Mitjans de comunicació 2019

Una ofensiva global i local contra la llibertat de premsa i la proliferació dels continguts falsos i de les estratègies de desinformació van caracteritzar el món de la comunicació durant el 2019. Així mateix, l’evolució tecnològica i els nous hàbits de les audiències van seguir condicionant la difícil situació dels mitjans tradicionals. Els diaris en paper van continuar intentant reinventar el seu model de negoci en un context de davallada de les vendes i dels ingressos publicitaris, que, al seu torn, provoca una precarització de la professió periodística.

A mitjan any, l’organització Reporters sense Fronteres (RSF) va publicar un estudi sobre la llibertat de premsa en 180 països, en què va denunciar la davallada en seguretat de la feina periodística. Dirigents polítics i poders fàctics, a través de l’estratègia de la por, van atiar l’odi contra els professionals de la informació. De fet, només en un 24% dels 180 països avaluats per RSF es considera la llibertat de premsa com a bona. Noruega, Finlàndia i Suècia ocupen les tres primeres posicions. Un cas paradigmàtic va ser el dels Estats Units, on tradicionalment la llibertat de premsa s’ha considerat “sagrada”, i que en el darrer rànquing de RSF va ocupar el lloc 48. Més enllà dels coneguts atacs verbals del president Donald Trump contra mitjans i periodistes, la hostilitat i les amenaces de mort contra professionals de la comunicació va provocar que alguns mitjans americans contractessin serveis de seguretat privada. De fet, ja a mitjan 2018 un home va matar de manera premeditada cinc periodistes del diari Capital Gazzete, a l’estat de Maryland.

La llibertat de premsa també es va deteriorar al Brasil, arran de la presidència de Jair Bolsonaro, i a Veneçuela, per la caòtica situació política. La Rússia de Putin va ocupar el lloc 149, per les pressions del Govern sobre els mitjans independents, el control d’Internet i les detencions i els registres arbitraris. També la situació als països de l’Orient Mitjà va ser crítica, especialment des de finals del 2018, quan el periodista saudita Jamal Khashoggi va ser torturat i assassinat al consolat saudita a Istanbul (Turquia).

En el cas de l’Estat espanyol, que figura en la zona mitjana del rànquing de RSF, el conflicte polític entre Catalunya i Espanya va provocar diversos episodis de limitació de la feina dels periodistes i de l’ús de les eines digitals per a informar la població. Les agressions i els insults a periodistes o mitjans van ser freqüents durant el 2019. La segona quinzena d’octubre, arran de la sentència del procés, va ser especialment conflictiva pel que fa a incidents a Barcelona relacionats amb la llibertat d’expressió o el dret a la informació.

Controls policials i atacs contra periodistes

El 16 d’octubre, arran d’una manifestació convocada per independentistes, diversos periodistes van denunciar controls policials –identificacions i escorcolls– a l’hora d’accedir a la zona de l’Eixample on es troba la Conselleria d’Interior. Un dia després, reporters de televisions estatals que cobrien en directe una manifestació independentista i situats als Jardinets de Gràcia van rebre insults, xiulades i impactes de llaunes, boles de paper i ampolles de plàstic. El mateix dia, una manifestació antifeixista a la plaça d'Artós va llançar pintura contra un equip de la cadena Cuatro.

El 18 d’octubre, a causa d’unes càrregues policials, un agent de la Policia Nacional va obligar una periodista de l’agència Europa Press a mostrar-li el mòbil per assegurar-se que no sortia en les imatges. La professional va haver de cedir davant l’agressivitat de l’agent. Aquell mateix dia, el fotoperiodista Lluc Queralt va ser retingut per agents antiavalots dels Mossos d’Esquadra. Va ser obligat a pujar a una furgoneta, on van intentar prendre-li la càmera i pressionar-lo perquè esborrés les imatges.

El dia 26, agents de la Policia Nacional, en les hores prèvies a una concentració de protesta, van bloquejar els accessos a la Via Laietana i van identificar i escorcollar els periodistes, tots ells identificats amb els braçalets i les armilles oficials del Col·legi de Periodistes. Un dia després, la fotoperiodista Mireia Comas va denunciar que va ser violentada per manifestants mentre cobria una manifestació de Societat Civil Catalana en defensa de la unitat d’Espanya. En la mateixa manifestació, l’equip de TV3 va rebre insults i escridassades. Aquests van ser alguns exemples de les creixents dificultats dels periodistes per a fer la seva feina.

D'altra banda, l’ofensiva contra la llibertat d’expressió es va manifestar contra dos programes d’humor de TV3: Està passant i Polònia. En el primer, la Fiscalia va anunciar que investigaria un gag que va comparar els policies amb gossos rabiosos i que van denunciar diferents sindicats dels cossos de seguretat. En el segon cas, la denúncia va ser presentada pel sindicat CSIF pel gag Poli band emès el 24 d’octubre i inspirat en la cançó de Manel, Boy Band.

La persecució del moviment Tsunami Democràtic va ser un altre exemple d’atac a la llibertat d’expressió a l’Estat espanyol. A finals d’octubre, la Guàrdia Civil va enviar una carta al servei de hosting GitHub, ubicat als Estats Units, en què li demanava el tancament de la pàgina de Tsunami Democràtic. L’argument va ser que aquest moviment és “una organització criminal que impulsa la comissió d’atacs terroristes”. GitHub va fer pública la carta. Fins aleshores, peticions similars només les havien fet Rússia i la Xina, dos països que figuren en les darreres posicions en el rànquing mundial del respecte a la llibertat d’expressió. Pocs dies després, el Consell de Ministres va aprovar un reial decret per tal de prohibir els servidors que tinguin dades de les administracions públiques i que es trobin ubicats fora de la Unió Europea. El president del Govern espanyol, Pedro Sánchez, va assegurar que la norma volia evitar la contractació de servidors en paradisos fiscals i posar punt i final al projecte independentista de la república digital.  

El juny, uns mesos abans de l’intens octubre, els directors de TV3, Vicent Sanchis, i de Catalunya Ràdio, Saül Gordillo, en compareixença davant una comissió del Parlament, van denunciar una campanya de desprestigi, desgast i criminalització contra els mitjans públics. Gordillo va explicar les agressions i assetjaments a periodistes durant l’aplicació de l’article 155. Va destacar les amenaces anònimes i els atacs a les xarxes socials que va rebre la periodista Mònica Terribas, presentadora d’El matí de Catalunya Ràdio, que va requerir protecció policial.

Els atacs en molts indrets del món contra la llibertat d’expressió van contrastar amb l’anunci que, a finals d’any, va fer la Federació Internacional de Periodistes (FIP): el 2019 es va reduir el nombre de periodistes assassinats fent la seva feina respecte el 2018. Van ser 95 els periodistes assassinats el 2018, enfront dels 49 del 2019. Aquesta és la xifra més baixa des de l’any 2000, quan en van morir 37 a tot el món. Mèxic encapçala la llista de països més perillosos per a la premsa, amb 10 assassinats. Tots aquests professionals investigaven la corrupció i les organitzacions vinculades al narcotràfic. Darrere de Mèxic, figuren l’Afganistan i Síria –5 periodistes morts a cada país–, el Pakistan (4), Somàlia (3) i el Iemen, Filipines, Brasil, Haití i Hondures amb 2.

Iniciatives contra les notícies falses

Un repàs a la història de la comunicació ens mostra que la desinformació i la difusió de notícies falses no és cosa d’avui, sinó que sempre ha existit. La diferència és que avui, més que mai, la tecnologia facilita i provoca la proliferació de la desinformació. Aquesta tendència s’ha convertit en una amenaça per a la democràcia i ha obligat els mitjans de comunicació a respondre per no perdre la seva credibilitat. El context no ho posa fàcil. En primer lloc, les versions digitals dels mitjans han hagut de canviar les seves rutines productives per adaptar-se al paradigma digital. Mana la idea que com més notícies es generin, millor et posicionaràs en els buscadors. L’augment del volum d’informació –molts mitjans generen unes 500 notícies al dia– que circula per internet es produeix amb uns equips professionals cada cop més reduïts i precaris. Aquest fet incideix directament en la qualitat de la notícies, la majoria de les quals no són prou contrastades.

La resposta de molts mitjans i també d’associacions civils ha estat la creació de plataformes de verificació, que van proliferar durant el 2019. A mitjan any, a tot el món hi havia gairebé 70 plataformes de verificació distribuïdes en uns 40 països que van tenir l’aval de la International Fact-Checking Network, una iniciativa impulsada pel Poynter Institute. Exemples com els missatges de la campanya en les eleccions presidencials de fa tres anys als Estats units, les notícies falses sobre l’impacte del Brexit o les manipulacions del conflicte polític a Catalunya van accelerar la posada en marxa d’aquestes iniciatives. En el cas de l’Estat espanyol, el mes d’abril es va presentar Verificat, un projecte independent sense ànim de lucre per a combatre la desinformació, tant la que circula per les xarxes socials com la que es difon des de les organitzacions polítiques. Dies després, setze redaccions, inclosa la del diari Ara, van anunciar la creació de Comprobado. L’objectiu és desemmascarar les notícies falses especialment durant els períodes electorals. També els diaris La Vanguardia i El País van crear els seus equips de verificació de fets (fact checking) per a escrutar les campanyes electorals del 2019.

Pel que fa a les tendències tecnològiques del 2019, van proliferar les aplicacions incipients d’intel·ligència artificial en la pràctica periodística. A primers d’any, la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals va iniciar el servei de veu Alexa d’Amazon, que permet als usuaris accedir a les notícies a través de la veu, sense escriure ni tocar cap pantalla. La tendència de les aplicacions periodístiques basades en la veu van a l’alça. Per exemple, durant l’any va revifar el podcast, un arxiu multimèdia d’àudio que es pot descarregar i reproduir a discreció de l’oient en diferents dispositius com telèfons intel·ligents, tauletes o reproductors.

Mitjans en crisi

Els diaris en paper van seguir en crisi i a la recerca d’estratègies per a sobreviure. El mes d’abril, el grup Prensa Ibérica va fer efectiva la compra d’El Periódico i del Grup Zeta, i va esdevenir el principal grup mediàtic dels Països Catalans. El grup es va adjudicar a Prensa Ibèrica malgrat l’interès de Jaume Roures, propietari de Mediapro, que havia fet l’oferta econòmica més elevada, concretament 65 milions d’euros. Però diverses entitats financeres van vetar l’operació. En canvi, Mediapro va adquirir la productora El Terrat, propietat d’Andreu Buenafuente i que tenia un deute de vuit milions d’euros.

El canvi de propietat a El Periódico va suposar la incorporació d’Anna Cristeto com a nova directora i el cessament d’Enric Hernández, que va ser nomenat director d’informatius de Televisió Espanyola. Pel que fa a La Vanguardia, a finals d’any va integrar les redaccions en paper i digital i va impulsar els continguts de pagament amb l’objectiu que les subscripcions digitals suposin un ingrés suplementari. El seu model és el del New York Times, que en els darrers anys ha aconseguit que un 50% dels seus ingressos provinguin de les subscripcions digitals.

D'altra banda, alguns mitjans es van veure obligats a tancar. El Punt Avui TV, televisió privada del grup Hermes Comunicacions, va deixar d’emetre el darrer dia de l’any. Pel que fa al diari del grup, també va canviar de propietari majoritari. Joan Vall Clara, conseller delegat d’Hermes Comunicacions, va comprar el 75% de les accions de la companyia. El mitjà digital valencià Diari la Veu, una cooperativa de professionals, també va desaparèixer el 31 de desembre.   

Pèrdues

Durant el 2019 van morir destacats professionals del periodisme. El 22 de maig va morir Eduard Punset, advocat, economista, polític i divulgador científic. Tenia 82 anys i era molt conegut pel seu paper de presentador al programa Redes, de Televisió Espanyola. El 9 d’agost va traspassar, amb 71 anys, Carles Pérez de Rozas, membre d’una coneguda nissaga de fotògrafs i periodistes. Va ser director adjunt i responsable d’art de La Vanguardia.