El marc històric del romànic de l’Urgell

Els antecedents

L’Urgell és una gran plana de conreus, presidida per la ciutat de Tàrrega, la seva capital.

Arxiu ECSA

Les arrels més llunyanes de la comarca de l’Urgell esdevenen força desconegudes. Escassegen els rastres prehistòrics i són esporàdics els testimonis escrits anteriors al segle XI. Així, doncs, qualsevol esforç interpretatiu pot trontollar davant els resultats de noves troballes arqueològiques i investigacions documentals.

Abans dels temps històrics

Durant els darrers anys, s’han descobert materials del paleolític inferior (500 000-90 000) a la vall del rierol Femosa, afluent esquerre del Segre, a les comarques de les Garrigues i el Segrià, i també materials lítics del paleolític mitjà (90 000-40 000) a les terrasses del Segre, a les comarques del Segrià i de la Noguera. Més recentment, han estat documentats diversos materials de sílex del paleolític superior (40 000-10 000), a Alfés, al Segrià, als quals cal afegir les conegudes pintures rupestres de l’escola llevantina del Cogul (les Garrigues) i altres d’identificades a Artesa de Segre i Os de Balaguer (Noguera), totes de l’època epipaleolítica (10000-5000 aC aproximadament).

Malgrat que les esmentades troballes s’hagin donat fora dels límits actuals de l’Urgell, les característiques geogràfiques i l’estructura de la xarxa fluvial evidencien la presència d’idèntiques comunitats paleolítiques en tota aquesta zona.

Hi ha indicis del neolític mitjà i del recent a la Noguera, i restes de sepulcres de fossa a diversos indrets de la Segarra. Del neolític final-calcolític (2500-1800 aC), també resta catalogat el sepulcre megalític de Rocallaura, al sud de la comarca de l’Urgell.

Estela de Preixana, del bronze final, amb la figura d’un guerrer amb espasa, conservada al Museu Duran i Sanpere de Cervera.

O. Saula-Arxiu Fotogràfic Museu Comarcal de l’Urgell

Es poden considerar manifestacions culturals del bronze antic (1800-1500 aC) el dolmen de Passanant (Conca de Barberà), pròxim als límits de les comarques de la Segarra i de l’Urgell, i el sepulcre megalític de Puigverd d’Agramunt, estudiat per Josep Ball i Casades.

La balma sepulcral de Renant, terme veí del d’Agramunt, amb importants restes humanes, el sepulcre de l’Auditori de Guissona i l’enterrament prehistòric de Pelagalls, ambdós a la conca del Sió, pertanyen al bronze mitjà (1500-1300 aC).

Durant el bronze final (1200-650 aC) es produí una intensa immigració que penetrà per la Cerdanya i, seguint el Segre, arribà a les terres planes de la Noguera, el Pla d’Urgell i el Segrià, i es ramificà per les valls del Llobregós, del Sió, de l’Ondara, del Set, de la Noguera Pallaresa i de la Noguera Ribagorçana. Aquests nouvinguts s’establiren preferentment als turons que amb tanta abundància oferia el marc geogràfic d’aquestes terres. S’han localitzat rastres importants d’aquesta etapa als termes de Vallfogona de Riucorb i Guimerà; han aparegut fonaments de cabanes molt senzilles al tossal d’Espígol de Tornabous, al del Mor de Tàrrega i al tossal Rodó de Montfalcó. S’han documentat restes d’enterraments als termes de Verdú, Castellserà i Belianes i es conserven un conjunt d’esteles funeràries d’aquest període trobades entre Guimerà i Passanant; al Museu Duran i Sanpere de Cervera es conserva la important estela de Preixana. També s’ha descobert una necròpoli d’incineració de túmuls al poblat de Santa Llúcia, a la serra d’Almenara.

Les migracions d’aquests pobles europeus del bronze final foren continuades per nous grups coneixedors de la metal·lúrgia del ferro al final del segle VII aC. De poblats de l’època en què es generalitzà l’ús del ferro, n’hi ha indicis al tossal del Mor de Tàrrega, al de Castellserà, al de Belianes, al dels Palaus (Guimerà) i a la serra d’Almenara; sembla que s’iniciaren, també, justament en aquesta època, les primeres construccions a Espígol. També s’anà consolidant la població indoeuropea assentada al pla de Guissona, fins a transformar-se en un dels nuclis humans més importants.

Dintre de la pluralitat de l’anomenada civilització ibèrica, la comarca de l’Urgell esdevingué la zona de confluència entre els lacetans, que ocuparen una part de l’Urgell, la Segarra, l’Anoia i el Bages, i els ilergets, que habitaren la resta de les terres de ponent, fins i tot la Franja de Ponent. Els seus poblats foren molt nombrosos i han esdevingut importants els materials recuperats en les diferents i sistemàtiques excavacions realitzades a la comarca. L’estructura urbanística dels poblats ibèrics era d’un carrer únic o una plaça; inicialment no estaven emmurallats i es trobaven relativament pròxims a alguna font o rierol. Les parets eren de pedra i a les terres més planes de l’Urgell i del Pla d’Urgell, de tàpia; l’aigua de la pluja era recollida en cisternes per al consum humà; el gra s’emmagatzemava en sitges. S’han trobat instruments i peces de ferreria, pesos de teler, fusaiole i mesures en molts dels tossals excavats. També han estat localitzats molts atuells ceràmics, com vasos, bols, copes i plats de forma campaniana autòctona. Així mateix, s’han descobert vaixelles àtiques amb figures roges i altres peces de decoració ibèrica procedents del País Valencià. També es coneixia el treball del vidre. D’altra banda, sembla que hi havia una estructura social on es respectava la propietat, circulava moneda i s’utilitzava l’escriptura.

Vista aèria del poblat ibèric del Molí d’Espígol de Tornabou.

O. Saula-Arxiu Fotogràfic Museu Comarcal de l’Urgell

Segons les excavacions realitzades al poblat ibèric del Molí d’Espígol (Tornabous) i en altres indrets, al segle IV s’inicià una època de fortes inestabilitats i evidents rastres d’incendis, que fan pensar en destruccions generalitzades. Posteriorment a aquests estralls, la gent reconstruí de nou els seus habitatges, però buscant ara les elevacions dels tossals erosionats i també el cap de les serralades, i afavorint una estructura urbanística allargada o circular, amb les cases unides formant un clos tancat amb una sola porta d’accés. La bel·licositat i la necessitat d’autodefensa eren evidents.

Les excavacions més importants d’aquest període s’han realitzat a Espígol (Tornabous), al Pla de les Tenalles (la Mora) i al castell del Mor (Tàrrega).

La civilització romana i els pobles germànics

Mosaic de la vil·la romana del Reguer (Puigverd d’Agramunt), del final del segle IV dC, que representa un gladiador caçador.

O. Saula-Arxiu Fotogràfic Museu Comarcal de l’Urgell

Davant el projecte imperialista dels cartaginesos, que ocuparen part de la Península Ibèrica i des d’aquí pretengueren avançar cap a Itàlia, un cos de l’exèrcit romà desembarcà a les terres de l’Empordà l’any 218 aC amb la finalitat d’atacar la rereguarda de l’exèrcit d’Anníbal, que avançava pels Alps camí de Roma. Els ilergets, amb Indíbil i el seu germà Mandoni com a cabdills, amb el suport dels lacetans i dels ausetans, esdevingueren aliats dels cartaginesos i s’enfrontaren contra els romans a les comarques de ponent. Aquest fet significà més de vint anys de guerra i de destrucció. Mentre els exèrcits cartaginesos eren vençuts a les portes de la ciutat de Roma (209 aC), foren destruïts massivament nombrosos poblats lacetans i ilergets, entre els quals el del Molí d’Espígol (Tornabous). També foren vençuts i morts els cabdills Indíbil i Mandoni. Roma, però, davant el gran projecte conqueridor sobre la península, oblidà excessivament el control militar d’aquesta zona i l’any 197 aC s’organitzà una nova rebel·lió autòctona contra els conqueridors. El cònsol Marc Porci Cató esclafà l’aixecament i manà enderrocar l’estructura emmurallada dels poblats ibèrics més importants. Des d’aquells moments, totes aquestes comarques restaren dominades definitivament pels romans.

Després d’una lenta però eficaç conquesta d’Hispània (del 218 al 19 aC) s’inicià un ampli procés de romanització, que a mesura que s’intensificà féu més intensa la penetració dels nous cultes romans i de la llengua llatina. La convivència i les relacions socials passaren a ser regulades mitjançant una normativa estranya, imposada. Una moneda internacional substituí els sistemes locals i regionals de canvi. Tot això significà un canvi progressiu de la civilització ibèrica i finalment la seva desaparició.

Basament de la torre romana de Castellnou d’Ossó (Ossó de Sió), aprofitada com a fortalesa a l’època medieval.

O. Saula-Arxiu Fotogràfic Museu Comarcal de l’Urgell

Entre la primera i la tercera centúries de l’era cristiana, les vil·les rurals agrícoles s’anaren enriquint, i algunes d’elles es transformaren en finques residència d’esbarjo i de descans. Vil·les d’aquest tipus han estat descobertes a Puigverd d’Agramunt, Vilagrassa, els Palaus (Guimerà), el Vilet, Castellsalvà (Belianes) i Aguilella (Barbens-Tornabous). També al castell de Castellnou d’Ossó hi ha restes importantíssimes d’aquesta època.

Sembla que l’empremta dels visigots fou feble a l’Urgell, la qual cosa hagué d’afavorir la consolidació de les pautes econòmiques, socials i culturals del Baix Imperi. La decadència generalitzada d’aquesta època anà empobrint les luxoses vil·les romanes de les valls del Corb, de l’Ondara i del Sió, com palesen els vestigis arqueològics de la de Puigverd d’Agramunt.

Els àrabs i la conquesta cristiana

Els visigots aconseguiren una monarquia unitària però excessivament feble. Com que no van poder evitar els personalismes i les tensions entre grups de poder, afavoriren l’entrada i el triomf dels àrabs a la península, a partir de l’any 711. L’exèrcit musulmà envaí Catalunya entre els anys 714 i el 719. La inexistència de nuclis urbans importants a l’Urgell estalvià enfrontaments i resistències armades. No cal dir que la majoria dels pagesos hagueren de continuar conreant les terres de sempre, malgrat haver de pagar nous tributs als musulmans.

La reacció dels francs davant l’empenta musulmana, la seva concepció imperialista i l’esforç de molts comtes, inicialment al servei dels respectius sobirans i més tard per iniciativa pròpia, feren de la Catalunya Vella un fort reducte territorial amb capacitat i iniciativa per a anar consolidant una nova entitat política davant d’una estructura política musulmana en crisi. Amb tot, el domini musulmà sobre l’Urgell es perllongà fins al segle XI.

Entre els anys 1010 i 1040 l’altiplà de la Segarra esdevingué una frontera natural entre els dominis dels comtats d’Urgell, de la Cerdanya —mitjançant la marca del comtat de Berga— i d’Osona-Manresa. La crisi política d’Al-Andalus i les ràtzies de les hosts catalanes sobre el món sarraí transformaren la Segarra en un lloc de pas i, alhora, de defensa. S’aixecaren o es reconstruïren torres de guaita i castells als llocs més enlairats i als turons estratègics propers a les vies naturals dels corrents fluvials. Encara que no es pugui parlar de repoblacions massives, fou inevitable la presència d’alguns pagesos atrevits aprisiadors de les fondalades més riques i fèrtils de les capçaleres dels rius Sió, Ondara i Corb.

Des d’una perspectiva més global, la investigació històrica més recent estableix que els límits meridionals del comtat d’Urgell, durant el segle XI, seguien una línia geogràfica que passava per Sant Guim de la Plana, el Llor, Tarroja, Montcortès, l’Aranyó, el Canós, Muller, Riudovelles, la Figuerosa, Altet, Claravalls, Tornabous, Barbens, Ivars, Vallverd, Linyola i el Poal. La marca o expansió del comtat de Berga, vinculat jurídicament al comte de Cerdanya, s’estengué pels termes de Montfalcó Murallat, les Oluges, Malgrat, Castellnou i la Prenyanosa, i l’any 1124 arribà a dominar l’Ofegat, actualment del municipi de Tàrrega. D’altra banda, el comtat d’Osona-Manresa, s’expansionà vers la comarca de l’Urgell, a partir dels termes de Cervera, seguint la vall de l’Ondara.

Els comtats d’Osona-Manresa i d’Urgell a mitjan segle XI aconseguiren consolidar i dominar l’altiplà de la Segarra juntament amb la part alta del Sió i la línia del Llobregós. La crisi d’autoritat d’ambdós comtats i de bona part d’Europa que es produí en aquests moments, afavorí, així mateix, la implantació del feudalisme a tot el país.

Després d’una llarga etapa de minories i regències tant a la casa comtal d’Urgell com a la de Barcelona, aleshores estretament emparentades, de canvis polítics al califat de Còrdova amb la seva divisió en els regnes de taifes, i de l’enfortiment de les famílies més importants amb l’afermament del feudalisme, a partir del 1035 s’inicià una nova etapa, a partir de la qual la recuperació territorial, sobretot la de les comarques de la Segarra i de l’Urgell, experimentà una empenta definitiva.

Aquesta etapa d’eclipsi de poder i de bona part de la iniciativa dels comtes fou en gran part suplerta per dues grans figures de l’Església: la del bisbe i abat Oliba (1008-46) i la del sant bisbe Ermengol (1010-39). La bel·licositat dels nobles i la feblesa comtal fou en part encarrilada per l’Església mitjançant la “pau i treva de Déu”, la protecció dels febles i l’aparició de sagreres protegides.

Dins d’aquest context historicosocial, el bisbe Ermengol inicià la seva tasca de govern defensant radicalment els drets de l’Església davant les usurpacions senyorials de moment. I com qualsevol noble de l’època, en absència d’un poder comtal fort, i sota el prestigi espiritual de l’Església, organitzà i encapçalà un exèrcit que avançà per la vall del Llobregós i que ocupà la plana de Guissona i possiblement, també, els termes de Bellver i d’Ossó de Sió. Aquesta acció, encara que intermitent, possiblement culminà l’any 1024 i esdevingué la primera acció conqueridora sobre una petita part de l’actual comarca d’Urgell. Salvant, però, l’esmentada iniciativa —determinant pel que fa al desenvolupament històric de la plana de Guissona—, la plena ocupació de la comarca es donà a mesura que el comte de Barcelona Ramon Berenguer I (1035-70) i els d’Urgell, Ermengol III (1038-66) i Ermengol IV (1066-92), anaren consolidant el seu poder, enfortit mitjançant fidels i efectius pactes de conquesta.

Ramon Berenguer I, enriquit per les paries i consolidada la seva autoritat política en canvi d’acceptar el rang feudal aconseguit pels seus nobles i eclesiàstics, decidí eixamplar les seves fronteres vers les comarques tarragonines i les terres planes de ponent. L’any 1056 ocupà definitivament el terme de Tàrrega i també els indrets de la vall del Corb, Verdú, Vilagrassa, Anglesola, Preixana, Bellpuig, Castellnou, Vila-sana i Mollerussa. Al nord de la comarca, el comte d’Urgell, a partir dels dominis sobre Guissona, l’actual municipi de les Pallargues i possiblement des de l’actual municipi d’Ossó de Sió, avançà per la ribera ocupant Montfalcó, Castellnou, Puigverd, les Puelles i Agramunt (1051). Des d’aquest indret, ocupà la serra d’Almenara i, després d’assegurar els dominis orientals del reguer de Santa Maria de Montmagastrell, la serra d’Espígol, el barranc de Sant Gil i el reguer d’Altet, amb els indrets de Claravalls, Conill, Riudovelles, la Figuerosa i Altet, avançà cap a la plana de Mascançà, per les quadres de la Guàrdia, Tornabous, el Tarròs, la Fuliola (1080), Barbens, Ivars, Vallverd, Linyola, Castellserà, les Penelles i Bellmunt. Alhora, des d’Agramunt s’arribà fins a Butsènit (1080).

Per a poder conquerir aquestes terres, tant els comtes d’Urgell com els de Barcelona hagueren de motivar els seus nobles, cavallers i eclesiàstics, als quals els acompanyaven els respectius vassalls. Les despeses de les campanyes no acostumaven a ésser finançades amb diners —llevat que hi hagués botí o paries per repartir—, per la qual cosa el comte concedia territoris o quadres en alou, segons la dignitat de la persona gratificada o el grau de participació en la cavalcada. Així, els Anglesola, els Cervera, els Cardona, al sector del comtat d’Osona-Manresa, i el bisbe d’Urgell i els Puigverd, al sector del comtat d’Urgell, es repartiren la major part dels termes de la comarca. El comte de Barcelona es reservà el castell de Tàrrega i la vila de Vilagrassa i el comte d’Urgell el castell d’Agramunt.

Culminació de la conquesta i el repoblament de la Catalunya Nova

Al final del segle XI i al començament del segle XII, malgrat els esforços permanents i l’acció conqueridora dels reis lleonesos, castellans, aragonesos i dels mateixos comtes catalans, les ràtzies almoràvits dugueren la inestabilitat a la Noguera, l’Urgell i la Segarra, i evidenciaren la urgent necessitat d’establir sòlides aliances entre els magnats cristians, abans d’intentar noves accions de conquesta.

El casal de Barcelona, permanentment aliat amb els comtes d’Urgell, intensificà els seus vincles amb les senyories d’Occitània, alhora que integrà al seu reialme el comtat de Besalú, l’any 1117. D’altra banda, Ermengol V d’Urgell (1092-1102) es maridà amb la filla del comte castellà Pedro Ansúrez, senyor de Valladolid, i el seu hereu, Ermengol VI, lluità a favor d’Alfons el Bataller en la conquesta de Saragossa (1118). Així, ambdós comtes consolidaven el seu prestigi entre els monarques cristians peninsulars.

Els esdeveniments que es donaren a la cort d’Aragó després de la mort d’Alfons I el Bataller foren d’una transcendència històrica extraordinària. Ramir II el Monjo, nou rei d’Aragó, pactà amb Ramon Berenguer IV el matrimoni de la seva filla i hereva Peronella, l’any 1137; a més, Ramir, des d’aquell mateix moment, traspassà tots els seus poders reials al comte de Barcelona. Així, doncs, el govern sobre el territori d’Aragó, els seus homes i les seves institucions quedà en mans del casal de Barcelona. A partir d’aquell moment fou molt més fàcil dur a terme la campanya de conquesta sobre les terres de les conques de l’Ebre i del Segre. L’any 1149 s’ocupà Lleida, amb l’ajut d’Ermengol VI d’Urgell i, paral·lelament, s’anà conquerint tota la depressió de l’Ebre fins a Amposta. Les esmentades accions i l’estreta col·laboració dels comtats d’Urgell amb la confederació catalanoaragonesa garantiren l’estabilitat fronterera de les terres conquerides. A partir d’aquests anys s’inicià un important procés de repoblament de la comarca d’Urgell, paral·lelament al del Camp de Tarragona, les marques de Tortosa i Lleida i la mateixa Noguera.

Quant al repoblament de l’Urgell, sembla que les viles pertanyents al casal de Barcelona —Tàrrega i Vilagrassa— sofriren els inconvenients i la necessitat dels comtes de canalitzar, inicialment, quasi tota l’atenció vers l’ampli projecte repoblador del Tarragonès, l’Alt Camp, la Conca de Barberà, el Baix Camp, el Baix Ebre, el Montsià, la Ribera d’Ebre, les Garrigues i el Segrià. En canvi, els comtes d’Urgell, sense gaires obligacions d’alta política conqueridora i amb menys espais per a repoblar, es manifestaren més generosos concedint llibertats i privilegis a la seva vila d’Agramunt.

Les cartes de poblament eren documents atorgats pels comtes, i amb menys intensitat pels senyors, a una vila o poble amb la finalitat d’atreure població estable per a conrear les terres i, sobretot, per tal de poder garantir el domini dels espais ocupats. Aquests documents, a més d’afavorir l’accés a la propietat de terres, cases i altres béns, concedien un bon nombre de llibertats i també regulaven les relacions de convivència entre els veïns. De les cartes atorgades a la comarca, les més importants foren la concedida per Ermengol VII d’Urgell a la vila d’Agramunt, l’any 1163, i la donada per Alfons I el Cast als habitants de Vilagrassa, l’any 1185. Paral·lelament a les cartes de poblament, s’anaren donant llibertats a través dels anomenats privilegis. Es conserven nombrosos privilegis locals, però les viles més afavorides foren les de Tàrrega, Agramunt i Vilagrassa. Hi ha una bona edició dels Privilegis de Tàrrega, dels quals destaquen els estatuts i costums concedits pel rei Jaume I el Conqueridor l’any 1242; també es conserva inèdit el Llibre dels privilegis de Vilagrassa i s’han traduït, comentat i publicat els privilegis d’Agramunt, que fins ara s’han pogut catalogar. (JNB)

L’organització del territori

Mapa dels castells i les edificacions militars de l’Urgell anteriors al 1300

J. Salvadó

És sabuda la importància estratègica que durant els segles XI i XII tingueren les fortaleses de la baixa Segarra i de l’Urgell oriental, a causa essencialment de la proximitat dels dominis islàmics, com a garants de la defensa i la consolidació del territori.

Les terres i els llocs conquerits foren repartits pels comtes entre la noblesa i els cavallers col·laboradors, però amb la reserva per al comte de Barcelona, com ja s’ha dit, del domini directe de les poblacions de Tàrrega i Vilagrassa, i per al comte d’Urgell de la vila d’Agramunt. Els comtes i els seus vassalls van emprendre la tasca de bastir torres de defensa i castells o bé de refer els antics castells musulmans que havien conquerit. Els primers bastions defensius foren les torres de planta circular, altes i massisses, construïdes amb pedra i morter, sense cap més accés a l’interior que una petita porta oberta a uns cinc o sis metres d’alçada a la qual s’arribava per mitjà d’una escala de cordes. Moltes vegades aquestes torres estaven envoltades per recintes defensius i eren veritables castells. D’altres eren simples torres de guaita dependents d’un castell o fortalesa principal, centre del terme. Moltes rebien el qualificatiu de “torres manresanes” ja que es trobaven incloses dins del comtat de Manresa-Osona. Sovint s’esmenta la seva presència en documents dels segles XI, XII i XIII.

Els castells de la comarca s’alçaren gairebé a tots els pobles, encara que d’alguns sols n’ha quedat la memòria en els topònims, com ara “carrer o plaça del Castell”. Són pocs els que, salvant les guerres i ordres d’enderrocament, han arribat fins a nosaltres en més o menys bon estat, encara que molt reformats o refets, com els castells de Montclar i de Verdú, aquest darrer en mans del monestir de Santa Maria de Poblet des del 1203. D’altres pobles en guarden restes importants, com Montfalcó d’Ossó, Claravalls, Ciutadilla, Maldà, Guimerà, Bellpuig, Tàrrega, Castellnou de Montfalcó, aquest d’origen romà, Rocafort de Vallbona i Sant Martí de Maldà.

Restes molt malmeses del castell de Guimerà que dominen la vila del mateix nom.

ECSA-M. Catalán

Al voltant de les torres i els castells nasqueren les viles, i per això es pot dir que foren la base de l’organització territorial.

A part dels dominis dels comtes de Barcelona i Urgell, les senyories de la comarca eren en mans dels Anglesola, els barons de Bellpuig —una branca dels Anglesola—, els Cardona (Maldà), els Guimerà (Ciutadilla), els templers i els monestirs de Vallbona de les Monges i de Poblet.

L’origen de la baronia de Bellpuig cal situar-lo en l’any 1139, quan el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV donà a Berenguer Arnau d’Anglesola, a la seva esposa i a llurs descendents, una terra erma en el lloc anomenat Pujols Rubiols, en franc i lliure alou, amb la condició que l’ajudés militarment i li fos fidel. També li donà permís perquè hi construís una fortalesa. Aquesta és la primera notícia del castell de Bellpuig, que inicialment rebia el nom de Pujols Rubiols.

En els primers documents referents a la comarca s’endevina una preocupació per la defensa i l’organització militar, perquè en tots ells es mana construir o refer torres o muralles i tenir cert nombre de gent aparellada per a la guerra.

A Tàrrega, el 1058 el comte de Barcelona Ramon Berenguer I encomanà a Ricard Altemir que acabés la torre mig començada del castell, que en fes una altra, i que construís dues bestorres i bones muralles. D’altra banda, aquest es comprometé a tenir deu bons cavallers i ben armats. Al Talladell, el mateix comte l’any abans havia donat el feu a Guifré de Vilamur a condició d’aixecarhi una fortalesa. El 1059 l’esmentat comte concedí a Dalmau Gerovard la serra de Vilagrassa perquè hi construís una fortalesa. Semblantment Ermengol IV, comte d’Urgell, donà la quadra de la Fuliola a Guillem Isarn, el qual es comprometé a alçar una torre i fortificacions defensives (1080).

Els Anglesola, senyors de Bellpuig.

AFE

A Anglesola foren els comtes germans Ramon Berenguer II i Berenguer Ramon II els qui l’any 1079 concediren a Berenguer Gombau, fundador del llinatge dels Anglesola i principal senyor de la contrada, la consolidació i repoblació dels castells d’Anglesola i Golmés i tots els castells de les seves possessions. Per aquest fet, la casa d’Anglesola protagonitzà la repoblació de tota la comarca. Els Anglesola foren un dels llinatges més notables de la Catalunya medieval. Destacaren en la conquesta de Mallorca i València. Els arbres genealògics que acompanyen aquest marc històric donen fe del relleu d’aquest llinatge, de múltiples línies i branques.

A Maldà, fou el vescomte Ramon Folc I de Cardona qui l’any 1084 ordenà que es reedifïqués el castell del lloc, que fou una de les possessions tradicionals dels Cardona a la comarca. L’esmentat vescomte havia rebut el lloc de Maldà dels comtes Ramon Berenguer II i Berenguer Ramon II l’any 1082.

Així nasqueren els primers nuclis de població. Cavallers, pagesos subjectes a la gleva i homes lliures que per sobreviure es posaven sota la salvaguarda d’un castell termenat i el domini d’un senyor a qui feien homenatge i juraven fidelitat, es comprometien a participar en les expedicions militars, a fer serveis de vigilància i a fortificar, i reparar quan calia, els murs exteriors dels castells.

Amb la conquesta de Lleida i Balaguer, ciutats fortes musulmanes, i l’afebliment del poder sarraí, començà una nova etapa. Els castells deixaren de ser baluards fronterers i conservaren únicament el seu caràcter senyorial. Les viles es desenvoluparen al seu redós i es dotaren d’institucions pròpies semblants a les de molts altres indrets de Catalunya. En aquest sentit, cal destacar les cartes de població o privilegis d’Agramunt (1163), Vilagrassa (1185) i Tàrrega (1242), en les quals es confirmen les propietats de cases, terres i horts, s’alliberen els vilatans d’alguns mals usos, s’or ganitzen els règims jurídics i es concedeixen drets de mercats i fires.

A partir del segle XIII la comarca deixà enrere les velles divisions en comtats i s’organitzà d’una altra manera, d’acord amb una nova època i amb l’extensió de l’administració reial. Es creà la vegueria de Tàrrega i més tard la d’Agramunt i aparegué la figura del veguer, màxima autoritat per damunt de tots els pobles de cada vegueria. Alguns dels pobles del sud de la comarca van dependre de la vegueria de Cervera. (RBC)

Vegeu: Castells i edificacions militars de l’Urgell anteriors al 1300

Les viles de Tàrrega i Agramunt

Vista aèria de la vila d’Agramunt, que esdevingué un dels dominis principals dels comtes d’Urgell al sud del seu comtat.

ECSA-M. Catalán

Juntament amb Agramunt, la vila de Tàrrega fou un dels nuclis rectors de la comarca a l’edat mitjana i un dels indrets on es desenvoluparen amb més força les institucions municipals. El primer esment del lloc de Tàrrega és de l’any 1056, en què el comte de Barcelona Ramon Berenguer I donà a la seva tercera esposa, la comtessa Almodis, el castell de Tàrrega, en perpetu i franc alou. Com que el castell estava en estat ruïnós després de la conquesta, els mateixos comtes el cediren en feu al cavaller Ricard Altemir el 1058 perquè el reconstruís. El 1069 el cediren a Mir Riculf i Pere Udalard. El 1078 el comte Ramon Berenguer II i la comtessa Mafalda el concediren als germans Arnau Guadall i Guillem Guadall.

A les acaballes del segle XII el nucli targarí ja es troba ben consolidat i apareix la figura del batlle reial. També per aquesta època el rei Pere I donà a la vila el privilegi de consolat. Els quatre primers cònsols coneguts de Tàrrega són Guillem de Bell-lloc, Ramon d’Oromí, Jaume de Bell-lloc i Bernat Calvet. Aquests cònsols van assistir a les corts de Lleida del 1214, on es va fer jurament al rei Jaume I. El 8 de març de 1242, data transcendental per a la història de Tàrrega, Jaume I concedí a la vila un estatut d’usos i costums. Segons J.M. Font i Rius, es tracta d’un veritable cos de dret local. Amb aquests Usos i costums els targarins podrien acollir-se, entre altres privilegis, a una normativa judicial que els protegia davant dels abusos dels castlans, a més de tenir el dret d’ésser jutjat dins la mateixa vila.

Dins el comtat d’Urgell Agramunt tingué un paper semblant a Tàrrega i fou el centre econòmic d’una àrea força àmplia que comprenia molts sectors de l’actual comarca de la Noguera. Des que el comte Ermengol III va conquerir Agramunt al voltant del 1051, la vila es convertí en un dels dominis clau dels comtes d’Urgell al sud del comtat. Prova d’això és que des d’abans del 1099 Agramunt es convertí en la seca on es batia la moneda comtal urgellesa, els sous agramuntesos. El comte Ermengol VII l’afavorí amb la concessió d’una carta de poblament el 1163 i finalment el 1253 el comte Àlvar concedí als habitants d’Agramunt el dret a constituir un consell municipal o paeria. (JEM)

L’organització eclesiàstica

Els bisbats

Mapa de l’organització eclesiàstica de la comarca de l’Urgell entre els segles XII i XIV.

A. Pladevall

A les terres de l’actual comarca de l’Urgell, l’organització eclesiàstica vingué a reforçar, de manera immediata, tota l’empresa de reconquesta i repoblació que portaren a terme, d’una manera sistemàtica al llarg del segle XI, els comtes de Barcelona i d’Urgell. Les conquestes d’Ermengol IV (així com el petit sector del comtat de Berga) s’incorporaren automàticament al bisbat d’Urgell, mentre que les del comte de Barcelona passaren a dependre de la mitra d’Osona. És a dir, la divisió comtal de l’actual comarca coincidia amb la divisió diocesana. Així, la línia que dividia els bisbats passava, per la part més meridional d’Urgell, per les parròquies de Riudovelles, la Figuerosa, Altet, Claravalls i Tornabous.

Mentre que els límits del bisbat d’Urgell restarien inalterables, el sector que depenia del bisbat de Vic va patir una mutilació al segle XII, com a resultat de l’estructuració i organització definitiva de la seu metropolitana de Tarragona, el 1154, en temps de l’arquebisbe Bernat Tort (1146-63). Una de les conseqüències fou l’annexió a Tarragona d’una sèrie de parròquies del sector del migdia de l’Urgell: Guimerà, Ciutadilla, Nalec, Rocafort de Vallbona, Llorenç de Vallbona, Sant Martí de Maldà (o de Riucorb), Santa Maria de Maldà i Belianes. La primera notícia de la parròquia dels Omells de na Gaia és precisament del 1154, en què s’adscriu a l’arquebisbat tarragoní.

Ja en època moderna, amb la creació del nou bisbat de Solsona, l’any 1594, es produí una nova i important desmembració de les parròquies adscrites fins aleshores al bisbat osonenc, cosa que complicà encara més el mapa eclesiàstic de la comarca. Així, passaren a dependre de Solsona les parròquies de Tàrrega, el Mor, el Talladell, Verdú, Vilagrassa, Anglesola, Bellpuig i Preixana. De fet, doncs, amb el nou mapa episcopal, Vic va perdre la seva zona més occidental, que havia arribat fins al Palau d’Anglesola i Sidamon (Pla d’Urgell).

Les parròquies

Sant Pere de Castellnou d’Ossó, típica parròquia d’un petit nucli rural.

ECSA-E. Casas

En un segon nivell de l’organització eclesiàstica hi ha la parròquia, que hom podria qualificar com el nucli fonamental d’organització eclesiàstica d’una localitat o nucli de poblament. Fent costat als delegats dels comtes —castlans—, encarregats d’organitzar les defenses, la justícia i el repoblament dels nous assentaments, el rector i la parròquia es constituïen en el centre cristianitzador de les noves comunitats. També complien d’altres missions: la sagrera, terreny inviolable al voltant de l’església (generalment de 30 passos al voltant del temple, segons prescriuen les constitucions de Pau i Treva), feia sovint d’aixopluc dels indefensos, i els seus atris eren utilitzats com a lloc de reunió del veïnat, on es tractaven tota mena d’assumptes. I, naturalment, no oblidem la tradicional dedicació notarial dels rectors, per la seva condició de lletrats.

En el cas del sector del bisbat de Vic, es coneixen una sèrie de llistes de parròquies, que il·lustren amb força versemblança la progressió de l’organització parroquial. La més antiga es considera de la primera meitat del segle XI o de mitjan segle XI, i pel que fa a l’Urgell solament consigna les parròquies de Montperler, el Talladell, Tàrrega, el Mor, Anglesola, Maldà, Verdú, Malpàs i Nalec.

Sant Sebastià, parròquia de Guimerà, abans dita de Santa Maria.

MC

Una segona llista, pels volts del 1080, dóna notícies del funcionament efectiu de les parròquies de Montperler, Guimerà, Nalec, Maldà, Rocafort de Vallbona, Verdú, Malpàs, el Talladell, Maldanell, Llorenç, Belianes, Sant Martí de Maldà, Vilagrassa, Tàrrega, el Mor i Anglesola. Una tercera llista, que hom pot datar a l’inici del segle XII, però abans del 1154 (quan es produí el desmembrament provocat per la ja esmentada organització de la mitra de Tarragona), dóna la relació de parròquies que il·lustren el moment de màxima expansió del bisbat de Vic. En el cas de la comarca actual, anotem Montperler, el Talladell, Tàrrega, el Mor, Anglesola, Bellpuig, Seana, Guimerà, Maldà, Verdú, Preixana, Rocafort de Vallbona, Llorenç, Belianes, Sant Martí de Maldà i Vilagrassa.

Quant al bisbat d’Urgell, per les diferents notícies que s’han consignat al llarg del segle XII, el mapa estava configurat de la manera següent: Agramunt, Puigverd d’Agramunt, Bellver de Sió, Castellnou d’Ossó, Montfalcó d’Agramunt, Almenara, Montmagastrell, la Figuerosa, Altet, Espígol, l’Ofegat, Santa Maria de Claravalls, Riudovelles, Tornabous, el Tarròs, la Fuliola, Boldú i Castellserà.

Els deganats

Mapa de les esglésies de l’Urgell anteriors al 1300

J. Salvadó

La creixent complexitat de l’administració de les diòcesis —en aquest cas, de Vic i Urgell— va fer necessària la creació de subdivisions dels territoris eclesiàstics. Aquestes noves demarcacions foren els deganats. Al capdavant de cadascuna de les noves entitats territorials hi havia el degà (decanus), que generalment era el rector de la parròquia més ben dotada i la que tenia més rellevància en el seu entorn. El degà exercia les funcions administratives que li havia delegat el bisbe. En el cas de Vic, el deganat d’Urgell és esmentat durant el govern del bisbe osonenc Guillem de Tavertet (1195-1233). Tanmateix, la primera relació significativa de les parròquies que formaven part dels deganats data de 1279-80, en les conegudes Rationes decimarum Hispaniae.

Amb relació a l’actual comarca urgellenca, hi havia dos deganats, cadascun dels quals pertanyent al seu bisbat corresponent (Vic, Urgell), però que compartien una idèntica denominació: deganat d’Urgell (decanatus Urgelli). En 1279-80, els límits del deganat d’Urgell corresponent al bisbat de Vic ultrapassaven amb escreix l’actual comarca, per endinsar-se en zones de la Segarra, el Pla d’Urgell i la Conca de Barberà. Vegem-ne la relació: Preixana, Tàrrega, Golmés, Cervera, Savallà del Comtat, Santa Maria de Freixenet, Anglesola, Rubinat, Pallerols, Albió, Montlleó, el Talladell, Sant Antolí, Sant Pere dels Arquells, Verdú, Sidamon, Granyena de Segarra, Montperler, Montpaó i Timor.

El deganat d’Urgell dependent de la diòcesi d’Urgell era també d’una gran extensió. Comprenia les parròquies, abans esmentades, de l’actual comarca de l’Urgell, i també part de les del Pla d’Urgell (Linyola, Bellvís, etc.), la Noguera (Térmens, Balaguer, les Avellanes, Cubells, etc.) i tota la regió del Mig Segre (Oliana, la Baronia de Rialb, Ponts, etc.), per acabar abraçant part de la comarca segarrenca: Sanaüja, Guissona, les Pallargues, Pelagalls, Concabella, etc.

Hem de parlar també de les parròquies vinculades, des del 1154, a l’església de Tarragona. En les mateixes Rationes decimarum de 1279-80, no hi figura el deganat com a divisió territorial diocesana. Simplement, es divideixen les parròquies tarragonines en dues grans demarcacions, titulades De Campo Terrachone i De Concha. En aquesta darrera regió eclesiàstica consten les parròquies que formen part de la comarca de l’Urgell: Rocallaura, Guimerà, Sant Martí de Maldà, Rocafort de Vallbona, Ciutadilla, Montesquiu, Montblanquet i els Omells de na Gaia.

Les esglésies sufragànies

Aquestes esglésies tenien l’origen en el fet que algunes de les funcions d’una parròquia important es delegaven en d’altres esglésies de nuclis de població més reduïts. A la comarca de l’Urgell, aquest és un àmbit encara poc investigat. De moment, però, podem esmentar alguns exemples. Sabem que el 1156, les esglésies de Montblanquet i Montesquiu eren sufragànies de la parroquial de Sant Llorenç de Rocallaura. Santa Maria del Vilet era igualment sufragània, en aquest cas de la parròquia de Santa Maria de Maldà, de la qual també depenien altres esglésies de la rodalia. Santa Maria de Maldà era una església subjecta a la canònica de Sant Vicenç de Cardona. L’abat de Cardona tenia el dret de col·lació del rector.

Dins aquest apartat, el que sí que cal remarcar com a tret específic d’aquesta comarca és la gran influència que va tenir la canònica de Santa Maria de Solsona. Potenciada per la noblesa —encapçalada pels mateixos comtes d’Urgell—, que hi veien un contrapès enfront de la gran potència i detenció de poder de la catedral de la ciutat d’Urgell, Santa Maria de Solsona tingué moltes possessions eclesiàstiques. A la comarca de l’Urgell dominava algunes parròquies, algunes de les quals considerades com a sufragànies. En la butlla d’Eugeni III del 1151, Solsona tenia 68 esglésies. Les de la comarca eren Altet, Anglesola, Conill, la Figuerosa, Bellver de Sió, la Fuliola, Ofegat, el Talladell i Tàrrega.

Vegeu: Esglésies de l’Urgell anteriors al 1300

La vida comunitària

Vista aèria del poble de Vallbona de les Monges, format a partir del segle XVI a redós del monestir cistercenc de Santa Maria de Vallbona, a la dreta de la fotografia.

ECSA-J. Todó

La vida monàstica a l’actual comarca de l’Urgell va instaurarse amb força a partir del segle XII, després de la caiguda de les places musulmanes de Tortosa i Lleida (1148-49). En aquell moment, un nou orde monàstic en plena expansió s’encarregà de portar a terme, a les ja segures terres de la Catalunya Nova, una intensa obra repobladora, amb la introducció de noves tècniques agrícoles i ramaderes, i una profunda cristianització: era el moment de l’orde del Cister, que contrasta amb el domini benedictí de la Catalunya Vella. En el cas de l’Urgell, el moviment cistercenc, en la seva branca femenina, monopolitzà la implantació del monacat. El monestir que aglutinà aquests esforços fou Santa Maria de Vallbona, creat pels volts del 1153 per l’eremita Ramon de Vallbona. El 1175, amb l’abadessa Òria Ramires, s’incorporà plenament al Cister. Els tres primers segles de Vallbona foren d’expansió i creixement extraordinaris: tasques de repoblació, rompuda de noves terres, fundació de nous nuclis habitats i granges, etc. Ben aviat rebé importants privilegis i immunitats, tant per part del papat com de la reialesa, i la protecció dels grans llinatges de la noblesa catalana. Des del 1380, esdevingué el centre d’una important senyoria baronial. De les seves abadesses destacaríem, al segle XIV, les originàries de la casa urgellenca dels Anglesola. Amb les disposicions del concili de Trento, al llarg del segle XVI va néixer, al voltant del cenobi, la nova vila de Vallbona de les Monges.

La força expansiva de Vallbona tingué un altre vessant, certament significatiu: l’obra de fundació de noves cases filials sota l’esperit del Cister femení. Aquesta força ha deixat moltes empremtes a la mateixa comarca d’Urgell. El 1176 es fundava Santa Maria del Pedregal, dins el terme del Talladell, sota la protecció dels Anglesola. Tingué força vitalitat fins al segle XIV. El 1589 s’hi incorporà la resta de la comunitat de Vallsanta. La seva extinció data del 1604, en què fou agrupat amb el monestir de Sant Hilari de Lleida. Vegeu-ne a continuació l'abaciologi, segons Berga I Rossell, R.: El monestir de Santa María del Pedregal de monges cistercenques. Aproximació documental a la seva història, dins Els monestirs cistercencs de la Vall del Corb, Grup de Recerques Terres de Ponent, Tàrrega 1989, pàg. 58.

Pels volts del 1195 el cavaller Pere de Tàrrega fundava el monestir cistercenc de Santa Maria de la Bovera, dins el terme de Guimerà, i sota el guiatge de Vallbona. Entre els anys 1237-49, una part de la comunitat es traslladà al nou monestir de Vallsanta, mentre que un altre grup de religioses fundava Valldaura de Berguedà. Durant el segle XVIII (entre el 1726 i el 1730) l’antic conjunt cistercenc fou totalment reformat i es convertí en un influent santuari marià.

Com a darrera filial de Vallbona, cal anotar la de Santa Maria de Vallsanta, creada entre el 1237 i el 1249, en traslladar-se part de la comunitat propera de la Bovera. Situada també dins el terme de Guimerà, en destaca una notable església gòtica. El monestir fou extingit l’any 1589 per ordre de l’abat de Poblet, en qualitat de vicari general de l’orde, ja que només hi restaven tres religioses, que foren traslladades al monestir del Pedregal.

Quant a la vida canonical a l’Urgell, hem de referir-nos únicament al convent trinitari d’Anglesola. Fou una de les primeres fundacions trinitàries dels Països Catalans, datada el 1204. Fou instaurat per voluntat dels senyors de la vila, Berenguer d’Anglesola i Anglesa, amb el beneplàcit de Joan de Mata, fundador de l’orde. Dedicats a la redempció de captius, seguien la vida canònica regular augustiniana. També complien funcions hospitalàries, amb l’assistència a pobres i pelegrins, vessant assistencial que també era usual al Cister (a l’Urgell, destacà l’hospital de Vallbona). Cal dir, d’altra banda, que certs trets organitzatius dels trinitaris eren propers als ordes militars. El convent d’Anglesola tenia una església bastida el 1652 que fou reformada el 1774. La comunitat subsistí fins a l’exclaustració del 1835 i avui dia resten ben pocs vestigis de les seves dependències conventuals.

També hem de referir-nos al gran orde de redemptors de captius del país: la Mercè. La primera fundació mercedària a l’Urgell fou la del convent de Tàrrega el 1227, aixecat extramurs de la vila, ben probablement amb el suport de Jaume I, un dels grans protectors de l’orde. Aquesta comunitat mercedària va mantenir-se fins el 1835. L’altra fundació mercedària a l’Urgell va ésser més tardana: pels volts del 1300 s’instal·lava una comunitat a la vila d’Agramunt, en un moment en què la força inicial de l’orde començava a minvar. Quant a la implantació dels nous ordes mendicants a l’Urgell, aquesta va ésser exclusiva de la branca franciscana; els franciscans arribaren a Tàrrega el 1318, mentre que el convent de les clarisses es va fundar l’any 1369.

Apuntem, finalment, que si bé les alteracions que han sofert els límits comarcals amb l’actual delimitació fan que actualment no hi hagi cap comanda dels ordes militars, no podem obviar la influència notable de la comanda templera de Barbens (Pla d’Urgell), fundada entre el 1164 i el 1168, de l’hospitalera de Cervera i de la templera de Granyena. No cal dir que aquests ordes afavoriren la consolidació de les defenses cristianes i donaren la seguretat definitiva per als nous repobladors. (GGB)

Bibliografia

• A. Bach i Riu: Història d’Anglesola, Ajuntament d’Anglesola, Anglesola 1987.
• R. Boleda i Cases: Carta arqueològica de les valls dels rius Corb, Ondara i Sió, A.E. Geogràfics, Lleida 1976.
• R. Boleda i Cases: L’Urgell i la Segarra. Conquesta i repoblament, “Palestra universitària” (Cervera), 3 (1988).
• S. Capdevila: El monestir cistercenc de Santa Maria de Vallsanta, Patronat de la Mare de Déu de la Bovera, Guimerà 1988.
• Diversos autors: Els monestirs cistercencs de la Vall del Corb, Grup de Recerques de les Terres de Ponent, Tàrrega 1989.
• J.M. Font i Rius: Cartas de población y franquicia de Cataluña, 2 vols., CSIC, Barcelona-Madrid 1969-83.
• F. Miquel i Rosell: Liber Feudorum Maior, CSIC, Barcelona 1945-47.
• J. Novell i Balagueró: La formació del nostre país, dins Els Plans de Sió. Aproximació a la geografia, la historia, els costums i l’art, Diputació de Lleida-Ajuntament dels Plans de Sió, Lleida 1990, pàgs. 95-106.
• J.J. Piquer i Jover: El senyoriu de Verdú, Reial Societat Arqueològica de Tarragona, Tarragona 1968.
• J.J. Piquer i Jover: Abaciologi de Vallbona (1153-1977), Fundació Roger de Belfort, Santes Creus 1978.
• J.J. Piquer i Jover: La baronia de Vallbona, Institut d’Estudis Ilerdencs, Lleida 1981.
• A. Pladevall i Font: Dues llistes parroquials del bisbat de Vic del segle XII, “Boletín arqueológico” (Tarragona), fasc. 113-120 (1971-72), pàgs. 283-304.
• J. Rius i Serra: Radones decimarum Hispaniae (1279-80), vol. I, CSIC, Barcelona 1946.
• LI. Sarret i Pons: Privilegis de Tàrrega, edició facsímil, ed. Camps Calmet, Tàrrega 1982.
• J.M. Segarra i Malla: Història de Tàrrega amb els seus costums i tradicions, vol. I (segles XI-XVI), Museu Comarcal de l’Urgell, Tàrrega 1984.