El Baix Ebre i el Montsià
Presentació geogràfica
Mapa de les comarques del Baix Ebre i el Montsia amb les divisions de municipis i les principals vies de comunicació.
Les comarques del Baix Ebre i el Montsià constitueixen geogràficament una sola unitat fisiogràfica, si bé políticament i administrativa els seus 1.693,44 km2 es troben dividits en dues comarques, de 1.035,96 km2 i 657,48 km2 respectivament. Aquestes terres constitueixen el sector més meridional del Principat, i són articulades pel curs baix de l’Ebre, que al mateix temps hi fa de partió comarcal des de la Mediterrània fins al veïnat de la Carrova, al N d’Amposta. Limiten, al NE, breument amb el Baix Camp, al N amb la Ribera d’Ebre, al NW amb la Terra Alta, a l’W amb el Matarranya, al SW amb els Ports i al S amb el Baix Maestrat.
El relleu que accidenta el conjunt constitueix un gran arc, en general perifèric, al peu del qual s’obre una àmplia plana. Aquest arc és format per tres grans conjunts individualitzats, però adscrits a la Serralada Litoral Catalana: al S, les serres de Montsià i Godall; a l’E, els Ports de Beseit, ambdós situats a la riba dreta de l’Ebre; al N, les serres de Cardó i del Boix, emplaçades a la riba esquerra.
La serra de Montsià s’estén paral·lela a la costa, des d’Alcanar, prop del límit del Principat amb el Baix Maestrat, fins a l’Ebre, i constitueix la continuació cap al N de les serres castellonenques d’Irta i Talaies d’Alcalà. La seva altitud sobrepassa els 600 m, i les màximes elevacions són les del pic de Montsià (762 m) i del tossal de Mata-rodona (617 m). En conjunt, es troba formada per materials sedimentaris cretàcics que, posteriorment, han estat afectats per l’orogènia alpina, que va donar lloc a tota una sèrie de vessants escarpats on l’erosió mostra un gran rigor, especialment amb els sòls, que es presenten pràcticament esquelètics. A l’E de la serra es troba la depressió tectònica d’Ulldecona-Freginals, tancada a occident per la serra de Godall o Grossa (la mola de Godall, 378 m, les Talaies 359 m).
Els Ports de Beseit, el nucli orogràfic més important de la regió, són situats a la zona d’enllaç entre la Serralada Costera Catalana i el Sistema Ibèric. Aquesta zona fou ocupada al Cretaci inferior per un golf obert al SE vers la mar de Tetis, fet que permeté l’acumulació de sediments calcaris durant el Juràssic i el Cretaci inferior, que posteriorment van ser comprimits i elevats per l’orogènia alpina, i originaren una falla de més de 1.000 m de desnivell que donà lloc a l’actual relleu. L’alineació general dels Ports és NESW i enllaça amb els Ports de Morella per aquest extrem. Són constituïts per una sèrie de formes sense gaire complicació estructural, encara que presenta zones amb una inversió del relleu, com succeeix amb les combes de Paüls i Alfara dels Ports, exhumades per l’erosió actual. Al N apareixen conglomerats terciaris discordants sobre el Cretaci; alguns indrets apareixen dominats pels relleus càrstics i altres, especialment els fons d’anticlinals oberts, són coberts de materials tous, com les margues i argiles del Triàsic. En general, aquest massís sobrepassa els 1.300 m d’altitud, amb el Caro o Montcaro (1.447 m) com a màxima elevació del conjunt, el segon cim més important pel que fa a l’alçada de la Serralada Costanera Catalana, després del massís del Montseny. Altres elevacions de les contrades descrites són lo Negrell (1.343 m), el tossal d’en Rei (1.356 m) i el tossal d’en Cervera (1.347 m).
La serra de les muntanyes de Cardó és un massís calcari juràssic amb els materials força verticalitzats i replegats en petites zones. Separada de la Serralada Prelitoral Catalana per la vall de l’Ebre (Benifallet-pas de Barrufemes), presenta una notable dissimetria entre els suaus pendents de l’E i la brusca baixada de la vall de l’Ebre. Cal destacar-hi la Creu de Santos (942 m) i la punta del Capelló (806 m). La serra del Boix, de menor entitat, presenta una formació geològica semblant a la de la serra de Cardó.
Aquesta sèrie de conjunts muntanyosos emmarquen una àmplia plana assentada sobre sediments no plegats. Són principalment materials detrítics o al·luvials, dipositats al fons de la mar terciària que ocupava la zona, evidentment dipositats per l’Ebre i la seva xarxa d’afluents. Aquesta gran plana o depressió tectònica constitueix la base morfològica del Baix Ebre i s’inicia al peu dels Ports, on no supera els 250 m d’altitud, i constitueix una espècie de piemont, una rampa suau que enllaça els vessants més enlairats amb la plana, clivellat de barrancs que baixen fins unir-se a la vall al·luvial de l’Ebre, formada aquí per quatre terrasses que s’inicien riu amunt de Xerta, una vegada salvades les darreres gorges de la Serralada Prelitoral Catalana. La plana litoral que voreja aquestes terres presenta, amb una amplada mitjana d’uns 6 km, un pendent suau amb un talús, vora la mar, d’uns 10-15 m d’altitud. Es troba interrompuda per barrancs que desguassen directament a la mar, per promontoris calcaris que donen lloc a petites cales, i, sobretot, per la formació deltaica de la desembocadura de l’Ebre.
Vista aèria de l’Ebre entre Tortosa i Amposta, poc abans de formar el delta.
ECSA - J. Todó
El delta de l’Ebre és el tret més remarcable de la nostra costa. Amb una extensió d’uns 320 km2 i una longitud propera als 30 km mar endins, ocupa el tercer lloc en els deltes mediterranis, després dels del Nil i Roine. Les línies de delimitació interiors són marcades per una terrassa del quaternari, tallada en talús, d’una alçada de 3 a 5 m. Quant a morfologia, es tracta d’un delta de tipus lobulat de desenvolupament ràpid a conseqüència de l’estabilització de la mar ara fa uns 3.000-3.500 anys. A l’època romana, Tortosa (Campredó) encara tenia port marítim, al segle XII els geògrafs àrabs ja parlen de terres que emergien alguns quilòmetres mar endins, però no és fins al segle XIV que es trenca l’equilibri entre les aportacions al·luvials del riu i la capacitat de la mar per endur-se-les. La ruptura va ser motivada, essencialment, per la dràstica tala d’arbres als regnes de Navarra i Aragó, que permeté l’arrossegament massiu de materials per part de les pluges. Al segle XV ja existien les goles (desembocadures) Nord, de Llevant i de Migjorn. Al segle XVI es formaren la punta de la Banya i la badia dels Alfacs, i als segles XVII i XVIII es formà la badia del Fangar. El creixement o progressió mitjana del delta s’ha arribat a calcular en 10 m per any fins a la meitat de l’actual segle, en què la reforestació dels marges (desaparició dels camins de sirga), els regadius i especialment la construcció de grans preses (1966, Mequinensa, 1967, Riba-roja, 1945, Flix) aturà considerablement el transport de sediments fins a la mar. A més, cal afegir el fet de la inestabilitat dels deltes; durant la crescuda del 1937 es va obrir la gola Nord, l’actual desembocadura, amb la qual cosa quedà abandonat el curs que sedimentava el cap de Tortosa, i això va provocar que s’iniciés a continuació un retrocés de l’esmentat cap, que s’ha arribat a mesurar en 50 m per any. Per contra, el sector entorn de la nova gola progressa ràpidament cap al nord.
Geogràficament, el delta de l’Ebre comprèn dues grans badies en procés de rebliment: la dels Alfacs al S i la del Fangar al N, a l’abric de platges barrera que li donen la característica forma de dues banyes, dues goles, que delimiten l’illa de Buda, i abundants llacunes interiors, com les de l’Estella, l’Illot i l’Arena, a l’esquerra del curs del riu, i l’Encanyissada, la Tancada, les Alfacades i la Platjola, a la dreta.
El delta de l’Ebre, la zona humida més gran de les terres catalanes, ofereix una diversitat d’hàbitats de gran riquesa biològica i constitueix un dels ambients aquàtics més importants de la Mediterrània occidental. Per aquests motius, a la dècada dels anys vuitanta, la Generalitat de Catalunya va crear el Parc Natural del Delta de l’Ebre, que amb 7.736 ha inclou la major part de les àrees que resten sense alterar.
La xarxa de drenatge de la regió és formada quasi exclusivament per l’Ebre, riu que condiciona bona part de la geografia. Amb un recorregut NW-SE fins a prop d’Amposta, capgira poc després i pren direcció W-E, fins a la Mediterrània. L’Ebre és l’únic riu català que ha estat capaç de trencar la Serralada Prelitoral, fet que queda patent en els profunds meandres engorjats que dibuixa abans d’arribar a la serralada, entre Riba-roja i Flix, i als congostos del pas de l’Ase (Vinebre), de 4 km, i el de Barrufemes, que separa la Ribera d’Ebre del Baix Ebre. Entre ambdós congostos s’obre la depressió de Móra, on el llit de l’Ebre queda comprimit al llarg de 15 km per la serra de Cardó i els contraforts de la serra de Pàndols. Per Xerta arriba a la depressió de Tortosa, on ja no troba obstacles fins a la mar, on dóna lloc al delta. Les úniques aportacions que rep a la zona són les procedents del riu Canaletes, solitari curs tributari que té trets propis d’un riu. La conca del Matarranya, també tributària de l’Ebre i que drena el sector NW dels Ports de Beseit compresos a la comarca del Montsià, desguassa fora d’aquesta comarca.
El cabal mitjà es calcula en 500 m3/s, marcats però per una forta irregularitat, tant interanual com estacional, amb un màxim el mes de març a causa de les pluges rebudes a la façana atlàntica i al maig, pel desglaç pirinenc. A l’estiu i al gener presenta els mínims, amb uns 200 m3/s, malgrat la regulació de les grans preses. A l’assut de Xerta, les aigües de l’Ebre originen dos canals, el de la Dreta i el de l’Esquerra, que reguen les hortes de la vall.
L’altre corrent de la regió que pot denominar-se formalment riu és el riu de la Sènia, nascut als contraforts meridionals dels Ports de Beseit. Típicament mediterrani, presenta un curs tempestuós, irregular i escàs (1,5 m3/s). Serveix de divisòria entre les comarques del Montsià i del Maestrat. Les seves aigües són embassades pel pantà d’Ulldecona (12 Hm3). Desemboca a la mar a l’indret dit Sòl de Riu, prop d’Alcanar. La resta de la xarxa de drenatge és formada per una sèrie de barrancs, amb un caràcter marcadament irregular, fet en part degut a l’alt índex de percolació que presenten aquests terrenys calcaris, i que dóna lloc a importants aqüífers subterranis, que en ocasions afloren a la superfície mitjançant fonts i deus, com el conegut cas de la serra de Cardó (Benifallet).
El clima de la zona és mediterrani litoral; la mar suavitza les temperatures alhora que el cordó de muntanyes hi evita l’entrada dels vents freds procedents de l’interior peninsular. Els hiverns són tebis per l’acció moderadora de la mar, poc plujosos i amb vents secs i inclements del N-NW, mentre que els estius són calorosos, secs i atmosfèricament calmats. Al delta, les temperatures es mostren més suaus, les precipitacions menys generoses i els vents més violents; a la muntanya, el clima es presenta més fresc i humit. Segons les dades de l’observatori de l’Ebre (Roquetes), la temperatura mitjana anual és de 16,6°C, amb mitjanes de primavera de 15,5°C, d’estiu de 24,2°C, de tardor de 17,7°C i d’hivern de 10,8°C. Al balneari de Cardó la mitjana anual se situa en els 14,0°C. Als Ports, el clima pren característiques pròpies de la muntanya mitjana; les temperatures són més baixes i augmenta la pluviositat.
Les precipitacions són escasses, augmenten en sentit E-W, d’acord amb la presència de muntanyes, oscil·lant entre els 450-500 mm anuals de la plana deltaica, els 500-700 mm de les planes interiors i els 800-900 mm de la zona dels Ports. Aquestes pluges es caracteritzen per una forta irregularitat interanual i un règim mediterrani amb màxims de primavera i tardor.
Els vents característics són el mestral o “de dalt”, fred, sec i violent, procedent del NW i que bufa sobretot a la tardor i l’hivern, els llevants, humits i temperats (E) i el xaloc (Se), fluix i humit. Les nevades i gelades són escasses a les planes, i es dóna el cas d’hiverns sense temperatures per sota de 0°C.
La vegetació natural d’aquesta regió presenta grans variacions segons la zona altitudinal. Les parts baixes de la muntanya, fins els 300 o 400 m d’altitud, corresponen a l’estatge mediterrani de la màquia de garric i margalló (Querco-Lentiscetum), amb bosquines esclerofil·les, denses i ombrívoles, compostes d’un considerable nombre d’espècies llenyoses; en són un exemple el garric (Quercus coccifera), el llentiscle (Pistacea lentiscus), el margalló (Chamaerops humilis) i l’ullastre (Olea europaea). A les clarianes d’aquest estatge també s’hi troben brolles calcícoles, més o menys denses, de romaní (Rosmarinus officinalis) i de bruc d’hivern o cepell (Erica multiflora), com també unitats aïllades de pi blanc (Pinus halepensis), que no adquireix la densitat d’altres zones del Principat.
A l’estatge comprès entre els 300-400 i els 800-1.000 m, on el sòl és profund i pot retenir aigua a l’hivern, apareix l’alzinar amb marfull (Quercetum ilicis galloprovinciale). Es tracta d’un bosc amb formacions vegetals denses i esponeroses, amb gran quantitat d’arbustos i lianes de fulla persistent tot l’any, que donen al conjunt un color verd intens i fosc. Els màxims representants són l’alzina (Quercus ilex), el marfull (Viburnum tinus), l’arboç (Arbutus unedo), l’arítjol (Smilax aspera), el galzeran (Ruscus aculeatus), l’aladern (Rhamnus alaternus), etc. També ocupen aquest estatge la garriga típica (Quercetum cocciferae), les brolles de romaní i bruc d’hivern (Rosmarino-Ericion) i els prats de fenàs de marge i jonça (Aphyllanthion). També s’hi pot veure el pi blanc, i als obacs, de vegades, la pinassa (Pinus nigra). Per damunt dels 1.000 m, l’alzinar amb marfull perd les espècies sensibles al fred i apareixen les espècies més resistents de l’alzinar muntanyenc (Quercetum mediterraneo-montanum). Aquestes contrades marquen precisament el límit meridional d’aquests tipus de vegetació, que mai arriba al desenvolupament que presenta a la resta del Principat.
La part superior dels Ports, entre els 1.000 i 1.400 m, presenta un caràcter submediterrani, amb una vegetació climàcica propera a la roureda de roure valencià (Violo-Quercetum fagineae), però amb domini de la pinassa i sobretot del pi roig (Pinus sylvestris) en lloc dels roures. Al sotabosc destaquen el boix (Buxus sempervirens), la boixerola (Arctostaphylos uva-ursi) i la ginesta patent (Genista patens). Els cims dels Ports de Beseit i del massís de Cardó són ocupats per comunitats d’eriçons, plantes arrodonides i punxegudes adaptades als forts vents de l’indret.
En aquestes comarques, però, la vegetació natural hi és escassa a causa de la pressió antròpica. El bosc, confinat, únicament ocupa extensions remarcables als sectors muntanyencs, mentre que gran part de la plana és ocupada per oliverars i camps de garrofers. El delta, en la seva major part, és destinat a conreus de regadiu. La vegetació natural ha quedat relegada als llocs no aptes per a l’agricultura, i es troba formada, fonamentalment, per comunitats de platja o vegetació psamòfila (cal destacar a les dunes el jull de platja (Agropyrum junceum ssp. mediterraneum), el borró (Ammophila arenaria), la crucianel·la marina (Crucianella maritima) i la bufalaga hirsuta (Thymelaea hirsuta), els salicornars o vegetació halòfila sobre sòls salins i els canyissars o vegetació heliofítica a les basses i llocs inundats. A les ribes del riu, persisteix puntualment la vegetació de ribera formada per boscos d’àlbers (Populus alba), oms (Ulmus minor) i salzes (Salix sp.).
L’ocupació humana
La regió del Montsià-Baix Ebre fou poblada des d’antic, tal com ho demostren nombroses troballes arqueològiques. Els primers habitants de la zona, cal cercar-los a la cova de Mallada (paleolític superior), a les muntanyes de Cardó (prop del Perelló). S’han trobat jaciments neolítics a Masdenverge i Amposta, aixovars de l’edat dels metalls a Amposta i jaciments i poblats ibèrics a Alcanar i Ulldecona, entre altres molts indrets. De fet, però, fins a l’època ibèrica i romana no es produeix una consolidació del poblament i la fundació de la ciutat de Tortosa; tot i això, no és fins l’ocupació àrab que s’experimenta un augment significatiu de la densitat de població. Amb la conquesta de Tortosa per part del comte de Barcelona Ramon Berenguer IV, s’inicià l’atorgament d’una sèrie de cartes de poblament que trigaran força anys a donar resultats. Tortosa es convertí, a partir d’aquell moment, en plaça forta al centre d’una regió amb poca població, alhora que el pes dels pobles de l’interior estigué per sobre dels pobles del litoral fins al segle XIX, moment en què s’inicià la colonització del delta, una vegada eradicades les malalties endèmiques com el paludisme (fundació de Sant Carles de la Ràpita, 1780), i desaparegué l’amenaça dels pirates. Des del 1857, els nuclis situats per sota dels 100 m d’altitud han augmentat constantment el seu pes demogràfic envers els situats per sobre d’aquesta cota, fet multiplicat els darrers anys amb el fenomen del turisme de platja.
En el cens del 1981, la població total de la zona era de 115.153 h (52.625 h al Montsià i 62.528 h al Baix Ebre), i pel que fa a les poblacions cal destacar Tortosa (31.188 h), Amposta (14.673 h), Sant Carles de la Ràpita (10.051 h) i Deltebre (9.881 h). Deu anys després, en el cens del 1991, la població ascendia a 118.952 h, dels quals 64.645 h es trobaven al Baix Ebre i 54.307 h al Montsià, amb un creixement absolut durant la dècada, de 3.799 h. Les mateixes poblacions continuen ocupant els quatre primers llocs de la regió: Tortosa, 29.454 h; Amposta, 15.321 h; Sant Carles, 10.752 h i Deltebre, 10.180 h, encara que la primera tendeix a perdre població.
Avui dia, la població de la zona té un alt índex d’envelliment, atesa la tendència a la davallada del nombre de naixements i de la mortalitat, fet que determina que el creixement vegetatiu passi a tenir sentit negatiu.
L’economia de la zona és basada en una agricultura cada cop més condicionada per l’Ebre a causa del massiu abandonament de les terres poc rendibles, situades especialment als vessants muntanyosos, les quals passen a ser ocupades per garrigues, matollars i pinedes de pi blanc en una primera etapa de colonització vegetal. Al paisatge agrícola de la plana destaquen tres grans conjunts: el secà, l’horta i la regió del delta. El secà ocupa la major extensió i l’olivera en representa el conreu tradicional, sovint alternat amb el garrofer, l’ametller i els cereals, mentre que la vinya es localitza als sectors més meridionals. Les hortes, llevat de les del delta, s’estenen al llarg de les valls de l’Ebre i de la Sénia, on destaca el conreu dels cítrics. Al delta, la construcció dels canals de l’Ebre va permetre una transformació radical, amb el conreu de l’arròs, que a poc a poc ha deixat pas al blat de moro i també al farratge, possiblement més rendible, encara que no suficient per a donar lloc a l’establiment d’una ramaderia prou important. Segons el cens agrari del 1989, a la zona es conreen 70.073 ha, el 41% del total territorial, de les quals 41.603 ha (59,4%) corresponen a secà i 28.469 ha (40,6%) a regadiu. D’aquestes darreres, unes 24.000 ha (84%) corresponen al 75% de l’extensió total ocupada pel delta de l’Ebre.
La ramaderia sempre ha ocupat un paper secundari davant l’agricultura (37% de la producció agrària). Tot i això, la transhumància dels ramats de llana fou prou important fins a mitjan segle XX, data a partir de la qual, dins l’activitat ramadera, es va veure incrementada dia a dia la importància de l’aviram. En segon lloc hi destaca actualment el porcí, seguit per l’oví, bàsicament ovelles, i la cria de conilles.
La silvicultura no té un paper destacat a la zona, malgrat l’augment dels terrenys forestals. Aquest fet és motivat en part per la dificultat d’accés que presenten els millors boscos (els Ports de Beseit, serres de Montsià i Cardó), com també l’elevat nombre d’incendis que pateix la zona (el darrer, l’agost del 1995, cremà 4.500 ha a la serra de Cardó).
Les condicions favorables a la formació de plàncton fan que la pesca hi sigui relativament abundant, amb ports pesquers tan importants com els de les Cases d’Alcanar, Sant Carles de la Ràpita, l’Ampolla i l’Ametlla de Mar. A Sant Carles (badia dels Alfacs), també s’hi recull marisc, sobretot llagostins, i a l’Ampolla (badia del Fangar) són importants els vivers de mol·luscos. Cada cop, però, és més important l’aqüicultura amb piscifactories a la zona del delta, Campredó i Alfara de Carles.
Com a jaciments minerals, cal destacar la sal marina i el petroli extret de la plataforma continental.
L’activitat del sector secundari, si bé ha augmentat, hi és escassa, i la majoria d’indústries, de caire local, són dedicades a l’elaboració dels productes agraris. Segueixen en importància els sectors de la fusta i els mobles, del metall, de l’electricitat i l’aigua i de la ceràmica i el vidre. La construcció, de mà del turisme, és el subsector que ha conegut el major creixement de la població activa, però l’ocupació que ofereix es mostra molt irregular.
El sector terciari és important a Tortosa, que exerceix la seva influència a totes les comarques de les terres de l’Ebre, però no deixa de tractar-se d’un comerç al detall o la prestació de serveis politicoadministratius o sanitaris. En aquest sentit, cal destacar que prop del 50% dels comerços de la zona corresponen a l’alimentació, seguits pels tèxtils, béns que satisfan necessitats primàries.
El sector dedicat al turisme té importància als nuclis situats al litoral, especialment al Baix Ebre, encara que al Montsià presenta una tendència creixent. L’oferta turística és representada per prop de 12.000 places, el 75% de les quals a càmpings i la resta a hotels, on cal destacar el Parador Nacional de Tortosa, situat al castell de la Suda. A aquesta oferta s’afegeixen les places d’apartament, que solament al Baix Ebre representen més de 35.000, amb tots els problemes d’infraestructura que això comporta, ja que implica augmentar la població de la comarca el 54%. D’altra banda, un dels màxims al·licients per a visitar la zona, tret de les grans platges, és el Parc Natural del Delta de l’Ebre, amb 7.736 ha, de les quals 3.979 corresponen a la comarca del Montsià i 3.757 a la del Baix Ebre. Entre els serveis que ofereix el parc, cal mencionar el Centre d’Informació del Parc Natural, l’Ecomuseu, el Centre d’Educació Ambiental i el Centre de Documentació, a Deltebre, i també l’Estació Biològica (llacuna del Canal Vell), el Servei de Guarderia, el refugi-museu de la Casa de la Fusta i diversos albergs de joventut.
Cal destacar també les expectatives creades a l’entorn de la serra i el balneari de Cardó pels ajuntaments de la zona, malgrat que aquestes s’han trobat amb l’ensurt de l’important incendi que l’agost del 1995 cremà més de 4.500 ha.
La Ribera d’Ebre
Presentació geogràfica
Mapa de les comarques de la Ribera d’Ebre i la Terra Alta amb les divisions de municipis i les principals vies de comunicació.
Els 825,29 km2 de la comarca de la Ribera d’Ebre fan que ocupi el 18è lloc quant a grandària entre les comarques catalanes i el 2,58% del total del territori català. La comarca limita al N amb les del Segrià i les Garrigues, a llevant amb les del Priorat i el Baix Camp, al S amb el Baix Ebre i a ponent amb la Terra Alta. És constituïda bàsicament per les terres riberenques de l’Ebre compreses entre Faió i el pas de Barrufemes, límit amb el Baix Ebre.
El nucli central de la comarca és format per l’eix de l’Ebre, veritable vertebrador, i la depressió de Móra, assentada sobre materials sedimentaris (margues, conglomerats i argiles), travessats per l’esmentat riu a través d’estrets congostos, des del pas de l’Ase fins al congost de Barrufemes. El relleu és en general suau i les màximes altituds es presenten al SW, amb les serres de Cavalls (660 m) i de Cardó (la Creu de Santos, 941 m), que hi arriba des del Baix Ebre. Ambdues formacions pertanyen a la Serralada Prelitoral Catalana. Altres serres de menor entitat flanquegen el recorregut de l’Ebre: de les Deveses (puntal dels Escambrons, 490 m), del Rovelló (los Colls, 464 m), del Tormo (lo Tormo, 522,9 m), de Tivissa (la Tossa, 718,3 m) i de la Creu (Missamarroi, 719,5 m), a l’esquerra, i de la Fatarella (les Roques d’en Benet, 546 m) i de la Vall de la Torre (540 m), a la dreta.
Morfològicament podem dividir la comarca en quatre sectors. El primer correspon a un fragment de la Depressió de l’Ebre, estès entre Riba-roja i Garcia, prop de l’aiguabarreig del riu de Siurana, format per relleus tabulars i subhoritzontals, sense autèntiques muntanyes, on les elevacions amb prou feines arriben als 500 m. Els límits són marcats per interfluvis dels glacis, és a dir, la superfície d’erosió que ha deixat l’excavació fluvial al llarg del temps. Aigües avall, l’Ebre travessa perpendicularment el braç interior de la Serralada Prelitoral per l’anomenat pas de l’Ase o estret de Vinebre, de 4 km de llargada, entre la serra del Tormo i la tossa de l’Àliga (487 m), i origina la segona unitat morfològica. El tercer sector s’estén riu avall, entre els dos braços de la Serralada Prelitoral (congostos de l’Ase al N i de Barrufemes al S), i dóna lloc a la cubeta de Móra, indret on la depressió comarcal assoleix la màxima amplada, tancada a occident per la serra de Cavalls i de Pàndols. La darrera unitat és el braç de la Serralada Prelitoral, constituït per les serres de Cardó i Tivissa, de més entitat que no l’anterior. Litològicament aquest braç és format per calcàries, gresos i conglomerats triàsics i juràssics que s’allarguen uns 15 km.
Hidrològicament, tota la comarca és tributària de l’Ebre, que s’hi estén al llarg de 80 km, des del pantà de Riba-roja al pas de Barrufemes, fins a Miravet, travessant-la perpendicularment. L’Ebre, amb un cabal proper als 600 m3/s, rep dins la comarca dos afluents que si bé tenen aigües contínues, no modifiquen substancialment aquest volum; són els rius Matarranya i Siurana. El primer, procedent dels Ports de Beseit, hi aporta uns 6,5 m3/s per la dreta, i té com a afluent el riu de la Pena, on hi ha construït un pantà que porta el mateix nom que el riu. El segon, menys cabalós, neix als vessants septentrionals de la serra de la Mussara i drena cap al Priorat. Al curs alt, prop de Cornudella (el Priorat), hi ha un embassament connectat amb el de Riudecanyes, el qual alimenta. La resta de rius tributaris són, en realitat, rieres amb cursos ocasionals: Riu Sec, de la Cana, de la Torre, del Comte, etc. D’altra banda, l’Ebre, encaixat entre plataformes tabulars calcàries, ha pogut ser aprofitat pel pantà construït a Flix, amb capacitat per a 11,4 Hm3 i pel de Riba-roja, que amb 38 km de llargada i una paret de 76 m d’alçada té una capacitat de 267 Hm3, i s’estén fins l’aiguabarreig del Segre amb el Cinca, al peu del pantà de Mequinensa.
El clima de la Ribera d’Ebre presenta influències mediterrànies, que rep sobretot a través de la plana del Burgar (Baix Ebre), i continentals a través de la Terra Alta, especialment al sector NW, on els vents marítims són aturats per la serra del Tormo (515 m) i la tossa de l’Àliga (487 m). Les temperatures són elevades, amb mitjanes anuals de 16,3°C a Flix i 14,9°C a Tivissa. Els hiverns són suaus (7-8°C de mitjana al gener, el mes més fred) i els estius càlids (23-25°C al juliol, el mes més calorós). L’important amplitud tèrmica ja insinua els trets de la continentalitat, com també de les gelades, que poden aparèixer a partir de desembre. A la cubeta de Móra es manifesta una certa inversió tèrmica a l’hivern.
Les pluges són escasses, especialment al N del pas de l’Ase, on l’efecte pantalla de l’orografia impedeix el pas dels vents humits de llevant. No s’hi sobrepassen els 400 mm anuals (Flix 399,5 mm). Cap al S, es registra un augment progressiu de la precipitació (Móra d’Ebre 404 mm), especialment als vessants de la serra de Cardó (Rasquera 471 mm) i de Tivissa (Tivissa 612,4 mm). La irregularitat interanual és molt forta, i també l’anual, amb un marcat màxim de tardor i un fort estiatge estival. Les nevades es presenten d’un a tres dies per any.
La vegetació potencial de la comarca és composta per l’alzinar amb marfull (Quercetum ilicis galloprovinciale) a les muntanyes orientals, que encara reben la influència del mar i, per tant, disposen de més humitat. Es tracta d’un bosc esclerofil·le, sempre verd, amb un estrat arbori compacte i ombrívol, format per arbres de fulla petita i coriàcea, especialment l’alzina (Quercus ilex). També hi són presents el marfull (Viburnum tinus), el llentiscle (Pistacea lentiscus), el galzeran (Ruscus aculeatus). l’arítjol (Smilax aspera). el lligabosc (Lonicera etrusca). etc. A les muntanyes occidentals i també a la cubeta de Móra, l’alzinar es transforma en un carrascar empobrit (Quercetum rotundifoliae). És una vegetació dominada per la carrasca (Quercus ilex ssp. rotundifolia). una alzina més baixa i grisenca, que forma un bosc net, on els arbustos i les lianes hi són prou rars. Tan sols s’hi mostren alguns camedris (Teucrium chamaedrys) i plantes enfiladisses com la rogeta (Rubia peregrina). Al SW de Móra, seguint la vall de l’Ebre, es presenta el domini de la màquia de llentiscle i margalló (Querco-Lentiscetum), amb el margalló (Chamaerops humilis). el garric (Quercus coccifera). l’ullastre (Olea europaea var. sylvestris). l’arçot (Rhamnus lycioides ssp. lycioides) i el llentiscle com a espècies més representatives.
En àrees molt extenses, aquesta vegetació natural es presenta molt degradada per l’acció antròpica i és substituïda per les formacions de pi blanc (Pinus halepensis) amb brolla calcícola de romaní i bruc d’hivern (Rosmarino-Ericion). Aquesta darrera també substitueix la màquia on el sòl és poc profund. Allà on la pressió humana ha estat molt forta o el pas dels incendis ha estat habitual, el territori es presenta erm.
Als obacs més alts de la serra de Cardó i de les muntanyes orientals, s’hi poden trobar claps de pinassa (Pinus nigra ssp. salzamanii) i de roure valencià (Quercus faginea). Cal destacar, per acabar, el bosc de ribera a les ribes de l’Ebre, format sobretot per alberedes (Populion albae). amb l’àlber (Populus alba) i l’om (Ulmus minor) com a principals representants, molt afavorits per l’home.
L’ocupació humana
El poblament de la Ribera d’Ebre, com a totes les comarques de l’Ebre, es remunta al final del paleolític i al neolític. Pintures rupestres en són testimoni a la serra de Tivissa (cova del Ramat), així com el sepulcre de fossa trobat a Móra o les diverses mostres de terrissa. També s’hi troben jaciments de l’edat del bronze i del ferro. Del període ibèric destaquen els poblats del Castellet de Banyoles (Tivissa) i de Sant Miquel (Vinebre). L’època romana no es mostra tan rica en troballes, però es creu que la seva influència fou important, especialment pel que fa a l’agricultura (jaciment de l’Aumediella, a Tivissa).
A la segona meitat del segle XIV hom pot suposar que la comarca tenia uns 3.600 h, que mostraren un cert estancament fins la segona meitat del segle XVIII, època en què el cens del 1718 ja enregistra 5.149 h. Al llarg del segle XIX, tota la comarca creix constantment, fins arribar al màxim del 1920, amb 29.849 h. A partir d’aquesta data, es produeix una forta davallada fins al final de la Guerra Civil Espanyola (24.420 h el 1940). La posterior reconstrucció del país significà un cert augment fins el 1965 (28.050 h), data a partir de la qual el descens ha estat continuat fins als nostres dies. El poblament es mostra agrupat i recull sovint l’herència del poblament àrab.
El cens del 1981 consignava 25.115 hab, 2.060 h més que els enregistrats l’any 1991 (23.055 h). Els municipis més poblats són Flix (5.025 h), gràcies a la indústria química, la capital, Móra d’Ebre (4.425 h) amb Rasquera (896 h), l’única que ha guanyat població, i Móra la Nova (2.671 h). La resta de municipis presenten una mitjana de 945 h.
L’activitat econòmica de la comarca gira al voltant de la indústria i l’obtenció d’energia, que ha relegat l’agricultura a un segon terme. El cens agrari del 1989 indicava 24.089 ha de conreu a la comarca, el 29% del territori, amb tendència a la baixa i un clar domini del secà (19.748 ha). Els conreus llenyosos ocupen el 95,5% d’aquest total conreat; destaca l’olivera, que va a la baixa, seguida de l’ametller i dels fruiters, dels quals s’aprecia una alça, i la vinya, que va perdent extensió. Dels conreus herbacis cal destacar l’ordi, amb prop de 250 ha. La resta del terreny agrari és dedicat al guaret i a les pastures. Les terres de regadiu es troben al llarg de l’Ebre, del qual aprofiten les aigües, bé directament, bé mitjançant sèquies, i s’hi conreen hortalisses, patates, fruiters i cereals.
La ramaderia, en general poc important dins del context econòmic, és representada fonamentalment per l’aviram i el porcí (la Torre de l’Espanyol), ambdós amb tendència a la baixa, i l’oví, amb tendència a l’alça (Flix, Móra d’Ebre, Móra la Nova). La resta d’espècies ramaderes és quasi testimonial. L’apicultura, força important en temps passats, ha sofert una considerable davallada.
Com ja hem dit, el sector industrial i de l’energia és la principal activitat econòmica de la comarca. A les centrals hidroelèctriques de Riba-roja (1969) i Flix (1948), cal afegir-hi les centrals nuclears d’Ascó (1983-85), instal·lades prop del riu, les quals produeixen, en conjunt, prop del 40% de l’energia elèctrica de Catalunya. El sector químic és el que concentra el major nombre de treballadors; hi destaca Erkimia (antiga Electroquímica de Flix, 1898), instal·lada a Flix, que sembla ja haver superat la crisi del començament dels noranta. Produeix bàsicament clor i sosa. El sector alimentari es dedica a la transformació i comercialització dels productes agraris de la comarca, sovint sota la forma de cooperativa agrària, on destaquen les fruites per a l’exportació i els vins. Altres activitats industrials se centren en el tèxtil i la terrissa (Miravet).
El sector terciari és fonamentalment representat pel comerç, que es caracteritza pel petit establiment d’abast local i comarcal en els casos de Flix i Móra d’Ebre. L’alimentació, els productes químics i el tèxtil en són els principals subsectors.
El turisme no presenta encara un desenvolupament gaire important a la comarca; no hi ha cap càmping ni hotel. La majoria dels visitants són gent nascuda a la comarca que hi vénen a passar les vacances o els caps de setmana i s’allotgen en residències secundàries.
La Terra Alta i el Matarranya
Presentació geogràfica
Mapa de la comarca del Matarranya amb les divisions de municipis i les principals vies de comunicació.
Defineix i dóna unitat a aquesta regió la conca del riu Matarranya, que és tributària de l’Ebre a l’altura de Riba-roja. La regió limita a llevant amb la Ribera d’Ebre, al SE amb el Baix Ebre i el Montsià, a migjorn amb el Baix Maestrat i els Ports de Morella, a ponent amb les comarques aragoneses de Ramblas Altas (SW) i Tierra Baja (W) i al N amb el Baix Cinca i la Ribera d’Ebre. La superfície total del territori és de 2.387,1 km2, dels quals 1.647,06 km2 corresponen al Matarranya i 740,04 km2 a la Terra Alta.
Estructuren la regió bàsicament dues unitats fisiogràfiques: la Serralada Prelitoral Catalana al SE i la Depressió de l’Ebre o Depressió Central Catalana, que fa en aquestes terres una avançada. La Serralada Prelitoral s’hi estén en direcció SW-NE, mitjançant els estreps finals dels Ports de Morella, els Ports de Beseit, les serres de Pàndols i la de Cavalls. Totes aquestes formacions són constituïdes per materials sedimentaris de l’era secundària (calcàries i dolomies del Triàsic i del Juràssic principalment), dipositats al fons d’una antiga mar i aixecats pel plegament alpí, que donen lloc a serres abruptes que foren progressivament treballades per l’erosió fins a donar l’actual morfologia.
Els Ports de Beseit constitueixen l’espina dorsal del sector. Són constituïts per un paisatge ferest, de valls estretes i moles aïllades, on el domini de la roca calcària i la percolació de l’aigua ha originat relleus càrstics, avencs i coves, i una circulació subterrània orientades preferentment cap al Baix Ebre. La dorsal dels Ports culmina amb el tossal d’Encanader (1.396 m), en la línia de crestes que s’enlaira del Montcaro, al SW. Altres elevacions són el tossal del Rei (1.351 m), el tossal d’en Cervera (1.347 m), el tossal de Cantaperdiu (1.245 m), la mola de Lli (1.204 m) i l’Espina (1.182 m). De l’alineació principal dels Ports de Beseit es desprèn un braç més baix que fa de partió entre les conques del Matarranya i del Guadalop. Es tracta de les serres dels Cirerals (925 m) i de la Ginebrosa (800 m), i del puig de la Llobatera (968 m). Les serres de Pàndols i de Cavalls, a l’extrem NE, ja en contacte amb la Ribera d’Ebre, són contraforts més modestos, que no sobrepassen els 1.000 m d’altitud (Puig Cavaller, 962 m).
Una falla amb encavalcament coberta de conglomerats oligocènics separa l’alineació muntanyosa principal de la plana, coincident amb l’angle SE de la depressió de l’Ebre. L’altitud oscil·la suaument des dels 700-750 m a frec de falla, fins als 350-400 m, 30-40 km més enllà d’aquesta. Els materials que componen aquesta plataforma d’erosió tabular són bàsicament argiles, molasses i margues. Sediments terciaris de la depressió que es troben al peu dels Ports apareixen adossats a la Serralada Prelitoral, a la qual morfològicament s’incorporen i donen lloc, entre d’altres, a les Roques d’en Benet, conegudes per l’originalitat de les formes. Són situades al N de l’Espina (1.182 m) i al SW de Paüls.
Al sector de la plataforma comprès entre Maella i Gandesa cal destacar les conques d’erosió formades pels antics cursos dels rius sobre materials oligocènics més resistents i on l’erosió no ha arrasat encara relleus modestos (la Fatarella, 562 m). En realitat es tracta de dues plataformes paral·leles a les corbes que dibuixa l’Ebre, on el treball efectuat per l’erosió ha donat lloc a la conca de Gandesa, excavada pel riu de la Canaleta, i a la conca de Maella, excavada pels rius tributaris per la riba esquerra del Matarranya.
En conjunt, el territori del Matarranya-Terra Alta presenta una xarxa de drenatge poc organitzada, en què el Matarranya constitueix el principal col·lector. Juntament amb el seu afluent, el riu d’Algars, el Guadalop, que travessa 9 km del territori que ens ocupa, i el riu de la Canaleta constitueixen els únics cursos continus de la regió. El Matarranya neix al sector central dels Ports, a uns 1.100 m d’altitud, corre al llarg de 97 km, al començament encaixat entre les calcàries dels Ports de Beseit, i desemboca a l’Ebre prop de Faió, després de superar una sèrie de gorges i drenar la depressió de Vall-de-roures. Poc cabalós, presenta un règim mediterrani amb dos màxims equinoccials, sovint en forma de crescuda, i un marcat estiatge. Els seus afluents més importants són el riu d’Algars (dit a la capçalera dels Emprius), el Pena, sobre el qual es construí el 1930 el pantà del mateix nom, el riu Ulldemó i el riu de la Vall d’Alcanyís.
En síntesi, es tracta de rius de curs mitjà (fins a 100 km), de règim pluviomediterrani, on la relativament alta pluviositat de capçalera (800 mm anuals) contrasta amb les baixes precipitacions de la depressió (300-500 mm). Aquest fet és exemplificat pel Guadalop, nascut a la serra de Gúdar (Sistema Ibèric), on vehicula un cabal mitjà anual proper als 9 m3/seg, dels quals arriben a aquestes contrades 3,2 m3/seg. Presenten dos màxims; primavera i tardor, coincidint amb l’estació de les precipitacions, i un fort estiatge. Completen el sistema de drenatge una sèrie de barrancs que desguassen als rius anteriorment esmentats o directament a l’Ebre, com és el cas del Sant Francesc, el Voravall, el Berrús, el Riu Sec, la Vall, etc.
El Matarranya i l’Argars, els únics rius útils per a l’agricultura, donen lloc a poc més d’una dotzena de sèquies que permeten regar les hortes riberenques.
Es disposa de poques dades fiables del clima. En tot cas, sabem que es tracta d’una zona de transició entre les regions marítimes, temperades i humides, i les terres de l’interior, seques i continentals. Podríem classificar-lo com un clima mediterrani, però amb una forta tendència continental marcada per la proximitat de la Depressió de l’Ebre, i l’obstacle que representa a la penetració dels aires marítims la serra dels Ports de Beseit.
Les temperatures són baixes a l’hivern (5,7°C de mitjana al gener, el mes més fred) i caloroses a l’estiu (28,4°C pel juliol, el mes més càlid). L’amplitud tèrmica (22,7°C) es mostra, doncs, de caire continental. Gandesa presenta una mitjana anual de 14,6°C, amb períodes fred i calent relativament llargs i durs (4 mesos). Al sector oriental, on arriba la influència de la mar, les temperatures es presenten més temperades.
La pluviositat és escassa i oscil·la entorn dels 400 mm anuals, minvant en sentit E-W d’acord amb l’altitud del terreny. Als sectors muntanyencs es registren mitjanes de 700-800 mm (Ports de Beseit), mentre que a l’extrem oposat es recullen 350 mm (340 mm a Favara de Matarranya). A Fondespatla (SW de Vall-de-roures), a mig camí dels dos extrems pluviomètrics, es registren al voltant de 570 mm anuals, a Gandesa, 400 mm. Aquestes precipitacions són caracteritzades, a més, per una forta irregularitat interanual amb dos màxims equinoccials (primavera i tardor, aquest últim més marcat). Les precipitacions en forma de neu són pràcticament inexistents (4-5 dies per any).
La vegetació recull l’anterior gradació de precipitacions, l’encreuament dels climes marítims i continentals i el substrat calcari sobre el qual s’assenten. A les parts més elevades dels Ports de Beseit, per damunt dels 1.200 m, s’hi troben clapes aïllades de faig (Fagus sylvatica). arbre de gran alçària, amant d’ambients permanentment humits, que no tolera els estius secs. Per sota del faig s’estén un estatge de pi roig (Pinus sylvestris). pi blanc (Pinus halepensis) i pinassa (Pinus nigra ssp. salzmannii). amb boix (Buxus sempervirens) prop de les valls, més humides. A les obagues, es poden trobar exemplars de roure de fulla petita (Quercus faginea) a algunes valls (Vallrovira).
La part més marítima és ocupada per l’alzinar amb marfull (Quercetum ilicis galloprovinciale). Es tracta d’un bosc dens i molt estratificat on l’alzina (Quercus ilex). arbre amb fulles persistents i dures, és sempre dominant. En aquestes terres, però, aquests alzinars presenten una forma més empobrida que a la resta del Principat, però alhora més rica en espècies de la màquia o del carrascar. En són representants el marfull (Viburnum tinus). l’aladern (Rhamnus alaternus). el llentiscle (Pistacea lentiscus). l’arítjol (Smilax aspera). el lligabosc (Lonicera implexa). l’esparreguera (Asparragus acutifolius). el galzeran (Ruscus aculeatus), etc. Per sota d’aquest estatge apareix com a vegetació climàcica el carrascar (Quercetum rotundifoliae). un bosc dominat per la carrasca (Quercus ilex ssp. rotundifolia). espècie d’alzina de fulla petita, arrodonida i de color grisos. Es tracta d’un bosc adaptat als climes mediterranis secs i continentals, amb pluges escasses i temperatures extremes. Presenta un estrat arbustiu i herbaci força empobrit, on hi ha camedris (Teucrium chamaedrys) i la rogeta (Rubia peregrina). És un bosc molt fràgil, amb poca capacitat de recuperació davant les agressions, fet pel qual avui el carrascar és desplaçat per les pinedes de pi blanc amb brolla de romaní i bruc d’hivern (Rosmarino-Ericion) i els claps de garriga (Quercetum cocciferae).
La vegetació de les terres més baixes és una màquia de garric i d’arçot, sovint degradada i substituïda per les brolles esclarissades de romaní i lli cabrer (Rosmarino-Linetum) i altres comunitats vegetals indicadores del clima àrid. La màquia és una bosquina densa formada per arbustos; el seu interior és ombrívol i força intricat, fins a l’extrem de ser-hi difícil l’accés. El garric (Quercus coccifera). el llentiscle i la savina (Juniperus phoenicea) en són bons representants.
L’ocupació humana
El poblament d’aquestes contrades s’inicià molt aviat, com ho demostren restes arqueològiques trobades pertanyents al paleolític i als nuclis de població concentrada de l’edat del bronze i del ferro.
Sembla que a l’època ibèrica el poblament ja era notable, amb una població que vivia concentrada en petits nuclis al llarg de les valls dels rius, com recorda el poblat de Sant Antoni de Calaceit o les restes trobades a Gandesa. En canvi, no hi ha traces de poblament romà concentrat, fet que fa pensar que la romanització establí un poblament dispers en funció de l’increment de les explotacions agràries.
Amb la invasió sarraïna la població degué adquirir importància si atenem a la gran riquesa de toponímia mossàrab i àrab existent, i al fet que els nuclis actuals adquireixen la seva fesomia precisament en aquests moments. Al segle XII s’inicià el repoblament català, bàsicament amb gent vinguda de terres de Lleida, i el Matarranya quedà com a zona fronterera durant cent anys.
El segle XIV presentà una minva important de població a causa del flagell de la pesta. Als segles XV i XVI el poblament de la zona fou molt baix, si hom el compara amb la resta del Principat. El segle XVII marcà una nova davallada, amb la pesta, importants sequeres i sobretot, per l’expulsió dels moriscos. Aquest darrer fet motivà la pèrdua directa de població a certs pobles de la Terra Alta i un corrent migratori del Matarranya al Baix Ebre, a la recerca de les terres abandonades pels moriscos.
Amb la revifalla demogràfica de la Catalunya del segle XVIII, se suposa que la població augmentà regularment al llarg de tot el segle, tot i que no es disposa de dades prou fiables. El 1842 la població ascendia a 42.561 h; 27.429 h al Matarranya i 15.132 h a la Terra Alta. L’ascens regular continuà fins el 1920, que marca el màxim poblament de la zona amb 62.724; 37.571 h al Matarranya, 25.153 h a la Terra Alta. D’ençà aquest màxim, amb la crisi oleícola, la vitícola, la guerra civil de 1936-39 i l’èxode rural, es produeix un descens continuat fins als nostres dies. El cens del 1981 ja donava en conjunt 31.878 h; 14.230 h a la Terra Alta i 17.648 h al Matarranya; deu anys després, el 1991, s’enregistren 29.500 h, repartits en 13.384 h a la Terra Alta i 16.116 h al Matarranya.
Avui dia, al Matarranya, Favara de Matarranya (1.344 h), Nonasp (1.132 h), Calaceit (1.281 h), Maella (2.180 h) i la capital, Vall-de-roures (1.903 h), sobrepassen els 1.000 h, amb una mitjana municipal que amb prou feines arriba als 350 h a la resta de municipis. La situació no és pas millor a la Terra Alta, on solament dos municipis sobrepassen els 2.000 h: la capital, Gandesa (2.651 h) i Batea (2.022 h) i quatre més sobrepassen els 1.000 h (Corbera d’Ebre, la Fatarella, Horta de Sant Joan i el Pinell de Brai). Aquest retrocés en la població, fruit d’un saldo migratori i un creixement vegetatiu negatius, es tradueix en una piràmide de població molt envellida, fet que es veurà potenciat els propers anys quan els efectius del “boom” demogràfic dels anys seixanta comencin a situarse a la part alta de la piràmide i les generacions febles actuals ocupin un tram important a la base.
L’economia de la zona es basa en el sector primari, essencialment en una agricultura de secà amb tendència a la reducció de la superfície conreada (un 10% el darrer decenni). El cens agrari del 1989 dóna una superfície llaurada de 73.369 ha, el 32% del territori total, de les quals el 99% corresponen a secà. Els conreus llenyosos hi ocupen unes 64.000 ha i els herbacis unes 8.500 ha, el 90% dels quals al Matarranya. Els principals conreus llenyosos són la vinya (13.350 ha), amb tendència a la davallada, especialment al Matarranya, els ametllers, amb tendència a l’alça i l’olivera (15.150 ha), estabilitzada i especialment important al sector del Matarranya. Completen els conreus llenyosos l’avellaner (1.200 ha) i el presseguer, tant de secà com de regadiu, que es troben en alça. Entre els conreus herbacis cal destacar la producció de cereals, principalment blat, ordi i civada, tot i que es troben en retrocés.
El regadiu no arriba a l’1% del total conreat i es destina quasi totalment a l’autoconsum (hortalisses, patates), tret de les explotacions fruiteres, dominades pel presseguer. Les hortes es troben a les terrasses fluvials més baixes i a les petites valls dels rius d’Algars, dels Estrets, de la Canaleta i el Matarranya (horta de Vallde-roures).
La ramaderia, fins fa poc, era una activitat subsidiària que únicament tenia certa importància als sectors més muntanyosos. Als darrers anys, però, ha conegut un fort impuls, amb la instal·lació de granges avícoles, porcines i de conills, i en certs pobles ha arribat a desplaçar les activitats agrícoles (el Pinell de Brai, Favara de Matarranya, Pena-roja de Tastavins, Mont-roig, Vall-de-roures). Representen la resta de la ramaderia l’oví i el cabrum, com a testimonis de l’antiga transhumància dels Ports de Beseit al delta de l’Ebre, amb una certa tendència a augmentar. L’apicultura tradicional també ha perdut molta importància.
El sector secundari és basat tradicionalment en l’explotació del subsòl i la indústria alimentària, sovint sota la forma de petita empresa familiar, amb tendència a la concentració als municipis de la Terra Alta, especialment a Gandesa, que juntament amb Vall-deroures disposen dels únics polígons industrials de la zona.
La transformació dels productes del camp té lloc principalment a les cooperatives agràries implantades a gran part dels pobles (Calaceit, Batea, Gandesa), on el vi de Terra Alta i l’oli representen la major part del volum transformat. També és important la fabricació de pinso per a animals a Gandesa i els assecadors industrials de pernils i fàbriques d’embotits instal·lades al Matarranya. Segueix en importància el sector tèxtil, que agrupa la major quantitat de població activa de la Terra Alta. Hi destaca la confecció domèstica, feta a casa per les dones, fet que no deixa de representar una activitat complementària. Les empreses més grans són localitzades a Gandesa i la Fatarella, mentre que petits tallers es distribueixen per la resta del territori. El sector del metall apareix fortament lligat a les necessitats del camp, i sense una dinàmica pròpia, mentre que el sector del paper, concentrat a Gandesa, és lligat a la indústria de l’alimentació. La construcció és el darrer sector en importància, amb una activitat que correspon a les escasses necessitats de la zona. Cal assenyalar encara l’aprofitament dels productes del bosc, especialment la fusta dels Ports, amb l’establiment d’asserradores i petites fàbriques de mobles.
El sector terciari topa amb el fet de trobar-se en una zona no gaire activa i amb àrees comercials disperses. Gandesa, per exemple, no acaba d’aconseguir la capitalitat funcional de la Terra Alta. Bàsicament el sector és dominat pel comerç al detall d’aliments, seguit pel tèxtil, és a dir, productes destinats a cobrir les primeres necessitats. Darrerament l’estiueig per part de gent originària de les contrades, que sol posseeir una segona residència o s’allotja amb la família, i el turisme cultural i de muntanya comencen a prendre força, però es troben amb una infraestructura turística quasi inexistent. Les comunicacions són poques i dolentes, especialment al sector del Matarranya, on la distància física a Barcelona és molt menor que no pas la distància psicològica. Els allotjaments turístics són majoritàriament fondes i hostals, i no existeix cap càmping reglat.
Bibliografia
- Balada: El delta de l’Ebre. Madrid 1989
- X. Fàbregues - G. Pérez: Els rius de Catalunya. Premsa Catalana, S. A., Barcelona 1993
- R. Folch i Guillén: La vegetació dels Països Catalans. ed. Ketres, Barcelona 1981
- Gran Geografia Comarcal de Catalunya. vol. 7,Baix Ebre, Montsià, Terra Alta, Matarranya i Ribera d’Ebre. Enciclopèdia Catalana, S.A., Barcelona 1993
- L. Solé i Sabarís: Geografia de Catalunya. ed. Aedos, Barcelona 1974