Fer qualsevol mapa de la televisió al món és una empresa gairebé impossible a causa de l’acceleració dels canvis que experimenta aquest mitjà de comunicació, tant des del punt de vista tecnològic com des del cultural.
Recents informes de la UNESCO han posat de manifest que la desregulació del sector de les telecomunicacions, el sorgiment de mercats mundials i la convergència dels mitjans de comunicació, com també els avenços de la tecnologia de la informació, han forçat països de tot el món a fer front a nous desafiaments. Cada vegada serà més difícil separar els mitjans electrònics convencionals (ràdio i televisió) de les comunicacions informàtiques en xarxa (continguts difosos a través d’Internet, comerç electrònic, telefonia en xarxa, etc.) (vegeu el mapa Les comunicacions). La convergència de les xarxes i els serveis electrònics és un fenomen mundial que transcendeix les fronteres nacionals i augmenta la competència internacional.
Cal advertir que l’índex del nombre de receptors de televisió acostuma a ser pres més aviat com un indicador econòmic que no pas com quelcom que ens pugui dir gran cosa sobre el desenvolupament cultural, com ha succeït tradicionalment amb l’índex de lectura de premsa. Un subscriptor d’un diari no pot ser analfabet, i en canvi la televisió arriba a persones que tenen tota mena de nivells culturals. Tot i això, o precisament per això, no es pot menystenir la penetració que ha tingut i que té aquest mitjà i, en conseqüència, la seva capacitat (així com la de la ràdio) de democratitzar l’accés a la informació, la cultura i l’entreteniment.
D’una altra part, no es pot considerar la dada de la recepció de televisió independentment de les dades de producció i les de distribució. Consumir televisió emesa de manera oberta és molt barat. En canvi, produir-ne és extraordinàriament car. Això fa que els països més pobres tinguin una gran dependència dels formats i dels productes que elaboren els països desenvolupats. La conseqüència òbvia és que la televisió ha estat una via d’excepcional importància per a la dominació cultural, com ha estat posat de manifest repetidament pels teòrics més crítics.
Les dades que fan referència a les “estacions de televisió” s’han d’analitzar amb força precaució. Això és degut al fet que les estadístiques corresponents als diferents països no estan fetes sempre amb el mateix criteri sobre què cal entendre com a “estació” o emissora de televisió: així, s’hi poden trobar des de les grans cadenes d’impacte mundial fins a televisions locals o, fins i tot, entitats tècniques que són, com aquell qui diu, repetidors, com passa, per exemple, a l’URSS.
L’apagada analògica
Tot sembla indicar que la televisió, tal com l’hem estat entenent i veient els últims anys, haurà tingut una vida curta. Les noves tecnologies han anat marcant, ja des de fa alguns anys, noves maneres d’entendre aquest mitjà de comunicació.
Una d’aquestes noves tecnologies és el sistema per cable. En molts països americans i en alguns d’europeus hi ha força ciutats i fins i tot pobles petits “cablejats”, de manera que les famílies o les empreses que contracten uns determinats serveis gaudeixen d’una oferta molt variada de canals. El cable permet, a més, la interactivitat, és a dir, que des dels punts de recepció es pot enviar també un cert tipus d’informació, però ara ja s’ha vist superat, en part, per la tecnologia digital. A Espanya, on el cable anava molt endarrerit, no ha arribat a tenir una vida gaire satisfactòria. Li han passat al davant les plataformes digitals, és a dir, els sistemes que permeten captar, via satèl·lit, diferents “paquets” de canals de pagament. I això no és tot. També s’obre camí d’una manera imparable la televisió digital terrestre, és a dir, un tipus de canals que tindran com a suport la tecnologia digital, però que transmetran el senyal a través de repetidors, com ho feia la televisió convencional d’ones hertzianes.
Possiblement els propers anys coexistiran els diferents tipus de sistemes de televisió. La major part de governs tenen previst allò que s’ha anomenat “l’apagada analògica” (és a dir, la substitució definitiva de la tecnologia analògica per la digital) per a dates que oscil·len al voltant del 2010. Això comportarà, entre altres coses, substituir progressivament el parc d’aparells receptors de televisió (o fer adaptacions costoses dels actuals), i també que una bona part de la televisió que es consumirà s’haurà de pagar.
És difícil preveure les conseqüències polítiques i culturals que tot això comportarà. De moment, ja és clara la tendència d’una pèrdua gradual d’audiència de la televisió anomenada “generalista” en favor de la temàtica.
Mig segle vertiginós
Les primeres grans cadenes que van començar a la dècada dels anys quaranta van ser les networks dels Estats Units, de caràcter comercial (CBS, NBC i ABC). Això va fer que en aquell país la televisió de titularitat pública, tot i existir, tingués un abast gairebé testimonial.
A Europa, en canvi, la televisió es va desenvolupar més aviat des del sector públic. Cadenes com la BBC a la Gran Bretanya, la RAI a Itàlia, o les primeres grans cadenes espanyoles responien a aquest model. Va ser ja cap als anys vuitanta i noranta que les cadenes privades, com a fruit de regulacions legals corresponents, van començar a tenir pes.
Mentrestant, els canvis es van produir en sèrie. D’una part es va assistir a l’eclosió de les televisions regionals i locals, que van posar de manifest la bona acceptació de l’anomenada “comunicació de proximitat”. D’una altra part, el fenomen de la CNN va inaugurar l’era de la televisió transnacional i, a més, va acostumar bona part del món a reconèixer en la informació televisiva una immediatesa que fins aleshores havia estat una característica només atribuïda a la ràdio.
Encara els últims anys –i sempre dins del camp de la televisió “en obert”– ha estat destacable l’aportació feta per algunes televisions del món àrab (i molt especialment la mítica Al Jazira), que han tingut, si més no, la virtut d’introduir una diversitat de punts de vista en la interpretació d’alguns dels grans esdeveniments mundials.