Barcelona va ser l’escenari de diverses reunions internacionals relacionades amb la situació del medi ambient a escala mundial. En totes es va posar en evidència la situació de degradació ambiental mundial i la necessitat d’actuar per corregir-ho.
La Declaració de Barcelona 2008
En el marc de les celebracions del 20è aniversari de la fundació del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals, es va convocar científics de renom mundial (Josep Canadell, Meinrat Andreae, Lidia Brito, Kristie Ebi, Jane Lubchenco, Harold Mooney, Ian Noble, Carlos Nobre, Josep Peñuelas, Bob Scholes i Keith Weibe) per reflexionar sobre el futur ambiental del planeta. De la reunió, en va sortir la Declaració de Barcelona, dirigida als governs i gestors de tot el món, que reclama l’adopció de mesures immediates per a mitigar el canvi global, perquè, segons aquests especialistes, encara no és tard per a crear un futur viable. Així, les properes tres dècades determinaran si la població mundial s’equilibrarà adequadament amb la capacitat de la biosfera per a suportar-la, o si els canvis ambientals catastròfics, lligats al canvi climàtic, les pèrdues de biodiversitat, la pol·lució de l’aire i l’aigua i la sobreexplotació dels recursos naturals, conduiran a la fi del benestar de l’era moderna.
Els esforços internacionals per a lluitar contra el canvi climàtic i les seves conseqüències, però, no només no ha servit per a aturar-los, sinó que l’ésser humà es troba en el pitjor dels escenaris projectats. En la situació actual, de la qual és remarcable la rapidesa i acceleració dels canvis, l’increment de gasos d’efecte hivernacle és preocupant. El 2007 es va arribar a 383 ppm de CO2 a l’atmosfera, i els darrers vuit anys s’ha passat d’un increment d’1,5 ppm/any a 2 ppm/any. La Xina, un país d’economia emergent, ja ha superat les emissions dels Estats Units, i els segueixen Rússia i l’Índia; i Espanya ha superat el 65% d’increment respecte a les emissions del 1990, quan el compromís de Kyoto era no superar-ne el 15%. D’altra banda, el 20% de cada tona emesa pot romandre a l’atmosfera com a mínim 300 anys, amb la consegüent inèrcia que suposa per a la dinàmica climàtica. Així, a la zona mediterrània l’augment de temperatures va acompanyada per una tendència a la disminució de precipitació, concentrada en episodis torrencials, i els dos darrers anys la cobertura de neu de l’oceà Àrtic ha disminuït a l’estiu 4,3 km2. L’increment de CO2 també es deu a la desforestació, sobretot dels tròpics, que globalment assoleix els 13 milions d’hectàrees anuals, i cada hora desapareixen tres espècies de la Terra.
Si es vol aconseguir la revolució científica i tecnològica proposada per a millorar els camins cap a la sostenibilitat global cal que hi hagi una transició immediata a sistemes d’energia lliures d’emissió de carboni; es comptabilitzin els canvis del capital natural en les mesures de comportament econòmic; es comencin a desenvolupar mesures d’adaptació per al canvi ambiental global, i s’atorguin poder i mitjans als països en via de desenvolupament perquè puguin exercir un paper més rellevant en les solucions globals.
Congrés Mundial de la Natura
El Congrés Mundial de la Natura, celebrat per la UICN a Barcelona, va aplegar més de 8.000 especialistes en conservació (governamentals, ONG, investigadors universitaris i de centres de recerca, empreses del sector privat, associacions de dones i grups indígenes). La UICN és una associació que té per objectiu contribuir a trobar solucions pràctiques davant els reptes ambientals i de desenvolupament del planeta, i dona suport a projectes de recerca i d’aplicació sobre el terreny arreu del món. Constitueix una xarxa ambiental dedicada a avaluar l’estat de conservació de les espècies, tant d’animals com de plantes, i a determinar si estan en perill d’extinció.
Durant el Congrés es va remarcar que el cost de la pèrdua de biodiversitat no només és més gran que les pèrdues per la crisi financera mundial del 2008, sinó que, en molts casos, aquestes pèrdues són irreparables, perquè la biodiversitat és al darrere del benestar de les societats humanes i les seves economies. Així, la conservació només pot tenir èxit si s’ataquen les causes del problema i s’actua paral·lelament per reduir-ne els impactes.
Segons la llista vermella de la UICN —un inventari que, pel seu component científic, es reconeix com la guia més autoritzada sobre l’estat de conservació de la biodiversitat—, almenys una de cada quatre espècies de mamífers es troba en perill d’extinció —unes 762 espècies s’han extingit des de l’any 1500—, i s’ha observat que la conservació pot ajudar el 5% de les espècies en estat salvatge. El 32% de les espècies d’amfibis també estan amenaçades amb l’extinció, i d’aquestes, el 75% són susceptibles al canvi climàtic. En el cas dels ocells, el 12% de les espècies estan amenaçades, el 80% de les quals són susceptibles al canvi climàtic. Així mateix, el canvi climàtic pot afectar greument les espècies dels esculls de coralls de les zones càlides, igual que el 41% de les espècies no amenaçades. Per tant, quan els impactes del canvi climàtic s’intensifiquin, provocaran un brusc increment en el risc i en la taxa d’extinció de les espècies.
Del Congrés es va desprendre que cal reduir les emissions de CO2 entre el 50% i el 85% per al 2050, i intentar mantenir l’increment de temperatura per sota dels 2ºC, i emprendre, alhora, accions per protegir la biodiversitat. Els governs han de regular i gestionar els biocombustibles per a limitar-ne les possibles repercussions en les persones (pujada del preu dels aliments) i en la natura (desforestació als tròpics, contaminació amb pesticides i nitrats dels aqüífers, etc.). També es va discutir la situació de l’alta mar —sovint explotada per tothom, però no gestionada per ningú per trobar-se fora de les jurisdiccions nacionals— i dels drets dels més vulnerables i de les comunitats indígenes.
Daniel Pauly, premi d’ecologia Ramon Margalef 2008
Aquest científic d’origen francès, doctorat en biologia pesquera i oceanografia per la Universitat de Kiel (Alemanya), va ser director del Centre d’Investigacions Pesqueres de la Universitat de British Columbia (Vancouver, Canadà) i és reconegut per l’estudi de la davallada de les reserves pesqueres mundials i els impactes que té la pressió de la pesca sobre els ecosistemes marins. Actualment lidera un grup d’investigadors del projecte Sea Around Us, que té com a objectiu avaluar les captures de pesca des del 1950 fins a l’actualitat, a escala mundial, i estudiar els diferents components de la biodiversitat marina, fent un especial seguiment dels esculls de corall, les muntanyes marines i els estuaris. La informació obtinguda pretén servir de suport a la recerca pesquera global per tal d’avaluar-ne les tendències, i també promoure el desenvolupament de polítiques sostenibles de pesca, que es basin en el coneixement de l’estat i funcionament dels ecosistemes marins. Daniel Pauly ha estat molt actiu en contra de diversos governs que permeten l’ús de tècniques pesqueres agressives com l’arrossegament i la captura de peixos de nivells tròfics cada cop més baixos, i també és molt crític amb les subvencions a la pesca, especialment pels combustibles.
La conferència (
La sequera a Catalunya
L’any 2008 serà recordat per la greu sequera que va patir Catalunya. Després d’un hivern i uns inicis de primavera molt secs, les pluges de maig “van salvar” el país de les restriccions i solucions d’emergència. Es va posar en evidència la vulnerabilitat davant de la disponibilitat d’un recurs tan vital com l’aigua, i els conflictes territorials que pot suscitar. L’augment de la població de Catalunya i les previsions de disminució de precipitació en el marc del canvi climàtic no milloren les perspectives de futur, i les dessaladores i la interconnexió de xarxes hidrogràfiques són al centre del debat.
En aquest context, l’EFIMED (European Forest Institute Mediterranean Regional Office) va impulsar, a Barcelona, la conferència internacional “Water and Forests. A convenient truth?”, sobre boscos i aigua, on es va discutir la importància dels boscos en els balanços hidrològics i les conseqüències del canvi climàtic sobre aquests balanços, especialment en el context mediterrani, amb una evapotranspiració dels boscos que pot arribar a representar al voltant del 80% de l’aigua de la pluja. Per tant, tot i el paper dels boscos en la protecció dels sòls, la millora de la qualitat de l’aigua i aire amb la retenció de nutrients, l’esmorteïment d’avingudes, etc, cal no oblidar que des d’un punt de vista hidrològic utilitzen molta aigua. Això s’ha de tenir present a l’hora de decidir i planificar els tipus de cobertes vegetals del territori (en l’àmbit de la conca), per optimitzar integralment els beneficis ambientals que els boscos aporten, al costat de l’aigua que necessiten.