El marc històric del romànic de la Llitera

Els precedents antics

Ganivet de sílex de la Coma del Bep (Albelda), important jaciment d’època neolítica.

ECSA - J.I. Rodríguez

La Llitera, actualment una comarca ben determinada i individualitzada, és tanmateix de cohesió relativament recent. Una de les constants de la seva història és precisament la de ser terra de pas, de transició entre la muntanya i la plana, i fins i tot de frontera. Si a això afegim les peculiaritats pròpies de repoblacions diacròniques, hom s’explica fàcilment la seva fesomia peculiar i heterogènia, fruit de la constant acumulació històrica.

D’acord amb això, la Llitera és una comarca rica en jaciments arqueològics, molts d’ells encara per estudiar de manera sistemàtica o, àdhuc, per descobrir. La cova de l’Estret (Castellonroi), en curs d’excavació, ha estat considerada ja d’entrada com un dels jaciments més rics del país. Prospeccions recents arreu de la comarca han donat com a resultat interessants troballes d’aquests primers temps, cosa que evidencia, si més no, un poblament relativament dens de l’eneolític, que prosseguí al llarg de l’edat del ferro, amb poblats ibèrics que perduraren a l’època imperial romana i, fins i tot, a l’edat mitjana.

Important jaciment de la Vispesa, corresponent a les èpoques del bronze i ibèrica, a Tamarit de Llitera.

ECSA - J.I. Rodríguez

L’estació coneguda com la Gravera de Sant Bartomeu n’ha proporcionat les mostres més antigues, algunes d’elles considerades mosterianes, i per tant del paleolític mitjà, mentre que d’altres són més pròpies del paleolític superior. De l’època neolítica cal destacar l’important jaciment de la Coma del Bep, al municipi d’Albelda. La majoria dels antics poblats de la Llitera s’han de situar de ple en l’edat del bronze; destaquen Orriols i el Regal de la Pidola, amb magnífics motlles de fosa. Amb les migracions indoeuropees (segle VI aC) arribaren a la comarca els ilergets i cristal·litzà la cultura ibèrica en un bon nombre de llocs (cova dels Guàrdies, les Conques, els Castellassos, Sant Sebastià, la Vispesa, aquest darrer amb precedents de l’edat del bronze, etc.), on s’han trobat tota mena de materials, com sitges excavades a la roca, necròpolis amb túmuls circulars, estructures que recorden els clàssics columbaris, etc. L’estela ibera de Binèfar i les enigmàtiques estàtues sedents d’Albelda constitueixen els exponents més remarcables d’aquesta cultura. Els nombrosos assentaments humans d’aquesta època avalarien la hipòtesi que relaciona el nom de la Llitera amb la “terra dels ilergets”, això és, amb la Ilergècia preromana que tenia com a Iltirta o Ilerda.

La romanització de la comarca fou bastant intensa. Tant les migrades fonts documentals com les troballes numismàtiques (el Torricó, Tamarit, la Pleta, la Roca dels Rals), algunes ja d’època republicana, indiquen una estreta relació amb la via romana de Lleida a Osca, que creuava el sector més meridional de la Llitera segons el mil·liari de Ventafarines, tot salvant la Clamor Amarga. El despoblat d’Orriols per exemple, sembla que té l’origen en un oppidum d’època romana, que es mantingué en actiu fins a l’època medieval. J. Lostal Pros registrà també l’hàbitat rupestre d’Albelda. En el futur caldrà establir unes conclusions més sòlides a partir d’estudis que delimitin més clarament el món ilerget del romà.

Les primeres dades instrumentals assenyalen ja la divisió de la comarca en dos sectors ben diferenciats: l’Alta Llitera, als límits de les Serres Exteriors dels Prepirineus, i la Baixa Llitera, terra plana i pobra de vegetació espontània, que segons sembla, no assolí l’estabilitat demogràfica desitjada. El sector més septentrional formà part integrant d’un municipium romà amb centre Labitolosa (la Pobla de Castre). Per a la resta de la comarca els itineraris romans només consignen la mansio de Mendiculeia, no localitzada, que hom emplaça vora Binèfar. A manca de notícies més precises, cal suposar que les grans finques de la Baixa Llitera són un record de la parcel·lació romana.

Les hagiografies dels primers sants no assenyalen cap fet destacable, però sens dubte a la baixa romanització i sota la primacia dels bisbes lleidatans, es produí la cristianització d’aquestes contrades. Com remarca l’historiador J. Lladonosa, aquestes terres eren llavors unides a Lleida, políticament i eclesiàsticament. Durant l’epígon visigòtic compareixen les cartulae del diaca, i després bisbe, Vicenç d’Osca (551, v. 576), un ric terratinent de l’època que posseïa hisendes i esclaus per tota la vall del Cinca, així com a terra Labetolosana, on hi ha esment de Calassanç i d’altres llocs fins ara no identificats.

El domini islàmic

Durant més de quatre segles els musulmans dominaren la Llitera. La civilització islàmica hi deixà una empremta inesborrable. La conquesta musulmana, majoritàriament, es realitzà a partir de pactes i capitulacions. Així ho consigna la crònica d’al-Rāzī pel que fa als principals castells del rodal de l’àrea de Lleida, entre els quals Tarbito Tranbich (Tamarit), de manera que llurs habitants, segons la traducció castellana, “fizieron pleitesia con los moros e fincaron con sus castillos et los moros con ellos sin contienda”.

Sembla que els musulmans conservaren l’antiga estructura administrativa i eclesiàstica de la Hispània visigòtica, però amb diferències remarcables, atès el caràcter fronterer de la zona i la progressiva arabització cultural que s’hi produí. Així, la Llitera, integrada en el districte de Lleida, i per tant en l’anomenada Marca Superior, esdevé un espai organitzat de caràcter defensiu, d’importància vital per a la resta de l’Àndalus. Les fonts aràbigues hi consignen una notable densitat de fortaleses i de posicions estratègiques: Tamarit, Calassanç (Qalatsany), (Pedro?), (Mumasqar), (Albayda), (Hisn-al-Roso?) i Sant (Destibem?). A hores d’ara, encara es desconeixen molts aspectes sobre l’articulació de la frontera andalusina, així com sobre els nuclis de poblament dels esmentats castells (husūn i qalat), bé que a partir de les notícies retrospectives que proporcionen les fonts cristianes se’n pot reconstruir alguna cosa.

Restes de la fortalesa dels Castellassos (Tamarit de Llitera), construïda en època andalusina.

ECSA - J.I. Rodríguez

És evident que el baluard més important de la vall de la Sosa fou el nucli de Calassanç, d’antic un lloc inexpugnable, mentre que la resta de la Llitera tingué com a centre Tamarit. Prop d’aquesta vila hi ha la gran fortalesa dels Castellassos, que encara que algun autor la identificà com castellum romà, en l’actualitat hom la fa d’època andalusina amb precedents en èpoques anteriors.

És qüestionable la relació de Tamarit amb l’assentament d’un grup barbaresc, o iemenita amb més versemblança, d’on provindria el seu nom. No hi ha dubte, però, que de mica en mica Tamarit esdevingué el centre administratiu i religiós de la contrada. Els seus termes anaven, pràcticament, des dels de Balaguer fins als de Montsó, arribant pel migdia fins al Sas, trifini amb Fraga i Lleida.

La ciutadella de Tamarit tenia com a principal missió protegir la ciutat de Lleida, de manera que l’una i l’altra s’emparaven mútuament, i en caure una va caure també l’altra. Bé que no assolí la categoria de ciutat (madīna), com ara Fraga, el Tamarit de l’època aplegà un nucli de població de certa importància, a recer d’una vila murada, que disposava de diverses mesquites sota la direcció d’un alfaquí, amb banys, forns i, tal vegada, un petit palau.

Les fonts aràbigues presenten una historia de la dominació musulmana a la Marca Superior molt tempestuosa. Les accions dels carolingis contra Lleida i Osca (802), segurament, representaren la destrucció dels primers assentaments andalusins, però poc després es pactà una treva que havia d’ésser perdurable i que fixà les fronteres a la serra del Castell de Llaguarres. D’altra banda, sembla que la posició extrema de la Llitera va afavorir que bona part de la comarca restés al marge de les contínues lluites internes entre les faccions tribals. Les primeres accions ribagorçanes foren ràpidament aturades amb la fortificació de Calassanç i Montmagastre (922), i en tot aquest llarg període només es registra la dissidència Ḥiṣn al-Roso (969), ben aviat sufocada pels tugíbides de torn. Així, doncs, no fou fins a les acaballes del segle XI que s’hi concretà la creixent amenaça cristiana.

La persistència de topònims (Albelda, Natjà, Miravet), d’estructures d’explotació (almúnies, torres) i fins i tot d’assentaments humans (antropònims) proven que la Llitera fou una de les zones més islamitzades. No cal pensar, però, en grans trasbalsos de població, sinó que, com registra al-Himyarī, la gran majoria eren conversos (muladís), i gairebé tots parlaven una llengua romanç. A desgrat d’això, no hi va mancar mai gent de religió cristiana. La tolerància musulmana va fer possible l’existència d’alguns cristians o mossàrabs a través d’una dominació secular. Els casos registrats a la Baixa Ribagorça (987, 998) o a la vall d’Àger (953) són una bona prova de com era respectada la vida jurídica i religiosa dels cristians. És molt vella la tradició que parla de l’església de Sant Nicolau de Tamarit, que segons notícies fidedignes tenia culte abans de la conquesta. L’escampada de mossàrabs vers les muntanyes vindria després, en aparèixer els sentiments d’unitat religiosa en ambdós costats. No és per casualitat que la tradició local relacioni la croada de Barbastre (1065) amb la desfeta de la comunitat cristiana de Tamarit. Llavors degué desaparèixer també la càtedra episcopal de Lleida, mentre que a la seu de Roda començà a prosperar la teoria dels vincles amb la ciutat del Segre. Però encara en temps dels almoràvits, un enigmàtic instrument consignà la restauració de les esglésies de Gavasa pel bisbe mossàrab Julià de Saragossa (1115).

Conquesta i repoblació

Castell roquer de Gavasa (Peralta i Calassanç), situat sobre un singular penyal a la vall homònima i possessió tradicional dels comtes d’Urgell.

ECSA - J. Bolòs

La desintegració de l’Àndalus en diversos regnes i l’entrada en escena dels comtes d’Urgell, dels comtes de Barcelona i dels reis d’Aragó, que lluitaven entre ells per assegurar-se el control de Lleida, capgiraren la situació fronterera vers mitjan segle XI. En principi es distingí en la lluita un noble cavaller urgellès anomenat Arnau Mir de Tost, que en el seu desig d’arribar fins a Calassanç i encara més enllà, fins al Cinca, posà les bases del vescomtat d’Àger i traspassà la Noguera Ribagorçana per conquerir la vall del Guart amb el castell de Casserres (1057). Emprengueren llavors l’acció els comtes de Barcelona i d’Urgell, que acordaren la conquesta de Purroi i Pilzà (1053), als termes del castell de Montmagastre. En aquesta mateixa campanya els comtes de Barcelona incorporaren Estopanyà, però des de llavors es mantingueren a les envistes de Camporrells, bo i respectant les treves acordades amb el valí de Lleida. Entretant repoblaren la quadra de Miravet, situada en el que constituïen aleshores els confins de la “marca extrema”, i on Miró Isarn havia d’aixecar una esvelta torre de pedra i calç (1066).

En el decurs de les lluites fratricides entre els valís de Saragossa i Lleida compareix el nom de Tamarit, posició que prengué el cèlebre Cid (Rodrigo Díaz de Vivar), al servei del primer, i que probablement féu fortificar (1082). És un fet que el Cid derrotà el comte de Barcelona Berenguer Ramon II, aliat del valí de Lleida, en la batalla d’Almenar, i el portà presoner amb molts dels seus al castell de Tamarit.

El protagonisme passà al comte Ermengol IV d’Urgell, que inicià les hostilitats per la vall de la Sosa ocupant els nuclis de Gavasa i Alcet (1080). No hi ha dubte que l’objectiu de l’urgellès era arribar també davant les muralles de Montsó, com manifestà l’any 1087, però mentrestant la ciutat del Cinca amb tota la vall mitjana es va retre a Pere I de Ribagorça (1089). El nom de Llitera compareix aleshores amb motiu del repartiment dels termes de Montsó entre els nobles del país (aragonesos, ribagorçans, pallaresos), fet indicatiu del seu valor geogràfic. Amb aquest nom d’origen preromà hom designava la planúria que hi ha entre el Cinca i el Segre, probablement pobra de recursos hídrics i de vegetació, bé que la relació d’un alt nombre d’almúnies en testimonia una intensa explotació agrària.

El cop d’audàcia de l’infant d’Aragó posà fi a la política de bon veïnatge amb els reietons musulmans, això sí, a canvi de forts tributs, i accelerà els esdeveniments militars. Per la donació que feren al febrer de l’any 1090 el vescomte Guerau II Ponç de Cabrera i la seva esposa Mala-signada, se sap que l’esmentat vescomte incorporà a l’abadia d’Àger Camporrells, Valldellou, Natjà i Baells. El comte d’Urgell també va reaccionar el mateix any 1090, i va endegar una ambiciosa expedició militar que preveia la conquesta de Calassanç, Nerca, Sant Esteve i Tamarit. Per això, el comte Ermengol IV d’Urgell va demanar el concurs del comte Ramon IV del Pallars Jussà i d’altres nobles del país. Però tot baixant per la vall de la Sosa de Peralta, l’exèrcit urgellès va estavellar-se davant les inexpugnables muralles del castell de Calassanç, malgrat haver entrat a la vila (1090); de fet, el comte d’Urgell va aixecar el setge per adreçar-se contra la ciutat de Balaguer, així com, segons que sembla, contra Albelda (1091). Poc després el cavaller Rotlan Ramon va assegurar les posicions urgelleses a la vall de la Sosa, a l’entorn dels castells de Peralta i Montmagastre, posicions que foren disputades pels reis d’Aragó (1101).

És interessant constatar l’estratègia seguida pel comte Ermengol IV d’Urgell i el seu exèrcit davant l’aferrissada resistència que oposaven els sarraïns. Atès que resultava inútil tot atac frontal contra els inexpugnables murs de Calassanç, les accions urgelleses anaren encaminades a repoblar la vila baixa i els seus termes, a consagrar les mesquites i a formalitzar el setge amb la construcció d’un castellum en el veí monticle de Nerca “a fi que hi resideixin cavallers cristians, els quals, amb l’ajut de Déu, lluitin contra els pèrfids mahometans” (ad manendumm milites christianos qui cum Dei adjutorio pugnent cum illis perfidis agerensis). Val a dir que la conquesta final no suposava un simple traspàs de sobirania, sinó que els nous territoris incorporats eren organitzats segons el model de piràmide feudal. Així, era previst estructurar la contrada a partir de l’erecció de tres castells (Calassanç, Sant Esteve i Tamarit), de manera que en cada un d’ells, sota l’alta potestat del comte d’Urgell i la senyoria del comte de Pallars, hi havia d’haver vuit feus o castlanies amb els seus cavallers i homes respectius (quatre per banda), solidaris entre si a partir dels lligams feudovassallàtics; els comtes, a més de reservar-se’n un per banda, havien de gaudir també de manera individual i exclusiva d’un castellum en alou, això és, Nerca, i un altre que restava per determinar.

Semblantment, el vescomte Guerau II Ponç de Cabrera, amb el bisbe de Roda, organitzà ipsum castellum quod antiquitus dicitur Castellion (1093), fortificació que s’ha d’identificar amb Castellonroi. A partir del 1098 els instruments aragonesos consignen “trobant-se el rei en el setge que es feia al castell anomenat de Calassanç” (rex residens in obsidione super castrum quod vocatur Calasanz). Després d’uns anys de vacil·lacions, el 1103 caigué per fi la plaça de Calassanç amb Sanui en poder del rei Pere I d’Aragó. Per la seva banda, el vescomte Guerau II Ponç de Cabrera avançà vers la suda de Balaguer i repoblà Pinyana l’any 1103. En aquesta situació Tamarit de Llitera quedava com una falca clavada en mig dels estats cristians. Preveient una operació ràpida i fàcil, Pere I d’Aragó ho intentà l’any 1104 per primera vegada, però sense èxit. En canvi, Alfons I d’Aragó reeixí en els seus propòsits una vegada que els sarraïns foren del tot foragitats de Balaguer, i expugnà el castell de Tamarit per la tardor de l’any 1107. Poc després les cròniques aragoneses fan esment de la conquesta de Sant Esteve de Llitera, enclavament que de fet només calia agafar amb la mà.

L’any 1110 el papa Pasqual II confirmava l’adscripció de les esglésies de la Llitera a favor de la seu de Roda, alhora que empenyia el rei aragonès envers Lleida. Tanmateix, llavors es concretà la reacció dels almoràvits que arribaren a Lasquarri (1116), tot destruint les esglésies de Gavasa. Després de l’esfondrada sarraïna de Saragossa, a la darreria del 1118, semblava que la sort de tota la vall de l’Ebre estava decidida, però en realitat això suposà un respir per al valí de Lleida, que probablement aprofitant la desbandada recuperà Tamarit de Llitera i aconseguí l’amistat del comte de Barcelona (1120). Consta que el comte Ermengol VI d’Urgell es mantenia ferm a Albelda (1122), però possiblement també hagué d’abandonar aquesta posició després de la batalla de Corbins l’any 1126. De fet, l’exèrcit aragonès no pogué conquerir Fraga el 1134, i aviat tota la Llitera amb Montsó mateix gravitava novament en poder dels sarraïns de Lleida. La frontera, si més no, retrocedí a la serra de la Gessa.

La difícil situació politicomilitar es resolgué gràcies a la intervenció del comte Ramon Berenguer IV de Barcelona, príncep d’Aragó. Un feudatari seu, Pere I d’Estopanyà, amb empenta i coratge recuperà Montsó l’any 1142. Tot seguit, el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV atribuí al senyor d’Estopanyà el castell d’Alins de Llitera i la futura conquesta de Tamarit segons el fur d’Aragó. I així fou segons reporta un instrument: castrum de Tamarit gentili jugo diu opresum pietate sua Omnipotentis Dei et instantia Petri de Stopanniano nostris temporibus liberare dignatus est; bé que no es precisa la data. Altrament, Ermengol VI d’Urgell fou l’encarregat d’anar preparant el terreny per a la conquesta definitiva de la ciutat de Lleida; un cop atès això, obtingué en benefici la senyoria d’Albelda bo i respectant la castlania de Pere I d’Estopanyà (1148).

Mapa dels castells i les edificacions militars de la Llitera anteriors al 1300.

J. Salvadó

D’acord amb totes aquestes vicissituds històriques, la repoblació de la Llitera fou duta a terme, bàsicament, pels comtes catalans i llurs respectius feudataris; només es registren intervencions alienes, però sense continuïtat, al sector més ponentí, configurat per la Sosa de Sanui i Sant Esteve de Llitera. En síntesi, l’Alta Llitera restà sota control urgellès, bé sota l’alta potestat dels comtes d’Urgell (vall de la Sosa), bé sota el domini dels vescomtes d’Àger (conca de la Noguera Ribagorçana), mentre que la Baixa Llitera restà com a senyoria dels barons d’Estopanyà, bé com a feudataris dels comtes reis (Tamarit), bé com a feudataris dels comtes d’Urgell (Albelda). Així, doncs, els repobladors de la Llitera baixaren de les muntanyes de la Ribagorça, del Pallars i de l’Urgellet, i introduïren la llengua, Usatges de Barcelona i els costums de Catalunya. No s’ha d’oblidar, però, la notable excepció que féu el rei el Cast en concedir a la vila de Tamarit de Llitera l’any 1169 una carta de poblament a fur de Saragossa, amb un vast terme que incloïa el Campell i el Torricó. Els subsegüents episodis expliquen l’interès de la monarquia a deslligar la vila dels senyors del castell, per tal com els tamaritans esdevingueren un dels pilars més ferms per combatre les sublevacions nobiliàries. En el decurs d’aquestes lluites que capitalitzaren els comtes reis, els comtes d’Urgell i els vescomtes d’Àger, compareixen a la Llitera nous castells en actiu, com ara Montfort. Sense entrar en detalls, convé subratllar que el comtat d’Urgell revertí en herència als vescomtes d’Àger el 1209, bé que Jaume I de Catalunya i Aragó n’aconseguí l’alt domini l’any 1236, i que aleshores, amb l’anomenada honor de Ribagorça —en realitat els castells dels antics comtes d’Urgell en aquesta banda de la Noguera Ribagorçana—, es constituí la cèlebre baronia de Peralta, també vigent a Tamarit de Llitera. Els barons de Peralta, però, foren molt actius en la lliga nobiliària de la Unió aragonesa.

Així, doncs, d’una banda, el pes específic de la vila de Tamarit —cada vegada major i més identificada amb els furs aragonesos— i d’altra banda el marc geohistòric, de sempre centrat per la ciutat de Lleida (on s’orientaven les relacions socioeconòmiques), i els mateixos repobladors, feren de la Llitera una zona fronterera entre el Principat de Catalunya i el Regne d’Aragó. Amb la fixació de les fronteres se succeïren les disputes entre les dues sobiranies. Els límits territorials foren fixats inicialment al Cinca, però la indefinició persistí. Finalment, el rei Jaume II no pogué sostreure’s a les pressions i exigències de la cort de Saragossa de l’any 1300, i acabà cedint amb l’aprovació d’un capítol que declarava que la Ribagorça, el Sobrarb i la Llitera (fins a la clamor d’Almacelles) formaven part del regne d’Aragó. En paraules de J. Lladonosa, la comarca de la Llitera, que aleshores s’estenia del Cinca al Segre, amb una bona part del terme de Lleida, restà partida. De res valgueren les protestes dels nuclis més petits, com ara Calassanç, que manifestaren haver estat poblats “segons els costums de Catalunya, no segons els furs d’Aragó” (ad consuetudinem Cataloniae, non ad forum Aragoniae) (1300). Això no obstant, el mateix rei Jaume II de Catalunya-Aragó adoptà una decisió quasi salomònica en crear a favor del seu fill, l’infant Pere, el tercer comtat de Ribagorça l’any 1322, una nova jurisdicció de llarga vigència que incloïa també l’Alta Llitera.

Vegeu: Castells i edificacions militars de la Llitera anteriors al 1300

L’organització eclesiàstica

Mapa de les esglésies de la Llitera anteriors al 1300.

J. Salvadó

Després de la conquesta, la religió musulmana havia arrelat amb força a la Llitera, i la restauració religiosa exigí el concurs i la col·laboració de tothom que s’hi prestés. Arreu s’havien bastit mesquites, però també arreu els nous sobirans exterioritzaven una ferma voluntat d’enderrocar-les, de purificar-Ies i de consagrar-les a la fe cristiana, cosa que els escrivans de l’època recolliren amb frases tan eloqüents com aquesta: et christini oferant ibi sanctis oblacionibus ubi sarraceni sacrificabant demonibus (“…i els cristians oferien allà oblacions santes, en el mateix lloc on els sarraïns feien sacrificis als dimonis”) (1090). Amb tot, hom té la impressió que en bona part la nova organització religiosa se superposà a la preexistent, de manera que el mateix edifici i la dotació patrimonial de les velles mesquites foren de bon principi el suport material i nuclear de les fundacions parroquials; si de cas acrescut pels dinastes i pels bisbes amb donacions puntuals. Com sigui que l’apropiació de les rendes eclesiàstiques era un costum estès entre els senyors feudals de l’època, es pot interpretar que aquestes mesures facilitaren en gran mesura la creació i consolidació d’una autèntica xarxa d’esglésies parroquials. Dins els recintes dels castells, però, sorgiren de bell nou les anomenades capelles castelleres, sovint de caràcter privat, i vinculades al senyor de torn, que d’aquesta manera pretenia sostreure’s a la corresponent jurisdicció religiosa. És curiós constatar com l’advocació d’aquestes esglesioles serva relació amb el dia en què es reté la plaça. Així, per exemple, compareixen sant Bartomeu a Calassanç i a Albelda i sant Nicolau a Tamarit de Llitera, entre d’altres.

Bàsicament, les circumscripcions eclesiàstiques foren seguides per les civils, de manera que ben aviat sovintejaren els conflictes i les disputes de tota mena. De la mà dels vescomtes de Cabrera, i sota la directa protecció pontifícia (1162), l’abadiat nullius de Sant Pere d’Àger bastí una munió d’esglésies al llarg de la conca mitjana de la Noguera Ribagorçana, des de Camporrells fins a Pinyana; l’esmentada canònica entrà en conflicte amb els bisbes de Roda-Lleida per les esglésies de Baells, Natjà i Castellonroi; Valldellou fou el cap de l’oficialitat de la Ribagorça.

D’antuvi, els comtes d’Urgell confiaren la restauració eclesiàstica als seus bisbes privatius, i així la diòcesi d’Urgell eixamplà els seus dominis per la vall de la Sosa de Peralta, amb els nuclis de Pelegrinyó i Rocafort inclosos. La canònica de Santa Maria de Solsona, però, n’havia de portar el pes fonamental a Peralta, Montmagastre, el Canar i, fins i tot, Albelda.

Petita església romànica de Sant Bartomeu de Calassanç, situada al recinte de l’antic castell, abans de la seva recent restauració.

ECSA - M. Sagarra

Des d’un bon principi, la diòcesi de Roda només tingué atribuïda l’església major de Tamarit, que segons que sembla no disposà d’una bona dotació patrimonial fins el 1169, i amb tot restà vinculada als ardiaques de Lleida. Com sigui que es consideraven successors de l’antic bisbat visigòtic que comprenia tota la Llitera, els bisbes de Roda-Lleida aconseguiren veure reconeguda llur més alta jurisdicció a Sanui, Alins, Calassanç i, àdhuc, Albelda. Amb els ordes militars mantingueren llargues i sonades disputes, especialment amb els templers de Montsó, que tenien l’església de Sant Esteve; no hi hagué pau ni treva, a mesura que arribaven a un compromís sorgien altres punts de conflicte, i si no hom denunciava l’incompliment de l’anterior.

La Llitera no disposà de cap comunitat monàstica d’entitat, llevat del cas del priorat de Santa Maria del Vilet. Amb tot, foren molts els monestirs que s’hi instal·laren i que participaren activament en l’obra de colonització agrícola. Certament, l’esplanada de la Llitera fou considerada com zona d’expansió natural dels ramats muntanyencs, on sojornar durant els llargs i freds hiverns. Així, al llarg dels principals camins anaren sorgint tota mena d’enclavaments, de dominis i d’albergs. Destacaven en primer terme les susdites canòniques augustinianes d’Àger i de Solsona. La canònica de Sant Vicenç de Roda gaudia també d’un considerable patrimoni al terme de Tamarit de Llitera. Quant als monestirs benedictins, Santa Maria d’Alaó disposava de l’important priorat de Santa Maria del Vilet (Gavasa). Per la seva banda, Sant Victorià d’Assan fundà una hostatgeria pròpia dins mateix de la vila de Tamarit. Amb relació als monestirs cistercencs, cal destacar la presència de Santa Maria de Poblet a la quadra de Viverol, així com de les monges de Santa Maria de Vallverd (Os de Balaguer) i de Santa Maria de les Franqueses (Balaguer) a diversos llocs de la comarca.

En fi, els ordes militars foren també molt actius a la plana de la Llitera des de bon començament. El centre principal de les possessions de l’orde del Temple fou la comanda de Sant Joan de Montsó, bé que amb relació a la Torre d’en Peiró hi ha esment d’un precentor de Llitera (1238). L’orde de l’Hospital, amb centre a l’església Santa Maria de Siscar (Benavarri), es féu càrrec de l’Hospital de Llitera (1175), un primerenc centre d’acollida de pobres i pelegrins conegut després com l’Hospitalet (el Campell).

Vegeu: Esglésies de la Llitera anteriors al 1300

Bibliografia

• R. d’Abadal i de Vinyals: Catalunya carolíngia, vol. III, Els comtats de Pallars i Ribagorça, 2 vols., Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1955
• F. Castillón Cortada: El priorato de Santa María del Vilet, “Analecta Sacra Tarraconensia” (Barcelona), 51-52 (1983), pàgs. 101-115
• R. Chesé Lapeña: Colección diplomática de San Pedro de Áger (1010-1198), 2 vols., tesi doctoral inèdita, Universidad de Zaragoza, Saragossa 1972
• F. Fité i Llevot: El món alt-medieval i el seu entorn artístic en les terres de l’antic vescomtat i abadiat de Sant Pere d’Àger, tesi doctoral inèdita, 3 vols., Universitat de Barcelona, Barcelona 1988
• J.M. Font i Rius: Cartas de población y franquicia de Cataluña, 2 vols., CSIC, Madrid-Barcelona 1969-83
• J.M. Lacarra: Documentos para el estudio de la reconquista y repoblación del valle del Ebro, “Estudios de Edad Media de la Corona de Aragón” (Saragossa), II, III iV (1946-52)
• F. de la Granja: La Marca Superior en la obra de al-’Udrī, “Estudios de Edad Media de la Corona de Aragón” (Saragossa), VIII (1967), pàgs. 447-546
• Liber feudorum maior, edició a cura de F. Miquel i Rosell, 2 vols., CSIC, Barcelona 1945-47
• J. Miret i Sans: Les cases de templers y hospitalers en Catalunya. Aplech de noves i documents historics, Impremta de la Casa de Caritat, Barcelona 1910
• J. M. de Moner i de Siscar: Historia de la Villa-Ciudad de Tamarite desde tiempos remotos hasta nuestros días, Fonts 1876
• M. Riu i Riu: Las comunidades religiosas del antiguo obispado de Urgel (siglos VIII-XVI), 3 vols., tesi doctoral inèdita, Universitat de Barcelona, Barcelona 1961
• P. Sanahuja: Historia de la villa de Ager, ed. Seráfica, Barcelona 1961