Presentació geogràfica
Mapa de la comarca del Gironès amb les divisions de municipis i les principals vies de comunicació.
La zona de transició situada entre el mar i la muntanya que queda limitada al nord per la nova comarca del Pla de l’Estany, a l’est per la comarca del Baix Empordà, al sud per la comarca de la Selva i a l’oest per les comarques de la Garrotxa i la Selva, és part del territori que històricament ha estat designat amb el nom de Gironès. Els límits d’aquesta comarca han anat canviant al llarg del temps, essent diversos els factors que influïren per engrandir-los o reduir-los; els criteris que es van fer servir durant la Segona República per a la ponència, que es va encarregar de la divisió territorial de Catalunya, es varen basar en els mapes realitzats sobre les àrees d’influència de mercats.
El Gironès que en resultà va ser una comarca d’uns 838 km2 de superfície, que la situava en el setzè lloc en importància entre les comarques catalanes. Però la recent divisió territorial de Catalunya ha representat la creació d’una nova comarca que porta el nom de Pla de l’Estany, integrada pels municipis de Banyoles, Camós, Cornellà del Terri, Crespià, Esponellà, Fontcoberta, Palol de Revardit, Porqueres, Sant Miquel de Campmajor, Serinyà i Vilademuls, tots ells pertanyents anteriorment a la comarca del Gironès, la qual cosa ha fet disminuir sensiblement la seva extensió, ja que aquests municipis signifiquen una pèrdua d’aproximadament uns 260 km2.
Per tant, és fàcilment observable, que si bé és una zona que no té uns límits físics ben definits, és a dir, que no és configurada ni per una vall ni per una conca hidrogràfica, gaudeix, en canvi, d’uns sectors molt ben diferenciats, que presenten característiques similars a les de les comarques que l’envolten; encara que la influència de la ciutat de Girona, tant socialment com econòmicament, és la que forma veritablement la comarca política.
El primer sector, el del nord, molt lligat al pla de Banyoles, és essencialment pliocènic i és constituït per unes margues blavoses continentals, per llims i argiles; participa, a la vegada, de les característiques comarcals definitòries de l’Empordà.
El segon sector, amb la Serra de Rocacorba i els seus contraforts, presenta al nord característiques molt semblants a les de la comarca de la Garrotxa i, més al sud, per sobre d’una formació de margues, n’hi ha una de detrítica conformada per materials molt més durs que les margues, que ens donen relleus abruptes i escarpats. El treball dels agents erosius ha comportat el desgast d’aquests materials antics, que en l’actualitat tenen formes arrodonides amb relleus molt suaus.
El tercer sector, situat al sud-est, és influït pels límits de ponent del massís de les Gavarres i de la Serralada Litoral, constituït el primer per materials paleozoics (esquistos i calcàries), afectats pel metamorfisme en aflorar més al sud un potent batòlit granític a la Serralada Litoral. També participa de les característiques que conformen la plana del Baix Empordà, constituïda per material eocènic i calcàries nummulítiques, recoberts per dipòsits de peu de muntanya, que a la vegada han estat fracturats, de manera que han afavorit l’aparició de petits afloraments basàltics com són els de Juià, Sant Martí Vell i Flaçà.
El quart i últim sector participa de les característiques de les planures de la comarca veïna de la Selva, que s’estenen endinsantse cap al centre de la comarca. El pla de Girona, tant morfològicament com tectònicament, constitueix l’extrem nord de la Depressió Pre-litoral i és conformat per un bloc enfonsat del Paleozoic. Aquest bloc fou recobert posteriorment per sediments del Pliocè resultants de la descomposició del granit, amb estratificacions llitades de còdols procedents de les Gavarres, recoberts també per materials fluvials i col·luvials del Quaternari. La muntanya de Montjuïc que contrasta amb aquest paisatge més aviat planer, i que proporciona la dita “pedra de Girona”, és formada per un aflorament de calcàries nummulítiques de l’Eocè, sediments que penetraren en el sector a causa de la complicada tectònica de la zona.
Les característiques climatològiques també divideixen la comarca en dos sectors. A la part nord, oberta al mar, hi ha una pluviositat més elevada i unes temperatures absolutes més moderades. La part sud, en canvi, es troba amb la frontera del massís de les Gavarres, que li impedeix de beneficiar-se de la influència de la Mediterrània i, per tant, acusa una certa tendència a la continentalitat. Així i tot, les característiques climàtiques del conjunt de la comarca queden incloses dins les típicament mediterrànies, és a dir, temperatures suaus a l’hivern i estius calorosos, llargs i amb tendència a la sequedat. Pel que fa a les pluges, tenint en compte la divisió esmentada en sectors, són en general força abundoses, i corresponen al clima mediterrani humit, amb màximes de tardor i primavera. A la ciutat de Girona i els seus voltants s’accentuen les condicions climàtiques de fred a l’hivern i gran xafogor a l’estiu. Aquest tret és degut a l’alt grau d’humitat, que es dóna (75% i 65%) pel fet que la ciutat es troba travessada i envoltada pels rius Ter i el seu afluent l’Onyar.
Si bé abans de la constitució de la nova comarca del Pla de l’Estany es parlava que la comarca del Gironès formava part de dues conques hidrogràfiques diferents (la part nord pertanyent a la conca del riu Fluvià i la resta, a la conca del riu Ter), a partir d’aquesta nova distribució comarcal de Catalunya, la comarca del Gironès pertany únicament a la conca hidrogràfica del riu Ter.
Efectivament, el Ter és el riu més important d’aquesta comarca, la qual travessa de sud-oest a nord-est. Aquest riu, que neix a la vall glacial de Morenç, a 2 400 m d’altitud, als Pirineus Orientals i dins la comarca del Ripollès, fa un llarg recorregut des de la seva capçalera, recollint l’aigua de 130 termes municipals, 37 dels quals són dins la comarca del Gironès. Al seu pas, aquest riu rep diversos afluents; el més important és sens dubte l’Onyar amb la seva extensa xarxa de tributaris. Aquest riu neix a la comarca veïna de la Selva i s’uneix al Ter pel marge dret, juntament amb els torrents d’en Ribera, Gondal, d’en Ribes i Palagrell, les rieres de Can Camaret i de Sant Martí i el rius Güell i Galligants. Pel marge esquerre, el Ter rep els torrents de Cànova, Can Bora, Riudellesques, Cinyana i Arner, les rieres de Sant Climent de Calders i de la Farga, els rierols de Gàrrep i Bullidors i dos rius prou importants, el Llémena, que recull totes les aigües de les serres de corb i de Finestres, i el riu Terri, que resulta del desguàs de les sèquies de l’Estany de Banyoles.
El règim del Ter és de caràcter nivo-pluvial, la qual cosa indica que la seva circulació d’aigua té l’origen en les nevades hivernals i les pluges. Així, doncs, hi ha cabals importants tant a la primavera, deguts a la fosa de neus i les pluges, com a la tardor, en tornar a produir-se les pluges que presenten en aquesta època els climes mediterranis. De tota manera, cal no oblidar que es tracta d’un riu que actualment es troba molt regulat (pantans de Sau i Susqueda) i, per tant, el règim hídric depèn molt de la intervenció humana.
Pel que fa a la vegetació, presenta unes certes alternances. D’una banda hi trobem la vegetació típicament mediterrània; de l’altra, segons a quins indrets, com per exemple les parts baixes de les obagues o la vegetació de la vorera de rius i rieres, predominen les plantes que corresponen a un paisatge més humit, propi de l’Europa central.
Aquesta alternança o contrast en la vegetació depèn evidentment del tipus de sòl que la sustenti i del clima. Així hi ha un contrast important entre la zona calcària i la silícica que fixen els límits de l’alzinar i els de la sureda. En general, podem dir que la vegetació de la comarca és de tipus mediterrani, amb tendència a mediterrani humit.
Al nord i al sud-oest, a les parts més altes, per sobre dels 600-700 m, ens apareix l’alzinar muntanyenc (Quercetum mediterraneo-montanum) on es poden trobar espècies barrejades típicament mediterrànies amb d’altres més pròpies de l’Europa central. Així, amb l’alzina (Quercus ilex ssp. ilex) es troba el roure (Quercus pubescens), el boix (Buxus sempervirens), la blada (Acer opalus), la moixera (Sorbus aria), etc. Per sota dels 600 m, juntament amb zones ocupades pel conreu, trobem restes de l’alzinar amb marfull (Quercetum ilicis galloprovinciale pistacietosum) destruït en gran part per l’acció de l’home. L’arbre dominant es també l’alzina, acompanyada pel marfull (Viburnum tinus), l’aladern (Rhamnus alaternus), l’arboç (Arbutus unedo), l’heura (Hedera elix), el lligabosc (Lonicera implexa), l’esparreguera (Asparagus acutifolius), etc.
El sector ocupat per l’alzina surera (Quercus suber) té un sòl pobre, més aviat àcid, on la surera desplaça l’alzina típica en condicions generals de tipus mediterrani septentrional. Presenta grans extensions de poblament arbori poc dens i, per tant, l’ombra és molt minsa; això, juntament amb la naturalesa del sòl, fa que tan sols hi visquin els arbusts tolerants a la llum i declaradament silicícoles. En la composició del sotabosc d’una surera ideal podríem trobar el galzeran (Ruscus aculeatus), la roja (Rubia peregrina), el bruc boal (Erica arborea), l’aritjol (Smilax aspera), el lligabosc i el fenàs boscà (Branchypodium sylvaticum), entre d’altres.
Per l’acció de l’home, de la qual ja hem fet esment, apareix la pineda de pi blanc (Pinus halepensis), amb un sotabosc herbaci ric en espècies eurosiberianes de la jonceda amb plantatge mitjà (Plantagini-Aphyllanthetum) i on poden fer-se també algunes mates mediterrànies com per exemple l’argelaga (Genista scorpius), l’espígol mascle (Lavandula latifolia) i el romaní (Rosmarinus officinalis). Als llocs més assolellats hom pot trobar brolles de romaní i bruc d’hivern i a les fondalades és abundant la bardissa (Rubus ulmifolius) amb roldor (Coriaria myrtifolia). Veiem, doncs, que en una zona on predominava l’alzinar, ara s’hi barregen els boscos de pi blanc.
A la zona sud, on predominen els sòls àcids, hi ha un estrat superior format per sureres i boscos de pi pinyer amb sotabosc de brucs i estepes (cal destacar la zona de boscos de pinastre (Pinus pinaster) de la muntanya de la Mare de Déu dels Àngels, la més important del nostre país). Aquest tipus de pineda demana que hi hagi per a la seva expansió llocs de sòls àcids i d’una relativa humitat.
L’ocupació humana
La instal·lació humana en alguns sectors de la comarca del Gironès es remunta al Paleolític, tal com ho confirmen la sèrie d’excavacions que s’han dut a terme i les troballes que s’hi han fet. Sembla que des d’aleshores les terres de la comarca varen acollir diversos grups de nuclis humans, pastors i agricultors, que són representats per la cultura dels sepulcres de fossa (Sant Julià de Ramis i puig d’en Roca a Girona). El lloc era immillorable, aigua, terres planes per a l’agricultura i el pasturatge i, el que era molt important a l’època, el refugi segur de les muntanyes properes. Les tribus dels ausetans s’establiren per aquesta zona i s’escamparen per tot el territori; per tant els ibers deixaren també les empremtes a la comarca, essent prou conegudes les restes ibèriques trobades a la ciutat de Girona.
Dels romans, també se’n coneixen restes importants, tant a Gerunda, atesa la gran funció estratègica que aquesta tenia sobre la Via Augusta —lloc clau per a passar de les Gavarres a les Guilleries i que permetia d’arribar al sud de la península—, com a les seves rodalies donat el tipus de poblament dispers que en forma de villae de gran riquesa i dimensions han deixat els seus mosaics com a testimoni d’aquesta època esplendorosa.
Girona comença a convertir-se en lloc estratègic sobresortint de la resta de la comarca. Passa a mans visigòtiques i posteriorment a les dels àrabs, no sense violència; finalment va passar als francs l’any 785. El territori conservà la seva població, i també els topònims romans i visigots; posteriorment, sota la direcció de Guifré el Pelós i els seus descendents, va passar a formar part del nucli de comtats que més endavant constituiran el principat català.
Els diversos estudis que s’han realitzat sobre el poblament del nostre país han posat en evidència l’evolució ascendent que gairebé sempre ha tingut aquesta comarca, llevat del període comprès entre el segle XVII i el començament del XVIII (en el cens de 1718, 18 347 habitants), època en què es trobà afectada per guerres i pestes. La recuperació de la població es produeix abans de finalitzar el segle; el 1787 té 32 441 habitants i el 1857 el nomcreixement progressiu. Aquest creixement lent però continu —amb 67 307 habitants el 1920, 75 018 el 1930 i 82 014 el 1940—, queda aturat i el 1945 la comarca presenta una davallada per sota els 80 912 habitants. A partir de 1950 torna a experimentar un creixement positiu: el 1975 hi ha 126 844 habitants; el 1981, 137 455; i el 1986, el nombre d’habitants de la comarca es xifrava en 142 746. Però, si descomptem el nombre d’habitants que representen els municipis de la nova comarca del Pla de l’Estany, el Gironès haurà perdut més de 20 000 habitants en el proper cens que es confeccioni.
Pel que fa a les activitats econòmiques, la comarca ha estat tradicionalment agrícola. Segons els censos agraris el 1972 el 30% de la superfície de la comarca (25 095 ha) era dedicat al conreu herbaci; dotze anys després, el 1984, aquesta superfície no s’havia pas incrementat gaire: 26 114 ha, 24 240 ha de conreus herbacis (ordi, blat, civada i blat de moro), 1 221 ha de llenyosos, destacant-se les pomeres, i 653 ha de guaret, el que representa unes 20 702 ha de conreu de secà. La resta de la superfície agrícola de la comarca és representada per 580 ha de prats i pastures i 45 413 ha de superfície forestal.
Si s’observen aquestes dades hom pot veure que els conreus herbacis de secà tenen una gran importància, deguda al fet que la producció de farratge està molt lligada a l’evolució de la ramaderia. En efecte, una bona part del farratge és destinada a l’alimentació del bestiar sia transformat o no en pinso.
L’activitat ramadera de la comarca es concreta en el bestiar boví i porcí. Hom pot dir que, per comarques, es troba entre les primeres del país pel que fa al bestiar boví, dedicat a la producció de carn —de gran renom per la seva qualitat— i de llet, bestiar que, d’altra banda, és criat i mantingut en estables. Pel que fa al bestiar porcí, ha tingut un creixement molt fort darrerament, ja que ha estat afavorit per l’existència d’unes indústries d’elaboració, conservació i transformació de carn de porc establertes a Girona i els seus voltants. El bestiar equí i oví ha disminuït considerablement; el primer perquè la seva utilització com a bèstia de força ha decaigut i el segon a causa de la progressiva desaparició dels grans ramats d’ovelles. L’aviram, com l’engreix intensiu de conills, també té la seva importància.
El procés d’industrialització de la comarca s’inicia al segle XIX en els sectors tèxtil, metal·lúrgic i paperer i està profundament lligat a l’aprofitament de l’energia hidràulica. Així, doncs, les indústries es varen localitzar de manera que poguessin aprofitar les aigües del riu Ter o de la sèquia de Moner com a energia primària. El nom d’aquesta sèquia, que ve de molt antic, del segle X, ja ens indueix a pensar que el seu origen va ser fonamentalment per moure molins, molnar, i per tant, amb un primitiu objectiu industrial.
Aquesta necessitat d’aprofitar totes les aigües de la zona explica la industrialització de l’àrea gironina. Així, apareixen a partir de 1846 tres fàbriques tèxtils a Salt, una paperera, una foneria i una tèxtil a Mercadal i totes elles basaven les seves fonts d’energia en l’aigua de la sèquia. Podem dir que en començar el segle XX l’activitat industrial de la comarca és prou considerable.
Després dels anys cinquanta, la industrialització del Gironès, representada per l’activitat de les indústries del paper, suro, tèxtil, fusta, química, metal·lúrgiques, arts gràfiques, pell, alimentàries, etc., ha experimentat, fins el 1975, un creixement constant en totes les seves branques llevat de la indústria del suro; a partir d’aquesta època, algunes s’han estancat (construcció, química), altres han mantingut el seu creixement moderat (paper, arts gràfiques, pell) i les menys han experimentat un creixement més aviat fort (metal·lúrgiques, alimentàries).
Pel que fa a les comunicacions, la comarca continua essent el lloc de pas per excel·lència entre els massissos de les Gavarres i les Guilleries, pas ja establert pels romans i sempre en ús des d’aleshores, com ho fa palès el traçat de l’Autopista del Mediterrani.
Bibliografia
- N. J. Aragó, J. Casero, J. Guillamet, i R. Pujades. Girina grisa i negra, Col·l. “Llibres a l’abast”, Ed. 62, 1972.
- J. Boadas, J. M. Oliveras, i X. Sunyer. El Ter, “Quaderns de la Revista de Girona”, núm. 12, Sèrie: Guies (núm. 6°), Diputació de Girona-Caixa d’Estalvis de Girona, 1987.
- Maria de Bolòs. El Gironès dins Geografia de Catalunya, vol II, Ed. Aedos, Barcelona, 1964.
- Oriol de Bolòs. Clima i vegetació (El Gironès), Gran Geografia Comarcal de Catalunya, vol. 3, Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1981; pàgs. 12-16.
- Ramon Folch i Guillén. La vegetació dels Països Catalans, Ketres, Barcelona, 1981.