El Pallars és una regió natural i històrica del Principat de Catalunya. És una comarca allargassada en direcció N-S, d’uns 75 km d’extensió en línia recta per una amplada mitjana de 30 km aproximadament. El Pallars és bàsicament la conca de la Noguera Pallaresa, amb estretes valls secundàries, algunes de molta personalitat, que aboquen les seves aigües a aquest riu.
La regió delimita al nord amb les terres occitanes de Comenge i del País de Foix, al sud amb la Noguera, a l’est amb Andorra i l’Alt Urgell i a l’oest amb la Vall d’Aran i la Ribagorça.
Té un total de 2 645, 17 km2, dels quals 1 355,22 corresponen al Pallars Sobirà i 1 289,95 al Pallars Jussà. La divisió entre ambdues comarques o sectors comarcals és totalment clara i definida, tant en l’aspecte del relleu com en el del clima i la vegetació; l’estret de Collegats, entre la serra de Peracalç i la de Cuberes, marca el límit de separació. Tanmateix, el Pallars Jussà s’enfila vers el nord per la banda oest del Pallars Sobirà, i arriba fins a la zona axial pirinenca a través de la Vall Fosca i la vall de Manyanet, que formen la conca alta i mitjana del Flamicell.
La diversitat d’ambdues comarques justifica que els donem un tractament totalment diferent des del punt de vista geogràfic i descriptiu.
El Pallars Sobirà
Presentació geogràfica
Mapa de la comarca del Pallars Sobirà amb les divisions de municipisi les principals vies de comunicació.
EI Pallars Sobirà, l’Alt Pallars, és una comarca determinada per la hidrografia, els límits de la qual corresponen als de la conca de la Noguera Pallaresa, fins a l’estret de Collegats. Té una extensió de 1 376 km2, com ja s’ha esmentat. Limita al nord amb França i és en aquest sector on s’assoleixen les màximes altituds tant comarcals com nacionals, ja que la Pica d’Estats, de 3 143 m, el cim més alt de Catalunya, s’hi troba localitzat. Al sud, l’estret de Collegats separa, i alhora uneix, aquesta comarca amb la del Pallars Jussà, el Baix Pallars. A l’est, delimita amb l’Alt Urgell i Andorra, i amb la Vall d’Aran i l’Alta Ribagorça pel sector oest.
Tot el territori comarcal forma part de la gran unitat de relleu que són els Pirineus: la part nord de la comarca s’inclou dins l’anomenat Pirineu axial, els relleus que clouen la comarca pel sud pertanyen al Prepirineu intern i les valls interiors són una zona de contacte entre ambdues unitats.
El Pirineu axial és conformat per materials paleozoics metamorfosats per l’extrusió de materials magmàtics, els quals afloren, dins el territori comarcal, en dues zones formant els massissos de Colomers-Saburó, Beret i Estats. Aquí és troben els cims més alterosos: la ja esmentada Pica d’Estats, el Sotllo (3 115 m), el Montesclado (2 386 m), l’Orri (2 467 m), els Encantats (2 881 m) o el Monteixo (2 905 m). Cal destacar en aquesta zona les crestes, les valls en forma de U, les comes i els estanys, vestigis de les glaciacions que van afectar els Pirineus durant el Plistocè.
Les valls interiors s’inscriuen dins una zona de fricció, tectònicament molt complicada, anomenada zona de les nogueres, formada per argiles triàsiques, material tendre que ha afavorit la formació d’una estreta depressió perifèrica que separa el Pirineu axial del Prepirineu interior. Tres són les principals valls que configuren aquesta zona: la Vall d’Àneu, recorreguda per la Noguera Pallaresa, la Vall de Cardós, amb la Noguera de Cardós, i la Vall Ferrera, amb la Noguera de Vallferrera. A partir de l’aiguabarreig d’aquests tres rius s’obre una única vall, la vall de la Noguera Pallaresa, que té una disposició nord-sud.
Les serres interiors dels Prepirineus són representades dins el territori comarcal per la serra de Peracalç, de 1 478 m d’altitud. Aquest muntanyam és tallat per la Noguera Pallaresa a l’estret de Collegats.
L’existència d’uns relleus tan abruptes dins el territori comarcal és el factor determinant del tipus de clima que presenta el Pallars Sobirà. Aquest és alpí, propi de l’alta muntanya, excepte en el fons de les valls inferiors, que és mediterrani, de muntanya mitjana i amb influència continental.
El clima d’alta muntanya és caracteritza per les temperatures baixes, per sota dels 10°C de mitjana, amb estius frescos i hiverns rigorosos. Amb l’altitud, les temperatures baixen bruscament fent que, a més de 2 000 m, les mitjanes siguin de només 3,5°C. Aquests trets generals del clima és veuen influïts per l’orientació dels vessants i la procedència dels vents humits, i presenten certes variacions de caràcter local.
Cal destacar l’existència d’un important contrast climàtic entre les diferents estacions de l’any: els estius són frescals i els hiverns llargs i freds. El fenomen de la inversió tèrmica —temperatures més baixes a les valls que no pas a les parts més altes dels relleus muntanyosos i formació de boires a mitjana altura— es pot observar durant tot l’any.
Les precipitacions també es troben determinades per l’altitud. Hom creu que, al Pallars, es produeix el fenomen anomenat ombra pluviomètrica: menor precipitació en una àrea de la que li correspondria pel tipus de clima que la caracteritza, ja que les boires han descarregat als relleus muntanyosos que envolten aquest sector. Així, a Llavorsí es registren precipitacions de 720 mm de mitjana mentre que a l’estany de Sant Maurici, situat més amunt, els valors se situen al voltant dels 1 500 mm de mitjana. Com que les masses d’aire carregades d’humitat que provoquen aquestes precipitacions procedeixen de l’Atlàntic, els vessants orientats en sentit nord-oest són els que registren precipitacions més importants. A l’hivern aquestes solen ser en forma sòlida i augmenten la seva intensitat a mesura que és guanya altitud.
Com ja hem dit abans, la Noguera Pallaresa és el gran col·lector de totes les aigües que flueixen dins el territori comarcal. Té la seva capçalera a la Vall d’Aran, i penetra al Pallars després d’haver envoltat el pla de Beret. El seu règim és nival de transició i presenta un cabal màxim durant els mesos de maig i juny, ja que és en aquest moment quan recull les aigües de fusió de la neu, i un màxim secundari a la tardor. Abans d’arribar a Llavorsí i després d’haver rebut les aigües del riu de la Bonaigua i del riu Escrita, els seus dos principals afluents per la banda esquerra, presenta un cabal de 15 m3/s. En aquest punt, a Llavorsí, veu més que duplicat el seu cabal pels 16,5 m3/s que li aporta la Noguera de Cardós.
La Noguera de Cardós neix a les comes de Noarre i Certascan. El seu règim també és nival de transició, i presenta un cabal màxim durant el mes de juny i un altre de secundari al novembre. En l’indret anomenat Forat de Cardós, abans de rebre les aigües de la Noguera de Vallferrera, el seu principal afluent, se li calcula un cabal de 9 m3/s. La Noguera de Vallferrera neix a la coma de Baiau i té com a principal afluent el Tor, que aporta a la Noguera de Cardós un cabal mitjà de 7, 5 m3/s.
Cal fer esment de la gran quantitat de llacs que és troben dins el territori comarcal, la majoria dels quals són d’origen glaciar. Entre ells cal destacar els estanys de Baborte, de Certascan, de Sant Maurici o de Peguera. La majoria han augmentat el seu cabal els últims anys a causa de la construcció de rescloses per a l’aprofitament hidroelèctric de les seves aigües.
La vegetació està molt influïda pel clima i pel relleu. En les terres situades prop de l’estret de Collegats, al sud del territori comarcal, es pot observar una vegetació submediterrània: el roure valencià (Quercus faginea) i la pinassa (Pinus nigra ssp. salzamanii) són les espècies arbòries més difoses.
A mesura que és va remuntant el curs de la Noguera Pallaresa i endinsant en terres pirinenques, la vegetació hauria de ser la pròpia de zones de muntanya, però en veritat ens trobem que la comunitat de l’alzinar muntanyenc (Quercetum mediterraneo-montanum), pròpia de les regions amb clima mediterrani, és la més difosa. Aquesta discrepància s’explica per l’orientació sud de totes les principals valls que configuren la comarca i per la poca gruixària dels sòls que no poden emmagatzemar aigua.
En aquesta zona les rouredes són pràcticament inexistents i moltes vegades les alzines entren en contacte amb el pi roig (Pinus sylvestris), l’espècie arbòria que caracteritza l’estatge següent, el montà. És difícil fixar en quina alçada és produeix aquest pas, ja que en les obagues més humides el pi descendeix fins al fons de les valls.
L’avet (Abies alba) forma grans boscos en les parts més elevades de la conca de la Noguera Pallaresa, mentre que de faig (Fagus silvatica), pràcticament no se’n troba. Els estatges superiors, el subalpí i l’alpí són dominats per pi negre (Pinus mugo ssp. uncinata) i per prats alpins, respectivament. Més amunt, la rigorositat del clima no permet l’assentament de les plantes —tan sols les molses i els líquens ho poden suportar—, i el lloc és dominat per les geleres i les tarteres.
L’ocupació humana
Les restes més antigues que ens parlen d’hàbitat humà a la comarca del Pallars Sobirà es remunten a l’edat del bronze i del ferro. El difícil relleu de la comarca va comportar un aïllament d’aquesta a la romanització, la qual cosa explica la llarga supervivència de la llengua autòctona.
A mitjan segle XVI, concretament el 1553, el poblament total del Pallars Sobirà era, segons el fogatjament d’aquell any, de 1 013 focs, una de les xifres més baixes de tot el Principat. Hem d’esperar fins al segle XVII per poder observar una certa recuperació demogràfica, contínua durant el segle XVIII, però sempre amb unes taxes inferiors a la resta de Catalunya. Així, la població total de la comarca, l’any 1718, era d’unes 10 260 persones i de 12 350 el 1787.
El nombre d’habitants quedà estancat durant la primera meitat del segle XIX a causa de l’aïllament de la comarca, i es van censar 13 354 i 11 856 persones el 1830 i el 1840, respectivament. Aquesta població va experimentar un augment molt important en les dècades dels quaranta i dels cinquanta fins a assolir la xifra de 20 348 habitants l’any 1860, xifra de població que no ha estat superada mai.
Al final del segle passat, la pèrdua de població va ser constant: 15 535 habitants el 1877,14 103 el 1887,13 063 el 1900,13 766 el 1920, 12 697 el 1930 i 12 209 el 1940. Aquesta lenta però inexorable despoblació és deguda al fet que la comarca del Pallars Sobirà va restar al marge del procés d’industrialització que afectà la majoria de terres catalanes durant aquest període de temps.
A partir de la segona meitat d’aquest segle, el despoblament ha estat més accelerat perquè la millora de les comunicacions no ha anat acompanyada d’un assentament industrial dins el territori comarcal o d’algun altre incentiu que permeti una millora de la qualitat de vida. Així, dels 12 209 habitants abans esmentats, censats l’any 1940, és passa a 10 344 l’any 1960 i a 5 240 l’any 1981, la qual cosa significa un descens realment accelerat, ja que representa una pèrdua del 50% de la població en quaranta anys. Això fa que el Pallars Sobirà sigui, avui dia, una de les comarques menys poblades de Catalunya.
El tipus de població característic és el concentrat en entitats molt petites; l’any 1981, el 85% dels nuclis tenien menys de 50 habitants i, fins i tot, el 53% eren inferiors a 20 persones. S’observa el fet que són, precisament, aquestes entitats més petites i, sobretot, les situades a major altitud, les que perden més població en benefici dels pobles situats al fons de les valls. Però, tot i així, al Pallars Sobirà no hi ha cap ciutat important, ja que Sort i Esterri d’Àneu —que són els dos nuclis de població més importants— tenen només 1 091 i 560 habitants, respectivament.
Com ja s’ha esmentat anteriorment, l’evolució demogràfica del Pallars Sobirà ha estat molt marcada per l’emigració. En aquest cas una emigració majoritàriament femenina, la qual cosa ha provocat que restin a la comarca molts més homes que dones, sobretot dels que tenen entre 15 i 30 anys. En aquest grup d’edat hi ha 137 homes per cada 100 dones. Aquesta proporció augmenta com més petit és el municipi.
Els últims anys s’ha pogut observar un fre en la davallada de la població i, també, un cert augment del nombre d’individus del grup de 15-25 anys, la qual cosa podria tenir un paper dinamitzador en l’evolució demogràfica de la comarca.
Tradicionalment, l’economia de la comarca ha estat basada en l’agricultura i la ramaderia, sense tenir gaire importància els altres sectors. Els últims anys, el sector terciari s’ha convertit en un revulsiu per a l’economia comarcal.
L’agricultura, molt lligada al relleu i al clima, presenta fortes variacions locals. En les altes valls pirinenques —Àneu, Montgarri, Cardós i Ferrera—, les terres de conreu escassegen a causa del relleu, i ocupen només el 6% del total de la superfície.
En el fons de les valls, les cubetes fluvioglacials són aprofitades per a conreus de regadiu, bona part dels quals —al voltant del 40%— són destinats a prats permanents de sega. En les terres de secà és practica una rotació triennal de blat i patates amb guaret. En aquestes cubetes també podem trobar petites hortes dedicades a l’autoconsum, on es conreen hortalisses, llegums —sobretot mongetes, que són de qualitat acreditada— i alguns arbres fruiters.
Més enllà de l’estret de Llessui la influència del clima mediterrani és evident: hi ha vinyes i oliveres acompanyades d’hortes amb policultiu de fruiters variats, llegums i hortalisses.
L’abundància de prats naturals i de terres agrícoles destinades a pastures ha fet que, tradicionalment, la ramaderia, sobretot el bestiar oví, hagi tingut certa importància dins l’economia comarcal. A partir de l’any 1935, i amb la finalització de les obres de construcció de la xarxa bàsica de transports, la comarca va poder exportar els seus productes i, per tant, la ramaderia, que fins aquests moments havia estat dedicada a un consum interior, va trobar un nou mercat molt més ampli.
El bestiar boví és el que ha experimentat una evolució més positiva a causa de la demanda de productes lactis, i ha passat de tenir censats dins el territori comarcal 4 500 caps l’any 1960 a haver-n’hi uns 10 000 en la dècada dels vuitanta. D’aquests, 6 000 són vaques lleteres. El bestiar oví ha anat perdent importància amb el temps ja que en l’actualitat hi ha 35 000 caps, mentre que els anys seixanta del segle passat aquesta xifra havia estat de 88 000. El bestiar equí, que havia estat utilitzat antigament com a força per a realitzar les activitats del camp i com a mitjà de transport, va entrar en crisi els anys cinquanta, en què les feines del camp és mecanitzaren i és generalitzà l’ús de l’automòbil, per tant no té, avui dia, una importància rellevant dins l’economia comarcal.
La necessitat de transaccions de bestiar ha determinat l’existència d’algunes fires en els pobles situats en la convergència dels camins naturals, com ara són Esterri d’Àneu, Tírvia, Sort o Gerri de la Sal. Aquestes fires se celebren a la tardor, època en què els ramats baixen de la muntanya, o al començament d’estiu, abans d’enfilar-se a les pastures dels cims. Però totes aquestes fires han entrat en decadència, i algunes quasi han desaparegut, a mesura que la millora de les comunicacions i els transports permeten l’accés a fires situades fora de la comarca.
Els últims anys, i a causa de les transformacions que ha sofert el sector ramader, s’ha produït un canvi en les orientacions agrícoles de la comarca. Actualment, és tendeix a una producció d’herba destinada a mantenir el bestiar boví que no migra estacionalment. Això ha provocat la transformació de bona part de les terres regables en prats permanents: el 80% dels sòls agrícoles són destinats a pastures, prats de dall, mentre que només el 8,4% és dediquen a farratge, el 3,4% a cereals i 1’1,8 % a patates.
Els boscos també són un recurs important del Pallars Sobirà. Aquests, si bé no tenen la frondositat dels de la Vall d’Aran i l’Alta Ribagorça, recobreixen una important superfície, a pesar que han estat abusivament explotats: antigament per a subministrar carbó a les fargues de la comarca i de França, i després per a l’obtenció de fusta. Actualment, el bosc recobreix el 22% de la superfície comarcal i és de propietat comunal o bé pertany a una col·lectivitat de veïns.
Pel que fa a la indústria, cal distingir entre la tradicional i la que té un pes molt important en aquests moments dins l’economia de la comarca. La segona no ha estat en cap moment una evolució de la primera, com passa en moltes altres regions del territori català, i aquest procés d’industrialització modern s’ha produït amb capital forà.
De la indústria tradicional cal esmentar la indústria encaminada a la producció de ferro. Dins el territori comarcal hi havia els tres elements bàsics per al desenvolupament d’aquesta activitat industrial: vetes de mineral de ferro relativament a prop de la superfície, corrents fluvials i masses boscoses amb la fusta de les quals és feia carbó per a fondre i elaborar el ferro. Les fargues estaven repartides per tot el territori comarcal.
Una altra indústria molt difosa va ser la dels teixits de llana, amb obradors de cardar, filar i teixir la llana en diversos pobles. A Sort és feien espardenyes.
De la indústria actual cal destacar, en primer lloc, el sector hidroelèctric. A partir de la dècada dels cinquanta han anat entrant en funcionament diversos pantans que solen aprofitar els llacs glacials situats a gran altitud, entre les valls, per a la producció d’energia hidroelèctrica.
Un altre sector molt important en aquests moments és l’alimentari, i més concretament el de la producció de lactis: llet, formatges, mantega, etc., que ha portat a una progressiva especialització ramadera.
Els últims anys, la difusió dels esports anomenats d’aventura i la preferència per un estiueig amb contacte directe amb la natura han comportat una forta reactivació de l’economia basada sobretot en els serveis.
El Pallars Jussà
Presentació geogràfica
Mapa de la comarca del Pallars Jussà amb les divisions de municipis i les principals vies de comunicació.
El Pallars Jussà és una comarca pirinenca situada en la conca mitjana de la Noguera Pallaresa. És flanquejat pel Pallars Sobirà, al nord-est, i per l’Alta Ribagorça, al nord-oest. L’Alt Urgell li fa de límit est, mentre que la Baixa Ribagorça n’és el límit oest. La comarca de la Noguera s’estén al sud.
Té una superfície de 1 289,95 km2 i una població de 13 817 habitants. Aquestes dades assenyalen una densitat de població molt baixa, fenomen al qual cal afegir dos factors més: la població és troba molt disseminada per tot el territori i, a més, s’ha de constatar un progressiu procés de despoblament des de fa 150 anys. Tot això és reflecteix en la inexistència de grans nuclis de població, a excepció de Tremp (la capital comarcal) i la Pobla de Segur, que agrupen entre les dues el 65,5 % de la població del Pallars Jussà.
Dues unitats fisiogràfiques clarament diferenciades configuren la comarca: la Vall Fosca i la Conca de Tremp. La primera és constituïda per totes les terres que drenen les seves aigües vers el Flamicell. La segona unitat, la Conca de Tremp, és recorreguda per la Noguera Pallaresa, que entra a través de l’estret de Collegats, al nord-est de la comarca, i surt a través del pas de Terradets. La vall de la Noguera Ribagorçana cobreix la franja entre la serra de Sant Gervàs i el Montsec d’Ares.
La comarca del Pallars Jussà és formada per quatre grans unitats de relleu: part del Pirineu axial, les serres que configuren el Prepirineu intern, la Conca de Tremp i les serres exteriors dels Prepirineus.
L’àrea del Pirineu axial ocupa l’extrem nord de la comarca i comprèn la capçalera de la Vall Fosca. És format per esquists i altres roques metamòrfiques, que defineixen un relleu abrupte, amb vessants considerablement inclinats i cims elevats, com el pic de Peguera de 2 982 m i la serra de Sobremonestero, que separa el Pallars Jussà del Pallars Sobirà i de l’Alta Ribagorça. Aquests vessants enlairats testimonien un modelat glacial, com ho fa el considerable nombre d’estanys que és troben per tota la zona.
Cap al sud, seguint el recorregut del Flamicell, ens trobem amb un eixamplament de la Vall Fosca, alhora que disminueixen les altituds (els cims més elevats són el tuc de la Cometa, de 2 442 m i el tossal de Costa, de 2 604 m).
Després d’abandonar la zona axial dels Pirineus, i abans d’arribar a la Conca de Tremp, hom localitza la zona de les serres interiors dels Prepirineus, entre les quals són destacables les de Sant Gervàs (amb la pala del Teller, de 1 887 m) i la de Boumort (amb el cap de Boumort, de 2 070 m). Aquesta alineació muntanyosa és un gran anticlinori lleugerament decantat cap al nord En aquest sector, la Noguera Pallaresa i el Flamicell s’acosten progressivament l’un a l’altre, separats sols per la serra de Peracalç. Els dos rius s’engorgen i formen sengles congostos: el Flamicell passa pel congost d’Erinyà i la Noguera Pallaresa pel congost de Collegats.
La Conca de Tremp és constituïda per un anticlinal, en el fons del qual afloren materials margosos del Cretaci superior i de l’Eocè. L’erosió, en buidar ràpidament aquests materials tous ha originat l’àmplia cubeta que és l’actual Conca de Tremp. La dotada anticlinal és dividida en dos per un plec secundari format per la serra de Carreu i de Sant Corneli.
Entre els materials margosos que configuren el fons de la dotada i les parets dels relleus muntanyosos que l’envolten és localitzen tot un seguit de petits glacis d’erosió. Aquests són recoberts, en alguns indrets, pel material al·luvial descarregat pels rius que descendeix dels relleus muntanyosos i forma cons de dejecció units en la seva base, sobre els quals s’han encaixat els rius actuals que configuren els seus propis nivells de terrasses. Així, els glacis d erosió, els cons de dejecció i les terrasses constitueixen un seguit de replans esglaonats a poca alçada, entre els relleus muntanyosos i el fons de la Conca.
La Conca de Tremp és voltada de terres elevades: al nord hi ha, d’oest a est, la serra de Lleràs, la de Peracalç i la de Boumort; a l’oest, la serra de Montllobar, i a l’est, les de Carreu i de Comiols. Al sud és troba el Montsec.
La serra de Montsec, que forma part del Prepirineu extern, és una serralada robusta que té, dins el territori pallarès, una llargada de 35 km i una amplada de 10 km. El pas de Terradets separa les dues subunitats que la configuren: el Montsec de Rubies, a l’esquerra de la Noguera Pallaresa, i el Montsec d’Ares, entre ambdues Nogueres.
No tota la comarca es troba sota la influència del mateix tipus de clima, sinó que hem de distingir entre el clima submediterrani de muntanya mitjana amb influència continental que caracteritza la Conca de Tremp, del propi de la Vall Fosca que és del tipus subalpí.
El clima submediterrani de la Conca de Tremp es caracteritza per l’existència de temperatures extremades tant a l’estiu com a l’hivern. Aquestes són sempre més elevades que les enregistrades en la zona de muntanya. Així a Gavet, a 420 m d’altitud, la temperatura mitjana anual és de 12,4°C, i s’enregistra un mínim termomètric durant el mes de gener de 2,4°C de mitjana i valors de 22,2°C durant el mes de juliol. A la Pobla de Segur, a 520 m, la temperatura mitjana és més alta, 13,4°C, com també ho són les mitjanes tant del mes de gener com de juliol, 4°C i 23,4°C respectivament. En l’observatori situat en el municipi de Tremp s’han arribat a enregistrar temperatures de -15°C durant les glaçades de l’any 1956, encara que normalment aquests valors mínims no descendeixen per sota dels -10°C. A l’estiu les temperatures poden arribar a assolir els 42°C en termes absoluts, encara que la mitjana d’agost —el mes més calorós en aquest indret— és de 23,9°C. Dins la Conca es dóna el fenomen de la inversió tèrmica.
Les precipitacions són escasses: Tremp 493 mm, la Pobla de Segur 716 mm, Gavet 566 mm. Aquestes xifres tan baixes són degudes a l’efecte de pantalla que exerceix la serra de Montsec, que aïlla la Conca de la zona d’influència dels vents humits procedents del sud. A aquest fenomen climàtic —que en una zona s’enregistrin precipitacions inferiors a les de les terres veïnes perquè el relleu que l’envolta no permet l’entrada dels vents humits— és conegut amb el nom d’ombra pluviomètrica.
A la Vall Fosca, a causa de l’augment d’altitud, les temperatures són més baixes: a Cabdella, a 1 270 m, la mitjana anual és de 9,2°C i s’enregistren 1,8°C de valor mitjà durant el mes de gener i 17,5°C durant el mes de juliol. A l’Estany Gento, a 2 140 m, la temperatura pot davallar per sota dels -20°C fins a arribar a assolir la xifra rècord de -32°C durant l’any 1956. En aquest observatori la temperatura mitjana anual és de 2,9°C, essent la del mes més fred de -4,4° i la mitjana del més calorós de 11,7°C. Les precipitacions són molt més abundants que a la Conca de Tremp: a Cabdella s’enregistren 1 263 mm l’any i a l’Estany Gento 1 289 mm, sense que hi hagi cap mes sec.
El principal curs fluvial de les aigües superficials de la comarca del Pallars Jussà és la Noguera Pallaresa. Aquest riu entra dins el territori comarcal a través de l’estret de Collegats i en surt a través del pas de Terradets. Té un règim nival de transició que presenta un cabal màxim el mes de maig a causa del desgel i un altre al novembre a causa de les pluges, i un cabal mínim els mesos d agost i gener. El seu cabal, en entrar dins el territori comarcal, és de 31,5 m3/s, mentre que a la sortida és de 39 m3/s. Els seus principals afluents són el barranc de Barcedana i els rius de Carreu, de Gavet, d’Abella i Flamicell, aquest últim el més important.
El Flamicell és nodreix dels més de quaranta estanys d’origen glacial que s’assenten en la seva capçalera, entre els quals cal destacar: Gento, Cubeso, Tort, Saburó, Neriolo, Salat i de Mar Aquest curs fluvial presenta un cabal de 8,5 m3/s.
La Noguera Ribagorçana apareix com un riu marginal del Pallars Jussà: tot just ressegueix el límit occidental de la comarca i els seus afluents hi penetren poc. A l’igual de la Noguera Pallaresa, presenta un règim típicament nival, amb un màxim de primavera i uns mínims d’estiu i d’hivern.
Aquest riu penetra a la comarca del Pallars Jussà per una vall molt engorjada, en el pas d’Escales, a l’oest de la serra de Sant Gervàs. Aquesta vall ha estat aprofitada per a la construcció del pantà d’Escales, les obres del qual s’iniciaren l’any 1955. Aquest nu té un recorregut nord-sud i s’escola fora de la comarca tot travessant la serra de Montsec, per l’anomenat estret de Montrebei, un dels pocs congostos pirinencs per on no s’ha construït cap carretera.
La vegetació natural no és reparteix homogèniament per tot el territori sinó que presenta fortes variacions zonals d’acord amb l’altitud i les característiques climàtiques de l’indret. La roureda de roure valencià (Violo-Quercetum fagineae) és la comunitat vegetal que caracteritza el fons de la Conca de Tremp. És submediterrània, de transició entre la pròpia de les terres mediterrànies i l’euro-siberiana. L’espècie arbòria que la caracteritza és el roure valencià (Quercus faginea ssp. valentina), però no és l’únic arbre que s’hi sol trobar ja que també hi arrela la pinassa (Pinus nigra). Les espècies més comunes que poblen el sotabosc són, entre altres, el boix (Buxus sempervirens), la ginesta sessilifòlia (Cytisus sessilifolius), el lligabosc etrusc (Lonicera etrusca), el sanguinyol (Cornus sanguinea) o la viola (Viola willkommii). Aquesta comunitat ha sofert un intens procés de degradació i ha estat substituïda, en molts indrets, per pastures de jonça, boixers o conreus.
En els indrets més assolellats del fons de la conca la vegetació que és pot trobar és mediterrània: carrascar amb boix (Quercetum rotundifoliae buxetosum), garric (Quercetum cocciferae) o brolla de romaní.
Més amunt la vegetació va canviant: per sota dels 1 600 m, en l’anomenat estatge montà, la roureda de roure martinenc (Buxo-Quercetum pubescentis) és la comunitat més difosa. Se sol trobar acompanyada de pi roig (Pinus sylvestris). L’acció de l’home ha fet desaparèixer aquesta comunitat de molts indrets i ha estat substituïda per boixedes i pastures. En aquest estatge també hi ha rouredes de roure de fulla gran (Quercus petraea).
Per sobre dels 1 600 m és localitzen els estatges alpí i subalpí. El primer és format per boscos de pi negre (Pinus mugo ssp. uncinata) i el segon per prats naturals. Són els estatges menys afectats per l’acció canviant de l’home.
L’ocupació humana
Els intensos canvis, tant climàtics com geomorfològics, que ha sofert la comarca durant els primers períodes del quaternari han esborrat qualsevol rastre de la presència humana en la zona durant aquesta època, si és que realment va existir. Els jaciments més antics de la comarca són del paleolític mitjà. Aquests primers habitants tenien fortes relacions amb els que poblaven les terres situades més enllà del Montsec.
La pervivència d’una llengua autòctona d’origen bascoide fins al final de l’època visigòtica i l’existència de troballes d’origen romà palesen una dualitat sòcio-econòmica dins el territori comarcal: d’una banda hi hauria una població autòctona i rural que s’hauria resistit al procés de romanització, i de l’altra estarien localitzats els poblats lligats a l’imperi Romà que practicaven una agricultura basada en el conreu de l’olivera i la vinya.
Encara que les diferents restes posen de manifest un assentament humà ininterromput des d’aquests primers moments, no es tenen dades per a poder avaluar el nombre d’habitants que hi havia dins el territori comarcal fins a mitjan segle XV, en què el fogatge realitzat recull l’existència de 2 016 focs. El nombre d’habitants és mantingué estable fins al segle XVII. És en aquests moments que comença un lleu però constant creixement demogràfic, censant-se, l’any 1787, 14 613 habitants, mentre que al principi d’aquest segle només és tenia constància de la presència de 9 150 persones.
Aquest creixement no va esdevenir constant sinó que durant la primera meitat del segle passat es va aturar; després, però, va ser molt accelerat ja que l’any 1860 es registrà el màxim nombre d’habitants de tots els temps, xifra que mai més no s’ha tornat a assolir.
La crisi de la fil·loxera i la manca de comunicacions i d’industrialització són els diferents factors que expliquen l’inici de la davallada demogràfica de la comarca, que s’aguditzà amb la crisi generalitzada del món agrari català al final dels anys seixanta.
En l’actualitat resten a la comarca unes 14 000 persones. La possibilitat d’una ràpida recuperació demogràfica és pràcticament nul·la, ja que la població que resta és força envellida i no hi ha una evolució econòmica prou engrescadora per a atreure població d’altres zones del Principat.
La complexitat del medi ha estat sempre un factor determinant de les activitats econòmiques de les zones d’alta muntanya. Al Pallars Jussà, el medi imposà diferències econòmiques entre el nord i el sud. A la Vall Fosca, l’activitat principal era la ramaderia i les terres eren destinades a pastius. Alguns camps de reduïdes dimensions eren destinats a patates, llegums o cereals per al consum del pagès. A la Conca de Tremp, el clima d’influència mediterrània va afavorir el conreu de productes com els cereals, la vinya o l’olivera, a més de llegums, fruiters, patates i horta. Al costat d’aquesta activitat agrícola és desenvolupà a la zona una activitat manufacturera menestral destinada a la transformació d’aquests productes del camp. Entre ambdues unitats fisiogràfiques és va establir un intens intercanvi de productes de primera necessitat que va estructurar un model social basat en la complementarietat econòmica.
A mesura que les comunicacions —sobretot les que unien la comarca amb les terres veïnes— milloraven, és va tendir a una especialització en aquells productes que tenien més bona acceptació en aquestes terres foranes: la superfície destinada a la vinya augmentà espectacularment a causa de l’acceptació que tenien els vins de la terra més enllà de les fronteres comarcals. El Pallars Jussà no deixà de mantenir, però, un fràgil equilibri entre població i recursos que és trencà quan la fil·loxera va malmetre totes les vinyes, la qual cosa va originar una forta crisi econòmica i un inici del trencament de l’ordre social tradicional.
Aquest ordre social es trencà definitivament amb la implantació de les centrals hidroelèctriques que en l’actualitat es troben en els diversos cursos fluvials. La construcció de les centrals va comportar una millora de les comunicacions. Això va originar canvis en les activitats agrícoles i ramaderes, ja que és va poder accedir a un mercat encara més ampli que reclamava major quantitat de cereals, farratge i ametllers i una reducció de la superfície dedicada a l’olivera i la vinya.
La ramaderia també s’ha vist afectada per tots aquests canvis. El sector porcí és el que ha experimentat una transformació més important amb l’establiment dins el territori comarcal de granges modernes. La implantació de diverses indústries lleteres ha originat la substitució del bestiar boví especialitzat en la producció de carn per vaques lleteres. La Vall Fosca ha quedat aïllada de tots aquests canvis.
Les principals centrals hidroelèctriques implantades dins el territori comarcal són: Cabdella, Molinos, Plana de Mont-ros, Talarn, Gavet de la Conca, Terrades i l’anomenada central reversible de Sallente-Estany Gento.
Les antigues activitats menestrals han estat transformades en petites indústries de dimensions mitjanes o petites i amb un mercat que no supera moltes vegades l’àmbit comarcal.
Bibliografia
- A. Castillo - A. Pladevall: El Pallars, la Ribagorça i la Llitera, dins Gran geografia comarcal de Catalunya, vol. 12, Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1984, pàgs. 14-38 i 126-151.
- R. Folch i Guillèn: La vegetació dels Països Catalans, ed. Ketres, Barcelona 1987.
- J.L. Peña Monné: La Conca de Tremp y sierras prepirinencas comprendidas entre los ríos Segre i Noguera Ribagorzana. Estudio geomorfológico, Institut d’Estudis Ilerdencs, Diputació de Lleida, Lleida 1983, pàgs. 42-48, 333-339.
- I. Pujadas - A. Cabré: Estudi demogràfic de la comarca del Pallars Jussà, Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya, Barcelona 1987, pàgs. 44-99.
- LI. Solé Sabarís: Geografia de Catalunya, ed. Aedos, Barcelona 1974, pàgs. 93-131.