Quasi tota la llana és d’ovella, però la llana d’ovella no és la millor. La millor llana és de cabra i fins de conill. Cabres i conills de races especials, certament, procedents totes de l’Orient Pròxim o Mitjà: llana de cabra caixmiriana o caixmir, llana de cabra d’angora o moher, llana de conill d’angora o angora. Llanes flonges i suaus, calentes com cap altra. Amb una excepció, però. La fantàstica excepció de la millor llana del món, la més fina i amorosa de totes: la llana de vicunya o vicunya. Per davant de les ovelles, doncs, no solament les cabres i els conills, sinó també i sobretot un camèlid de les muntanyes andines.
Llama, als Andes peruans.
Corel
A l’Amèrica del Sud es troben quatre espècies de camèlids, la llana de tots els quals és apreciable: el guanac (Lama guanicoe), la llama (L. glama), l’alpaca (L. pacos) i la vicunya (Vicugna vicugna). A excepció del guanac, que presenta una distribució molt àmplia, aquests camèlids viuen només a la “puna” de l’altiplà andí, per sobre dels 4 000 m d’altitud, a cavall entre Bolívia, Equador, Perú, Xile i l’Argentina.
La llama i l’alpaca són animals semidomèstics o domèstics del tot, però el guanac i la vicunya duen una vida enterament salvatge. La vicunya, en concret, és la perla de l’alta muntanya andina.
La vicunya és una espècie herbívora, de 35 a 65 kg de pes. Té el cor molt desenvolupat, i la seva sang conté hemoglobines amb molta afinitat per l’oxigen, de manera que, juntament amb altres adaptacions, tolera tranquil·lament les baixes concentracions d’aquest gas a l’atmosfera alt-andina, fins al punt de suportar esforços de cursa a velocitats de 50-60 km per hora. Forma grups familiars estables de pocs individus i amb territoris ben definits, excepte en el cas dels mascles joves i dels més vells, que s’aïllen en grups de fins a un centenar d’exemplars. Pot viure fins a 20 anys, i en cada estació de reproducció té una única cria per femella.
La llana de la vicunya és la més fina del món, amb fibres a penes de 12-14 µ de gruix (les de llana d’angora o de caixmir tenen un diàmetre de 15-16 µ, i les de llana d’ovella merina no baixen de les 17-18 µ; la fibra de la llana d’alpaca és també prou fina, però molt menys que les esmentades). Per això la llana de la vicunya assoleix cotitzacions molt altes, però el seu comerç lliure a nivell internacional està prohibit actualment (1995); només es comercialitza al Perú, i únicament unes exigües i precioses 2 tones per any, sempre sota la supervisió del govern. Els preus de les varietats més fines de la llana d’angora (40 US$ per quilo) i de la llana de caixmir (80 US$ per quilo) permeten de suposar el valor comercial de la superior llana de vicunya, si entrés en els mercats regulars. Altrament, el rendiment de la llana de la vicunya després de rentar el velló original és molt alt, ja que en roman encara el 87%; l’alpaca i l’ovella tenen rendiments menors, del 70% i del 50% respectivament.
La captura de la vicunya té una llarga història. Els inques ja coneixien la qualitat de la seva llana, que era reservada exclusivament per a la reialesa i els alts oficials. Aproximadament cada quatre anys capturaven les vicunyes amb diversos tipus de paranys, amb els quals aconseguien centenars d’exemplars; indomesticables com són, calia forçosament caçar-les per a obtenir-ne la llana. Les femelles i els mascles vells eren sacrificats per obtenir-ne la carn i la pell, mentre que els joves i els adults s’esquilaven i, tanmateix, després eren majoritàriament alliberats.
Tot plegat explica que la població de vicunyes hagi sofert una disminució lenta però constant des de l’antigor. S’estima que, en arribar els espanyols, la població de vicunyes encara superava el milió d’exemplars, però a la vista del perillós decrement constatat d’aleshores ençà, l’any 1825 Simón Bolívar declarà il·legal la caça de vicunya al Perú. Els nivells més baixos s’assoliren els anys seixanta del segle XX, quan el cens efectuat tan sols comptabilitzà uns 6 000 individus. Per això, l’any 1969 el Perú i Bolívia signaren un conveni per a la preservació de l’espècie, al qual s’afegiren més tard la resta dels països andins. A partir d’aquest conveni, i també gràcies als esforços d’institucions internacionals, es crearen reserves, s’afavorí la recerca i es consciencià els habitants de la zona. Es calcula que la població actual de vicunyes (1995) s’aproxima als 110 000 exemplars.
Una recuperació tan espectacular, malgrat les baixes taxes reproductives d’aquesta espècie, obre possibilitats reals a l’explotació racional. Actualment, la captura es realitza de manera incruenta i es fa com qui aplega bestiar en una explotació ramadera extensiva (amb la diferència que les vicunyes es capturen com les ramades de cavalls salvatges, per exemple). D’aquesta manera es poden esquilar nombrosos individus sense necessitat de sacrificar-los. Gràcies a diversos estudis, hom ha pogut establir els sistemes de captura òptims i l’estació més aconsellable, així com la longitud a què s’ha de tallar la llana per tal que l’animal no mori després de fred. D’aquesta manera es poden obtenir uns 250 g de fibra per individu esquilat cada dos anys, és a dir que cada exemplar pot produir aproximadament 1 kg de fibra al llarg de la seva vida.
La vicunya, amb tots els seus productes tant directes com indirectes (pell, llana, carn i turisme ecològic), pot representar un recurs important per a les comunitats quítxues i aimares, extremament deprimides. Encara queden per resoldre alguns aspectes pràctics, com per exemple la competència entre la vicunya i l’alpaca, el tractament òptim de la llana i els sistemes de comercialització més adequats a les necessitats dels habitants de la zona. La millor llana del món, doncs, aviat podrà tornar a vivificar l’economia andina i a oferir la seva tebior inigualable a les peces de roba més selectes.