però les grans diferències que hom constata en la representació d’un mateix motiu ornamental, a vegades amb una qualitat molt discreta, més aviat porta a creure que, si més no en alguns casos, hi hagué un escultor, bon artista, o algun taller, que produí un treball ben aconseguit i que els altres artesans, de qualitat més discreta, es limitaren a copiar, amb més o menys encert, aquestes obres més vistoses.
Tant per la singularitat del disseny, com per la qualitat amb què ha estat feta, mereix ésser esmentada en primer lloc la pica baptismal de Castelló d’Empúries, un exemplar que potser cal datar vers l’any 1064, data de la segona consagració de l’església. És una obra de treball molt hàbil i fins ostentosa pel que fa a la seva decoració, sempre, és clar, dintre l’austeritat general que presenten les piques romàniques catalanes. Consta de dues piques, una de grossa, potser destinada al baptisme d’adults, i una de petita, potser al d’infants. La part superior de la seva cara exterior ha estat ornamentada amb un seguit d’arcs cecs, amb les seves columnes corresponents, sobre una base, la qual fa de límit, amb la secció inferior el perfil de la qual cau lleugerament inclinat. A la pica petita els arcs s’acosten a la ferradura. Els capitells són decorats amb estilitzacions vegetals rebuidades que suggereixen flors de lis. Les columnes de la pica grossa són més altes i esveltes que les de la petita, que tenen una aspecte aixafat.
Les arcuacions cegues són un motiu que ha estat molt utilitzat en l’arquitectura romànica, per a l’ornamentació dels acabaments dels murs de les esglésies, sobretot dels absis, i per a delimitar els pisos dels campanars llombards. En escultura, la decoració a base d’arcs cecs fou molt utilitzada pels tallers marbristes llenguadocians i del Rosselló; apareix en treballs d’indrets propers a Castelló: les ares d’altar de Santa Eulàlia d’Elna i de Santa Maria de Girona. El fris d’arcs amb columnes ha estat utilitzat a les llindes de Sant Genís de Fontanes, de Sant Andreu de Sureda, a la pica de Sant Feliu de Beuda, al col·legi apostòlic de la decoració mural de Sant Climent de Taüll, al frontal d’altar de Santa Maria de Mosoll. Pel que fa a piques de plom, absents a Catalunya, conservades a Gloucestershire, a la Gran Bretanya, tenen un ampli fris central amb arcades de mig punt, les quals emmarquen figures humanes i unes estilitzacions vegetals, molt semblants a les de Castelló. A desgrat de la simplicitat general de la peça, la pica baptismal de Castelló d’Empúries adaptà un motiu ornamental molt freqüent en l’època. El gran nivell de qualitat que assolí aquesta peça i el grau de vistositat que aconseguí la convertiren en model de tot un conjunt de piques de la mateixa comarca, les quals la copiaren fins al segle XIV.
La pica de Santa Eulàlia de Palau, feta en pedra calcària, semisfèrica i irregular, amb la superfície rugosa, a la part superior de la cara també té un fris d’arcuacions cegues en un relleu petit; és un exemplar del segle XII. També recorda la pica de Castelló la de Santa Eulàlia de Vilanova de la Muga, de la segona meitat del segle XII, feta en pedra calcària, en forma de cub i bastant bombada; la seva part superior també té una seqüència de petits arcs cecs, els quals ressegueixen tot el perímetre exterior, sostinguts per unes columnes, les quals tendeixen a ajuntar-se. La de Sant Martí d’Empúries, dels segles XI o XII, també té com a única ornamentació la part superior exterior decorada amb un fris d’arcuacions cegues en baix relleu; es una imitació de la de Castelló, bé que no pas gaire reeixida. Així els arcs no són iguals (n’hi ha de més amples i d’altres que gairebé es toquen i donen lloc a una forma de ferradura; la majoria no segueixen el traç del semicercle regularment, sinó que només hi tendeixen, etc.). La influència de la pica de Castelló es deixa sentir també en la de Sant Cugat d’Albors, del segle XII, molt ben conservada, que té la part superior decorada amb un fris d’arcuacions, sobre la qual hi ha una motllura en forma de corda que cenyeix tot l’entorn exterior. I encara la de Sant Esteve de Vilasacra, ja molt tardana, del segle XIII. La seva forma gairebé semisfèrica ha deixat la part superior decorada amb un fris d’arcuacions, aquí lleugerament apuntades, les quals arrenquen d’unes impostes petites que reposen damunt una tira de secció rectangular i amb la cara llisa. A desgrat de les seves influències cistercenques i d’un acusat traspuament de les noves modes que s’anaven imposant, aquesta pila constitueix un bon exemple de fins a quin punt i durant quants anys, fins i tot segles, la pica de Castelló exercí la seva influència a la comarca, no pas només sobre les piques baptismals, sinó també sobre les beneiteres, com la de Santa Maria de Vilajoan, peça rústica de la segona meitat del segle XII, una bona mostra de l’art popular, decorada també tot al voltant, amb el fris d’arquets cecs de mig punt, alguns dels quals aixopluguen un petit relleu en forma de llàgrima. Potser encara podem afegir a aquest grup la pica de Sant Tomàs de Fluvià, molt rudimentària, de forma semisfèrica, decorada també amb el típic fris d’arcuacions cegues en baix relleu i amb la resta de la cara llisa i sense ornamentació.
Hi ha encara un conjunt de piques, molt senzilles, gens relacionables amb la de Castelló, les quals són obra d’algun artesà del país. Entre les que inclouen algun motiu decoratiu hi ha la de Sant Feliu de Vilajuïga, que té la superfície llisa, amb la part superior decorada només per un voraviu, seguint un model rudimentari que fou habitual al país a partir del segle X. I la de Sant Miquel de la Cirera, de difícil datació, però potser de la segona meitat del segle XII, la qual és molt senzilla, amb la cara llisa i la boca superior ressaltada per una forma plana, amb la superfície que emergeix. Hi ha també la de Sant Miquel de Cruïlles, que no té ornamentació de cap mena, però que porta gravada la inscripció 1232 FONS, relativa, sens dubte, a l’any que fou feta.
Finalment hi ha un grup de piques, austeres fins al punt que no han inclòs cap ornamentació ni el més petit detall. Són només un bloc de pedra tallat, més o menys rústicament, i no llueixen altra cosa que la nuesa del material en què han estat fetes. Constitueixen una tipologia molt rudimentària, fins al punt que aquesta simplicitat ha portat en molts casos a atribuir a alguns exemplars una antiguitat que no tenen. Aquesta tipologia esdevingué molt corrent durant l’edat mitjana, possiblement obligada per la manca de recursos de la majoria d’esglésies. Entre aquest grup hi ha la de Sant Miquel de Fluvià, la de Sant Julià dels Torts, de granit, probablement posterior a l’any 1120, data a partir de la qual hi ha documentació de l’església, la de Sant Feliu de Carbonils, segurament de la segona meitat del segle XII, la de Sant Feliu de la Garriga, de pedra sorrenca, la de Sant Joan de Palau-saverdera, semioval i semblant a la de Santa Maria de Vilabertran, totes dues de datació difícil, i, finalment, la de Sant Miquel de Solans, fins fa uns anys abandonada, però recuperada no fa gaire.
La notable riquesa de menes de ferro que hi hagué al país ja des d’èpoques antigues i que pervivia a l’edat mitjana, afavorí granment l’activitat dels fargaires, un ofici molt important durant l’època per tal com en depenien els homes que es dedicaven a la guerra (fabricació de tota mena d’armes: espases, llances, coltells, etc.), la gent del camp (utensilis diversos, arades, etc.) i també per a les necessitats de les esglésies, que tenien tres finalitats bàsiques: reixes diverses (per a finestres, per als marxapeus de les portes), portes (com a reforçament i ornamentació, a més dels panys i forrellats) i lampadaris (candelers, canelobres, corones de llum, etc.).
Pel que fa als objectes d’ús eclesiàstic, que són aquells dels quals ens han pervingut més exemplars, direm que hom anà repetint, amb ben poques variants, un mateix model. Així, pel que fa a les ferramentes de les portes, les cintes llargues i estretes, agrupades generalment en jocs de quatre, disposades sovint en sentit horitzontal i amb els extrems cargolats en espiral, formant una voluta o un caulicle, és un tema clàssic i que gairebé decora totes les portes amb ferramenta romànica que ens han pervingut. I pel que fa als candelers o als canelobres, també hi ha un esquema bàsic senzill, el qual ha estat utilitzat en la majoria d’exemplars: tres peus, amb la base aixafada i plana, vinclats i amb genollera, convergeixen en un punt, a partir del qual emergeix una tija o canya cilíndrica, anomenada scapus, a vegades ornamentada amb alguns nusos que en trenquen la monotonia, la qual, a la part més alta, s’afua per derivar en una punta, uncus, a la qual va clavada la candela; just a l’arrencada d’aquesta punta, la tija forma un regruix que serveix per a sostenir el petit plat, superficies, destinat a recollir la cera que anava regalimant en cremar el ciri. Aquests models bàsics, iniciats ja al començament de l’època medieval, foren els que les fargues catalanes anaren repetint, amb alguns pocs detalls diferencials, però, en el fons, amb ben poques variants, fins als segles XVII i XVIII. Alguns petits elements —per exemple l’existència d’estries o canaletes a les ferramentes de les portes— ajuden a descobrir l’antiguitat d’alguns ferros, però, en general, aquesta uniformitat de model constitueix una dificultat bastant seriosa per a establir la datació dels exemplars que tenim. La tècnica del treball tampoc no aporta gaires avantatges, puix que també aquesta es mantingué pràcticament intacta fins a etapes molt recents. Així, d’acord amb un dibuix de base, les peces s’obtenien amb uns mitjans molt rudimentaris. Hom feia tornar roent el ferro a la fornal amb una elevada temperatura, obtinguda amb calor, sovint vegetal; els cops de mall damunt el ferro vermell posat sobre l’enclusa i la destresa de l’artesà anaven donant forma a la peça que calia forjar.
L’Empordà ens ha deixat un conjunt no pas gens menyspreable de portes amb ferramenta: Sant Pere d’Albanyà, Sant Llorenç d’Espinavessa, Sant Mateu de Vilademires, Sant Martí del Far, Sant Cebrià de Torroella, Sant Cebrià dels Alls, etc., constitueixen uns bons exponents de la tipologia romànica catalana dels segles XII i XIII. Sant Briç de Tapís té una part original i una part restaurada, la de Sant Esteve de Vilaür sembla ja força tardana, com també ho sembla la de Sant Martí de Caçà de Pelràs, puix que les seves tires de ferro ja no tenen les típiques canaletes pròpies de l’època romànica. També creiem que és posterior la de Sant Romà de Llabià, tot i que segueix el mateix disseny de les ferramentes romàniques. Entre els conjunts de l’Empordà que han pervingut són especialment interessants el de Santa Maria de Vilajoan, pels seus dos picaportes, la porta de Santa Cecília de Terrades, molt plena i atapeïda de forjat, un dels conjunts empordanesos més bonics del segle XII. I, finalment, la de Sant Pere de Navata, a causa del seu forrellat, que fa pensar en el conjunt de Santa Cecília de Molló i Sant Martí de Maçanet de Cabrenys, un dels exemplars més aconseguits.
Pel que fa a candelers, els que s’han conservat provenen de l’església de Sant Andreu de Pedrinyà i cal considerar-los obres eixides d’alguna farga catalana del segle XII. Foren fets d’acord amb l’esquema habitual de l’època: tres peus amb genolleres, tija afuada a la part superior amb nusos, etc. Es tracta d’un model que havia d’ésser molt corrent durant l’època, puix que sovint apareix representat en pintura, tant mural com sobre fusta, i en miniatura. El Museu del Cau Ferrat, de Sitges, i el Museu Episcopal de Vic exhibeixen alguns exemplars que els recorden bastant.
Cal fer un esment especial a la corona de llum de Santa Maria de Vallmala, trobada ocasionalment durant una campanya arqueològica duta a terme al lloc l’estiu de l’any 1987. Constitueix un exemplar únic a l’Empordà. És una corona que combina les cintes acabades en volutes, típiques del romànic, amb altres elements que li són estranys (cordons, complement a base de flors). Bé que el disseny fa pensar en el segle XII, aquests altres detalls, clarament tardans, porten a creure que aquesta corona de llum devia ésser refeta posteriorment.
Bé que l’altar i les seves característiques i l’emplaçament variaren molt des del començament del cristianisme, hi hagué el costum, esdevingut norma, de relacionar l’altar, és a dir, la taula damunt la qual tenia lloc la consagració del pa i del vi, amb les relíquies dels sants (el cos o alguna de les seves parts, o algun objecte que els fos molt pròxim: vestits, etc.), sobretot dels màrtirs, o sigui aquells que havien vessat la seva sang per causa de la fe. Deixant de banda el costum de celebrar, ja des dels primers temps, l’eucaristia a les catacumbes, al lloc on hi havia enterrades moltes persones que havien sofert el martiri, sovint la celebració de la missa tenia lloc damunt la sepultura d’algun màrtir.
Amb els segles les comunitats cristianes s’anaren multiplicant i, amb elles, els llocs en els quals se celebrava l’eucaristia. La dificultat de compaginar aquest fet amb la necessitat que totes les comunitats poguessin disposar del cos d’un sant damunt el qual fer la celebració donà lloc al costum de donar relíquies a les comunitats, les quals relíquies eren molt més accessibles i més fàcils d’obtenir i de transportar.
En època medieval tots els altars que presidien les esglésies tenien les seves relíquies. Això comportava que, en ésser construït un altar, calia preveure un lloc per a poder-les installar. Algunes esglésies encara construïen l’altar major damunt la tomba d’un sant, però no pas la majoria. A vegades les relíquies eren col·locades al tenant; és a dir, al suport o peu damunt el qual s’assentava la mesa; en uns casos l’espai destinat a les relíquies, o reconditori, era situat al peu del tenant; a vegades, sobretot si aquest era construït en forma de paret, en una cavitat enmig del mur, i sovint a la part més alta, de manera que la mateixa pedra que constituïa la superfície damunt la qual el sacerdot consagrava el pa i el vi servia de tapa al receptacle. Altres vegades era la part central de la mateixa pedra de l’altar la que tenia la cavitat dintre la qual eren col·locades les relíquies. Finalment, hi havia alguns casos, molt pocs, en què les relíquies eren guardades en una capseta o urna i exposades en un lloc ben destacat a la vista dels fidels.
En època medieval les relíquies consistien generalment en ossos de màrtir, la majoria de les vegades portades de Roma pels bisbes, els abats o els comtes, en ocasió d’algun viatge. Aquests ossos moltes vegades eren trossejats per poder-ne obtenir més parts i així aconseguir d’assortir de relíquies un major nombre d’esglésies al moment de la seva consagració. En època medieval les relíquies foren tan apreciades i cobejades per moltes esglésies que durant el període romànic n’hi hagué un veritable tràfic o comerç, la qual cosa, sens dubte, donà lloc a moltes de les falsificacions i enganys que modernament hom pot constatar.
Amb motiu de la fundació o de la consagració d’una església, aquesta rebia, destinades al seu altar, algunes relíquies, les quals, convenientment embolcallades, generalment amb tela i lligades amb un fil, eren col·locades dintre un receptacle (capsa, pot, atuell, etc.), anomenat lipsanoteca, juntament amb un petit pergamí en el qual hi havia, a més d’alguna referència a la Bíblia, sobretot als Evangelis, anotacions relatives als sants als quals pertanyien les relíquies, a la data de consagració de l’altar, als qui la realitzaren o bé assistiren a l’acte i/o a aquells que contribuïren a l’edificació del temple. El receptacle amb aquest contingut era convenientment tapat. Sovint era lligat i segellat amb cera o bé amb lacre, per tal de garantir la inviolabilitat del seu contingut.
La lipsanoteca era col·locada dintre el reconditori, ja fos al tenant o bé dintre la pedra de la mesa, amb la qual cosa l’altar, encara que no fos consagrat, restava canònicament habilitat per poder-hi celebrar l’eucaristia.
La necessitat que tenien les esglésies de disposar de lipsanoteques donà lloc a una gran varietat d’aquests elements del mobiliari litúrgic. Mentre que a les grans esglésies hom disposà d’uns exemples molt rics i vistosos, fets per orfebres de renom, en altres esglésies la modestia feia arribar fins al màxim la pobresa de les lipsanoteques que tingueren. A això s’afegí el fet que amb motiu de la inauguració (fundació o consagració) d’una església, els benefactors que havien contribuït a la seva construcció, generalment les seves dones, donaven algun atuell d’una certa riquesa que tenien per a ús particular (capsa o estoig per a guardar joies, algun vas o recipient de vidre on tenien els perfums o ungüents cosmètics per als seus afaits, etc.), el qual era adoptat com a receptacle per a les relíquies del nou altar. Altres vegades per a les relíquies d’algunes esglésies hom havia agafat una ampolleta qualsevol, de la qual era utilitzat o bé el coll, o bé la cavitat, després de trencar-ne la resta.
Tot això marca, molt a grans trets, els límits en els quals cal inscriure una gran varietat en quantitat i qualitat d’aquestes lipsanoteques.
L’Empordà ha conservat una quantitat bastant respectable de lipsanoteques, el conjunt de les quals constitueix una bona mostra de tot el repertori d’època romànica que té Catalunya.
La peça empordanesa més antiga que podem incloure en aquest apartat dedicat a les lipsanoteques és l’arqueta que fou trobada a l’altar major de l’església del monestir de Sant Pere de Rodes l’any 1810, la qual contenia diversos objectes d’ús litúrgic. És una arqueta de fusta recoberta amb os o vori i plaques metàlliques. La forma que té actualment, tot i haver estat restaurada, potser no correspon a la que tenia originàriament, sobretot pel que fa a la tapa, que possiblement era apiramidada. Aquesta capsa, molt bonica, era profusament decorada. En destaquen unes obertures a manera de finestres, rebuidades en l’os i acabades en un arc de ferradura molt tancat. Aquesta capsa té altres motius decoratius, els quals, al llarg de tot el període romànic, s’anaren repetint.
És una capsa que originàriament no tenia pas una destinació com a lipsanoteca, però que, a causa de la seva riquesa, fou adoptada com a tal per a l’altar major d’un monestir tan important com el de Sant Pere de Rodes. Aquesta capsa és una peça hispano-àrab; un exemplar únic dintre el repertori romànic català, que cal situar entre els segles IX i X.
Una altra de les peces més antigues provinents de l’Empordà és una capsa aràbiga de llautó estanyat, de forma cilíndrica i baixa, la qual pertany al priorat de Santa Maria de Lledó. És profusament decorada amb motius animals i vegetals, amb sanefes i garlandes que evolucionen i que cobreixen tota la superfície. Porta, a més, una inscripció amb caràcters cúfics, que correspon a una invocació de l’Alcorá. Si sembla clara la procedència aràbiga d’aquesta peça, no ho és pas tant la manera com devia arribar a Lledó. En aquest aspecte sembla que són dues les possibilitats: o bé formà part d’un botí de guerra, o bé era fruit d’algun intercanvi. Tot i que hi ha qui opina que podria ésser posterior, les seves característiques generals i el traç de les lletres de la inscripció porten a situar-la al segle X. Pel que fa a la seva utilització com a lipsanoteca, no hi ha dubte que no era pas aquesta la seva destinació inicial. És, doncs, una peça reutilitzada.
Ha pervingut també una lipsanoteca de vidre procedent de Sant Martí de Maçanet de Cabrenys. És també un objecte aïllat en el conjunt de lipsanoteques que s’han conservat de l’Empordà. El vidre és molt prim i de mala qualitat. La peça ha estat feta per una mà poc experta en el treball d’aquest material. Té una forma semisfèrica i és dotada d’una decoració molt simple a la seva base, consistent en un filet, a manera de nervi, que dibuixa una flor de set pètals amb un botó central. És un petit atuell o bol que probablement al seu origen tenia una altra utilització i que després fou reaprofitat. La comparació amb alguns exemplars del Museu Episcopal de Vic (per exemple la lipsanoteca de Sant Pere de Casserres, MEV, núm. 2 286, o la de Santa Eugènia de Berga, MEV, núm. 9 732, del segle XI totes dues) ens ajuda a datar la nostra, més rudimentària i feta amb una tècnica menys evolucionada, vers la meitat del segle X.
Del priorat de Santa Maria de Lledó prové també una capseta d’alabastre, rectangular, en forma de petit sarcòfag, de factura tosca i parets llises i amb una inscripció a la tapa relativa a l’artesà que féu la peça i també a qui l’encarregà. És l’únic exemplar de lipsanoteca, puix que aquesta fou la seva destinació inicial, d’aquest tipus que hi ha de l’Empordà. És, doncs, també, un cas aïllat, que no podem relacionar amb cap altre de la comarca, obra d’un artesà del país, dotat d’una certa traça. El caràcter de les lletres de la seva inscripció porta a situar-la dins el segle XI.
De l’església de Sant Miquel de Fluvià s’ha conservat un gerro de vidre, el qual té una nansa i un broc. La seva part inferior ha estat decorada amb un seguit d’estries. Possiblement es tracta d’una peça de vidre de fabricació autòctona. Originàriament no fou destinada a lipsanoteca. Fou després, amb motiu de la consagració de l’església, que tingué lloc el 14 d’octubre de 1066, que li fou donada aquesta utilització. És, doncs, una altra peça aïllada, que cal datar al segle XI.
Un altre exemplar, també aïllat, procedent de Santa Maria de Lledó, és un recipient de vidre de forma troncocònica, amb tres nanses, situades a l’exterior i a mitja alçada de la peça, les quals el devien fer apte per a anar penjat com una llàntia votiva, bé que posteriorment fou aprofitat com a lipsanoteca. Potser es tracta d’una peça de fabricació autòctona que cal datar de l’època de la constitució de la canònica, el 4 d’abril de 1089.
Un tipus de lipsanoteca, potser dels més abundants a Catalunya, és el constituït per una capsa rectangular de fusta, tallada en una sola peça, la qual, buidada, dóna lloc a unes parets laterals primes i forma la cavitat per a les relíquies i el pergamí. Aquesta peça es completa amb una tapa, la qual a vegades era corredissa en sentit horitzontal, o a vegades anava encaixada a la ranura que el recipient tenia ad hoc. En el cas d’ésser corredissa, la tapa era de fusta, però quan anava encaixada podia ésser indistintament una petita làmina de fusta, o bé una lloseta de pedra. És un tipus de lipsanoteca molt senzilla i elemental, totalment funcional i sense pretensions, a desgrat que algunes s’acompanyaven d’alguna decoració, sempre simple, ja pintada, ja incisa, o bé portaven alguna inscripció. La manca de recursos econòmics de moltes esglésies i el fet que la lipsanoteca no hagués d’ésser exposada a la vista dels fidels, sinó que havia d’anar amagada a l’altar, foren la causa de la gran profusió d’aquest tipus; la seva fabricació, cal situar-la al final del segle XI i tot el segle XII, bé que al final d’aquest segle hom anà adoptant altres models.
A desgrat de la proliferació d’aquest tipus de lipsanoteques, l’Empordà només ens n’ha deixat dos exemplars, un d’ells trobat fa pocs anys a l’església de Sant Joan de Salelles, dintre la pedra que servia de reconditori. És un exemplar de forma prismàtica, rectangular, extremament senzill i funcional, que no té ornamentació de cap mena i que cal datar al segle XII. L’altra, també de la mateixa època i un xic anterior, prové de l’església de Sant Genís de Monells. És també una capsa prismàtica, de forma rectangular, a manera de capsa de dòmino, molt pobra i rudimentària i mancada d’ornamentació de cap mena.
Un altre tipus de lipsanoteca força abundant fou fabricada en fusta i treballada al torn. Aquesta màquina tenia l’avantatge de produir amb més facilitat i rapidesa el treball, el qual també gaudia d’una major qualitat, sense que exigís de l’artesà o operari gaire destresa. El nostre país té obres treballades al torn datables ja al començament del període romànic. Són obres rudimentàries que, malgrat la tècnica, traspuen un aire de primitivisme. La producció d’aquest tipus de peces s’allargà durant tot el període romànic i continuà fins a èpoques modernes. Les facilitats que donava el treball al torn portaren a produir un conjunt de peces de formes bastant variades: esfèriques, bombades o de perfil recte. Generalment són peces que tenen la superfície exterior llisa, només proveïda, en alguns casos, d’incisions a base de solcs poc profunds que cenyeixen tot el perímetre. Quan la decoració és pictòrica, aquesta generalment es redueix a la combinació de diverses faixes de colors diferents, que alternen.
Són força abundants les lipsanoteques treballades al torn que ens ha deixat l’Empordà. En general es tracta d’uns exemplars senzills, funcionals i sense gaires pretensions, la majoria sense cap altre valor que el de la seva antiguitat i cap d’elles anterior a la segona meitat del segle XII.
La lipsanoteca de Sant Pere de Navata és un pot cilíndric amb la panxa bombada, similar a una bóta, el qual no té gens de policromia ni cap ornamentació. Una peça d’una gran nuesa i austeritat, la datació de la qual cal situar a l’època de l’església, és a dir, al segle XII.
També és lleugerament bombada i d’una època molt propera a la de Navata la lipsanoteca de Sant Miquel de Fluvià. És molt malmesa i també cilíndrica. Tampoc no té solcs ni cap decoració en relleu, però sí vestigis de pintura. Cal datar-la a la segona meitat del segle XII.
A la segona meitat del segle XII cal situar la lipsanoteca de Sant Miquel de Cruïlles, de la qual només s’ha conservat el recipient. Té forma esfèrica, amb la base truncada per tal de poder-se sostenir millor; també és truncada la part superior, on hi ha la boca del recipient, per a posar-hi la tapa. La cara exterior és decorada amb tres franges de color vermell, delimitades, a cada costat, per unes línies de color negre. Dintre, doncs, de la simplicitat general, hi ha un interès evident per obtenir un exemplar amb un cert atractiu. Aquesta lipsanoteca recorda la de Santa Eugènia de Berga (MEV, núm. 9 717), de la segona meitat del segle XII, de formes bastant més evolucionades, i, més llunyanament, la de Santa Anna de Mont-ral (MEV, núm. 3 459), del final del segle XIII, o, potser, ja dins el segle XIV, totes dues d’Osona i conservades actualment al Museu Episcopal de Vic. La de Cruïlles no la situaríem pas més enllà de la segona meitat del segle XII.
Potser cal situar la lipsanoteca de Sant Joan de Matajudaica a les acaballes del segle XII. És una esfera truncada a la base, que és plana, i a la part superior no té la tapa. És un exemple de l’art popular, obra d’un artesà traçut, un objecte funcional, però bonic. Tot i que manca d’ornamentació, esculpida o bé incisa, encara conserva una part important de la seva pintura, a base de bandes negres i vermelles que alternen.
Encara al segle XII cal situar una lipsanoteca que procedeix de Sant Pere d’Ullastret. És un recipient cilíndric en forma de bóta, però amb la base més ampla que no pas la boca. És molt simple i no té pas vestigis de pintura. Les seves parts llises només trenquen la monotonia amb uns solcs i uns perfils motllurats molt febles, els quals ressegueixen tot el perímetre exterior.
Ja dins el segle XIII hi ha dues lipsanoteques procedents de Sant Miquel de Cruïlles. La primera consisteix en un pot cilíndric, el qual té el perfil que cau vertical, amb una tapa la part superior de la qual no és pas cupular, sinó plana. No sabem pas si anava pintada o no, puix que els possibles vestigis de pintura, si és que mai n’arribà a tenir, han desaparegut.
Unes franges fetes amb el mateix treball del torn, que es distingeixen lleugerament, vistes de perfil, per la diferència del nivell superficial, constitueixen l’única ornamentació d’aquesta peça.
L’altra lipsanoteca és guardada encara juntament amb la pedra que contenia el seu reconditori. És un pot cilíndric, de perfil lleugerament bombat. Té les parets exteriors llises i només decorades per uns solcs que circumden tot el perímetre. La part exterior encara conserva vestigis de pintura de color vermell, amb un parell de faixes de color negre. La tapa, de forma cupular, molt rebaixada, ha perdut el pom; també era pintada de color vermell, amb unes faixes negres.
La lipsanoteca de Santa Maria de Lledó, que tanca aquesta sèrie, és bastant tardana, ja de vers el final del període romànic. És un petit pot cilíndric de fusta, amb recipient i tapa, de cares llises i sense altra ornamentació que uns solcs que serveixen per a trencar la monotonia de les seves cares exteriors. Al seu interior encara hi ha el pergamí a través del qual podem saber a qui corresponien les relíquies que contenia. És una peça popular, molt austera, que recorda una de les lipsanoteques de Sant Miquel de Cruïlles, la de Sant Andreu del Terri i una de les lipsanoteques procedents de la catedral de Girona. Tot i que les seves formes varien, no hi ha dubte que tots aquests exemplars conserven algunes afinitats.
Cal fer esment, finalment, d’una lipsanoteca que procedeix de Sant Miquel de Cruïlles, la qual constitueix un exemplar singular dintre el repertori romànic català. Tant per la forma i la qualitat del vidre, com per la tècnica utilitzada en la seva elaboració, ha d’ésser un exemplar del segle XIII. És de vidre i té la forma d’olla, bé que la seva panxa ha estat molt allargada en sentit horitzontal. Vers la part superior, la forma del vidre dóna lloc a una boca rectangular. És possible que es tracti d’un atuell aprofitat com a lipsanoteca i que originàriament tingués una altra utilitat.
El conjunt, doncs, de lipsanoteques romàniques que ens ha deixat l’Empordà és ric en quantitat i força variat en qualitat, amb una colla de peces singulars, úniques en la geografia romànica catalana. Precisament és en aquests exemplars, alguns d’ells d’origen no català, on el treball ha resultat més reeixit. Les peces de producció autòctona en general tenen una gran pobresa i traspuen una acusada rudimentarietat, tant pel que fa a la qualitat aconseguida, com pel que fa a la tècnica que ha estat utilitzada per a fer aquest treball.
L’Empordà ens ha deixat molt poques peces d’orfebreria. Deixant de banda la capsa aràbiga de Santa Maria de Lledó, a la qual ja hem fet referència en parlar de les lipsanoteques, només són cinc els exemplars que ens han pervingut i, d’aquests, no n’hi ha dos d’iguals, de manera que cadascun d’ells constitueix una petita mostra de la varietat d’elements de què constava el mobiliari litúrgic de l’època.
Obrim aquest grup amb l’estauroteca de bronze de Sant Pere de Rodes. L’estauroteca era un estoig, sovint en forma de creu, que contenia relíquies; un cop tancada hom se la penjava al coll, a la manera com els bisbes i els abats es penjaven el pectoral. No arriben a vint les estauroteques de les quals conservem notícies. Les que tenen forma de creu, entre les quals hi ha els exemplars de Berlín, del Vaticà, del tresor de Monza, etc., tenen un esquema bàsic molt semblant, amb les cares decorades amb les figures del Senyor, regnant damunt la creu, el sol, la lluna, Maria i els evangelistes, etc. Aquesta afinitat ha portat a pensar que aquests objectes, que seguien un model manllevat de l’art bizantí, eren fabricats en sèrie i els qui visitaven els llocs sants els podien adquirir, talment com si es tractés d’un record. Són peces d’origen oriental, les quals circularen des dels segles VI i VII fins als segles X i XI. Hi ha qui creu que potser les representacions del Crist que hi ha en aquestes creus contribuïren a introduir a Catalunya l’esquema bàsic del que havien d’ésser les majestats vestides, tan importants en nombre i en qualitat. No ha d’estranyar-nos que l’abat d’un monestir com el de Sant Pere de Rodes tingués un reliquiari com aquest. De fet, sabem que a Catalunya també tenia una estauroteca molt semblant a la de Sant Pere de Rodes l’abat del monestir de Sant Cugat del Vallès, un altre monestir important.
Una altra peça també procedent de Sant Pere de Rodes és una crismera metàllica, és a dir, un recipient per a contenir l’oli consagrat, anomenat crisma, que hom utilitzava en l’administració del baptisme i la unció dels malalts. És un recipient cilíndric de plata daurada, proveït d’una tapa en forma de cúpula, amb la cara exterior totalment decorada amb tiges, fulles, perles, etc., repussades, fetes amb una tècnica molt senzilla, talment com si haguessin estat obtingudes per mitjà d’una incisió feta a la inversa. Tant la temàtica ornamental com la tècnica amb què ha estat treballada aquesta peça porten a datar-la en una mateixa època que l’ara portàtil procedent del mateix monestir, és a dir, vers el segle X.
L’ara portàtil d’altar de Sant Pere de Rodes és una peça excepcional, puix que és l’únic objecte d’aquests que s’ha conservat a Catalunya. Aquestes peces, consistents en una làmina de fusta de pedra, de mides petites, eren destinades a contenir relíquies la ésser utilitzades com a subtitutiu dels altars. Només els bisbes, o els abats, o alguns prelats de categoria eren facultats per a fer ús d’aquests objectes en trobar-se de viatge i haver de celebrar la missa. Aquestes ares, de molt ús durant l’edat mitjana, sobretot als segles XI i XII, ens han deixat alguns exemplars fora de Catalunya, de formes diverses i de qualitats diferents. Així, hom pot recordar les procedents dels tallers d’orfebreria de la vall del Mosa i de Colònia, algunes d’elles amb ànima de fusta, recoberta amb planxa de coure decorada amb esmalts. També n’hi ha a Castella, fetes amb plata i pòrfir verd. La de Sant Pere de Rodes consisteix en una làmina de fusta amb una pedra de llicorella que constitueix l’ara pròpiament dita. La làmina de fusta és recoberta amb una planxa de plata repussada. Una de les seves cares té el marc decorat amb una faixa de motius vegetals i un rosari de perles; al centre, dintre un clipi, delimitat també amb perles, hi ha representat l’evangelista Joan, acompanyat d’una inscripció abreujada que l’identifica; unes inscripcions relatives als qui encarregaren l’ara i unes decoracions vegetals, amb tiges i fulles, completen el conjunt. A l’altra cara hi ha vuit figures (personatges amb nimbe crucífer i àngels, tots dempeus), que es combinen amb lletres diverses que formen una inscripció. Pel que fa a la iconografia, sembla relacionable amb la funció salvadora que té l’altar, destinat al sacrifici de la missa. Quant a l’estil, és una obra tosca, tant pel treball del conjunt com per les inscripcions, obra d’algun taller local, el qual, amb la seva simplicitat i esquematisme, deixava sentir la influència dels corrents carolingis. És l’exemplar més rudimentari de tots els que s’han conservat de l’Europa romànica occidental. La representació de sant Joan fa pensar en la figura de l’orant de la decoració mural de Sant Quirze de Pedret, al Berguedà, de vers el final del segle X. Els ornaments vegetals de la nostra ara són molt semblants als de l’arqueta de plata que hi ha a la catedral d’Astorga, donada per Alfons el Magnànim al començament del segle X. La manera com han estat representades alguns lletres de les inscripcions de l’ara fan pensar en una època de recerca i de canvi, que cal situar al segle X, en un moment en què hom anava abandonant progressivament les tradicions clàssiques.
De Sant Miquel de Cruïlles procedeix una imatge del sant Crist, feta de coure daurat. És una imatge tosca, estilitzada i amb detalls que han estat resolts amb força esquematisme. Potser formava part d’una creu d’altar similar a les de l’escola de Llemotges, esmaltades i amb pedreria i vidre, del final del segle XII i del començament del XIII. N’hi ha moltes al Museu Episcopal de Vic, al Museu d’Art de Catalunya, de Barcelona, i al Museu Frederic Marès. A desgrat d’haver estat influïdes fortament per Llemotges, el fet que a Catalunya hi hagués tanta quantitat de creus com aquesta ha portat a creure que hi devia haver algun taller autòcton fins ara no identificat. Probablement la creu de Cruïlles era un treball eixit d’algun d’aquests possibles tallers.
El pixis de Sant Martí de Maçanet de Cabrenys clou aquest grup. És de coure esmaltat, campejat o buidat. Té forma de capseta cilíndrica, amb tapa cònica, decorada amb tiges daurades que formen alternativament cercles, que contenen uns escuts, combinats amb motius florals, i espirals que tanquen unes flors terminals. Sembla un exemplar força proper a l’escola de Llemotges, de la qual Catalunya té molts elements a partir de la segona meitat del segle XII. El tipus de decoració que presenta, la tècnica amb què ha estat feta i els paral·lels que li podem descobrir (MEV, núms. 7 750, 5 829 i 6 254 i MFMB, núms. 617 i 823) porten a datar-la ja dins el segle XIII. (JVV).